dimecres

La llibertat rau en el respecte

La llibertat rau en el respecte. Article d'opinió d'en Pep Cassany


Els gironins som pagesos. Conservadors de mena, estancats en els nostres costums, poc oberts als canvis i sempre mirant-nos el melic.

No ens agrada avançar al ritme constant i frenètic de la ciutat. Ni l'estrès. Ni els embussos. Ni entenem els forasters que sense massa tabús o moral, fan el que volen sense importar-los que diran els veïns si es passegen sense roba i amb les finestres obertes de l'habitació de casa seva.

Bé, però som voyeurs. Volem estar al cas de tot el que diuen i el que fan arreu del món. Nosaltres ho farem més tard o amb vergonya, però ho acabarem fent igualment. La moda és efímera i escadussera en el temps per tant, abans no s'esgoti el moment, fem-ho, som valents.

Les notícies que sorgeixen als diaris de Girona tenen el mateix tint ranci dels gironins. Observem com ha arribat el vaixell de luxe ancorat en el port de Palamós. Com s'omplen les escales de la Catedral de Girona de trastets del decorat del joc de trons. Tres dies més tard que les xarxes socials publicarem que una barqueta es va enfonsar en impactar amb una roca arran la costa.

Nosaltres i el nostre petit món. A vegades, hi ha personatges controvertits que destaquen per la seva manera de vomitar les relacions humanes. Em refereixo en aquest cas a l'Albert Soler, Periodista, que si bé el conec de vista i creuar-me'l per Girona, poc més d'ell puc parlar que no sigui el que llegeixo en els diaris i les reaccions que provoca a la xarxa.

No dec ser conservador de mena. Ni pagès. Sóc poc amant dels estirabots o la polèmica, ja que no hi ha manera de poder entendre les ganes que té la gent de posar-se a casa els altres i criticar gratuïtament o intentar fer prevaldre la seva manera de veure i viure en aquest món.

L'Albert no és l'únic doncs, en la construcció de les marques personals i els perfils socials, tots ens retratem a la xarxa amb els nostres comentaris i maneres d'actuar. L'Administrador d'un grup social que "expulsa" cinc-cents membres de mil per no ser actius, no conèixer, o no seguir les normes mai escrites, actua de forma sospitosament dictatorial, que com d'altres dictadors també han començat amb el vis-i-plau del poble i han acabat sotmetent al poble a la seva voluntat.

Tant se'n fa que sigui un mascle Alfa, Gai, Lesbiana o el Capellà de la parròquia del costat de casa meva, per no dir, l'Iman de la Mesquita. Viure i deixar viure, respectar la manera de pensar i fer d'altres amb qui no hi estem d'acord sense voler explicar-los com ho veiem o ho fem nosaltres, els gironins, pel fet de refermar-nos que la nostra, és molt millor que la seva. Per descomptat, aquí tothom es lliure i la llibertat, rau en el respecte.

Els atacs, les polèmiques, les opinions que generen i que fereixen les sensibilitats de tercers les entenc com gratuïtes i fora de lloc en una societat que a hores d'ara tindria de començar a entendre que s'ha acabat de ser pagès i comprendre que vivim l'inici d'una societat multicultural, multiracial i barrejada que farà d'aquest, un món diferent.

El món està canviant.

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor


Etiquetes de comentaris: , , , ,

dimarts

Maria

Articles d'opinió i relats curts en català d'en Josep Cassany


Sevilla se viste de gala cuando Maria irrumpe en la calle.

El asfalto se funde a sus pies. Hoy salió con tacones y ganas de cachondeo.

- Una caña, Antonio, mi amor ! que me tiene harta tanta calor.

Su risa se confunde con su gracia, su arte y su salero.

- Verte que te quiero verte

Y de tanto reir, tanto hablar y tanto comentar, fué portada por un puntual momento, de revista digital no publicada, que contaba cómo paseaba por Sevilla su sonrisa, la Sevillana.


--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

pepgirona66@gmail.com

Etiquetes de comentaris: ,

Amics, vells i nous amics


la família i els amics d'en Pep Cassany


Fa anys, parlant un dia amb la meva filla, li vaig explicar que a la vida, tots som companys de viatge. La vida és un camí a recórrer sols i a vegades amb companys de viatge.

A l'inici, ens acompanyen els pares, els germans, la família. Més endavant, faràs un pas endavant o cap a un costat i trobaràs nous companys de viatge, parella, amics, coneguts. Amb alguns, un llarg camí al teu davant, amb d'altres, només coincidiràs per unes hores o uns pocs moments.

El camí no sempre és planer, hi ha pujades i baixades, rocs, prats, platges. Hi haurà vegades que t'agradarà fer-lo sol, d'altres cops, et caldrà qui t'ajudi, t'empenti o t'estiri per continuar endavant. D'altres seràs tu qui empenti, estiri o ajudi a qui tinguis al costat.

No sempre sabràs a on et porta un encreuament o altre, prendràs bones i males decisions, l'encertaràs i t'equivocaràs. No et penedeixis del que has fet o no has fet doncs, totes les experiències viscudes conformen la teva manera de ser. Sigues coherent amb la teva manera de pensar i així evitaràs dilemes morals i quan malgrat tot, els tinguis, podràs resoldre que has pres la decisió que creies fóra bona en aquest moment.

Abans no he arribat als cinquanta, jo mateix miro enrere per recordar d'on vaig sortir i cap a on voldria anar. El meu camí, com el de tots, ha estat així, una muntanya russa. He tingut la sort de la família que tinc, pares, germans, fills. Tots m'ompliu i formeu part de la meva manera de ser.

Els amics, els vells amics i els nous amics, companys de viatge en el temps, us he triat per fer-me millor persona. Sort en vaig tenir de la meva primera colla, amb els que vaig compartir la descoberta del món que ens envoltava, passant de la infantesa a l'adolescència i d'aquesta saltar al vuit que suposa el món dels adults. Encara que avui no us trobi sovint, continueu formant part de la meva particular manera de ser.

Dins la meva clova, on quan m'aturo, rumio, prenc decisions que m'afecten en el dia a dia. No sempre l'encerto i a voltes, les meves decisions comporten que hi hagi persones al meu voltant que si veuen afectades. A tots aquells que un dia vaig fer sentir malament, ho sento, demano disculpes. Malgrat tot, és una manera més de mostrar-me tal com sóc jo. Tot el bo i dolent, forma part de les persones.

Finalment dir, que aquest bloc i les xarxes socials on publico, m'han aportat moltes experiències i coneixences. Uns pocs, interactueu, d'altres no han passat de les primeres dues ratlles d'un article, però entre tots, llegint-lo avui, m'heu ajudat a arribar als 10000 articles llegits. Aquesta, era una petita fita personal, per inflar el meu ego i pensar, no estic sol i hi ha qui li agrada aquesta meva manera peculiar de transmetre i relacionar-me.

Gràcies a tots per haver-me dut fins aquí.

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor







Etiquetes de comentaris: , , ,

divendres

Blau, mar, sal, aire,

Blau, mar, sal, aire - un relat d'en Pep Cassany


Quan el silenci m'envolta, m'estimo la vida.

El silenci m'omple de sentits tots els buits. Escolto com respiro, assaboreixo l'aire, absorbeixo la llum i admiro al gran blau. Sento com l'aigua busca el camí per tocar la meva pell.

Observo el rellotge que calcula el temps de tranquil·litat.

Expiro i les bombolles s'amunteguen per sortir en direcció contrària a la meva voluntat de continuar baixant. El descens és controlat, obro els braços, separo les cames. Descens lliure.

Inflo el jaquet, estabilitzo. Els companys segueixen les mateixes passes un rere l'altra. Tots a lloc, polze i índex formen un cercle per indicar que estem bé.

Les mirades senyalen qui és el primer, qui el segueix i quina és la direcció de descens a seguir. Badem com si de botigues de moda es tractessin i no volguéssim entrar. No es toca, només es mira. S'observa. Guaita la morena! un bosc de gorgònies, un mero, dos, tres.

Controlo l'aire, el temps, la parada d'emergència abans no sobresurti novament el cap un pam sobre l'aigua. Es trenca el silenci, motors, càmeres, acció.

La vida continua i tan sols has estat quaranta-cinc minuts desconnectat de la terra. Quaranta-cinc minuts pendents només de tu, del teu suport vital i de l'aventura d'endinsar-te a un altre món. Allà, tu ets la part feble, doncs no importa qui siguis, quina experiència tinguis o si ets o no valent. És el seu medi.

Blau, mar, sal, aire,

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

pepgirona66@gmail.com

Etiquetes de comentaris: , , ,

dimarts

Melangia

La melangia d'en Pep Cassany


A vegades, m'envaeix la melangia d'un temps passat. Cançons que em recorden bons moments. Lletres que em traslladen a històries passades. Per a cada moment una cançó, la meva vida està escrita amb lletres i acords.

En la meva recerca de noves experiències, quan jo tenia dotze anys, també vaig intentar descobrir en els acords d'una guitarra, la lletra d'una cançó o més endavant, com explicar els meus sentiments amb música i lletra. Per sort de tothom, es va quedar en intent i no varen quedar registrades al YouTube ni res semblant. Prou en tinc, que de tant en tant, encara trobo aquella carpeta que, imitant les bates del col·legi a ratlles blanc i blaves, amago aquells papers mal escrits amb melodies i lletres d'amors i desamors d'infantesa.

No sóc musicòleg, ni tan sols tinc un estil de música que em defineixi. He passat de les cançons de foc de camp, a Llach, Bruce, Michael Jackson o Manzanita quan convé. Tot just avui, encara algú se n'ha adonat que trio les meves cançons per les lletres i no pels estils.

Sembla que tinc la necessitat de transmetre el que potser no puc o no sé dir. Com molts de vosaltres, els sentiments em corren per dins. Incapaç d'abaixar cuirasses, incapaç de transmetre amb paraules boniques o gestos romàntics.

Les persones que s'han atrevit a mirar rere les pedres del meu castell, fortament emmurallat i objecte de tants assalts i batalles perdudes, han tingut l'oportunitat de conèixer els racons dels meus carrerons interiors. Com a tota ciutat, hi han places, avingudes, carrers i carrerons estrets. Fora de rutes turístiques i de l'abast de vianants sense escrúpols, es poden trobar carrerons sense sortida que, vés a saber, potser amaguen les cases més maques de la meva ciutat.

La melangia serveix per fer un pas enrere, mirar endavant i escollir el camí que vols seguir.

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor





Etiquetes de comentaris: , ,

dilluns

Valenta ? no més que tu


Vèncer al càncer amb valentia. Josep Cassany

Tancava la porta i començava el calvari.

Càncer, les proves no donaven lloc a interpretacions de cap mena per als resultats de les anàlisis. Una mamografia rutinària, sense que jo hagués detectat aquell estrany bony, havia aconsellat realitzar una biòpsia i analitzar les cèl·lules.

L'ascensor s'aturava a cada planta i jo m'afogava dins aquella maleïda caixa que obria i tancava lentament les seves portes a cada planta de l'Hospital. Caminava a poc a poc i amb la mirada perduda. Per fora semblaria serena però per dintre, només volia cridar.

Perquè a mi! Per què m'ha tocat a mi?

Mirava i no veia a la gent com es movia al meu voltant, ells, aliens a la meva desgràcia, com si no els hi anés res i certament, a ells, no em semblava pas que els hi anés la vida. La ciutat continuava amb el seu rugit constant i pervers, tot es movia de pressa. Els cotxes tocaven el clàxon perquè d'altres no els deixaven avançar. Motos a la carretera i motos damunt les voreres. Bicicletes, patinets, gossos, vianants, tots corrien menys jo. M'havia quedat de pedra.

Vaig seure en un banc d'aquell parc, on de petits, els nanos de casa els hauria agradat pujar i baixar del castell al revés dels altres nens, pel tobogan, si alguna cosa podia dir d'ells, sempre s'havien complicat la vida fent les coses de manera diferent als altres. I una llàgrima va sortir per rodolar galta avall i caure damunt del meu pit, orgull de la meva feminitat i en aquell moment, causa de tanta desgràcia.

Agafaria el metro per no haver de parlar amb ningú, allà ets invisible als ulls d'uns turistes més preocupats per no perdre la parada, escoltar la seva música o pendents que els lladres no els agafin la bossa. M'acostaria fins al mar, bressol de tots els blaus com l'anomenava Kavafis, cercava el seu recer i calma a l'illa del seu pit. Aquell dia em calia un amic.

I mentre m'hi acostava em deixava seduir per la seva olor, la seva humitat, l'escalfor del sol de primavera i l'aire que bufa de llevant. Em calia trepitjar la sorra molla sota els meus peus per sentir-me arrelada a la terra, mullar-me, recórrer tota la platja. Deixar de mirar-me el melic i mirar més lluny, cap a l'est, d'on prové el sol i el mar desdibuixa el seu blau amb el cel.

Jo em deia per mi mateixa, que no era la primera, ni l'única, ni l'última dona que tenia càncer de pit. Moltes abans que jo, havien patit i patirien aquesta malaltia, que si bé abans els hi arravatava la vida a totes, ara la ciència ens permet sobreviure a la majoria.

M'obriran, m'extrauran el tumor i si cal, em faran una mastectomia. A hores d'ara no he entès el procés, després de donar-me el resultat, no he sentit res més, el meu cap s'ha posat a treballar per organitzar-ho tot, com els ho explicaré als nanos, al Pep, a la meva mare o a les meves germanes. Si jo l'estic patint, elles són del grup de risc. A partir d'ara, s'hauran de començar a fer proves més sovint, segurament una o dues mamografies cada any. Te n'adones que mentre penses per tu mateixa negues l'evidència dient-li malaltia quan en realitat és càncer. D'acord, quan de petita escoltava als pares parlar entre ells de la mort d'un parent, un amic o un conegut, per raó del càncer, no l'anomenaven i ens deien que havia mort d'un mal lleig. I tan lleig que era, s'enduia a petits i grans sense donar-los massa oportunitats per guarir-se.

Pensa, pensa bé. Què en saps del càncer de pit? Què t'han explicat, has escoltat a la tele o què has llegit? Què m'ha dit la Doctora?, bé, el fet d'haver-me detectat el tumor quan aquest és petit, és un avantatge per tal de poder extirpar-lo abans no es faci més gran o s'estengui cap als ganglis. Em faran una intervenció per extreure'n el tumor i el teixit que l'envolta per assegurar-se que no en quedi cap rastre de les cèl·lules canceroses.

Després de l'operació, potser em caldrà radioteràpia. Així s'acabarà tot. Me'n sortiré, ja ho veuràs. Però, com em quedaran els pits?, no podré tornar-los a lluir a la platja, ni amb un vestit o un escot que deixi als homes bocabadats. Em quedaran diferents, un més gran que l'altra i segurament amb cicatrius. Però que estic pensant? - tonta de mi - penso a agradar als altres i presumir quan m'hi estic jugant la vida?

Podria ser que em calgués una mastectomia de tot el pit. Moltes dones demanen al seu cirurgià reconstruir-lo en la mateixa operació.- No ho sé, no ho sé, em repetia, pobre de mi -

No em podia quedar asseguda tot el dia, dintre meu cridava: reacciona Laura, sigues valenta, afronta la malaltia, deixa't guiar pels metges i extreu el càncer que portes dins. La vida són quatre dies i no cal passar-ne dos patint.

Què vaig fer?, calçar-me i posar-me a caminar, tornar a casa, parlar amb en Pep i explicar-los als nanos quina era la situació i com estava convençuda que me'n sortiria.

Valenta? Totes les persones som molt més valentes del que ens sembla. Potser parlant, direm que no, que davant d'una cosa així, no sabríem com afrontar-lo però, les ganes de viure i l'estimació d'aquells que ens envolten, donen forces per superar-te i tirar endavant.

A la fi del meu relat, em va preguntar - Coneixies Oncolliga abans no et detectessin el teu càncer de pit?

  • No noia, com molts d'altres, creia que el càncer no el patiria mai, que això no em passaria i per tant, hi havia moltes coses que em semblaven importants i que ara m'he adonat que no en tenen tanta.
  • És cert, a mi m'han canviat els valors. Em semblava que amb diners es comprava tot o quasi tot i ja veus, que per molts diners que tinguis, hi ha malalties que ens afecten a tots. Ara valoro molt més la vida. La vida en lletres grans que vol dir, estar bé amb mi mateixa i amb tots els que m'envolten.
  • La gent d'Oncolliga som voluntaris. Malalts, metges, familiars i amics que han patit i conviscut amb el càncer. Gent que creiem en la importància que té per al malalt i la família sentir-se acompanyat, poder-te informar de tot el que necessitis saber i comptar amb el suport de tots per afrontar-lo, superar-lo i finalment, vèncer al càncer. Ens agrada ajudar a altres persones, com ara tu, que ara estàs passant-ho malament amb el càncer.
  • El meu metge m'ha posat en contacte amb vosaltres, diu que feu moltes activitats i xerrades, que podeu ajudar-me i donar-me suport. Amb tot el que m'has explicat, veig que tu, ho has superat molt bé.
  • No et pensis, sempre et queda una por, però a casa diuen que allò que no et mata et fa més valenta.

Temps més tard, les dues sèiem darrere la taula d'inscripcions del run4cancer. Feia fred, ens havien demanat que hi anéssim a quarts de nou i tot just, a les vuit del matí, ja hi érem tots per començar a muntar la paradeta. Jo li'n deia així d'aquell estand. Ens feia servei per a tot, tan i sucàvem el pa amb tomàquet per fer els entrepans, com per inscriure als corredors, oferir informació d'Oncolliga o si convenia, com a escenari improvisat per donar les darreres instruccions als participants.

Entre una inscripció i l'altra, ens fèiem passar el fred com podíem. Vaig donar-me conte, que al veure a un dels participants, la meva amiga s'emocionava. Era el seu germà. Havia vingut expressament des de Tolosa, França, ciutat on vivia i treballava, per estar al seu costat en un dia com aquell.

Dies més tard, llegia un article en el diari que explicava: La malaltia, el càncer, o com vulgueu anomenar-lo, es venç a somriures. Tan important és l'atenció dels metges per salvar una vida, com l'estimació que poden donar i rebre els qui ara l'estan patint.

Ara sovint obro les portes d'aquell Hospital que em va salvar la vida. No m'ha abandonat la sensació d'ofec del primer dia al entrar a l'ascensor, ho assumeixo i intento superar-ho. Visito a persones i famílies a qui els cal suport. Xerro amb ells, els pregunto pel seu estat, la seva evolució o com es troben. Els explico que no hi ha una única manera de superar la malaltia, cadascú troba el seu camí i si els cal, un grup de voluntaris formem Oncolliga per tal de donar-los suport, informar-los i ajudar-los en tot allò que pugui estar al nostre abast. La nostra recompensa és el seu somriure i amb els somriures, ajudem a vèncer el càncer.

Valenta?, no més que tu.


--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris: , , ,

diumenge

Valiente ? no más que tú

Articles d'opinió i relats curts en castellà d'en Josep Cassany



Cerraba la puerta y comenzaba el calvario.

Cáncer, las pruebas no daban lugar a interpretaciones de ningún tipo para los resultados de los análisis. Una mamografía rutinaria, sin que yo hubiera detectado aquel extraño bulto, había aconsejado realizar una biopsia y analizar las células.

El ascensor se detenía en cada planta y yo me ahogava dentro de aquella maldita caja que abría y cerraba lentamente sus puertas en cada planta del Hospital. Caminaba despacio y con la mirada perdida. Por fuera parecería serena pero por dentro, sólo quería gritar.

Porque a mí! ¿Por qué me ha tocado a mí?

Miraba y no veía a la gente como se movía a mi alrededor, ellos, ajenos a mi desgracia, como si no les fuese nada y ciertamente, a ellos, no me parecía que les fuera la vida. La ciudad continuaba con su rugido constante y perverso, todo se movía deprisa. Los coches pitaban porque otros no les dejaban avanzar. Motos en la carretera y motos sobre las aceras. Bicicletas, patinetes, perros, peatones, todos corrían menos yo. Me había quedado de piedra.

Me senté en un banco de aquel parque, donde de pequeños, a mis niños, les hubiera gustado subir y bajar del castillo al revés de los otros niños, por el tobogán. Si algo podía decir de ellos era que siempre se habían complicado la vida haciendo las cosas de manera diferente a los demás. Y una lágrima salió para rodar por mi mejilla  y cayó encima de mi pecho, orgullo de mi feminidad y en ese momento, causa de tanta desgracia.

Cogería el metro para no tener que hablar con nadie, allí eres invisible a los ojos de unos turistas más preocupados por no perder la parada, escuchar su música o pendientes que los ladrones no les cojan el bolso. Me acercaría hasta el mar, cuna de todos los azules como la llamaba Kavafis, buscaba su cobijo y calma en la isla de su pecho. Ese día me hacía falta un amigo.

Y mientras mi acercaba me dejaba seducir por su olor, su humedad, el calor del sol de primavera y el aire que sopla de levante. Necesitaba pisar la arena mojada bajo mis pies para sentirme arraigada a la tierra, mojarme, recorrer toda la playa. Dejar de mirarme el ombligo y mirar más lejos, hacia el este, de donde proviene el sol y el mar desdibuja su azul con el cielo.

Yo me decía para mí misma, que no era la primera ni la única, ni la última mujer que tenía cáncer de pecho. Muchas antes que yo, habían sufrido y sufrirían esta enfermedad, que si bien antes les robava la vida a todas, ahora la ciencia nos permite sobrevivir a la mayoría.

Me abrirán, me extirparan el tumor y si es necesario me harán una mastectomía. A estas alturas no he entendido el proceso, después de darme el resultado, no he oído nada más, mi cabeza se ha puesto a trabajar para organizarlo todo, como se lo contaré a los chicos, a Pep, a mi madre, a mis hermanas. Si yo la estoy sufriendo, ellas son del grupo de riesgo. A partir de ahora, se deberán empezar a hacer pruebas más a menudo, seguramente una o dos mamografías cada año. Te das cuenta que mientras piensas para ti, niegas la evidencia diciéndole enfermedad cuando en realidad és cáncer. De acuerdo, cuando de pequeña escuchaba a mis padres hablar entre ellos de la muerte de un pariente, un amigo o un conocido, por razón del cáncer, no pronunciaban su nombre y nos decían que había muerto de un mal feo. Y tan feo que era, se llevaba a pequeños y mayores sin darles demasiadas oportunidades para curarse.

Piensa, piensa bien qué sabes del cáncer de pecho. ¿ Que te han contado, has escuchado en la tele o que has leído ?. ¿Que me ha dicho la doctora? Bien, el hecho de haberme detectado el tumor cuando éste es pequeño, es una ventaja para poder extirparlo antes no aumente o se extienda hacia los ganglios. Me harán una intervención para extraer el tumor y el tejido que lo rodea para asegurarse de que no quede ningún rastro de las células cancerígenas.

Tras la operación, tal vez me hagan radioterapia. Así se acabará todo. Sobreviviré, ya lo verás. Pero ¿ cómo me quedarán los pechos? no podré volver a lucir en la playa, ni con un vestido o un escote que deje a los hombres boquiabiertos. Me quedarán diferentes, uno más grande que el otro y seguramente con cicatrices. Pero ¿ qué estoy pensando tonta de mí ? pienso en agradar a los demás y presumir cuando me estoy jugando la vida?

Podría ser que me hiciera falta una mastectomía de todo el pecho. Muchas mujeres piden a su cirujano reconstruirlo en la misma operación.- No lo se, no lo se, me repetía, pobre de mí -

No me podía quedar sentada todo el día, dentro de mí gritaba: reacciona Laura, sé valiente, afronta la enfermedad, déjate guiar por el médicos y extrae el cáncer que llevas dentro. La vida son cuatro días y no hay que pasarse dos sufriendo.

¿ Que hice? calzarme y ponerme a caminar, volver a casa, hablar con Pep y contarles a los chicos cuál era la situación y como estaba convencida de que sobreviviria.
Valiente? Todas las personas somos mucho más valientes de lo que nos parece. Quizás hablando, diremos que no, que ante algo así, no sabríamos cómo afrontarlo sin embargo, las ganas de vivir y la estimación de aquellos que nos rodean, dan fuerzas para superarte y salir adelante.

- ¿ Conocías Oncolliga antes no te detectaran tu cáncer de pecho?

-  No chica, como muchos otros, creía que no sufriria jamas de cáncer, que a mi, no me afectaria y por tanto, había muchas cosas más a que dar importancia y que ahora,  me he dado cuenta de que no tienen ninguna importancia.
Es cierto, a mí me han cambiado los valores. Me parecía que con dinero se compraba todo o casi todo y ya ves, que por mucho dinero que tengas, hay enfermedades que nos afectan a todos. Ahora valoro mucho más la vida. La vida en letras grandes que quiere decir, estar bien conmigo misma y con todos los que me rodean.

- La gente de Oncolliga somos voluntarios. Enfermos, médicos, familiares y amigos que sufren o han sufrido y convivido con el cáncer. Gente que creemos en la importancia que tiene para el enfermo y la familia sentirse acompañado, poderte informar de todo lo que necesites saber y contar con el apoyo de todos para afrontarlo, superarlo y finalmente, vencer al cáncer . Nos gusta ayudar a otras personas, como tú, que ahora estás pasándolo mal con el cáncer.

- Mi médico me ha puesto en contacto con vosotros, dice que haga muchas actividades y charlas, que puede ayudarme y darme apoyo. Con todo lo que me has contado, veo que tú, lo has superado muy bien.

- No creas, siempre te queda un miedo, pero en casa dicen que lo que no te mata te hace más valiente.

Tiempo más tarde, las dos nos sentábamos detrás de la mesa de inscripciones del run4cancer, una carrera organizada en beneficio de la asociación Oncolliga. Hacía frío, nos habían pedido que fuéramos a las ocho y media de la mañana y apenas,  las ocho, ya estábamos todos para empezar a montar la parada. Yo le llamaba así a aquel stand. Nos daba servicio para todo, tanto se utilizaba para hacer los bocadillos, como para inscribir los corredores, ofrecer información de Oncolliga o si convenía, como escenario improvisado para dar las últimas instrucciones a los participantes.

Entre una y otra inscripción, nos calentábamos como podíamos. Me di cuenta, que al ver a uno de los participantes, mi amiga se emocionaba. Era su hermano. Había venido expresamente desde Toulouse, Francia, ciudad donde vivía y trabajaba, para estar a su lado en un evento como aquél.

Días más tarde, leía un artículo en el periódico que explicaba: La enfermedad, el cáncer, o como queráis llamarlo, se vence con sonrisas. Tan importante es la atención de los médicos para salvar una vida, como el cariño que pueden dar y recibir los que ahora la están sufriendo.

Ahora, a menudo abro las puertas de aquel Hospital que me salvó la vida. No me ha abandonado la sensación de ahogo del primer día al entrar en el ascensor, lo asumo e intento superarlo. Visito a personas y familias a las que les falta apoyo. Charlo con ellos, les pregunto por su estado, su evolución o como se encuentran. Les cuento que no hay una única manera de superar la enfermedad, cada uno encuentra su camino y si los hay, un grupo de voluntarios formamos Oncolliga para apoyarlos, informarles y ayudarles en todo lo que pueda estar a nuestro alcance. Nuestra recompensa es su sonrisa y con las sonrisas, ayudamos a vencer el cáncer.

Valiente? no más que tú.

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris: , , ,

dimecres

La felicitat - Cala Estreta - Palamós

La felicitat a Cala Estreta, Palamós. En opinió d'En Pep Cassany
Sol ponent es reflecteix en les ones de l'aigua, verd fosc, transparenta i no arriba a trencar a la sorra de la platja, mig deserta. Resto jo i quatre enamorats.

Talment com l'aigua en un plat, calmada i calenta. L'estiu em dóna treva i per fi, em trobo capbussat a Cala Estreta. El camí de ronda em permet gaudir d'una natura salvatge, del pas del temps en antics casalots, abandonats, mig enfonsats, caiguts a terra i una vegetació que s'esmuny de terra cap a mar endins o de mar endins cap a la terra.

De caps m'hi he tirat, puix que a ningú molestava. En compte, és poc fonda i traïdora. Sento lliscar l'aigua per les mans, els braços i el cos nu. Em capgiro i resto surant, fent-me el mort, mirant el cel blau fosc.

Escolto el cant d'un ocell perdut, damunt la branca d'un pi sense niu. Fa piu-piu i m'acompanya en aquesta orgia pels sentits.

Gust a mar, gust de sal.

Olor de pins, de boscos i de mar. Tots s'uneixen pel caprici de l'alquimista, que recerca reproduir l'olor del paradís i sap que està a la Costa Brava.

Un sisè sentit és el que em manca d'explicar, la felicitat. No es veu, s'escolta, es tasta, es toca ni s'olora, però és el resultat de la suma de tots cinc.
--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor



Etiquetes de comentaris: , , ,

dissabte

Vuit roses - un relat del "Big Bang amor" d'en Pep Cassany

Vuit roses, fragment del llibre Big Bang Amor d'en Pep Cassany


Vuit roses - un relat del "Big Bang amor"

M'ha fet dos petons i ens hem acomiadat -fins aviat-, mentre tancava la porta del cotxe.

Aquesta nit, a la ràdio sona "Back to Black d'Amy Whinehouse" i encenent la cigarreta que roent, amb un so cruixent, em demostra com m'he quedat.

Torno cap a casa sol, quan sense voler, és la meva imaginació qui s'aventura, vola i explora altres escenaris possibles. Què hauria d'haver fet de diferent per estar al seu costat?

L'aigua freda de la dutxa redueix la tensió sexual no resolta.

Nu, amb la llum tancada i la finestra ben oberta, gec al meu llit donant-hi voltes: Què ha passat?

Avui podia haver estat el dia que esperava feia temps. M'agraden les paraules, els gestos i la complicitat amb la dona que he conegut.

Continuo escoltant les tristes i dolces melodies de l'Amy i es comencen a succeir imatges on, amb ella, compartim altres escenaris que els reals. Ella a casa seva i jo a casa meva.

Si en comptes de quaranta llargs en tingués vint-i-pocs, on seria ara mateix sinó a casa seva?

Dos trucs fluixets a la porta la posarien en preavís que hi ha algú que vol entrar. Pronunciaria el seu nom i m'anunciaria dient, obrem, sóc jo.

- Potser l'obriria mig nua -, ja deu estar a punt de jeure al llit. Un llit, buit, on els llençols fan nosa,

"Vuit roses he comprat per regalar-ne només una"

No m'hauries dit res, ja que agafats de la mà em conduiries per la casa fins als teus llençols, blancs com l'amistat que avui comença.

Recorreria amb la mirada el teu rostre, il·luminat per la llum de la lluna que s'esmunyiria per les escletxes dels finestrons. Els meus llavis s'acostarien als teus ulls clucs, que abandonats als sentits, es deixarien dur i no voldrien recordar l'adéu d'abans. Tens els llavis secs des de fa temps i ara s'entreobren esperant que els meus llavis els mullin i dolçament, comenci a menjar-me la teva boca.


A cau d'orella et xiuxiuejaria, "no em deixis marxar."


--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris: , ,

dilluns

Les meves xarxes socials personals



Articles d'opinió i relats curts en català d'en Josep Cassany



Mai sé com presentar-me davant de qualsevol desconeguda i normalment, sé llegir més de la persona pel que no diu que no pel que escriu.. I no vull ni explicar-vos el munt de faltes d'ortografia que fem tots plegats, uns més que d'altres, però n'hi ha, que de ben segur varen cremar el diccionari a partir de cinquè de bàsica.

Molts de nosaltres utilitzem les xarxes per a cercar amistat, parella o el que sorgeixi ... I tot plegat, per no saber relacionar-nos amb el nostre entorn. Ens hem adonat, que és molt més senzill d'explicar secrets a desconeguts que no pas a cap amistat. Els primers semblen no jutjar-nos i els amics, tots volen dir-hi la seva.

Les persones que formem part d'una xarxa social de relacions personals, totes cerquem una de les variants que esdevenen com a resultat de la nostra falta de saber-nos relacionar. Tant se'n fa que vulguis mantenir-te en contacte amb gent que fa temps que no en sabies res, com que vulguis conèixer a noves persones. Ara tots plegats, fem el xafarder a la xarxa. Mirem que fa o deixa de fer, un o altra, i si el nostre perfil no ens compromet massa, potser acabem tirant la canya per veure que soparem aquest vespre.

Fa poc, he trobat un grup de gent amb ganes de passar-ho bé. Sense pèls a la llengua, una colla d'arreplegats d'aquí i d'allà que ens mouen les ganes de fer i no quedar-nos a casa. Ningú ens durà res a casa i per tant, cal que sortim al carrer, a la festa major o a la platja a conèixer gent.

Les trobades són disteses, individus/es que per edat, estat civil o per motivacions personals, volem conèixer a gent com nosaltres. Si d'ací en surt res de bo, són les rialles i el "divertimento" entre nosaltres.

Però deixeu-me que vagi directament al que m'ha motivat aquest post. Es tracta de la presentació d'una noia que, davant la pregunta "defineix-te com ets" ha sabut vendre el peix. No la conec, no he vist la seva foto i sé que no és de Girona. Però digueu-me vosaltres, si llegiu aquest perfil, no compraríeu la parada???

Fresca, directe, dolça, tolerant, sempre vaig de cara, encara que tinc un culet que no et pots perdre;). Picant i divertida. Que és si no la vida si no hi posem una mica d'alegria....
Més de mar que de muntanya, amb passió per esparracar samarretes, sóc de les que xarrupa el cap de les gambes ... i després em llepo els dits ... No m'agrada el salmó.
Elegant, enginyosa i jovial, més de calçat pla que de talons, sempre amb un parell de vambes a punt per sortir a caminar. Ja sé que abans he dit que sóc més de mar que de muntanya, però reclamo el dret a contradir-me. No?
Petita, tremenda i vital, en distàncies curtes, la millor fragància, la frescor de la pell nua exposada. I la millor llum, la reflectida per la negror de la pupil·la. Qüestió de mil·límetres, no de centímetres. No cal que agafis l'escalímetre
--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor




Etiquetes de comentaris: , , ,

dissabte

L'estelada a l'escut del Barça - Opinió

Articles d'opinió i relats curts en català d'en Josep Cassany


Tots sabem que el Barça és més que un club. Independentment del futbol, hi ha un sentiment catalanista sota l'escut del Barça. Molts de nosaltres, com a afeccionats, ens hem fet nostre al Barça a fi que ens abanderi i passegi orgullós la nostra catalanitat.

No cal dir res de cada minut 17,14. No cal dir res de les senyeres i estelades, així com tampoc dels missatges que es llegeixen cada dia de partit al camp. Encara que sigui un club que inclou a tothom, sigui quina sigui la seva procedència o el seu sentiment nacional, destaca entre tots majoritàriament el sentiment catalanista.

Perplex però no incrèdul, llegeixo les notícies de sanció proposada per la UEFA a l'exhibició d'estelades en un Camp de Futbol. Sabent que les imatges de televisió, moltes vegades no són vàlides en la presentació de recursos o sancions del joc, ni tan sols per a descobrir si una pilota ha entrat o no a la porteria, m'estranya que el comitè d'antiviolència les faci servir com a prova per a demostrar l'exhibició de símbols radicals d'una determinada afecció.

Entenc doncs, que si és atribuïble al club, el comportament dels seus socis quan s'expressen lliurement en un camp de futbol, tant se'n fa en quin camp de futbol o en quin partit lluïm les estelades i per tant, el Barça ha d'estar sancionat per cada un dels partits que ha jugat en els darrers 40 anys.

Si xiular l'himne, lluir símbols de catalanitat, és sancionable en un camp de futbol, que ens sancionin a tots els que també ho fem a casa nostra.

Si l'estelada no és reconeguda oficialment com a bandera d'una Nació, País o Poble, potser ens caldria preguntar-nos si incorporant-la a l'escut del Barça potser deixaria de ser un símbol antidemocràtic objecte de ser subjecte a sanció. Ridícul?, certament, com així de ridícula és la sanció.

Finalment, em fa basarda pensar que els nous directius del Barça, han adoptat com a estratègia pagar la sanció i intentar dialogar amb la UEFA. Si s'accepta, per més que un no hi estigui d'acord, caldrà pensar que a partir d'aquest moment i cada cop que juguin un partit caldrà obligar als afeccionats que no exhibeixin senyeres independentistes, que no xiulin himnes i que no sumem veus que cridin Independència i per tant, que l'afició no tingui LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ.

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor


Etiquetes de comentaris: , , , ,