Escola segura: "Al meu fill, li han fet tres proves PCR i han passat deu dies per obtenir el resultat de la COVID."

Dijous dia 24 de setembre, des de l'Escola del meu fill (El Pla de Girona), ens va informar que dins el seu grup, hi havia un positiu de COVID. A partir d'aquell moment s'activava el protocol. Els nens no podien tornar a l'Escola fins a fer-los la PCR, previstes inicialment per divendres. Això sí, ens recomanaven molta calma i seguir el protocol de confinament. Cap altra instrucció, excepte d'aïllar-los en una habitació sense cap contacte.

Dissabte passat al matí havia d'anar a l'Escola per tal de fer la prova i seguidament tornar a casa. En 48 o 72 hores disposaríem del resultat, o sigui, com a molt tard el dimarts. La veritat és que, una hora més tard, es posaven en contacte amb nosaltres per fer-nos tornar a l'escola i repetir la prova. No trobaven la documentació necessària per processar la mostra.

A tot arreu, ens varen explicar que la manera prevista per comunicar els resultats de les proves és mitjançant la web "La meva Salut". Allà es publiquen de forma immediata els resultats. El cert és que no tothom estava donat d'alta i fer-ho, no ha estat senzill per molts dels pares i mares dels nens afectats.

Amb l'angoixa que ens suposa a tots els pares i mares, hem fet servir tots els mitjans a l'abast per conèixer els resultats. Ens hem posat en contacte amb el CAP de referència, en el nostre cas el de Montilivi, hem trucat al 061 CatSalut respon, he contactat mitjançant correu electrònic amb la infermera pediàtrica, amb la meva metgessa de capçalera i finalment, amb les gestores del seguiment d'aquest cas de COVID.

Segons ens han fet saber, no comunicaran els resultats de les proves a tots els alumnes fins que no tinguin la totalitat dels resultats. Així doncs, fins quan hem d'esperar per conèixer si els nostres fills són o no positius de les proves del coronavirus ? Mentrestant, els contactes de contactes, o sigui nosaltres els pares, en cas que els nostres fills fossin positius, podríem estar escampant el virus a tot arreu on anem. Recordeu, que els contactes de contactes no han d'estar confinats.

A dia d'avui, una setmana després de la primera prova de PCR, tan sols han comunicat els resultats de les proves a una part dels companys de classe alhora que ens han fet saber que a dos d'ells, els han perdut les mostres i per tant, havien de tornar-les a repetir. Malgrat el nostre enuig, s'han tornat a prendre mostres (dijous dia 1 al Cap Montilivi). Tot just avui, 3 d'octubre, passats 10 dies des del primer avis, hem obtingut el resultats negatius.

No tothom entén que comporta el confinament. Ni tan sols, qui ho entén, sap exactament el què comporta. Ni el protocol a dins a casa, ni els dies que ha de complir. Com sempre, tants caps tants barrets !!, un protocol que hauria de ser clar i estricte, és interpretat pels ciutadans de moltes maneres però, que el personal sanitari amb qui hem contactat no ho tingui clar, és com a mínim, alarmant.

Amb tanta informació que disposem hem quedat totalment desinformats. Ho afirmo després de passar una setmana llegint i rellegint els diferents documents de Salud, els enviats per els CAP i els enviats per la Direcció de l'Escola, així com després de parlar amb tots ells: "El confinament s'ha de fer, però tampoc ha de ser tan estricte." Per dues vegades he escoltat que cal aplicar el sentit comú, el menys comú dels sentits.

Des de l'inici de la pandèmia m'he anat informant pels mitjans públics de comunicació i en les webs institucionals. M'ha tocat riure, per no plorar, de les mesures de control adoptades per tot tipus d'institucions governamentals, tan sigui el Govern Espanyol, la Generalitat o els Ajuntaments. Fins i tot, del cas que en han fet les nacions a la OMS.

Queda clar, que les dades de transmissió són altes, però en tot cas ho són perquè els infectats desconeixen ser-ne portadors.

Veient com actua el Departament d'Educació i com d'ineptes arriben a ser el Departament de Salud, no m'estranyaria que allò que Boris Jhonson va proposar en l'inici de la pandèmia "la infecció del grup per tal de disposar d'anticossos", no sigui res més que el que pretenen els governants Espanyols de forma amagada.

A hores d'ara, de la mateixa manera que vaig quedar trasbalsat al no haver-me pogut acomiadar de la meva mare afectada pel Covid, estic pensant que la pèrdua de mostres i el retard en el processament,  no és un cas únic. Els nostres fills no han de passar deu dies aïllats sense conèixer si són o no positius d'una malaltia que acaba matant a centenars de milers de persones. Per a ells, és una situació angoixant i els provoca malestars emocionals.

Tot plegat és ridícul. Hem fa pensar que estem en una societat tercermundista.

 

Què tinguem sort !

Publicat al Diari de Girona el 9/10/2020  https://www.diaridegirona.cat/comarques/2020/10/09/al-fill-li-han-fet/1066933.html

--
Per:
Pep Cassany.
@josepcassany

El món ha embogit i els gironins ens mirem el melic

Mentre el món ha embogit els gironins continuem mirant-nos el melic. En sabem més que ningú i sobretot, comparant-nos amb els altres per dir-los el que fan malament. Per descomptat, tots hem obtingut un màster en malalties respiratòries contagioses i sabem que hem de fer per erradicar el coronavirus de la nostra ciutat. Tots aquells que se salten les normes establertes pels governs, són els culpables dels contagis actuals. A tots ells, se'ls ha de tancar a la presó.

Per cert, no hi ha govern sinó, més aviat desgovern. Cap país ni lider està a l'altura del repte. Per més hipòtesis escrites en llibres de medicina sobre pandèmies mundials i virus, en el segle XXI, només es podia imaginar en les regions més pobres. Els rics, sempre trobem solució.

Cap de nosaltres pot saber que passarà els pròxims anys. Tot pot canviar, seguir igual o, fer la "viu viu".

Hi haurà qui opinarà que aquestes línies les escriu algú a qui no ha afectat la Covid. Com sempre, la realitat supera la ficció. La mare ha mort i en endavant, no tinc feina. El meu futur, com el de moltíssima gent, és incert. Cal eixugar-nos les llàgrimes i continuar endavant.

Des de casa, fent servir el seny i el mateix sentit comú, el menys comú dels sentits, he estat molt crític amb la gestió de la pandèmia. Primer de tot, les informacions que provenien de la Xina les vaig menystenir, difícilment podia arribar el virus a Catalunya i ja ho sabeu, el percentatge de morts supera amb escreix les dades oficials dels xinesos. Tampoc sabem si aquestes dades són reals. Segons amics de la comunitat Xinesa, el coronavirus ha matat a molta més gent del que reconeix el govern Xinès.

El cert és que els catalans i espanyols tampoc som cap exemple. Cadascú compta els morts com els és més adient al seu discurs. Hi ha qui només vol comptar els casos hospitalaris, altres que hi sumen els morts a les residències d'avis i d'altres, els morts a casa sota sospita d'infecció. El ball de xifres diàries omple les portades dels mitjans de comunicació i cadascú de nosaltres les interpreta com vol. Amb espant, incredulitat, optimisme... tants caps, tants barrets.

Els catalanets, d'origen catalanet, som molt bons minyons. Fem cas a tot els que se'ns diu i volem ser més papistes que el papa. La nostra manera de ser ens dóna superioritat moral per alliçonar als qui tenim al voltant i sobretot, a tots aquells que han arribat de fora i a hores d'ara no han entès el concepte d'integració a la comunitat. Els catalans en sabem més que tots i els nostres costums són i han de ser el pal de paller de Catalunya. Hem d'alliçonar i renyar a tothom i sobretot, a tots els catalanets que se saltin les normes. Per descomptat, quan som nosaltres qui ens saltem les normes, les amaguem i no les expliquem a ningú.

En tot aquest temps de confinament i pandèmia he llegit i escoltat de tot. A hores d'ara i tenint en compte que encara no hi ha proves de detecció per a tothom, medicaments eficaços per la cura ni, una vacuna per no contraure la infecció, només podem demanar-nos a nosaltres mateixos responsabilitat, per no contraure la malaltia o en un cas, transmetre-la. La suma de les responsabilitats individuals passa pel damunt de les crides a la responsabilitat col·lectiva.

Obligar a respectar les normes ha conduït a un estat de segrest col·lectiu: L'estat d'alarma.

Recordeu que en els primers dies de la pandèmia les autoritats sanitàries pretenien endarrerir al màxim el creixement massiu d'infectats de COVID, ja que no disposaven d'infraestructures, medicaments ni personal per fer-hi front. Es va treballar amb els recursos que teníem a mà, insuficients i en aquell moment es va fer bona la dita catalana: "qui fa el que pot no està obligat a més". A hores d'ara, hem d'exigir-los més encerts.

Entenc les crítiques de tot aquell que treballa en la lluita contra la COVID. A banda de la por individual, el risc al contagi o a la propagació de la infecció, les condicions laborals actuals sobrepassen qualsevol experiència passada. Les seves crides al fet que tots seguim confinats fins al final són comprensibles. Ara bé, encara fa poc de tot plegat i no ens trobem encara en situació de resoldre el dilema que ens arribarà en poc temps, caldrà triar entre morir per la Covid o morir de gana. En qualsevol cas, la mort.

A tots ens agradaria que el confinament suposés una pausa a les nostres vides. Unes llargues vacances en confinament, per retornar a la feina amb il·lusió i les piles carregades però ja ho esteu veient, res serà igual. Preparem-nos per viure la crisi econòmica més important de la història.

Hem de passar de la negació a l'acceptació el més ràpid possible. La ira, la negociació i la depressió no han de tenir temps d'instal·lar-se a les nostres vides. Quan abans ho acceptem, abans estarem preparats per superar-ho.

Deixem de mirar als veïns i creure que els governs ens salvaran el cul. Quan abans comenceu a mirar per vosaltres mateixos més ràpidament us en podreu sortir.

Ànims, tot anirà bé... o així us ho desitjo.

Salut

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor
@josepcassany

Lolita

Diuen que quan l'Alzheimer arriba a casa te n'oblides de tot i de tothom. La mare, recordava cançons i alguna de les nostres cares. Al meu fill Joan li recordava a la meva cara de petit i per això li deia Josep, a mi em posava cara de "papa" sense saber si li recordava a l'avi Siset o bé a en Ramon, el meu pare. Segurament tot té una lògica, encara que per nosaltres és desconeguda. Les neurones deuen connectar-se d'alguna manera capriciosa i embolica que fa fort!

Ja fa anys que reconec que vas marxar, encara que avui hem commemorat la teva vida i tristament t'hem acomiadat. Gairebé no hem pogut ni vessar llàgrimes. Els teus fills i joves hem vist com d'inhumana s'ha convertit la societat en una cerimònia de protocol i unes normatives absurdes que no permetien donar-te l'últim adéu tots junts. Als qui manen, tant els fa que siguem cinc o sis germans, les normes dicten que només són quatre els que poden entrar en el cementiri i ens obliguen a deixar-ne a un a fora. Imbècils, que i qui us dóna dret a barrar el pas dels fills en el comiat d'una mare?

Ens hem fet grans plegats. Jo ja en tinc cinquanta-tres i tu has arribat als noranta-un anys. Els teus néts ja són grans i t'han donat uns quants besnéts. Cadascun de nosaltres recordem coses teves diferents ara bé, tots recordem la teva figura asseguda a la cadira de balca mentre cosies al costat de la finestra del balcó; les teves cassoles; la bata; l'espardenya volant; i la teva bonhomia cap a tots nosaltres. Ep, clar que recordo com ens renyaves però, ara que ja m'he fet gran he reflexionat, amb sís criatures a casa, qui no perdria la paciència.

Segurament tots acabarem perdent la xaveta. O bé l'Alzheimer arribarà de nou a casa o bé la societat ens farà tornar bojos. Governs, pobles, persones, estem convertint-nos en individus sense empatia. Estem enriquint la societat i empobrint-nos com a persones. Allò que sempre ens deies Mare, fes bondat, un concepte inequívoc de què realment t'importava. Tant se te'n feia si teníem més o menys, ens n'acabaríem sortint, ara bé, el que volies és que ens convertíssim en bones persones.

Potser no t'he vingut a veure gaires cops. La vida a la residència d'avis és depriment i veure't absent com a persona, m'ha dolgut més del que em compensava veure'ns.

No et diré adéu, fa temps que vas marxar i romans plena de vida en els meus records. Avui tornaré a fer servir les teves cassoles, el ganivet del pa que vas deixar a casa o qualsevol dels altres estris que tinc al meu abast. Menjarem macarrons, aquells tan bons que em vas ensenyar a fer i recordaré, com els amorosies.

Potser no t'ho vaig dir mai, o potser ja no ho recordo, de totes maneres ho sabies. T'estimo.

Josep

Quantes morts calen per començar a ajudar als països més pobres

Caldrà que passi el temps per saber fins on arriben els estralls propis de la Covid-19. De ben segur, el més important és la salut. L'actiu més important que disposem i que a hores d'ara, de forma inconscient,  posem en perill.

Mentre no ens afecti a cap de nosaltres ni al nostre entorn, continuarem mirant al virus de reüll per la televisió i tancant la porta de casa per tal que no entri. Per més que insisteixin que hem de quedar-nos a casa per no encomanar-nos o encomanar als altres, interiorment estem pensant com saltar-nos el confinament. Encara que siguin per cinc minuts. Per sort, ens permeten anar a llançar les escombraries i fem curses per ser els primers d'agafar la bossa.

La nostra cultura ens demana empescar-nos fórmules imaginatives per saltar-nos les normes imposades. Hi ha qui ha sortit de casa a passejar amb el gos de peluix; d'altres que no fumen han anat a comprar-nos el tabac, o qui fa esport pujant i baixant les escales de l'edifici tantes vegades com la seva fortalesa els permeti.

Malgrat tot, sort en tenim de viure en l'anomenat primer món. Disposem d'aigua i sabó, hospitals i personal sanitari competent, institucions públiques compromeses i diners suficients per invertir en investigació sobre medicaments o en un cas, comprar-los al primer que hi posi remei.

Mentre els països rics intenten aturar la pandèmia, els pobres en patiran totes les conseqüències. Quan el virus arribi a un camp de refugiats, un poblat de l'Àfrica o una fabel.la de Brasil, no hi haurà qui l'aturi. Els més febles restaran enllitats i els més forts, fugiran del confinament estenent més la malaltia. No estem fent res per canviar aquest destí i mirant-nos el melic, primer cal trobar la vacuna per nosaltres i després ja veurem quantes en podem produir gratuïtament i quantes persones queden al tercer món per ser vacunades.

Ara mateix els nostres governants vetllen per nosaltres. Els objectius són molt clars: aturar l'avenç del virus (en el nostre territori)  i salvar l'economia al més aviat possible. Malalts i pobres no ens sortirem. Sans i rics, ens podrem salvar nosaltres i després si es pot, salvar al món.

Doncs com sempre, tants caps tants barrets. Tothom té la seva opinió. La meva és ben clara, o comencem ara mateix a ajudar als països pobres per posar-hi remei o d'aquí a un any quan disposem de la vacuna no quedarà ningú a salvar.

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor
@josepcassany

Bona gent, bons amics

Dies enrere, algú va gosar tocar el timbre de casa. - Baixa - em va esperonar - i en reconèixer la seva veu, vaig adonar-me que encara, malgrat el temps, la recordava.

A l'altra banda del vidre de la porta, hi havia una capseta de cartó. - Sa i bo - resava l'eslògan. En Xavi, l'encarregat de la fleca de Can Boix, reclamava la meva atenció des de dins del seu cotxe. Badoc i astorat, sense obrir la capsa, vaig adonar-me que m'havia portat el tortell de Rams. - Gràcies Padrí - vaig cridar instintivament. - Com estàs? vaig preguntar - bes, quina pregunta més ridícula. A les onze del matí, en acabar el torn de nit de flequer, en plena pandèmia i treballant com un camàlic per abastir-nos a tots de pa, pastissos, xuixos i mones, com pot estar un home treballant més de dotze hores cada dia: Cansat, molt cansat.

- Molt bé, nosaltres estem bé. La meva filla gran ja l'ha passat i se n'ha sortit sense cap altra conseqüència - vaig cridar. Gràcies per recordar-te de mi.- I tot seguit, amb el tortell a una mà i el somriure a la cara, vaig enfilar les escales cap a casa tot pensant - Quin tio! - no hi ha com tenir bons amics.

Coneixent la importància de les xarxes socials, abans no hi clavés queixalada, vaig fer la fotografia d'aquell torell farcit de cabell d'àngel. La dóna, encara no s'havia llevat i en obrir la capseta, l'olor dolç del tortell va arribar al meu nas tal perfum embriagador.

La Montse es sorprendria molt en veure aquella menja. Segurament, encetaríem el tortell per esmorzar i malgrat que no m'ha agradat mai el cabell d'àngel, no en faria cap lleig. Era més important el detall d'en Xavi d'haver-nos recordat malgrat el confinament i la manca de contacte d'aquests darrers dies que, la meva estupidesa en prejutjar que no m'agradava el cabell d'àngel.

Que bó! - vaig dir en veu alta. - Boníssim! - va dir la Montse.- Quin detall! - És un bon jan.

Mentre ens anàvem cruspint el tortell vaig decidir no compartir la seva fotografia a les xarxes socials. No hi havia manera de traslladar les sensacions que acabàvem de viure. Un plaer a la vista, al gust, al tacte, a l'olfacte, i el més important, una sensació íntima, la d'amistat.

Tal com sóc jo, temps enrere, el més normal hauria estat esbombar la notícia a tot bombo. Ensenyar les fotos a Facebook, compartir-la en els grups de Whatsapp o fins i tot, escriure un petit conte per agrair el gest del pastisser. No sé si vaig pensar en la famosa frase d'en Pujol "ara no toca" però de ben segur, en un o altre moment ja sorgirà la forma més natural d'agrair el seu gest.

No havien passat dos dies i en Xavi ja en tornava a dur-ne alguna de cap. - Coneixes a algú de l'Hospital Santa Caterina? - Hem decidit fer-los arribar la Mona de Pasqua a tots els nens i nenes que estan ingressats. Caram !, aquest tio no para de sorprendre'm! - A tots, vaig preguntar retòricament? - Una mona per cada nano i uns bunyols pels metges, infermeres i personal del Centre.

Tanta generositat no m'estranyava provenint d'en Xavi. L'hi he vist fer amb altres persones i altres circumstàncies i com no podia ser d'altra manera, ara de forma desinteressada i generosa, havia decidit fer seu l'eslògan del gremi de pastissers. "Cap nen sense mona".

En un món com el nostre on tot just ara ens adonem de la importància que tenen els serveis públics i els essencials per tal de mantenir-nos a tots amb VIDA (en majúscules per tal que tothom comprengui la importància de la salut per damunt de tot), a banda del reconeixement als sanitaris, científics, bombers, policies, treballadors del camp, del mar, dels mercats, etc., etc., etc., no creieu que hauríem de fer un homenatge a tots aquells que s'hi estan deixant la VIDA per tal que tots plegats continuem endavant? Tan important és la salut física com la mental i per descomptat, els gestos d'amistat i afecte en són una prova evident.

Tip d'escoltar, llegir i veure notícies sobre l'evolució de la pandèmia, la societat s'ha mobilitzat per desestressar-nos del confinament gràcies a les noves tecnologies i xarxes socials. És en aquest canal on les persones (les que no disposem d'un altaveu públic), compartim missatges per recordar-nos que no estem sols.

Així doncs, els petits gestos, els de la bona gent, els gestos dels bons amics, he decidit que no poden passar desapercebuts per les persones del meu entorn. Per això, vull agrair el gest d'en Xavi Noguera i a les fleques i pastisseries que ell representa: Can Boix de Girona, les fleques de pa Sant Antoni i la marca "Sa i bo" que les uneix, per haver dut el missatge d'esperança a tots els nens. "Entre tots, ens en sortirem. Amb bona gent i bons amics com en Xavi, tot anirà bé"

Per:
Pep Cassany.
Escriptor
@josepcassany