Relats eròtics en Català - Vibracions - relat extret del llibre el carrer dels petons
Caminava sola, lleugera de pas, mans a les butxaques de la caçadora i amb la bossa creuant-li el pit i situada a un costat. Les sabates negres, pantalons de mudar. La Noa sortia cada dia corrents de casa i amb l'hora enganxada al cul, patia per no fer tard a la feina. Una contrarellotge diària on no podia fallar.
Catorze minuts i vint-i-cinc segons era el temps necessari per espolsar-se la son de les orelles i començar a funcionar. Ben comptat, esmerçava una hora diària del seu temps per anar i tornar del despatx. Cinc hores a la setmana i quaranta-vuit setmanes de feina. En total dues-centes quaranta hores a l'any, ben comptat en un any, anar i tornar de la feina li robava deu dies i deu nits.
Quan va començar la rutina, el camí es feia molt llarg. El fred o la calor, la pluja, i el vent afectaven el seu estat anímic. En asseure al davant de la pantalla de l'ordinador, esbufegava i premia el botó de re-inici de sessió. Disposava de les neurones en marxa i en això, algun mèrit li'n donava al constant exercici d'arribar quasi corrents a treballar.
Amb el cap fred, la Noa aprofitava el temps per pensar en les seves coses. N'hi havia de molt importants i d'altres que considerava foteses. Compraria el pa per dinar a la fleca del costat de l'oficina o en tot cas, prop de casa per no anar carregada.
A l'una i a les tres, els pensaments giraven als problemes en els projectes en què estava desenvolupant. Revisava el correu electrònic del mòbil, aixecava el cap de tant en tant i es fixava en el temps que feia aquell dia. Tancada a l'oficina, li costava de saber quin temps estava fent. Desconeixia quan havia plogut o si calia, desar l'abric a l'oficina i sortir amb el fulard sense res més per abrigar.
En acabat, a les set de la tarda, es permetia sortir a passejar. Mirava els aparadors de les botigues i de tant en tant, fixava altre cop la mirada del seu mòbil tot esperant, un missatge que la fes sortir de la rutina. En l'amor, la Noa havia sortit malparada i encara que res estava buscant, tot ho estava esperant.
Quinze minuts del seu dia, de tornada i caminant, els feia servir per pensar en què en seria d'ella si les coses no canviaven. Un o altre sempre l'anaven rondant. Darrerament havia conegut en Claudi, un home de més de cinquanta anys, afable, afectuós, una mica formós i al que ella li feia ballar el cap. Mentre no hi hagués cap més pretendent, la Noa es deixava conquistar. No tancava portes a ningú tot i que, ningú li semblava el pretendent adequat. Li hauria agradat de trobar, algú que li fes tremolar les cames en mirar-la. Un home en qui abocar els desitjos i estimar.
Sovint pensava, per deformació professional doncs, treballa en una enginyeria, com fer encaixar una peça quadrada en un forat rodó. Sabia molt bé què en tot cas, la peça quadrada, més petita, quedaria baldera i per tant, quatre forats per on podria entrar o sortir-hi de tot. Assimilava aquest exercici geomètric a la recerca d'un amor. Trobava tot tipus de peces menys aquella que encaixés exactament en la forma del seu cor.
Quan en Claudi no era capaç de despertar el desig sexual ni d'activar els cinc sentits de la Noa, ella no entenia per què encara pensava en ell. Se sentia perduda i li semblava impossible encaixar-lo a la seva vida com a res més que un amic. Incapaç de motivar-la, havia de fugir-ne. Però com fugir? Calia dir-li clarament que ella no volia res més que la seva amistat?, o hi era cert el mite que entre un home i una dóna no pot existir una amistat sense que hi hagi un desig ocult per posar-se al seu llit.
Un missatge vibrà entre les seves mans. Noa no coneixia el número de telèfon del remitent. No estava a la seva llista de contactes. Li estava proposant de quedar per fer el toc abans d'anar al cinema. Va mirar la fotografia del seu perfil i sense reconèixer qui era, es va proposar entrar a la conversa. Quina pel·lícula anirien a veure?, on vols que quedem?
Sense saber-ne més, Noa va sentir-se encuriosida. Desféu el camí de tornada a casa i es proposà quedar amb aquell home al Cafè Royal. Un lloc ben cèntric i prou concorregut, per a trobar-se amb un perfecte desconegut sense perill. Des de dins, ben situada, seguda en una de les tauletes del mig del cafè, teniu un angle de visió de 180 graus del carrer i de la Plaça. Podria veure'l arribar i en tot cas, si no li feia bona espina, podia amagar-se a la sala que hi ha a dalt del local.
Noa va reconèixer dies més tard, que aquells quinze minuts que va haver d'esperar en arribar abans de l'hora convinguda, se li feren eterns i feixucs. Un munt de cabòries li creuaren el cervell encara que, la més recorrent era, estàs com un llum. Com podia quedar amb algú de qui no en coneixia ni el nom.
El mòbil tornà a vibrar i la Noa, no va trigar a respondre. Ell ja havia arribat i ella, instintivament va girar-se a mirar. On era?, assegut en un banc, al seu davant, un home d'uns cinquanta anys, vestit esport i elegant, aixecà els ulls de la pantalla del seu telèfon i li va semblar reconèixer. Era ell?, no havia fet cap pas. Potser no l'havia reconegut o potser, no es coneixien de res?
La Noa va decidir silenciar el seu dispositiu, prendre's la seva copa de vi blanc i observar que feia aquell home mentre l'estava esperant. Prenia un licor blanc, en got baix i glaçons, color daurat. Va dubtar si seria rom o whisky. Prengué el diari i començà a fullejar-lo de la darrera cap al davant. Semblava interessar-lo més la part de l'oci que les notícies internacionals. De tant en tant, es mirava el rellotge i altre cop, la pantalla del seu mòbil.
A la Noa va semblar-li un bon jan. Una persona amb qui, aparentment, podria parlar-hi i en un cas, atorgar-li una oportunitat. Sense badar boca, aquell home amb qui s'havia citat, semblava ansiós per tal que algú arribés a buscar-lo i si més no, no semblava que l'esperés a ella. De la seva bossa de mà, prengué el telèfon i decidí contestar als seus missatges.
- Sóc aquí - li va dir.
- On ets? - va tornar a contestar.
- A la taula del davant.
En aixecar els ulls la Noa, aquell home els baixava per llegir el missatge acabat d'arribar. Alçà la vista i coincidint ambdues mirades, somrigueren. - No sé què dir, deus ser tu qui m'envies els missatges. Estava esperant.
- He rebut el teu missatge on em convidaves a fer el toc abans d'anar al cinema i encara que no sabia si jo et coneixia, suposo que t'has equivocat en enviar-lo. No sé qui ets o perquè tens el meu número de telèfon gravat al teu mòbil. Em dic Noa.
Resultaria irrellevant voler explicar com va transcórrer la trobada. Tot plegat es va resoldre en un instant doncs, a banda de presentar-se amb el nom d'Antoni, també va conèixer el nom de la seva parella, acabada d'arribar i amb presses per anar cap al cinema. Arribaven tard, s'excusà amb Noa i reclamà fer avia per pagar i marxar.
Altra vegada de tornada cap a casa, sola i cansada. L'esperava una vesprada llarga i avorrida davant del televisor, pijama i bata posada, un iogurt i quatre galetes i en acabat, si li entrava la plorera consolar-se amb un bocí de xocolata.
Una altra nit per oblidar i un munt de somnis per desitjar viure. Abans d'adormir-se es repetia - "Pensa, creu, somia i atreveix-te", demà serà un nou dia.
La Noa odiava el nom d'alarma per referir-se a l'hora en què havia de despertar. Com tothom O gairebé tothom, disposava dels cinc minuts de gràcia per romancejar. Darrerament li calia més força de voluntat de l'habitual. Amb els ulls mig clucs, enretirava els llençols per dirigir-se al bany, asseure a la tassa i deixar córrer l'aigua mentre deixava anar el primer badall.
Massa tard per anar a dormir o massa d'hora per llevar-se. Li costava de treure's la son de les orelles.
La rutina del matí no havia canviat en anys. Disposava d'una estona pròpia i l'altre llogada. La cafetera xiulava quan tot just acabava d'endreçar la cuina. Els vespres, en acabat de sopar, després d'un dia llarg i feixuc, tot just podia deixar els plats i estris del sopar damunt el marbre de la cuina. Sovint decidia rentar plats al matí.
A vegades en mirar el color del cafè, reconeixia el color dels seus cabells. Calien quatre cullerades de sucre, dosificades per igual quantitat, per endolcir l'amargor de l'aigua bullida. Mai gosaria anomenar-lo cafè americà. Més aviat, suc de mitjó.
A la cuina, una única cadira a sota de la taula i una tauleta digital al damunt. Amb el cafè, una ullada a la premsa digital i un repàs a les xafarderies de les seves xarxes socials.
En rentar-se les dents, mirar-se el mirall i fer quatre ganyotes per treure's les lleganyes, rumiava tot el que ahir havia deixat per fer avui. Deixava córrer l'aigua de la dutxa i començava a despullar-se lentament. Desfent el nus dels pantalons, de tan prima que estava, queien a terra. La camisa de dormir, tancada amb botons igual que la d'un home, era descordada lentament.
Abans el baf del vapor de l'aigua calenta no desdibuixes la seva imatge al mirall, es mirava el seu nu. De pell blanca, cabells negres, pits petits i un pubis depilat. Sense maquillatges, tatuatges, anells o pírcings. Talment acabada d'arribar al món.
El ritual dels matins, dia sí, dia no, consistia a rentar-se uns dies el cap i d'altres no. Li agradava sentir l'aigua com mullava els seus cabells i la molestava dur gorra de bany. En canvi, els dies en què no es rentava el cap, disposava de cinc minuts més per gaudir de l'aigua calenta.
En ensabonar-se la pell, s'enjogassava. Sentia cert plaer i quan el temps que s'agafava era prou llarg, donava sortida a la seva imaginació acaronant-se els malucs i el sexe. Fruïa en sentir com l'aigua calenta la penetrava. Amb el dit índex, es fregava el clítoris provocant-se una excitació augmentada pel desig de ser tocada per un home.
En arribar a l'orgasme, l'aigua i els dits penetrants provocaven un soroll rítmic que, en silenciar-se, acabava amb un gemec espasmòdic. Sentia les cames defallir-la. D'altres vegades, acabava asseguda al plat de dutxa, oberta de cames, mentre l'aigua la mullava i ella explorava cada forat del seu cos.
S'embolcallava el seu cos i els seus cabells amb la tovallola, sortint de la dutxa enmig de baf de vapor, davant d'un mirall amarat i còmplice per tal de no retornar la imatge d'una dona de més de quaranta, desitjosa d'estimar i ser estimada.
Els següents trenta minuts els dedicaria a potenciar la seva bellesa en un ritual precís i concís. Utilitzava el desodorant de barra, deixava caure les tovalloles i començava a eixugar-se els cabells amb l'assecador. Sense cap altra raspall ni pinta de pues, feia servir les seves mans per desfer qualsevol nus als cabells. Rematava els cabells amb l'espuma per tal de mantenir-los a lloc tot el dia.
Tenia cura de triar cada dia la roba interior conjuntada. La roba, perfectament planxada i endreçada a l'armari, era triada fent memòria del darrer dia en què se l'havia posat i, si li era possible, en una combinació diferent.
En maquillar-se, es proposava no semblar-ho. Aquest era el secret que li havia explicat la seva mare i sempre li havia donat bon resultat. Aprofitava el temps per pensar i sovint, es quedava confosa davant del mirall. Una vegada i una altra era traïda pels pensaments recurrents. Quan arribaria el moment de trobar la parella desitjada? Aquell homenot era tot el que podia desitjar? No hi hauria cap més home que l'estigués esperant?
La Noa sortia de casa, tancava la porta donant dues voltes a la clau i altra vegada, començava a caminar. Seria aquell dia el que no dormiria a casa?
Catorze minuts i vint-i-cinc segons era el temps necessari per espolsar-se la son de les orelles i començar a funcionar. Ben comptat, esmerçava una hora diària del seu temps per anar i tornar del despatx. Cinc hores a la setmana i quaranta-vuit setmanes de feina. En total dues-centes quaranta hores a l'any, ben comptat en un any, anar i tornar de la feina li robava deu dies i deu nits.
Quan va començar la rutina, el camí es feia molt llarg. El fred o la calor, la pluja, i el vent afectaven el seu estat anímic. En asseure al davant de la pantalla de l'ordinador, esbufegava i premia el botó de re-inici de sessió. Disposava de les neurones en marxa i en això, algun mèrit li'n donava al constant exercici d'arribar quasi corrents a treballar.
Amb el cap fred, la Noa aprofitava el temps per pensar en les seves coses. N'hi havia de molt importants i d'altres que considerava foteses. Compraria el pa per dinar a la fleca del costat de l'oficina o en tot cas, prop de casa per no anar carregada.
A l'una i a les tres, els pensaments giraven als problemes en els projectes en què estava desenvolupant. Revisava el correu electrònic del mòbil, aixecava el cap de tant en tant i es fixava en el temps que feia aquell dia. Tancada a l'oficina, li costava de saber quin temps estava fent. Desconeixia quan havia plogut o si calia, desar l'abric a l'oficina i sortir amb el fulard sense res més per abrigar.
En acabat, a les set de la tarda, es permetia sortir a passejar. Mirava els aparadors de les botigues i de tant en tant, fixava altre cop la mirada del seu mòbil tot esperant, un missatge que la fes sortir de la rutina. En l'amor, la Noa havia sortit malparada i encara que res estava buscant, tot ho estava esperant.
Quinze minuts del seu dia, de tornada i caminant, els feia servir per pensar en què en seria d'ella si les coses no canviaven. Un o altre sempre l'anaven rondant. Darrerament havia conegut en Claudi, un home de més de cinquanta anys, afable, afectuós, una mica formós i al que ella li feia ballar el cap. Mentre no hi hagués cap més pretendent, la Noa es deixava conquistar. No tancava portes a ningú tot i que, ningú li semblava el pretendent adequat. Li hauria agradat de trobar, algú que li fes tremolar les cames en mirar-la. Un home en qui abocar els desitjos i estimar.
Sovint pensava, per deformació professional doncs, treballa en una enginyeria, com fer encaixar una peça quadrada en un forat rodó. Sabia molt bé què en tot cas, la peça quadrada, més petita, quedaria baldera i per tant, quatre forats per on podria entrar o sortir-hi de tot. Assimilava aquest exercici geomètric a la recerca d'un amor. Trobava tot tipus de peces menys aquella que encaixés exactament en la forma del seu cor.
Quan en Claudi no era capaç de despertar el desig sexual ni d'activar els cinc sentits de la Noa, ella no entenia per què encara pensava en ell. Se sentia perduda i li semblava impossible encaixar-lo a la seva vida com a res més que un amic. Incapaç de motivar-la, havia de fugir-ne. Però com fugir? Calia dir-li clarament que ella no volia res més que la seva amistat?, o hi era cert el mite que entre un home i una dóna no pot existir una amistat sense que hi hagi un desig ocult per posar-se al seu llit.
Un missatge vibrà entre les seves mans. Noa no coneixia el número de telèfon del remitent. No estava a la seva llista de contactes. Li estava proposant de quedar per fer el toc abans d'anar al cinema. Va mirar la fotografia del seu perfil i sense reconèixer qui era, es va proposar entrar a la conversa. Quina pel·lícula anirien a veure?, on vols que quedem?
Sense saber-ne més, Noa va sentir-se encuriosida. Desféu el camí de tornada a casa i es proposà quedar amb aquell home al Cafè Royal. Un lloc ben cèntric i prou concorregut, per a trobar-se amb un perfecte desconegut sense perill. Des de dins, ben situada, seguda en una de les tauletes del mig del cafè, teniu un angle de visió de 180 graus del carrer i de la Plaça. Podria veure'l arribar i en tot cas, si no li feia bona espina, podia amagar-se a la sala que hi ha a dalt del local.
Noa va reconèixer dies més tard, que aquells quinze minuts que va haver d'esperar en arribar abans de l'hora convinguda, se li feren eterns i feixucs. Un munt de cabòries li creuaren el cervell encara que, la més recorrent era, estàs com un llum. Com podia quedar amb algú de qui no en coneixia ni el nom.
El mòbil tornà a vibrar i la Noa, no va trigar a respondre. Ell ja havia arribat i ella, instintivament va girar-se a mirar. On era?, assegut en un banc, al seu davant, un home d'uns cinquanta anys, vestit esport i elegant, aixecà els ulls de la pantalla del seu telèfon i li va semblar reconèixer. Era ell?, no havia fet cap pas. Potser no l'havia reconegut o potser, no es coneixien de res?
La Noa va decidir silenciar el seu dispositiu, prendre's la seva copa de vi blanc i observar que feia aquell home mentre l'estava esperant. Prenia un licor blanc, en got baix i glaçons, color daurat. Va dubtar si seria rom o whisky. Prengué el diari i començà a fullejar-lo de la darrera cap al davant. Semblava interessar-lo més la part de l'oci que les notícies internacionals. De tant en tant, es mirava el rellotge i altre cop, la pantalla del seu mòbil.
A la Noa va semblar-li un bon jan. Una persona amb qui, aparentment, podria parlar-hi i en un cas, atorgar-li una oportunitat. Sense badar boca, aquell home amb qui s'havia citat, semblava ansiós per tal que algú arribés a buscar-lo i si més no, no semblava que l'esperés a ella. De la seva bossa de mà, prengué el telèfon i decidí contestar als seus missatges.
- Sóc aquí - li va dir.
- On ets? - va tornar a contestar.
- A la taula del davant.
En aixecar els ulls la Noa, aquell home els baixava per llegir el missatge acabat d'arribar. Alçà la vista i coincidint ambdues mirades, somrigueren. - No sé què dir, deus ser tu qui m'envies els missatges. Estava esperant.
- He rebut el teu missatge on em convidaves a fer el toc abans d'anar al cinema i encara que no sabia si jo et coneixia, suposo que t'has equivocat en enviar-lo. No sé qui ets o perquè tens el meu número de telèfon gravat al teu mòbil. Em dic Noa.
Resultaria irrellevant voler explicar com va transcórrer la trobada. Tot plegat es va resoldre en un instant doncs, a banda de presentar-se amb el nom d'Antoni, també va conèixer el nom de la seva parella, acabada d'arribar i amb presses per anar cap al cinema. Arribaven tard, s'excusà amb Noa i reclamà fer avia per pagar i marxar.
Altra vegada de tornada cap a casa, sola i cansada. L'esperava una vesprada llarga i avorrida davant del televisor, pijama i bata posada, un iogurt i quatre galetes i en acabat, si li entrava la plorera consolar-se amb un bocí de xocolata.
Una altra nit per oblidar i un munt de somnis per desitjar viure. Abans d'adormir-se es repetia - "Pensa, creu, somia i atreveix-te", demà serà un nou dia.
La Noa odiava el nom d'alarma per referir-se a l'hora en què havia de despertar. Com tothom O gairebé tothom, disposava dels cinc minuts de gràcia per romancejar. Darrerament li calia més força de voluntat de l'habitual. Amb els ulls mig clucs, enretirava els llençols per dirigir-se al bany, asseure a la tassa i deixar córrer l'aigua mentre deixava anar el primer badall.
Massa tard per anar a dormir o massa d'hora per llevar-se. Li costava de treure's la son de les orelles.
La rutina del matí no havia canviat en anys. Disposava d'una estona pròpia i l'altre llogada. La cafetera xiulava quan tot just acabava d'endreçar la cuina. Els vespres, en acabat de sopar, després d'un dia llarg i feixuc, tot just podia deixar els plats i estris del sopar damunt el marbre de la cuina. Sovint decidia rentar plats al matí.
A vegades en mirar el color del cafè, reconeixia el color dels seus cabells. Calien quatre cullerades de sucre, dosificades per igual quantitat, per endolcir l'amargor de l'aigua bullida. Mai gosaria anomenar-lo cafè americà. Més aviat, suc de mitjó.
A la cuina, una única cadira a sota de la taula i una tauleta digital al damunt. Amb el cafè, una ullada a la premsa digital i un repàs a les xafarderies de les seves xarxes socials.
En rentar-se les dents, mirar-se el mirall i fer quatre ganyotes per treure's les lleganyes, rumiava tot el que ahir havia deixat per fer avui. Deixava córrer l'aigua de la dutxa i començava a despullar-se lentament. Desfent el nus dels pantalons, de tan prima que estava, queien a terra. La camisa de dormir, tancada amb botons igual que la d'un home, era descordada lentament.
Abans el baf del vapor de l'aigua calenta no desdibuixes la seva imatge al mirall, es mirava el seu nu. De pell blanca, cabells negres, pits petits i un pubis depilat. Sense maquillatges, tatuatges, anells o pírcings. Talment acabada d'arribar al món.
El ritual dels matins, dia sí, dia no, consistia a rentar-se uns dies el cap i d'altres no. Li agradava sentir l'aigua com mullava els seus cabells i la molestava dur gorra de bany. En canvi, els dies en què no es rentava el cap, disposava de cinc minuts més per gaudir de l'aigua calenta.
En ensabonar-se la pell, s'enjogassava. Sentia cert plaer i quan el temps que s'agafava era prou llarg, donava sortida a la seva imaginació acaronant-se els malucs i el sexe. Fruïa en sentir com l'aigua calenta la penetrava. Amb el dit índex, es fregava el clítoris provocant-se una excitació augmentada pel desig de ser tocada per un home.
En arribar a l'orgasme, l'aigua i els dits penetrants provocaven un soroll rítmic que, en silenciar-se, acabava amb un gemec espasmòdic. Sentia les cames defallir-la. D'altres vegades, acabava asseguda al plat de dutxa, oberta de cames, mentre l'aigua la mullava i ella explorava cada forat del seu cos.
S'embolcallava el seu cos i els seus cabells amb la tovallola, sortint de la dutxa enmig de baf de vapor, davant d'un mirall amarat i còmplice per tal de no retornar la imatge d'una dona de més de quaranta, desitjosa d'estimar i ser estimada.
Els següents trenta minuts els dedicaria a potenciar la seva bellesa en un ritual precís i concís. Utilitzava el desodorant de barra, deixava caure les tovalloles i començava a eixugar-se els cabells amb l'assecador. Sense cap altra raspall ni pinta de pues, feia servir les seves mans per desfer qualsevol nus als cabells. Rematava els cabells amb l'espuma per tal de mantenir-los a lloc tot el dia.
Tenia cura de triar cada dia la roba interior conjuntada. La roba, perfectament planxada i endreçada a l'armari, era triada fent memòria del darrer dia en què se l'havia posat i, si li era possible, en una combinació diferent.
En maquillar-se, es proposava no semblar-ho. Aquest era el secret que li havia explicat la seva mare i sempre li havia donat bon resultat. Aprofitava el temps per pensar i sovint, es quedava confosa davant del mirall. Una vegada i una altra era traïda pels pensaments recurrents. Quan arribaria el moment de trobar la parella desitjada? Aquell homenot era tot el que podia desitjar? No hi hauria cap més home que l'estigués esperant?
La Noa sortia de casa, tancava la porta donant dues voltes a la clau i altra vegada, començava a caminar. Seria aquell dia el que no dormiria a casa?
Cap comentari
Desa el teu comentari