dijous

Lolita



Diuen que quan l'Alzheimer arriba a casa te n'oblides de tot i de tothom. La mare, recordava cançons i alguna de les nostres cares. Al meu fill Joan li recordava a la meva cara de petit i per això li deia Josep, a mi em posava cara de "papa" sense saber si li recordava a l'avi Siset o bé a en Ramon, el meu pare. Segurament tot té una lògica, encara que per nosaltres és desconeguda. Les neurones deuen connectar-se d'alguna manera capriciosa i embolica que fa fort!

Ja fa anys que reconec que vas marxar, encara que avui hem commemorat la teva vida i tristament t'hem acomiadat. Gairebé no hem pogut ni vessar llàgrimes. Els teus fills i joves hem vist com d'inhumana s'ha convertit la societat en una cerimònia de protocol i unes normatives absurdes que no permetien donar-te l'últim adéu tots junts. Als qui manen, tant els fa que siguem cinc o sis germans, les normes dicten que només són quatre els que poden entrar en el cementiri i ens obliguen a deixar-ne a un a fora. Imbècils, que i qui us dóna dret a barrar el pas dels fills en el comiat d'una mare?

Ens hem fet grans plegats. Jo ja en tinc cinquanta-tres i tu has arribat als noranta-un anys. Els teus néts ja són grans i t'han donat uns quants besnéts. Cadascun de nosaltres recordem coses teves diferents ara bé, tots recordem la teva figura asseguda a la cadira de balca mentre cosies al costat de la finestra del balcó; les teves cassoles; la bata; l'espardenya volant; i la teva bonhomia cap a tots nosaltres. Ep, clar que recordo com ens renyaves però, ara que ja m'he fet gran he reflexionat, amb sís criatures a casa, qui no perdria la paciència.

Segurament tots acabarem perdent la xaveta. O bé l'Alzheimer arribarà de nou a casa o bé la societat ens farà tornar bojos. Governs, pobles, persones, estem convertint-nos en individus sense empatia. Estem enriquint la societat i empobrint-nos com a persones. Allò que sempre ens deies Mare, fes bondat, un concepte inequívoc de què realment t'importava. Tant se te'n feia si teníem més o menys, ens n'acabaríem sortint, ara bé, el que volies és que ens convertíssim en bones persones.

Potser no t'he vingut a veure gaires cops. La vida a la residència d'avis és depriment i veure't absent com a persona, m'ha dolgut més del que em compensava veure'ns.

No et diré adéu, fa temps que vas marxar i romans plena de vida en els meus records. Avui tornaré a fer servir les teves cassoles, el ganivet del pa que vas deixar a casa o qualsevol dels altres estris que tinc al meu abast. Menjarem macarrons, aquells tan bons que em vas ensenyar a fer i recordaré, com els amorosies.

Potser no t'ho vaig dir mai, o potser ja no ho recordo, de totes maneres ho sabies. T'estimo.

Josep

7 comentaris:

A la/es dijous, 30 d’abril, 2020 , Blogger Elena Porras Sánchez ha dit...

 
A la/es dijous, 30 d’abril, 2020 , Blogger Irene Cassany ha dit...

💜 una abraçada 💜

 
A la/es dijous, 30 d’abril, 2020 , Blogger Unknown ha dit...

Una abraçada ben forta i propera.

 
A la/es dijous, 30 d’abril, 2020 , Blogger Montse Fuentes ha dit...

Preciós escrit. Una abraçada.

 
A la/es divendres, 01 de maig, 2020 , Blogger Annasol ha dit...

Molt bonic����em sap molt greu que hagi sigut així, un petunas ben fort, muaaaaas!

 
A la/es dissabte, 02 de maig, 2020 , Blogger mmerce ha dit...

M'he emocionat, Pep.
Tinc bons records de la teva mare. I també del pare!
Abraçades en la distància.
Mercè

 
A la/es dijous, 07 de maig, 2020 , Blogger Unknown ha dit...

Foto preciosa,mare meravellosa Pep. El seu somriure no s,apagarà mai🌷

 

Publica un comentari

Desa el teu comentari

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Pàgina d'inici