Melangia
A vegades, m'envaeix la melangia d'un temps passat. Cançons que em recorden bons moments. Lletres que em traslladen a històries passades. Per a cada moment una cançó, la meva vida està escrita amb lletres i acords.
En la meva recerca de noves experiències, quan jo tenia dotze anys, també vaig intentar descobrir en els acords d'una guitarra, la lletra d'una cançó o més endavant, com explicar els meus sentiments amb música i lletra. Per sort de tothom, es va quedar en intent i no varen quedar registrades al YouTube ni res semblant. Prou en tinc, que de tant en tant, encara trobo aquella carpeta que, imitant les bates del col·legi a ratlles blanc i blaves, amago aquells papers mal escrits amb melodies i lletres d'amors i desamors d'infantesa.
No sóc musicòleg, ni tan sols tinc un estil de música que em defineixi. He passat de les cançons de foc de camp, a Llach, Bruce, Michael Jackson o Manzanita quan convé. Tot just avui, encara algú se n'ha adonat que trio les meves cançons per les lletres i no pels estils.
Sembla que tinc la necessitat de transmetre el que potser no puc o no sé dir. Com molts de vosaltres, els sentiments em corren per dins. Incapaç d'abaixar cuirasses, incapaç de transmetre amb paraules boniques o gestos romàntics.
Les persones que s'han atrevit a mirar rere les pedres del meu castell, fortament emmurallat i objecte de tants assalts i batalles perdudes, han tingut l'oportunitat de conèixer els racons dels meus carrerons interiors. Com a tota ciutat, hi han places, avingudes, carrers i carrerons estrets. Fora de rutes turístiques i de l'abast de vianants sense escrúpols, es poden trobar carrerons sense sortida que, vés a saber, potser amaguen les cases més maques de la meva ciutat.
La melangia serveix per fer un pas enrere, mirar endavant i escollir el camí que vols seguir.
En la meva recerca de noves experiències, quan jo tenia dotze anys, també vaig intentar descobrir en els acords d'una guitarra, la lletra d'una cançó o més endavant, com explicar els meus sentiments amb música i lletra. Per sort de tothom, es va quedar en intent i no varen quedar registrades al YouTube ni res semblant. Prou en tinc, que de tant en tant, encara trobo aquella carpeta que, imitant les bates del col·legi a ratlles blanc i blaves, amago aquells papers mal escrits amb melodies i lletres d'amors i desamors d'infantesa.
No sóc musicòleg, ni tan sols tinc un estil de música que em defineixi. He passat de les cançons de foc de camp, a Llach, Bruce, Michael Jackson o Manzanita quan convé. Tot just avui, encara algú se n'ha adonat que trio les meves cançons per les lletres i no pels estils.
Sembla que tinc la necessitat de transmetre el que potser no puc o no sé dir. Com molts de vosaltres, els sentiments em corren per dins. Incapaç d'abaixar cuirasses, incapaç de transmetre amb paraules boniques o gestos romàntics.
Les persones que s'han atrevit a mirar rere les pedres del meu castell, fortament emmurallat i objecte de tants assalts i batalles perdudes, han tingut l'oportunitat de conèixer els racons dels meus carrerons interiors. Com a tota ciutat, hi han places, avingudes, carrers i carrerons estrets. Fora de rutes turístiques i de l'abast de vianants sense escrúpols, es poden trobar carrerons sense sortida que, vés a saber, potser amaguen les cases més maques de la meva ciutat.
La melangia serveix per fer un pas enrere, mirar endavant i escollir el camí que vols seguir.
Cap comentari
Que t'ha semblat ? Dona'm la teva opinió i descobreix què en pensen els altres. Escriu el teu comentari aquí