Valenta ? no més que tu

Tancava la porta i començava el calvari.

Càncer, les proves no donaven lloc a interpretacions de cap mena per als resultats de les anàlisis. Una mamografia rutinària, sense que jo hagués detectat aquell estrany bony, havia aconsellat realitzar una biòpsia i analitzar les cèl·lules.

L'ascensor s'aturava a cada planta i jo m'afogava dins aquella maleïda caixa que obria i tancava lentament les seves portes a cada planta de l'Hospital. Caminava a poc a poc i amb la mirada perduda. Per fora semblaria serena però per dintre, només volia cridar.

Perquè a mi! Per què m'ha tocat a mi?

Mirava i no veia a la gent com es movia al meu voltant, ells, aliens a la meva desgràcia, com si no els hi anés res i certament, a ells, no em semblava pas que els hi anés la vida. La ciutat continuava amb el seu rugit constant i pervers, tot es movia de pressa. Els cotxes tocaven el clàxon perquè d'altres no els deixaven avançar. Motos a la carretera i motos damunt les voreres. Bicicletes, patinets, gossos, vianants, tots corrien menys jo. M'havia quedat de pedra.

Vaig seure en un banc d'aquell parc, on de petits, els nanos de casa els hauria agradat pujar i baixar del castell al revés dels altres nens, pel tobogan, si alguna cosa podia dir d'ells, sempre s'havien complicat la vida fent les coses de manera diferent als altres. I una llàgrima va sortir per rodolar galta avall i caure damunt del meu pit, orgull de la meva feminitat i en aquell moment, causa de tanta desgràcia.

Agafaria el metro per no haver de parlar amb ningú, allà ets invisible als ulls d'uns turistes més preocupats per no perdre la parada, escoltar la seva música o pendents que els lladres no els agafin la bossa. M'acostaria fins al mar, bressol de tots els blaus com l'anomenava Kavafis, cercava el seu recer i calma a l'illa del seu pit. Aquell dia em calia un amic.

I mentre m'hi acostava em deixava seduir per la seva olor, la seva humitat, l'escalfor del sol de primavera i l'aire que bufa de llevant. Em calia trepitjar la sorra molla sota els meus peus per sentir-me arrelada a la terra, mullar-me, recórrer tota la platja. Deixar de mirar-me el melic i mirar més lluny, cap a l'est, d'on prové el sol i el mar desdibuixa el seu blau amb el cel.

Jo em deia per mi mateixa, que no era la primera, ni l'única, ni l'última dona que tenia càncer de pit. Moltes abans que jo, havien patit i patirien aquesta malaltia, que si bé abans els hi arravatava la vida a totes, ara la ciència ens permet sobreviure a la majoria.

M'obriran, m'extrauran el tumor i si cal, em faran una mastectomia. A hores d'ara no he entès el procés, després de donar-me el resultat, no he sentit res més, el meu cap s'ha posat a treballar per organitzar-ho tot, com els ho explicaré als nanos, al Pep, a la meva mare o a les meves germanes. Si jo l'estic patint, elles són del grup de risc. A partir d'ara, s'hauran de començar a fer proves més sovint, segurament una o dues mamografies cada any. Te n'adones que mentre penses per tu mateixa negues l'evidència dient-li malaltia quan en realitat és càncer. D'acord, quan de petita escoltava als pares parlar entre ells de la mort d'un parent, un amic o un conegut, per raó del càncer, no l'anomenaven i ens deien que havia mort d'un mal lleig. I tan lleig que era, s'enduia a petits i grans sense donar-los massa oportunitats per guarir-se.

Pensa, pensa bé. Què en saps del càncer de pit? Què t'han explicat, has escoltat a la tele o què has llegit? Què m'ha dit la Doctora?, bé, el fet d'haver-me detectat el tumor quan aquest és petit, és un avantatge per tal de poder extirpar-lo abans no es faci més gran o s'estengui cap als ganglis. Em faran una intervenció per extreure'n el tumor i el teixit que l'envolta per assegurar-se que no en quedi cap rastre de les cèl·lules canceroses.

Després de l'operació, potser em caldrà radioteràpia. Així s'acabarà tot. Me'n sortiré, ja ho veuràs. Però, com em quedaran els pits?, no podré tornar-los a lluir a la platja, ni amb un vestit o un escot que deixi als homes bocabadats. Em quedaran diferents, un més gran que l'altra i segurament amb cicatrius. Però que estic pensant? - tonta de mi - penso a agradar als altres i presumir quan m'hi estic jugant la vida?

Podria ser que em calgués una mastectomia de tot el pit. Moltes dones demanen al seu cirurgià reconstruir-lo en la mateixa operació.- No ho sé, no ho sé, em repetia, pobre de mi -

No em podia quedar asseguda tot el dia, dintre meu cridava: reacciona Laura, sigues valenta, afronta la malaltia, deixa't guiar pels metges i extreu el càncer que portes dins. La vida són quatre dies i no cal passar-ne dos patint.

Què vaig fer?, calçar-me i posar-me a caminar, tornar a casa, parlar amb en Pep i explicar-los als nanos quina era la situació i com estava convençuda que me'n sortiria.

Valenta? Totes les persones som molt més valentes del que ens sembla. Potser parlant, direm que no, que davant d'una cosa així, no sabríem com afrontar-lo però, les ganes de viure i l'estimació d'aquells que ens envolten, donen forces per superar-te i tirar endavant.

A la fi del meu relat, em va preguntar - Coneixies Oncolliga abans no et detectessin el teu càncer de pit?

• No noia, com molts d'altres, creia que el càncer no el patiria mai, que això no em passaria i per tant, hi havia moltes coses que em semblaven importants i que ara m'he adonat que no en tenen tanta.
• És cert, a mi m'han canviat els valors. Em semblava que amb diners es comprava tot o quasi tot i ja veus, que per molts diners que tinguis, hi ha malalties que ens afecten a tots. Ara valoro molt més la vida. La vida en lletres grans que vol dir, estar bé amb mi mateixa i amb tots els que m'envolten.
• La gent d'Oncolliga som voluntaris. Malalts, metges, familiars i amics que han patit i conviscut amb el càncer. Gent que creiem en la importància que té per al malalt i la família sentir-se acompanyat, poder-te informar de tot el que necessitis saber i comptar amb el suport de tots per afrontar-lo, superar-lo i finalment, vèncer al càncer. Ens agrada ajudar a altres persones, com ara tu, que ara estàs passant-ho malament amb el càncer.
• El meu metge m'ha posat en contacte amb vosaltres, diu que feu moltes activitats i xerrades, que podeu ajudar-me i donar-me suport. Amb tot el que m'has explicat, veig que tu, ho has superat molt bé.
• No et pensis, sempre et queda una por, però a casa diuen que allò que no et mata et fa més valenta.

Temps més tard, les dues sèiem darrere la taula d'inscripcions del run4cancer. Feia fred, ens havien demanat que hi anéssim a quarts de nou i tot just, a les vuit del matí, ja hi érem tots per començar a muntar la paradeta. Jo li'n deia així d'aquell estand. Ens feia servei per a tot, tan i sucàvem el pa amb tomàquet per fer els entrepans, com per inscriure als corredors, oferir informació d'Oncolliga o si convenia, com a escenari improvisat per donar les darreres instruccions als participants.

Entre una inscripció i l'altra, ens fèiem passar el fred com podíem. Vaig donar-me conte, que al veure a un dels participants, la meva amiga s'emocionava. Era el seu germà. Havia vingut expressament des de Tolosa, França, ciutat on vivia i treballava, per estar al seu costat en un dia com aquell.

Dies més tard, llegia un article en el diari que explicava: La malaltia, el càncer, o com vulgueu anomenar-lo, es venç a somriures. Tan important és l'atenció dels metges per salvar una vida, com l'estimació que poden donar i rebre els qui ara l'estan patint.

Ara sovint obro les portes d'aquell Hospital que em va salvar la vida. No m'ha abandonat la sensació d'ofec del primer dia al entrar a l'ascensor, ho assumeixo i intento superar-ho. Visito a persones i famílies a qui els cal suport. Xerro amb ells, els pregunto pel seu estat, la seva evolució o com es troben. Els explico que no hi ha una única manera de superar la malaltia, cadascú troba el seu camí i si els cal, un grup de voluntaris formem Oncolliga per tal de donar-los suport, informar-los i ajudar-los en tot allò que pugui estar al nostre abast. La nostra recompensa és el seu somriure i amb els somriures, ajudem a vèncer el càncer.

Valenta?, no més que tu.

--

Per:

Pep Cassany.

Escriptor

@josepcassany

pepgirona66@gmail.com