Cubana (1): olfacte de gol a Playas del Este

Foto: Will Colavito / Unsplash

Primera part de quatre de «Cubana», relat del llibre El carrer dels petons (2018).

Les vacances d'estiu de l'Oriol es reduïren a deu dies. Amb la ressaca del triomf a la lliga i les celebracions per l'ascens de categoria, el 9 del primer equip, encara no havia assumit la seva pròpia decisió. A trenta-set anys penjava les botes i s'acomiadava dels companys, tècnics i afició; vessava llàgrimes al camp i jurava endur-se els colors del club al seu cor. Això sí, abans de marxar de vacances, acceptaria l'oferta feta pel seu club: Entrenar a la màxima categoria, encara que, amb l'equip femení.

Sense temps a desconnectar, el Míster visualitzava els partits de la temporada passada, rellegia els informes dels tècnics que li donarien suport i es plantejava, com confegir la plantilla per guanyar títols. Encara que joves, disposava d'un equip cohesionat on caldria fer pocs retocs. Fitxatges de primera. Massa cars pel pressupost de que disposaria. Li calia lligar la fitxa d'un 4 o potser d'un fals 9. Ràpida, destre amb les dues cames, amb una ampla visió de joc, valenta. Una jugadora en qui lliurar la direcció i distribució del joc. Algú de la seva confiança. Totes les opcions de triomf, implicaven planificar la temporada, els fitxatges, els entrenaments diaris i confiar en el treball i la sort.

El seu era un petit despatx al costat dels vestidors de l'estadi, encara en obres. La ciutat i el Club, obligats per l'ascens del primer equip, ampliava l'aforament i modernitzava les instal·lacions. L'esforç econòmic pagava la pena per l'oportunitat que gaudiria la ciutat a presentar-se davant del món en l'anomenada lliga de les estrelles. La promoció turística resultava evident en esdevenir focus mediàtic per la presència dels grans jugadors i equips de primera divisió. Caldria millorar l'accés al camp, les cabines, la sala de premsa i la zona mixta pels mitjans de comunicació i sobretot, disposar de les comoditats habituals a les quals estan acostumades les estrelles del futbol: Sala de massatges, jacuzzi, dutxes a pressió i uns armariets on endreçar les seves pertinences com Déu mana.

Ara al marge del primer equip, a ell li tocava procurar per la secció femenina del club i la seva primera decisió, havia resultat polèmica. Renunciava a fitxar a quatre jugadores amb qui el club havia contactat i comunicat l'interès per incorporar-les a l'equip. Jugadores amb experiència a la competició. Ell a la contra, només desitjava incorporar una jugadora desconeguda.

Cubana, acabada d'arribar. Remenava la pilota com cap d'altra. Encara que a algú li pugui semblar estrany, de pell blanca i cabells rossos. Filla d'un enginyer rus instal·lat a l'Illa de Cuba als anys 80, casat amb una mulata. L'havien fitxada per casualitat o per un caprici del destí. Algú aturà el cotxe per regirar-li la vida, mentre ella sense adonar-se de res, jugava al futbol amb els amics i les amigues. Procedent de l'Havana, Ismarais aterrava a Barcelona.

· 2 ·

Un representant del club i el mateix Míster l'esperaven a la sortida del control de duana. Duia una petita maleta de viatge amb quatre coses. No disposava de massa possessions i en tot cas, de cap roba d'abrigar per resguardar-se del fred del continent. L'Oriol va aixecar la mà per fer-se veure.

- No m'estranya que t'hagis fixat en ella – va dir el Senyor Ramírez, Vicepresident responsable de l'Àrea esportiva del club – Llamp de dona !

L'Oriol va girar-se cap a ell esbossant un somriure maliciós.- espereu a veure com la toca –

· 3 ·

A les proves mèdiques, Ismarais acreditava 168 cm d'alçada, 57 kg de pes, 90 de pit i una salut a prova de bales. Tenia vint-i-cinc anys i passaport rus, disposava de la doble nacionalitat dels seus pares i per primera vegada, li havia servit per sortir de l'illa sense massa entrebancs. Jugadora de futbol des de l'escola fins ara, competia a la platja.

El Club havia posat a la seva disposició un petit apartament al centre, no massa lluny de la parada d'autobús que la connectaria amb l'estadi. Per tal d'ajudar-la a construir la seva nova vida, havien decidit portar-la a la ciutat un mes abans de començar la pretemporada. L'Oriol i la gent del club, començarien a treballar amb ella i a poc a poc, l'ajudarien a immergir-se en una nova societat capitalista.

En la seva primera visita a l'estadi, no va haver-hi cap retret, més aviat, estava afalagada. Mirava els vestidors, empolsegats per les obres i preguntava quina seria la seva guixeta. La sorprenia veure una televisió a cada sala i es preguntava si les jugadores miraven allà les telenovel·les. Desconeixia l'impacte mediàtic a la que restaria lligada a partir del dia en què fos presentada oficialment a l'afició i la premsa.

El preparador físic, l'acompanyava en els primers dies. Començaven fent exercicis d'escalfament, musculació al gimnàs i per acabar, footing pels voltants o pel mig de la ciutat. Sense temps per processar cada detall, Ismarais no badava boca, la sorprenia tot, la publicitat, el gran nombre de cotxes, la roba de les noies, els homes de negocis, els telèfons mòbils. El dimoni capitalista li semblava un àngel opulent.

Des del despatx, l'Oriol la veia entrar als vestidors a pas ferm, suada, amb les mans a la cintura, pengim-penjam. Encara vestia amb la roba que havia dut de l'illa. Des del Club continuaven amb el pla de tenir-la amagada de l'entorn. No lluïa a la samarreta ni els colors, ni l'escut. L'entrenador procurava cada dia fer-li dos tipus de xerrada, la tècnica amb tàctiques de joc i una altra, més personal on explicar-li tot el que aniria trobant-se a partir d'ara.

· 4 ·

Després de quinze dies, ella parava la taula. Havia preparat un sopar típic caribeny, agraïda per les atencions que estava rebent de tothom. Encara que l'apartament fos petit, estava acostumada a compartir menjar i taula a casa seva amb els amics. El Míster, el preparador i la secretaria del club, amb qui havia fet amistat en el dia a dia des de la seva arribada, es presentaren duent cava i postres. Un intercanvi de cultura culinària i costums.

Una nit de festa on relaxar-se de la disciplina de l'esport. Abans que arribessin els convidats, nerviosa, Ismarais havia trucat tres vegades a la Maria Planas, la secretaria que l'havia acompanyat a comprar roba al Centre Comercial. Pel seu fitxatge, el Club havia destinat una quantitat suficient per sustentar-la còmodament, pagant l'habitatge, el menjar o la roba de treball. Complementàriament, el salari seria petit, d'acord amb l'aposta realitzada per una desconeguda a qui mai havien vist jugar en competició.

La Maria li havia demanat que per aquell sopar es vestís sense estridències. Cap d'ells vestiria de festa ans al contrari, d'esport, com habitualment vestien. Tot i això, Ismarais va treure tota la roba de l'armari per vestir-se davant el mirall, fer-se fotos amb el seu nou telèfon mòbil i així triar la roba més adient. Finalment, damunt del llit, hi desava dues peces de roba guanyadores del seu propi concurs. Un vestit de flors i un tanga.

El primer a arribar va ser el Míster. Encara no anava vestida. Li sobtava rebre'l a l'hora convinguda doncs, a l'illa, ningú arribava a l’hora o, més ben dit, tothom arribava a la seva hora: aquella en què li anava bé d'arribar. El va fer seure a la sala, entretenint-lo amb una cervesa, mentre ella, s'apressava a dutxar-se. Nascuda en una societat on el pudor i les portes no es coneixen ni es tanquen, es despullava a la seva habitació i es passejava per davant de l'entrenador amb la tovallola a les mans. Per l'Oriol va ser xocant veure un costum caribeny a l'Europa tradicional.

En els pocs dies de vacances en què va visitar l'Havana, tots els amics i ell mateix, havien deixat endur-se pels costums locals. Desconeixien que tothom que se'ls acostava, eren passavolants amb un interès per treure'n algun benefici. Noies joves, nois més grans, camells, captadors de turistes i de la seva moneda. Vividors perseguits pel règim, conscients, que els únics souvenirs que podien oferir als turistes era llogar-se ells mateixos i a canvi, percebre regals i diners per sobreviure tot un any.

A diferència dels solters, separats o divorciats a la recerca de turisme sexual, l'Oriol i els seus companys eren atletes ben plantats a qui no els calia llogar a cap dona. Més aviat el contrari, podrien triar entre fans amb qui passar una nit sense repetir-ne dues. A diferència d'altres jugadors a qui el Club pretenia protegir, fomentant casoris convinguts, ells havien fugit d'aquells costums i fonamentat la seva vida en l'esport i els amics. En tot cas, lluny de casa, rere un, l'altra, tots acabaren per conèixer la canya de sucre cubana. Dolces, estilitzades, juganeres. Dones a qui el sexe els ha dotat dels encants més plaents per tornar boig a qualsevol Home i cap d'ells va marxar sense tastar-lo.

A Girona, l'Oriol escoltava com cantava l'Ismarais a la dutxa. Semblava fer-ho a compàs de l'aigua. Intentava no caure en el parany i mirar per la finestra cap al carrer, tot i que no es podia resistir la temptació a girar el cap en direcció a la música. Ismarais deixava de cantar per preguntar-li quan arribarien els altres convidats i ell, contestant a la pregunta, havia d'aixecar la veu o el cul de la cadira i acostar-se a la porta de la cambra de bany. Des de fora, pel mirall, observava la silueta d'un cos blanc i nu rere la mampara de la dutxa.

L'aigua lliscava pels seus cabells llargs, tirats enrere per unes mans destres. Arquejava l'esquena provocant la sortida de les natges, blanques, rodones, perfectes. Un físic d'atleta. Ismarais obrí la porta per mirar cap a la imatge del Míster reflectida al mirall de la cambra de bany. Amb naturalitat i sense vergonya, continuava parlant. Encara duia sabó i una esponja a les mans – No terminé aún, Mister, Usted se bañó ? en esta ciudad la calor me vuelve loca . Si Usted quiere, puede bañarse conmigo –

Tècnicament, no hauria d'estar allà. Ella era molt més jove, treballaria sota les seves ordres, acabava d'arribar i no coneixia a ningú i, encara que ella no sabés, l'havia enganyat arribant una hora abans de la convinguda. Coneixia el costum de molts cubans de no dur rellotge.

Desfent-se de la seva roba, l'Oriol s'acostà cap a l'entrada de la dutxa, obrint suaument la porta i demanant permís per entrar. Li prengué l'esponja de les mans, vessà un rajolí de sabó a l'esquena de l'Ismarais i començà a deixar-se endur per a viure el moment. Ella retirava els seus cabells rossos cap al davant, agafant-los amb les mans i cobrint-se els pits entre els seus braços. Una esquena ampla, triangle invertit, perfecte. A cada moviment d'esponja, l'escuma cobria un tros de pell i lliscava cap avall oferint l'excusa necessària perquè les mans de l'Oriol seguissin el seu recorregut. Els braços d'Ismarais s'alçaren cap al doll d'aigua estilitzant encara més la seva silueta i fent pas a l'esponja suggerint canviar de camí i recórrer els seus pits. El Míster entrava a l'atac mentre ella baixava la defensa. Es mullava per l'equip. Volia donar-li a conèixer la tècnica. Encreuant els braços per damunt del seu melic, mentre ella començava a moure els malucs a ritme de Salsa, murmurada i seguida per l'Oriol.

- Mister, Usted no puede. Se está poniendo calentito y van a llegar mis invitados. Déjeme salir.

Encara que no li calia, Ismarais va mirar cap avall.

- Se ha puesto morcillona la desgraciada. Ahora no puedo atenderla. – agafant-la amb la mà, Ismarais es despedia del sexe erecte de l'Oriol – Dúchese Usted con agua fria, no vaya a ser que resulte evidente.

· 5 ·

En un dels dies de vacances a les Playas del Este, l'Oriol va rebre un cop de pilota quan s'estava estirat prenent el sol damunt la sorra blanca. – ! Fuera ! – va escoltar algú cridant. Una colla de nois i noies jugaven a futbol a pocs metres d'on ells s'estaven. Quatre estaques clavades a la sorra marcaven el terreny de joc i dues muntanyetes de cloves de caragols de mar fixaven la mida de les porteries.

Tot i estar de vacances, el futbol és el que més li agrada i a la seva edat, tan li fa mirar-lo com jugar. – ¿ Podemos jugar ? – va preguntar-li a una noieta que s'acostà a ells per recollir la pilota.

- Sómos cuatro. Nos faltará uno. – va proposar l'Oriol - Podemos jugar un partido internacional o mezclarnos con vosotros.

- Ok. Apúrense. Juguemos.

La intensitat del joc els va sorprendre. Acabat el primer quart d'hora de partit, Catalunya perdia 2 a 0. La jugadora encarregada de tapar el forat de la porteria semblava absent del partit o en tot cas, anar més a favor dels seus amics que del joc net. Encara que el primer gol havia estat marcat de forma dubtosa, ella l'havia validat.

En un canvi d'estratègia a la segona part, va situar aquella noieta al davant en posició d'atac. Formarien un tàndem i es mourien de les bandes cap al centre fent-se passades de cap i rematant amb xuts creuats al pal contrari del porter. Va resultar un èxit doncs, havien igualat i superat el marcador advers amb un resultat de 2 a 4. Evidentment, aquella noia tenia olfacte de gol. Tots quatre els havia marcat ella. Un de cap, l'altra per baix en una combinació perfecte amb qui jugava de central, i el darrer de xilena.

Al final del partit, el resultat era evident, 3 a 8 guanyava l'equip visitant. No podia ser d'una altra manera, pensàvem tots plegats. Eren jugadors professionals, encara que qui havia marcat la diferència, no eren ells sinó ella, l'Ismarais.

Per caprici del destí, aquell matí s'havia espatllat el nostre cotxe davant les Playas del Este i el mecànic de l'agència de lloguer de cotxes, no arribaria fins dues hores més tard. Per fer l'espera més curta, havíem decidit aprofitar el temps anant a la platja, encara que darrere una pilota sempre hi ha quelcom que pot resultar més interessant.

Continuarà… La segona part es publica el dimecres 14 d'octubre.