Cubana (2): una flor arrencada de Cuba

Foto: Will Colavito / Unsplash

Segona part de quatre de «Cubana», relat del llibre El carrer dels petons (2018).

· 6 ·

El vestit d'Ismarais deixava al descobert la seva esquena i arribava just a tapar quatre dits per sota l'engonal. Els seus cabells daurats contrastaven amb el color del vestit, de la mateixa manera que la seva parla cubana, xocava per la seva fisonomia nòrdica. Es decorava les orelles amb arracades de penjoll i es pintava una línia d'ulls per tal que resultés igual de xocant en contrast al verd-blau de les seves pupil·les. S'esmerçava en arreglar-se sense comprendre com resultava de perfecte la seva nuesa a ulls de l'Oriol.

El brogit del timbre va expulsar al Míster de l'encanteri.- Ya llegaron. Mister, abra la puerta. Ya, yo termino – A ell li quedava el temps just per tapar-se el tors amb la samarreta i cordar-se els pantalons. S'havia deixat de posar les sandàlies i en obrir, va adonar-se que tampoc duia la roba interior. Tot plegat restava a terra en el lavabo.

- Hola! – els ulls de la Maria saludaven estranyats de veure'l allà – has arribat aviat, oi?

- Hola. Estava a prop i per no tornar a pujar a casa he preguntat si em podia avançar. Passa, em sembla que està acabant de vestir-se. Vés a veure, jo m'estic al sofà.

Els xisclets d'ambdues al veure's van resultar estridents a orelles de l'Oriol. Magnificaven les seves figures i es tiraven floretes l'una a l'altra ressaltant els vestits i els complements que havien triat.

Un segon brogit, anunciava l'arribada del tercer convidat i mentre li obria la porta d'entrada, van percebre el soroll de les dues al tancar-se a l'habitació.

- Ei, Míster!, ja has arribat?, pensava que seria el primer. He dut unes cerveses fredes per començar.

- Tots hem vingut abans d'hora. Entra, s'estan totes dues a la seva habitació. Ja les sentiràs xisclar.

Al mateix temps, el so de la música cubana envaïa l'apartament i afogava les veus de les noies. La Salsa donava veu i sentit als cubans. La seva felicitat es tradueix en música o gràcies a ella són més feliços. L'Oriol n'havia estat testimoni des del primer dia en la seva arribada a l'aeroport de l'Havana on, esperant als turistes dels vols internacionals, una orquestra els feia el primer regal de benvinguda. Des d'aquell mateix instant fins a la tornada, no hi hauria un moment pel descans.

· 7 ·

Amb un resultat tan evident, la celebració dels Catalans passava pel "xiringuito" convidant a cerveses a l'equip cubà i als seus amics. A tots ells, en un moment o altre els havia sorprès el futbol que posseïa Ismarais i volien saber-ne més, d'on era, amb quin equip jugava o quina era la seva ubicació preferida en el camp. Li agradaria jugar al futbol professionalment a Europa?

Fent cap a mar, continuaven les converses en mig de rialles i jocs. En Pedrito era un Cubà molt jovenet de pell fosca. Destre. Jugava de central al Club de Futbol de l'escola. Arribada l'edat universitària, havia deixat l'esport per concentrar-se en els estudis i per això, quan en tenia oportunitat, baixava a la platja a jugar amb els amics. Qui va encaixar els gols d'Ismarais era la Clàudia, tenia la mateixa posició en l'equip on jugava Ismarais anomenat "el Jaguei Grande". En Pablo i la Yolybet no jugaven amb cap equip però els agradava estar-se tot el dia a la platja i en tot cas el futbol, els treia del seu avorriment. L'altre crac cubà era en Marcelo Rodríguez, jugador professional de Beisbol, arribat a Cuba procedent de Veneçuela i amb el cor dividit, tant per la seva afició al Beisbol i al futbol, com per sentir-se bé a l'illa després d'haver emigrat del seu país.

A Cuba tot flueix per fer-ho senzill. Ells diuen que inventen i és ben cert. Futbol, xiringuito, platja i en acabat, sopar tots junts en una casa d'una desconeguda on anaven de convidats. Música, beure, molta xerrera i ganes de saber els uns dels altres. L'Oriol es deixava dur pels afalacs que rebia dels illencs, admirats per l'ascens del seu equip de futbol. No coneixien cap jugador excepte Messi, del Barça i sabent que era Català, malparlaven del 7 del Madrid.

Abans de marxar, decidiren immortalitzar el moment fent-se fotos. Els Gironins els regalaren l'equipació de futbol que duien al cotxe. Pantalons, alguna samarreta i fins i tot, una bossa d'esport que guardava unes sabates de tacs. Se sentien afortunats d'haver-los conegut i dir-los amics. L'Ismarais es va acostar a dir adéu i per sorpresa seva, l'Oriol va demanar-li de tornar-la a veure per parlar de futbol. Aquella mateixa nit, després de tornar a l'Hotel i pensar-hi una bona estona, el Míster decidí presentar un pla de futur a la primera divisió professional de futbol femení espanyol. El joc d'Ismarais no havia passat desapercebut.

· 8 ·

A l'Illa, Ismarais vestia amb uns shorts i una samarreta de tires ajustada al seu cos. Es protegia del sol amb una gorra del Brasil, regal d'un turista que havia conegut anys abans. Tenia un aspecte fràgil encara que no ho era. Unes cuixes musculades preparades per passar a l'atac en el camp de joc. Una cintura d'agulla destra per trencar-la. Braços, mans i dits prims. Rostre dolç encara que enganyós atès que en el camp, serrava les dents i els ulls sobresortien per analitzar el joc, fer la millor passada i situar-se davant la porteria de cara a gol.

L'Oriol va triar conversar amb ella de manera informal passejant pel Malecón de l'Havana. Li parlava de les millors jugadores de futbol professional femení, on jugaven, d'on provenien i com es guanyaven la vida fent del seu esport una forma de viure. A Ismarais se li il·luminava el rostre i li feia tot tipus de preguntes, inversemblants per a una noia europea de la seva edat. Tot el que ella coneixia dels costums de l'estranger era gràcies a les serials de televisió veneçolans caducats. Desconeixia l'existència de lligues professionals femenines i en cap cas, que les jugadores de futbol s'hi guanyessin la vida.- Míster, cree usted que yo podria jugar a futbol en Europa? – va preguntar ingènuament. No només podria jugar sinó, ell li proposava fer-ho en el seu equip.

A partir d'aquell instant Ismarais va desfermar una allau de preguntes sense donar temps a contestar-les. Revolava al seu voltant allunyant-se i acostant-se, somrient, saltant i ballant. L'agafava del braç i l'estrenyia fort sense desar-lo anar potser per assegurar-se que no s'escapés i aquell somni s'esvaís.

Asseguts a la terrasseta del cafè situat a la cantonada de la plaça d'Espanya, els músics se'ls acostaven tot cantant-los lletres per enamorats. Desprenien il·lusió, complicitat i màgia. Ambdós lluïen els seus millors somriures i conversaven animadament, alhora que el fil de llum de les espelmes es reflectia complicitat en els seus ulls. Sense adonar-se del que els envoltava, els cambrers apagaven una a una les espelmes de les taules buides. Els músics havien callat i els clients, marxat cap als hotels. Restaven asseguts sense adonar-se de la seva soledat a la terrassa d'aquell bar encara que ja feia estona que ells mateixos havien desaparegut en la seva pròpia bombolla i per tant, res ni ningú els podia fer fora de la màgia d'aquells instants.

Tot desfent les passes que els havien dut a la plaça, caminaven plegats, la mà de l'Oriol pel damunt de la seva espatlla i ella abraçant-lo amb dos braços per no deixar-lo marxar. Davant del mar, fit a fit, l'Ismarais va mirar-lo i preguntar-li si era ell el seu àngel i en tot cas, si així era, no el deixaria marxar. – Bésame – va demanar-li l'Ismarais – quiero saber que el dulzor de tu boca no se disuelve como la caña de azucar.

· 9 ·

Davant la reixa de ferro tancada amb una cadena i un cadenat rovellat, Ismarais cridava a Carmen per tal que els deixés entrar a les tres de la matinada. Adormida, la Carmen els obria la porta i li preguntava a Ismarais que havia passat. Com és que arribava tan tard, no duia les claus a sobre?

Forats sense portes ni finestres només separades per talls de roba a tall de cortines guardaven les intimitats de cada cambra. La Carmen va desaparèixer i l'Ismarais donà la benvinguda a l'Oriol. – Esta es mi casa. Carmen és mi mamá. No te enojes conmigo. Hoy ya tu no puedes marcharte. Mi mamá cerro la reja. Ven, vamos a mi cuarto.

L'Ismarais va començar a descordar els botons de la camisa del Míster. Es mantenia ben a prop mentre ell l'agafava per la cintura. Només els ulls parlaven doncs les veus restaven mudes a orelles de Carmen. Li descobrí el pit i li besà. Deixar caure aquella peça de roba braços avall i acostà novament la seva boca per mossegar-li els llavis. Ella resultava més dolça i embriagadora que cap licor que hagués tastat.

L'Oriol l'ajudà a desprendre's de la samarreta ajustada i ella amb els braços amunt, restaven els pits nus, voluptuosos, rodons i rematats per dos mugrons petits. Fou Ismarais qui va abaixar-se els pantalons per quedar-se en calcetes davant d'aquell Home que la mirava amb ulls de desig. Se l'endugué cap al seu jaç, a terra, en una cambra adolescent amb records de la infantesa. Nines, pilotes i pòsters de músics cubans. Al costat del llit, una petita llum amb un pàmpol rosa s'encenia per donar calidesa al moment, de la mateixa manera que un aparell de ràdio ara sintonitzava amb ells.

Estirada al llit, va atansar la seva mà cap a l'Oriol per tal que l'agafés i s'acostés cap a ella, encara que caient de genolls al seu damunt, se'l notava atemorit per una situació descontrolada, tant pel lloc on es trobava com pel desig de sentir aquella dona entre els seus braços. Rodolaren plegats fent força cap a una banda i l'altra. Ella al seu damunt i prenent el control. Movia les natges dolçament a ritme de salsa, d'esquerra a dreta i del davant al darrere. De tant en tant, violentava els moviments i s'agafava dels cabells per prendre aire. L'Oriol tenia els ulls ben oberts i tan sols, sorprès, l'agafava dels malucs per acompanyar els seus moviments. La mirava com qui té al davant a una deessa, una dona fora de l'abast de qualsevol altre mortal.

Ella es va aixecar i oberta de cames a l'alçada de la cara d'un Oriol estirat al llit i astorat, l'Ismarais es desprengué lentament i compassadament de les calcetes ballant a ritme d'una Bachata insinuant. El seu sexe afaitat resultava proper i llunyà als impulsos de l'Oriol. Els pits ara coberts pels cabells daurats i solts, els recollí amb dues mans per lligar-los amb la goma que duia al canell. S'ajupí i restà asseguda al seu ventre mentre ell, intentava desprendre's dels pantalons de cama curta que mostraven de forma evident la seva excitació.

· 10 ·

Ismarais havia passat la tarda preparant el sopar, arròs, fríjoles i carne mechada. Havia substituït alguns ingredients doncs encara no sabia on trobar-los. Confiava en tot el que la seva mare li havia ensenyat. Si no tens una cosa, posa-li una altra doncs, si els ingredients són bons i t'agrada cuinar, l'amor i la felicitat es desprendran i mesclaran en cada plat.

Damunt la taula hi havia tot tipus de begudes, una de diferent per cadascú. A la Maria li agradava el vi blanc, a en Cesc – el preparador físic – la cervesa, l'aigua per l'Oriol i a l'Ismarais li agradava prendre ron blanc per fer baixar la carn. A hores d'ara, continuava amb alguns dels seus costums cubans. Bevia l'aigua de l'aixeta i desconeixia les begudes isotòniques. No parava quieta a taula per tal de buscar una emissora de ràdio amb música per ballar. Els ensenyava com ballen les mulates i com es mouen a ritme de rumba. Els feia riure quan imitava els moviments de les noies que cercaven pretendent forçant les natges cap al cel. La Maria ho intentava, se la veia contenta, en pocs dies semblava haver connectat amb la illenca tot i que, les gironines, per concepte après a casa, tenen un refinat art per quedar bé sense comprometre's massa.

Descalços trepitjant la fusta d'un terrat obert a la ciutat, l'Ismarais volia ensenyar-los, d'un en un, a ballar els passos bàsics de la Salsa cubana, per finalment, sentir-se acompanyada quan ella es deixava anar. Pels comentaris que feia s'enyorava dels records de la seva terra. La seva gent.

Ella s'acostava a l'Oriol i subtilment, tot just amb un dit tocant una mà, deixava anar una mirada amorosa que li resultés evident, íntima, allunyada de l'obligació imposada per l'Oriol per tal d'amagar la seva relació. Només al seu llit ella li parlaria d'amor.

L'Oriol havia arrencat de Cuba una flor i lluny del seu jardí, ell n'havia de tenir cura per tal que no es marcís. Cada matí, des de la seva arribada, l'entrenador es llevava molt més d'hora que ella. Sortia a comprar la premsa, quatre croissants i a la tornada, li preparava un suc de fruites. Li agradava esmunyir-se altre cop entre llençols i fer-li creure que algú havia preparat l'esmorzar per tots dos. El sol s'endinsava al dormitori per les escletxes de la persiana.

La lletra d'una cançó escoltada a "Playas del Este" es repetia constantment en el seu inconscient: Si me faltaras no voy a morirme, si he de morir prefiero que sea contigo. Mi soledad se siente acompañada, por eso sé que te necesito... Ell li xiuxiuejava a cau d'orella mentre ella romancejava damunt del llit i li demanava petons. Encara no ho sabien però evidentment, a ulls de qualsevol, jeien com una parella d'enamorats. L'Ismarais restava nua damunt dels llençols i ell, s'entretenia a resseguir les seves corbes fins a trobar-li les pessigolles.

Continuarà… La tercera part es publica el dimecres 21 d'octubre.