Blanca i la lluna de Cadaqués

Foto: Baptiste Riethmann / Unsplash

Relat del llibre El carrer dels petons (2018).

No em caldria cap esforç per recordar ara mateix els números de matrícula, telèfons o documents d'identitat meus o de persones que m'han envoltat, ara bé, era i sóc un inútil, per memoritzar les dates d'aniversari, Sants o els anys de fets passats.

- Per molts anys! Quants en fas? – vaig preguntar sense obtenir-ne resposta - Sort n'he tingut de Facebook que m'ha recordat les fotografies d'una de les teves festes d'aniversari.

- Quines? Les de la festa al "chill out" a la platja?

La Berta és la meva germana gran, encara que no ho aparenta, va néixer dos o tres anys abans. Té la calma i l'instint de protecció d'una lleona, semblant al que descriu el seu horòscop, Lleó. És jove, guapa, simpàtica i bona persona. Hi ha qui dirà que és un àngel, encara que jo li conec el costat més entremaliat.

- Vindràs a la festa? – va preguntar-me. Ni això recordava. Estava convidat i no tenia res preparat. Ni la roba, ni el regal.

- També vindrà la Blanca- em va dir- Te'n recordes d'ella?

Les fotografies que la seva amiga havia compartit feia dos anys a Facebook i que aquell dia havien tornat al meu mur com a un esdeveniment del passat, van servir-me de recordatori. Se'ns veia alegres, amb la pell bruna resaltada pels vestits blancs. No vaig poder-me'n estar i esbossar un somriure maliciós. La recordava com la millor festa.

L'Oliver, la parella de la meva germana, és el fill d'en Johann Davis, un empresari estranger instal·lat a la Costa Brava. Com descriu Berta al seu home, és un fill de bons collons. Ells dos es conegueren en una de les vetllades que organitzava el pare de l'Oliver per celebrar l'arribada de l'estiu a Cadaqués. En una cala, guarnida de veles blanques i espelmes, barques i llaüts a la sorra, vilatans i forasters ens retrobàvem. Hi havia menjar i beure per tothom. Petites fogueres repartides estratègicament per la platja envoltades de gent a la recerca de la seva llum o el seu escalf. Focs dotats de la màgia necessària per convertir les paraules en rialles i transformar les mirades abatudes de l'hivern, en ulls despresos per guspires de felicitat.

Música. Circ. Màgia. Dansa. Els artistes apareixien de la foscor o descobrint el seu paper camuflat entre convidats, representant un espectacle efímer programat per provocar-nos els sentits. Desapareixien de la mateixa manera, entre nosaltres a peu de sorra per més tard, imitar-los i fer-nos fonedissos, despullar-nos i endinsar-nos en un mar banyat en plata.

Fer-ne trenta, es mereixia una celebració important i aquest any, l'Oliver i la Berta havien convidat a tots els seus amics a passar un cap de setmana en una Masia que havien llogat prop de Sant Pere Pescador. No hi havia hora d'arribada ni volien excuses per no poder-hi anar. Ens proposaven que ens hi acostèssim en qualsevol moment, des del dissabte al matí, fins al diumenge a la tarda. La festa acabaria en marxar el darrer convidat.

Acabat de llevar, a les dotze del migdia, jo emprenia camí cap a Sant Pere Pescador. El sol s'enfilava en la vertical del meu cap. El cotxe, aparcat al carrer, bullia. L'aire condicionat no donava a l'abast. Encara que disposis d'un descapotable, a l'estiu no pots arriscar-te a baixar la lona. El sol castiga per igual aturat que en marxa. Desde ben jove, sempre m'ha agradat conduir per les carreteres de l'Empordà. La plana, ens ofereix un paisatge de camps pintats amb els colors de blat, la userda o la soja. Els campanars de les esglèsies coronen els turons de cada poble i a peu de carretera, bars i comerços de poble, farcits de pagesos i turistes, em donen la benvinguda.

Enfilava el camí d'entrada a la Masia i endevinava un munt de convidats. Els seus amics - com l'Oliver ens qualificava a tots -, empresaris, metges, vividors, passavolants. Ningú que es volgués perdre la festa hi estava convidat. La Berta va sortir a rebre'm i a la porta del cotxe, palplantada, esperava que jo baixés per abraçar-me.

- Què tal? – T'has llevat. Com estàs?

- Per molts anys. Quin lloc més bonic que heu triat.

Quants m'has dit que en fas?

- Ja fa estona que t'està esperant. La Blanca ha vingut i està més bonica que mai.

- La Blanca? – vaig fingir no recordar-me'n –

- No em facis enfadar. Sé que va passar alguna cosa entre vosaltres. No me n'ha explicat res però, quan em pregunta per tu i li explico en què treballes o per on estàs viatjant, veig com se li escapa un somriure.

L'Oliver era a la porta de la masia – Benvingut a casa – em va etzibar - per un parell de dies, disposes per fer i desfer amb nosaltres, com tu manis.

Darrere seu, la Blanca va treure el cap. – Hola Cirus, com estàs? – Bé vaig contestar-li - acalorat, amb ganes de despullar-me i tirar-me de caps a la piscina que he vist tot just entrar. T'apuntes?

Sota una figuera a l'era, en Jou, en Pau i la Glòria, estaven asseguts parant la fresca. En Marc havia dut de Cadaqués, una caixa de garoines acabades de pescar i una ampolla de vi blanc. Servirien d'aperitiu i excusa per desfermar llengües doncs, mentre espantaven les mosques, es queixaven de la calor a pagès i la data triada per celebrar l'aniversari. Imbècils, no va ser ella qui va triar el dia de nèixer.

Em disposava a perdre la vergonya i llençar-me a la piscina. La Blanca seguia les meves petjades, es descordava els botons del vestit, obert pel davant, desant-lo caure, restà nua al meu davant.

- Està freda?

- Llença't i ho sabràs – vaig contestar.

Capbussant-se cap a mi i nedant sota l'aigua, seguia la seva silueta. Emergí agafant-se de la meva cintura i, acostant la seva a la meva boca, em va fer un petó – T'estava esperant, semblava dir – Abstrets per les circumstàncies i sense adonarnos, s'havien llençat tots a la piscina per alleugerir la calor.

- Has vist que guapo que està – li va dir la Berta a la Blanca – No t'hi has fixat?, duu el cul ben blanc. Es nota que ja no pren el sol despullat.

La Blanca s'escapolia i nedava. Des de la meva posició, amb només els ulls per damunt de l'aigua, contemplava l'espectacle de l'amistat, la nuesa i el paisatge que tenia al meu davant. Aquella masia del Segle XVI, disposa de les comoditats del segle XXI. La façana de pedra repicada, ornamentada per finestres de diferents estils arquitectònics catalans, estava recoberta per unes buguenvíl·lies gegants per decorar-la amb el color violeta de camp. Una gran palmera, damunt d'una gespa verda, treballada com una catifa, emmarcava el conjunt convertint-lo en una obra d'art.

Els convidats més tafaners, havien comptat fins a vint dormitoris, un munt de cambres de bany, dos menjadors i una gran cuina. Tot estava disposat per a nosaltres i en la porta de cada cambra, un cartell lluïa desvergonyidament els nostres noms.

Deixàrem lliscar l'aigua dels nostres nus per eixugarnos abans de tornar-nos a vestir. Jo encara no havia tret la bossa del cotxe i tampoc havia dut res per quedar-me a dormir. A la bossa, sempre hi tinc quatre estris que conformen l'equipatge imprescindible. Una màquina d'afaitar, desodorant, perfum i una samarreta per canviar-me si cal. Hi ha qui pot pensar que em manca el raspall de dents o la roba interior i jo que ho sé, ho faig expressament. No vull que ningú pensi que ho tinc tot planejat.

Era jo qui ara li seguia les passes a Blanca, havia arribat abans i desat la seva bossa a la seva habitació, la que segons la Berta li corresponia, la principal del segon pis. Allunyada de les parelles d'amics casats o emparellats que previsiblement, perdrien la nit fent soroll en els llits i no desant dormir als veïns del primer pis. Al seu davant, em corresponia a mi una cambra petita, més semblant a la cel·la d'un convent que a l'habitació de convidat. És l'habitació de la minyona – em va dir la Blanca – mentre ambdós la miràvem des de la porta, observant les parets blanques i nues de detalls, fent incís en el cobrellit de colors que datava la rehabilitació de la masia en els anys setanta.

Disposava d'una cambra de bany, amb finestra cap a un pati de llum, construït fora de normes arquitectòniques que respectessin el passat de la masia però la dotaven de la suposada modernitat del segle XX. Una finestra oberta al cel i a la veïna del davant. La cambra de bany de la Blanca compartia forat i vistes de l'un cap a l'altra. Aquell vidre transparent, obria camí, ocupant tot l'espai desde terra fins al sostre i deixant al descobert l'espai per espiar o ser espiat mentre et dutxes a la cambra de bany.

Estirat damunt del llit, entre les penombres del dormitori que disposava d'una finestra amb els finestrons tancats, escoltava com l'aigua de la dutxa de la Blanca s'obria pas de dalt cap a baix. No em vaig estar-ne d'entrar a la meva cambra de bany i espiar-la mentre ella s'ensabonava. Coneixia el seu nu, per un dia va ser meu.

L'Oliver feinejava per la cuina. Vaig entrar-hi per saludar-lo i fer-li companyia. Em serví una altra copa de vi blanc i aprofitarem el moment per posar-nos al corrent de les darreres trapelleries que jo anava fent per aquí i per allà. L'Oliver, deu anys més gran que la Berta, seguia les passes del seu pare. Era membre del Consell de Direcció de l'Empresa del seu pare i aquest li havia cedit la gerència del dia a dia. Requeria molta dedicació i treball. D'ell n'esperaven que en poc temps, se'n fes càrrec de la presidència del Consell, relegant al seu pare a l'honorífica i per tant, calia dedicar-li tot l'esforç. A l'estiu, compensava l'absència de l'hivern i fugia amb la Berta a Cadaqués. La seva situació econòmica era envejable i per això, res li seria impossible d'abastar.

Darrere nostre, la veu de la Blanca apareixia altre cop per pronunciar un – Sí, jo també en vull de vi blanc – alhora que mentre l'Oliver l’abastava de la glaçonera i cercava la copa, la Blanca em va preguntar per què no havia anat a dutxar-me amb ella.

L'activitat creixia al nostre voltant. Entraven i sortien convidats de la cuina. Pujaven en direcció als dormitoris, baixaven vestits de bany. Era hora de començar a dinar i per fer-lo, l'Oliver havia contractat a una colla de cuiners locals. S'encarregarien de fer una paella per a quaranta persones. Encara que desconeixia quants seuríem a taula, calculava que n'hi hauria per tothom. L'aperitiu de marisc i unes postres abundants, s'encarregarien d'acabar per omplir-nos la panxa. Es tractava de celebrar la nostra amistat i retrobar-nos. La Berta, li havia demanat aquest cap de setmana com a regal d'aniversari.

Ningú va aixecar-se de taula fins a les set de la tarda. El vi, el cava i els licors, arribats d'arran i arreu del món, envellits en bótes, ampolles, bodegues o caves, havien estat duts pels convidats com a regal d'aniversari. A la Berta no li mancava de res i valorava, la seva amistat.

Un fil de so arribava des del capdamunt de la taula. Va haver-hi qui va dur un Dj. per encendre la festa. Les dones, s'aixecaven les faldilles i vestits per, descalces, trepitjar els camps propers i ballar fins a veure caure el sol. Havans, cigarretes, alcohol, xerrameques i música. Tot era permès i qualsevol proposta benvinguda.

A la piscina hi havia qui la urgència no li havia permès desprendre's de la roba. Qui s'ho mirava i xerrava tot distès, assegut en una gandula, amb qui en l'aigua perseguia a la seva dona o la d'un altre amb un semblant per fer-li l'amor.

Continuaven arribant convidats, mentre d'altres marxaven i prometien tornar més tard o si no podien, l'endemà. Les criatures en mans de les mainaderes, calia posarlos ben d'hora al llit. Procurar no aixecar sospites i prometre'ls que, el proper cap de setmana sí, anirien a passejar en barca i demà, a la platja amb la minyona.

Des de lluny mirava, com d'animades estaven la Blanca i la Berta. Es feien carantoines i em semblava que parlaven dels vestits. Se les veia rialleres i allunyades de la parafernàlia que requeria saber estar i atendre als convidats. Es repassaven les arracades i es treien i posaven l'una a l'altra els penjolls. De tant en tant, qui s’hi acostava, les veia tan compenetrades que no gosava interrompre la seva conversa.

A poc a poc, les dones de la colla, marxaven cap a les seves habitacions. Arribava la foscor i per tant, preludi del sopar. L'Oliver es movia entre bambolines preocupant-se de la transició. Tenia qui organitzava els actes però ell, se'n sentia el responsable final. Em va fer un senyal per demanar-me que m'endugués a les dones, tant la Berta com la Blanca, em varen abraçar per la cintura i jo els empenyia a poc a poc cap a la casa.

- Què et posaràs? – va preguntar-me la Berta. – Segur que no has dut res per canviar-te. Ja m'ho havia pensat i abans de venir, vaig comprar-te quatre coses.

- No facis com la darrera vegada que vas desaparèixer – em va dir la Blanca –

- Entremig de vosaltres és impossible escapar-me.

- Puja a la teva habitació, allà ara hi trobaràs la roba que t'has de posar, mentrestant, la Blanca i jo continuarem parlant de tu.

Ambdues varen acompanyar-me fins a la porta de la meva cambra, mentre elles es quedaven una estona xerrant a l'habitació del davant. Aquell era el darrer moment per descansar abans d'una nit que veuria nèixer el dia. Damunt del llit, uns pantalons i una camisa de lli m'esperaven. Vaig fer-me lloc entre la roba i la bossa, tornant a estirar-me i fixant la vista en els cairats. Tancant els ulls i per un moment, deixant còrrer la meva imaginació.

El soroll de l'aigua va despertar-me i altre cop, vaig llevar-me tot sabent que des de la finestra de la cambra de bany, veuria com Blanca es refrescava. Per dintre meu, estava convençut que em desitjava. Estirat des del meu llit, podia veure llunyanament l'interior de l'habitació d'ella. Intuïa la seva silueta dreta davant del llit, d'esquenes mentre es tornava a despullar, encara que ara, unes mans s'alçaven per ajudar-la a desprendre's de les calces i desant el seu sexe a l'alçada de la vista del seu acompanyant. Jo restava mut damunt el llit, em semblava que a la cambra del davant, una dona volia ser mirada desde dos angles diferents. Un a tocar de dits i l'altre, a tocar del desig.

Aquelles mans havien provocat que Blanca es tombés mirant cap a mi, cercant-me en la foscor de la meva habitació i sense saber del cert, si jo hi restava amagat. Vaig escoltar el soroll d'una natjada i els riures nerviosos d'aquelles dues dones. Era la Berta qui estava a la seva habitació? Mentre caminava en direcció a la dutxa, era seu cos qui amagava el rostre de la seva acompanyant, de ben segur, seguint les seves passes que s'allunyaven d'ella.

La Blanca era més jove. Havia estat alumne de la Berta en les seves classes de sexologia a la Universitat de Barcelona. Ambdues llicenciades en Psicologia, disposaven ara d'un Doctorat en Sexologia obtingut gràcies als anys dedicats als estudis i a la manca de la necessitat econòmica que les obligués a treballar des del primer moment. L'Oliver i la Berta o més ben dit, la Fundació Davis d'Humanitats, havia becat els seus estudis.

Ambdues vivien a Barcelona i van fer amistat quan la Blanca cercava a qui pogués fer de tutor de la seva tesina i Berta va accedir. Al principi es trobaven ocasionalment al despatx de la Universitat i més endavant, a la casa que la família de l'Oliver té a Pedralbes.

Per casualitat, en una de les meves visites sorpresa, en obrir-me la porta i veure-la per primera vegada, me'n vaig enamorar. Em va semblar una nina fràgil i perduda. No encaixava en aquella casa, una percepció que més endavant vaig comprendre equivocada i allunyada de la realitat. El seu aspecte físic amagava una personalitat dominant, segura d'ella mateixa i del camí a recòrrer per assolir les seves fites. La primera, els estudis i més tard, viure la vida intensament.

No era més alta que jo, sempre duia sabates planes. Era molt primeta, fins i tot diria que poca cosa si no fos, per la prominència dels seus pits. Tenia la pell molt clara i un munt de pigues a la cara. Cabells rinxolats color panotxa. Una noia senzilla que s'ha convertit en una dona guapa i elegant.

L'aigua de la dutxa acaronava la seva pell i rebaixava la tensió sexual que traspuava d’aquella situació que es vivia en l'altra cambra. Deixava el seu rostre alçat per a rebre l'impacte de l'aigua que regalimant, mullava el seu cos i el dotava d'una lluentor daurada. Es fregava els ulls amb les mans, es desenredava els rinxols fent caure el doll d'aigua en el cabell. Jugava amb els seus pits i amb les mans, recorria la nuesa del seu sexe desproveït de pèl. A l'altra banda, mirant en la mateixa direcció, intuïa els ulls d'una altra dona desitjant acostar-se i besar-la.

Des del passadís provingué el soroll dels dos trucs que demanaven entrada a la cambra de la Blanca. Una figura alta i esvelta havia entrat a la seva habitació, mentre parlava amb la dona, a qui jo suposava asseguda a peus del llit, es girava per compartir la mirada cap a la nuesa de la Blanca. Més que veure'l, vaig intuir-los acostar-se cap a ella, fent una pausa, desant caure les seves robes i acostant-se per darrere, l'un al costat de l'altra, compartir l'aigua freda d'aquella cambra de bany. Vaig reconèixer els rostres i els nus de la Berta i l'Oliver fent-se forat per endinsar-se a l'espai de la dutxa.

L'Oliver es refrescà primer deixant córrer l'aigua damunt del seu cap, pentinant-se cap enrere com habitualment feia sortint de l'aigua quan pujava a la barca. La Berta duia una petita ampolla de sabó a la mà i una esponja que començà a fregar pel coll i els pits de la Blanca. Jo restava al meu llit totalment astorat per la situació. Ells tres estaven compartint carícies i petons , jocs i rialles en una trobada ocasional. O en tot cas, potser aquella era una pràctica habitual. Se sap que qui disposa de tot, li calen reptes nous per aconseguir la mateixa satisfacció que la resta dels humans. Allò que es fa prohibitiu o furtiu, amaga la satisfacció i el plaer.

La Blanca va sortir de la dutxa i la Berta i l'Oliver van continuar amb el seu joc. No gosava mirar tot i que ara, ja no el reconeixia com al joc d'insinuació sexual sinó, com a un senzill acte de neteja corporal. Encara que es consentissin, res més que les carícies traspassarien els límits d'aquell joc. Hores més tard, tots tres van confessar saber del cert que jo els estava mirant.

Per sota les tovalles de fil, mentre esperàvem un segon plat del sopar, un peu despullat va posar-se pel damunt del meu membre. L'oprimia i movia cercant reconèixer el meu grau d'excitació. Els ulls de Blanca restaven clavats lascivament en els meus, espantats, giraven de costat a costat intentant expressar normalitat. Els convidats, absorts a les seves avorrides converses, eren els absents testimonis de la provocació de la Blanca. Li agradava saber-me compromès i excitat. Com més creixia el meu membre, més creixia el meu pudor. La situació de dominació l'excitava i la tornava poderosa. Voluble a ulls estranys, mestressa dels meus desitjos.

Enduent-se un dit de la copa de vi a la boca, aprofitava per mullar-lo i discretament mostrar-me on volia anar a parar. Un espasme xiuxiuejà en els seus ulls per fer-me saber que havia arribat a impactar en el seu sexe. Sigil·losament vaig deixar caure el paquet de tabac a terra, escampant-los arran i arreu, des del costat de la meva cadira fins als més allunyats sota la taula. La Blanca va obrir-se de cames per mostrar-me quelcom diferent. Sota el vestit faldilla no duia res més que unes petites calcetes, apartades de l'entrada del seu sexe, rogent i humit, el coronava una arracada a l'alçada del seu clítoris. Sentia com els companys reien de la situació i em preguntaven si estava cercant el tabac, o estava aprofitant mirar sota les faldilles de la taula per saber quina dona no portava calces.

- Els has agafat tots – va preguntar la Blanca? – convida'm a fumar, em ve de gust aixecar-me una estona de taula. No m'agrada el peix ni la clova.

Prefereixo la carn.

- Sortim, prenc les copes i una ampolla de vi blanc que ens faci passar la calor. Hi ha massa humitat a qui dintre. Encara que ens sabèssim vigilats, la situació era insostenible. Jo m'amagava amb un tovalló i l'ampolla, l'evident erecció del meu membre, en el moment que els ulls de la Blanca s'hi posaven al damunt.

- Sortim a fora per prendre la fresca – vaig sentir que li anunciava a la meva germana.

- Ara vindrem, no us perdeu. Hi ha quelcom especial a l'hora de les postres. – va respondre.

Coneixent-los, ens podíem esperar qualsevol cosa. De fet, ho desitjàvem. Què podia fer d'especial l'Oliver, en el trenta aniversari de la meva germana? Fins i tot avui, passats uns anys, puc assegurar-vos que mai ningú ha encertat en què serem sorpresos tots plegats.

Caminàvem descalços trepitjant la gespa humida. Les llums de les espelmes il·luminaven els camins cap a la piscina i en la direcció a la zona més allunyada de l'aparcament, darrere la Masia, al costat d'un petit hort que abastava de productes frescos a la cuina. Ara, podríem anomenar la col·lecció de cotxes de luxe, digne de qualsevol magnat del petroli. Tot tipus de Ferrari, Bentley, McLaren, BMW. Un grapat de milions invertits en caríssim passatemps. Segons Blanca, joguines per demostrar la potència sexual de cada individu que els posseeix.

- T'agradaria veure la lluna des de la meva barca? – vaig preguntar-li.

- Tens barca?

- Una petita menorquina ancorada en una de les boies de Cadaqués.

- M'agradaria

- Puja. Agafarem un dels cotxes de l'Oliver que sempre els deixa amb les claus posades. Millor el descapotable, oi? A aquesta hora el millor és deixar-nos endur pel vent. Allunyats de tot i de tothom, les quatre de la matinada d'ara fa una colla d'anys, era el moment més escaient per despullar-nos i desar la roba enmig les pedres de la platja. Nedaríem en silenci fins a arribar a la barca, un xic allunyada de la platja però suficientment a la vora per arribar-hi sense esforç. L'aigua restava quieta, somorta, banyada per la llum de la lluna que ens guiava. Un cap, vora la Boia 40, ens servia per ajudar-nos a pujar damunt la barca. La humitat de la nit amarava els coixins i aquests, un cop estirats de forma plana sobre la coberta, formaven un llit sota un cel estrellat.

Jèiem abraçats. El seu cap sobre del meu pit escoltant els batecs del meu cor. Apressats i constants. Les meves mans resseguien els contorns del seu nu. Els dits s'enjogassaven amb els seus cabells i pidolaven ser mossegats quan els acostava a la seva boca. No em decebia ni un moment i esmunyint-se, aprofitava per mossegar-me però no en els dits sinó a la boca. Es llançava a damunt meu i s'acarnissava fins a sentir-me cridar de mal. Tot seguit, amb la llengua resseguia el contorn dels meus llavis fins a trobar, la gota de sang que llepava i xuclava provocant-li una gran excitació.

Amb els caps* solts damunt la barca, fent servir nusos mariners precisos, m'estacà de mans i peus des de bavor fins a estribord i situant el meu cap en direcció a la popa i els peuscap a la proa. El joc sexual formava part dels seus estudis i la submissió, la seva especialitat. Jo em resistia alhora que també em deixava fer. Qui sotmet, desitja al sotmès, resistent. No vol un ninot de drap, encara que el meu silenci, obligat pel lloc i veïnatge de la barca, provocava sobreexcitació en nosaltres.

Caçat al pal de messana, va agafar un cap que s’alçava fins la politja i baixava fins a la coberta, lligant-lo a la meva cintura i estirant-lo o deixant-lo anar per aconseguir fer-me aixecar el cul dels coixins. Va asseure's damunt del meu sexe, erecte i desitjós, foll de ganes de ser clavat en el seu sexe, roent i moll. La meva esquena s'arquejava i acompanyava el moviment ordenat. Ella continuava dreta, amb les cames doblegades, aguantant el seu cul enlaire, mentre m'obligava a entrar i sortir del seu cony. M'havia convertit en esclau de la seva luxúria i per tant, m'atemoria el càstig al qual em podia sotmetre estant lligat de peus i mans.

Ressonà en el meu cap el crit de plaer a l'assolir el seu orgasme. Retronà per damunt les barques i obligà al sol a sortir. La Blanca es llençà a l'aigua sabent-me encara lligat, immòbil. Amb els ulls clucs per retenir-ne els sons, imatges i sensacions per a conservar-ne records. La Blanca surava per damunt l'aigua i movia les seves mans a compàs de les onades.

De tornada a la masia, el soroll del motor del Ferrari va dur a la Berta fins al camí de l’entrada. Ens esperava. Volia saber de nosaltres.

- Esteu bé?, us ha agradat el meu regal d'aniversari – va preguntar-nos a tots dos .

- Perdona'ns. Hem marxat fins a Cadaqués. Hem sortit a navegar amb la lluna – contestà la Blanca entonant amb certa pena.

- Amb què t'ha sorprès aquest any l'Oliver? – volia saber i vaig preguntar-li.

- Unint-vos a vosaltres altre cop, de la mateixa manera que a tots els altres que avui han compartit la nostra taula, per fer-vos saber, que aquesta ha estat la darrera festa d'aniversari que celebrarem plegats. Nosaltres hem decidit separar-nos.

De tot plegat, ja han passat una colla d'anys i, a hores d'ara, no em puc treure del cap aquella nit amb Blanca i la lluna.