La darrera parada de l'autobús

Foto: Aleksandr Popov / Unsplash

Relat del llibre Big Bang Amor (2017).

Estava d’esquena i es va girar, com qui té el pressentiment d’una mirada clavada al seu cul.

Cert, jo tenia la vista perduda més enllà d’aquell cul. No el mirava, potser el travessava doncs, les seves corbes sinuoses es ressaltaven en aquella faldilla de tub. Ella duia un vestit jaqueta, camisa blanca, mitges negres i un taló imponent. No era més alta que jo. El seu perfum desprenia una fragància de gessamí i la seva pell, traspuava la mescla de la suor de l’ansietat per arribar a casa i despullar-se d’aquella disfressa de Delegada de sucursal d’estalvi.

Duia una bossa a cada mà. La més gran, segur farcida de paperassa i la més lleugera, amb un intricant disseny de Yves Saint Laurent.

Dret, recolzat a la barra de l’autobús, em trobava al darrere d’una dona semblant a una d’aquelles belleses de revista. Aquelles que, just després de fer el posat de fotografies, desapareixen. Llegendes urbanes que has sentit dir que se les ha vist en un o altre indret i que, en tot cas, qui t’ho explica, no hi ha estat mai. Ves, ha estat un amic d’un amic que, ara fa quatre anys, va estar-hi i així li ho ha explicat.

A cops de fre, accelerades i tombs al volant d’un conductor mal destre, ens feia córrer a tots de costat a costat. Difícilment paraves quiet al lloc on volies recolzar-te. Cada dos minuts, un o altra premia el botó del timbre per avisar al conductor que a la següent parada, un o altra baixava.

Vaig despertar del meu ostracisme a l’escoltar el repic insistent d’un telèfon amb so de timbre dels anys cinquanta. Semblava que la mestressa no el sentia.

Perdona’m, t’estan trucant – vaig fer-li saber

Esverada, mig recolzada i mig aixecada, entre una sacsejada i altra, amb dues bosses ara en una mà, cercava desesperada l’aparell que la connectava amb la feina.

- Deixa’m que t’ajudi. T’aguanto les bosses ?

- Gràcies ! és important ! estic esperant aquesta trucada.

- Digui’m – la veu nerviosa va deixar pas a la seguretat de la Delegada, que si bé esperava la trucada, el resultat d’aquesta va deixar-la abatuda.

- Estàs bé ? Sembles trasbalsada. Puc ajudar-te en res ?

- Era el meu cap. No em renoven el contracte de treball.

Qui perdria la mirada més enllà del vidre de l’autobús, va ser ella. Ara era jo qui l’observava sense perdre’m ni un detall. Els trajectes en bus són curts i les ocasions per conèixer una persona, rarament es presenten dues vegades.

Vaig fixar-me en el lleuger moviment dels seus llavis. Tremolosos, secs, sense color ni rastre de la barra de llavis que s’hauria pintat per anar a treballar. Les galtes blanques, pòmuls marcats. Celles fines i perfectament retallades per una ferma mà professional. Llargues pestanyes pintades i llapis marcant l’entrada d’uns ulls foscos, ara humits i a punt per vessar una llàgrima abans de la propera parada d’autobús.

En passar per davant, em vaig atansar cap a ella per dir-li adéu. Dubtava. No em vaig estar de deixar anar una de les meves frases d’auto ajuda:

- “ Darrere els núvols, sempre surt el sol.”

- Jo també baixo aquí, em va dir.

Semblava que altre cop coincidíem en la direcció que agafàvem. Caminàvem plegats seguint-nos les passes.

- Aquesta no era la feina de la meva vida, però no en tinc cap d’altra.

És cert – em va etzibar – Darrere dels núvols sempre hi surt el sol. Potser nosaltres no el veiem. Pot semblar-nos que el cel ens pot caure damunt dels caps, però si poguéssim volar per damunt dels núvols, gaudiríem de la calor del sol.

- Tens pressa - vaig preguntar-li , et ve de gust fer un toc abans d’arribar a casa ?

- No, ja no tinc cap pressa. Després de tants de dies de nervis per acabar la feina i que estigués al seu gust, demà tant se me’n fa arribar tard o d’hora. De fet, potser els dic que em trobo malament.

Al costat de la Plaça Independència, abans no emprens el camí del Carrer de Santa Clara, hi ha un carrer anomenat d’Anselm Clavé. Hi havia una petita tasca, enclavada en el passat, on a la barra, ets atès per un Home de l’ofici que, juntament amb l’Eva, la seva dona, preparen les millors tapes de Girona. L’ambient és diferent del que s’acostuma a trobar en qualsevol bar modern i, en tot cas, si m’ho demaneu, hauré de dir que està dotat de cert regust nostàlgic doncs, quan hi tornes, recerques l’encant del bar de poble on, siguis com siguis i vinguis d’on vinguis, hi ets benvingut.

No hi ha més lloc a la barra que per encabir-hi un parell de tamborets antics, d’escai verd, bruts i apedaçats. Quatre taules a l’altell i una bancada on els quatre arreplegats, parlaven i debatien del present, passat i futur de l’art, l’escriptura i els bons i mals costums dels seus companys.

A la taula del racó, sempre amb el permís d’en Vidal i després de l’interrogatori irònic previ a qui arribava allà per primer cop, hi havia lloc per a seure i conèixer més d’aquella dona.

Pop a la gallega, braves, lacón, pebrots del Padrón i una ampolla de Ribeiro per amanir la vetllada. Tapa rere tapa i copa rere copa, deixàvem anar les llengües com si ens coneguéssim de sempre.

La timidesa va deixar pas a la fatxenderia en el meu cas. Li explicava bestieses del passat que amb tan poca gràcia com les explicava, ella no parava de riure i plorar. Ja no plorava de tristesa. Jo intuïa que els seus ulls mig tancats i axinats li brillaven. M’agradava el seu somriure d’orella a orella i l’expressió de felicitat lluïda en el seu rostre.

A l’hora de marxar i aixecar-me de cop, rebo de valent un fort cop de cap gràcies a l’alçada d’aquell altell, que tot i no ser gaire alt, ho era el suficient per clavar-hi les banyes.

Per baixar les escales, ella ho havia de fer de costat i arromangant-se la faldilla, ens deixà entreveure on arribaven el final de les mitges. Semblava que les cames se li havien allargat i ara sabíem, que les mitges no li arribaven més amunt de mitja cuixa.

En Vidal, atent al nostre espectacle, li recomanava agafarse fort de la barana, no fos cas que l’assegurança del local no pugués pagar refer tanta bellesa. No va perdre detall el malparit. Jo a dalt i ell a baix, al cap de vall les escales, talment com en un seient de Teatre i en primera fila. Salivava.

La persiana del local mig baixada per fer entendre als clients, que s’acostava l’hora de dir-nos adéu. Treballant de set del matí a onze del vespre, era un horari més que suficient per acabarne fins als nassos.

Els pocs que quedàvem ens aplegàvem cap a la barra. Un cantava o recitava, l’altra explicava acudits i entre un i altra, buidàvem l’ampolla d’orujo d’herbes que, segons ens volia fer creure, l’àvia d’en Vidal, li enviava cada setmana des de la seva Galícia natal.

Arribada l’hora de tancar i nosaltres no volíem marxar.

- Per cert, em dic Francesc.

- Encantada Francesc, jo em dic Gemma.

Prop d’En Vidal, al carrer del Nord el Nummulit, era un dels pub’s amb més solera de Girona. Primera i última parada en la ruta dels Dinosaures. Tant se’ns feia una excusa com una altra per acabar fent-hi la darrera copa de la nit. En Pim, servia whisky d’importació. Ampolles que no es trobaven al país, portades expressament per a nosaltres, clients amb reputacions confoses que, un dia qualsevol entre setmana, no ens feia res de pagar un petit suplement per un licor de qualitat i poder explicar, si mai arribava el cas, que en una ampolla com aquella on el licor hi fermentava, nosaltres podíem afogar-hi les penes.

No més tard de les dues, s’abaixava metafòricament una altra persiana. Aquest cop, la del rector de la Universitat, que tampoc volia marxar o no sabia cap a quina casa havia d’anar. Les copes per oblidar, aquella nit no les volia pagar. L’alcohol feia estralls i uns i altres l’ajudaven a sortir, asseure’s a la vorera li feien companyia. Tots a fora, parlant o cridant massa, acabarien despertant als veïns, com d’altres vegades que, a resultes de les seves denuncies, venia la patrulla de la policia.

Sense fer massa soroll, com qui no vol, ens vàrem esmunyir entre clients i Policia per sortir d’aquell merder. Amb tots contra la paret, els agents feren el primer escorcoll, identificant-los i demanant-los correcció i serenitat doncs, tots plegats eren prou grans i amb més a perdre que no a guanyar-hi.

Ara era jo qui portava la seva bossa amb la paperassa i ella la bossa de mà on guardava les claus, el maquillatge i el telèfon.

Caminàvem altre cop plegats, de bracet. Com una parella d’avis. M’agafava fort, amb les dues mans. Feia fred i cada cop ens atansàvem més l’un a l’altra.

Vaig aturar-la al bell mig del Pont d’En Gómez, també anomenat de la Princesa i allà, sota la llum que feia pampallugues, mans fredes i mirada de complicitat, vaig acostar-me als seus llavis per tal de fer-li el primer petó.

Quin gust té un primer petó ? En aquest cas, el gust més refinat que un Home pot tastar. D’amor.

Després del pont, sota els porxos abans no arribes al carrer, damunt les portes de l’antic estanc de la Pujada de Sant Fèlix, vaig empènyer el seu cos contra el meu per lliurar una primera batalla.

No teníem temps per perdre. Teníem necessitat, ànsies, desig, luxúria, fam. Ens devoràvem l’un a l’altra, mentre les mans recorrien els nostres cossos, calents, convulsos.

Les seves cames flaquejaven mentre les meves, feien força cap amunt fent espai en la faldilla de tub per arribar a l’entrecuix. La tenia ben agafada, amb força, ella m’empenyia cap enrere amb la seva boca, les seves mans i tot el seu cos que ara, vestit inadequat per l’ocasió, arrugat, mal posat i descordat, em deixava contemplar aquell tros de dona que imposava el seny i em reclamava anar a poc a poc.

- Tens pressa ? – va preguntar-me – Jo demà tinc el dia lliure.

A la porta de la casa del racó, a la Pujada de Sant Fèlix, el pany es resistia a deixar-hi entrar la clau. Observava el vaivé de la seva mà, que cercant l’encaix perfecte, cedís i obrint-se ens permetés de pujar un altre graó. A les nits, el silenci del barri vell resulta sepulcral. Només el trenquen les campanes de la catedral, que cada quart d’hora i hora en punt, llencen el seu so a l’aire per fer-lo arribar al racó més amagat de cada casa. Tocaven les tres quan ella va obrir la porta i em convidava a entrar. Ella s’aniria a desvestir i em proposava prendre el que em vingués de gust de la nevera.

Hi havia maduixes, vés a saber d’on eren però semblaven acabades de collir. Vermelles. Amb la seva olor em semblava reclamaven tastar-les. Poca cosa més hi havia que em vingués de gust, potser una ampolla de vi oberta i una teula de xocolata.

Vaig decidir-me per fer un tastet de xocolata, mossegar una maduixa i acabar amb un glopet d’aquell vi per tal derefrescarme la gola. Vaig veure-la com obria la porta de la seva habitació i esperant-me a la porta, jo ja intuïa la silueta de la Gemma, amarada per la claror de les llums del carrer, que amb els finestrons dels balcons ben oberts, aportaven l’ambient més romàntic que podria oferir-nos una nit sense espelmes.

Vestia samarreta ample, calces de cotó, mitjons de llana gruixuts i una innocència que altra cop em demanava, anar a poc a poc.

Vaig deixar caure la caçadora al menjador, mentre pel rebedor, em descordava la camisa per deixar entreveure el meu tors, quasi nu, desitjós per tocar la seva pell.

Les seves mans varen recórrer el meu rostre, el meu coll i el meu pit. Deixà caure la meva camisa i em besà. Els mugrons erectes varen ser les primeres víctimes de la seva boca, per seguir mossegant-me el coll i així arribar a la meva orella que, al notar la seva llengua, em provocà una esgarrifança que m’obligava a arquejar tot el cos. Drets, delirosos, ella menjant-me a petons i jo quiet, jugant al seu joc. Amb la primera empenta em va llançar damunt del seu llit i mentre la contemplava, d’un salt va pujar al meu damunt, a quatre grapes, agafant-me dels braços i immobilitzant-me talment com havia fet abans sota el porxo del pont de la Princesa.

La claror em va permetre veure com es deslliurava d’aquella samarreta i em mostraven els pits que alimentarien a Zeus si un dia regnés a la terra. Eren petits i marrecs, coronats per dos piuets. Les seves mans guiaven les meves per tal d’aprendre a acaronar-los .

Asseguda damunt meu, estirat al llit, refregant el seu sexe per damunt del meu sexe, escapant-se un primer gemec, preludi del concert de la nit. Escoltava com entretallada la respiració, s’acompassava amb la meva. Vaivé d’ella al meu damunt dominant la situació.

Atansà el seu entrecuix a la meva boca i dos dits, apartaven les calces per deixar-me veure’l i tastar les mels més gustoses d’aquell sexe, que humit i calent, demanava i exigia ser menjat. Vaig omplir-me la boca amb el seu cony. Jugava amb els seus llavis, fets per ser besats. Mossegava el botó de l’amor i amb les meves mans, obligava a la Gemma a seguir amb el vaivé del seu cos.

Les seves mans deleroses es deslliuraven de cada un dels botons dels meus texans. En obrir les portes de l’infern em demanava ser empalada pel dimoni que duc a dins. El crit de tots dos es va unir al sentir-nos com un de sol. Va caure cap al costat i em suplicà: folla’m!

Passió, sexe, desig. Una barreja d’emocions i tots dos jaient damunt del seu llit, estirats a terra damunt rajoles humides i fredes. Cossos suats, pampallugues en el sostre, fars de cotxes que il·luminaven l’espectacle que oferíem, drets, darrere els vidres del balcó que a poc a poc, quedaren entelats per la calor que desprenen els nostres cossos en contrast amb el fred que del carrer.

Gemma succeí un orgasme rere l’altra mentre jo esperava el meu torn. Mai fins a aquell moment hauria aguantat més de tres estrebades i ella, només ella, em provocava la calma necessària per posposar-lo tota la nit i arribar fins a la matinada.

Amb les primeres llums del dia, les primeres passes de carrer. Camions que duien el pa i la fruita. Els nostres ulls es deixaren vèncer.

Bona nit i bona sort, la meva.