MAO, el pintor de paisatges imaginaris

Foto: Tania Lyahnovich / Unsplash

Relat del llibre Big Bang Amor (2017).

Més enllà dels vidres, el sol esclatava damunt les fulles acabades de nàixer en els arbres de la Devesa. - Els ametllers ja hauran florit i en els camps, les llavors s’hauran transformat en plantes joves i tendres de colors vius – jo l’escoltava i prenia els meus apunts. En la meva feina de periodista, tocava entrevistar-me amb molts personatges. N’hi havia delerosos per sortir a la contraportada del diari i d’altres que, després d’uns anys perseguint-los, em semblaven mestres de l’escapisme.

En Miquel, signava els seus quadres amb les seves inicials MAO i des de la primera exposició on va participar col·lectivament, mai va donar-se a conèixer al gran públic. De fet, en aquesta contraportada tampoc estava prevista cap fotografia on algú el pugues reconèixer. Havia començat parlant-me dels seus anys de joventut i repassava en la seva memòria tota mena de detalls que el van fer gran.

D’uns anys ençà, els hiverns em provoquen una aguda apatia que no em permet sortir de casa. Resto a casa reclòs i a l’esguard del fred, a la vora de l’estufa de butà que tinc en el centre del meu estudi. Duc tres mànigues sota la bata, un guant de llana amb els dits tallats i a voltes, si em sembla que ha de ploure o nevar, una gorra de llana acotada per tapar-me les orelles.

Quins camins et van dur a l’Art ? - vaig preguntar-li

Com les fulles i animalons de sang freda, va haver-hi una època de la meva vida on només sortia de la meva cova per prendre el sol. Sempre m’havia agradat jeure davant d’un paisatge i fer volar coloms. Quan li explicava a la mare, ella em contestava que prendre el sol era una pèrdua de temps. Si m’agradava tant el sol i sabia dibuixar, per què no provava de pintar algun paisatge ? Així com a excusa i per poder-hi passar més estona sense que ella m’esbronqués, vaig comprar una tela blanca i tres colors. La resta ja és història.

Un repàs molt ràpid o una entrevista molt curta. Com t’agradaria ser recordat ?

Seria bonic que algú em recordes com a un dibuixant de primaveres. A hores d’ara encara penso que faig la mateixa feina que el pintor que ve a casa . Ell pinta parets i jo teles. Tots dos ens embrutem igual. Quin és el teu procés creatiu ?

Ara, abans no trio el lloc des d’on vull afusellar el paisatge, dono voltes pels camps fins a trobar un racó en els seus marges que em permeti estirar-me i contemplar-lo des d’un angle diferent. Talment com aquell primer dia i a voltes, marxo sense haver fet ni un esbós. Ha estat tan plaent fer la migdiada acaronat pel sol, que fins i tot, m’ha fet mandra treure el llapis. Sort en tinc del meu magí doncs, reté els paisatges imaginaris i s’oblida del seu record fotogràfic. A l’estudi, només pinto el que imagino que recordo. Paisatges abstractes

El meu, és un art realista doncs, és fruit de la meva imaginació provocada per l’entorn. Qui creu retratar fidelment i amb detall la natura, aconsegueix un resultat abstracte doncs, el paisatgisme i el retrat són fruit de la perfecció de la natura i aquesta és impossible de reproduir. Deixa’m que t’expliqui una historieta i al final, potser entendràs d’on va sortir aquesta manera de pensar i pintar.

Fa uns anys, jove com tu, bé, vull dir de mitjana edat, separat i sense massa responsabilitats que em lliguessin, em debatia entre continuar treballant de funcionari o demanar una excedència i dedicar-me de ple a la pintura. Les meves obres ja es venien prou bé i el meu marxant, sempre em demanava que pintés una mica més. Per a ell, deu quadres en un any no eren prou. Encara que els venia cars i es guanyava un bon marge, si en pogués vendre més, tant ell com jo hi sortiríem guanyant. Els crítics ja començaven a parlar de les obres del MAO i fins i tot un parell de museus li havien demanat comprar obra meva. El marxant el vaig tenir per guardar-me l’anonimat. Primer volia ser anònim perquè ningú em digués que el que jo pintava era una merda i més tard, per resguardar-me dels aduladors o periodistes. Mai m’ha interessat el circ mediàtic.

El fet és que mentre estava un dia a casa, preparant la bicicleta, per sortir carregat amb els estris de pintura, em va passar pel cap que podia sortir sense destí i anar a veure món. Ningú, tret dels companys d’oficina, em trobarien a faltar i en tot cas, podia disposar de les meves vacances quan volgués. O sigui, que tal com anava i amb el que duia a sobre vaig disposar-me a marxar de casa. Era primavera, ja podries imaginar-t’ho.

Primer em calia triar cap a quina direcció pedalar. Em debatia d’anar cap al Sud, per territori conegut o, cercar nous camins a l’estranger, viatjant cap al Nord. Vaig decidir travessar les fronteres i fer camí cap a França. Els camins de l’Empordà me’ls coneixia força bé i en tot cas, em podien servir com a prova de resistència o fracàs. Millor un lloc conegut que d’altres llocs nous per conèixer. Ho reconec, una mica covard. Ja et dic ara que les carreteres d’abans no eren tan amples com les d’ara i que no em plantejava viatjar per la Nacional II. Encara que fes volta per arribar a la frontera no tenia cap pressa i ningú m’esperava. Començaria per sortir de Girona en direcció a La Pera i allà agafar la carretera de Foixà.

El que té de bo d’anar sol i no tenir cap pla, és la manca d’expectatives que et crees abans de començar qualsevol viatge. Així, tot el que et trobes et resultarà sorprenent i per descomptat, no et decebràs a tu mateix. Ja saps que mentre mires el Tour de França per la tele, tot passa molt de pressa i cada dia recorren més de cent quilòmetres. Fent el turista, quants quilòmetres creus que pots recórrer cada dia ? És igual, tan se’n fa. L’important és el camí i no el destí. El primer dia em vaig aturar tantes vegades com volia. Tenia el cul adolorit, la samarreta amarada de suor, set, gana o cansament. M’aturava al marge de la Carretera i em posava a contemplar tots els camps. Els colors, les roselles. La flaire de la terra.

Els cotxes passaven molt de pressa i els camions, quan m’avançaven, xuclaven l’aire i m’empenyien cap a fora de la carretera. Entre cotxe i cotxe no s’escoltava res. Pensa, que abans no hi havia tants de cotxes i per tant, els espais de silencis guanyaven al dels sorolls de motors. Ara bé, sempre hi havia algú que et cridava o saludava des de la finestreta del seu cotxe. Els nens em feien ganyotes i fins i tot, va haver-hi qui es va aturar prop meu per preguntar-me si m’havia passat alguna cosa o si necessitava res. De qui em vaig fer amic després d’uns dies, va ser de la parella de la Guàrdia Civil de l’Escala. Tan poc acostumats a veure cicloturistes barbuts, que cada dia que em veien m’aturaven per preguntar cap on volia anar aquell dia. Encara que viatgis en bicicleta, hi ha quelcom que es fa imprescindible. Poc o molt, has de dur diners al moneder. No pots portar-ne massa perquè ets vulnerable i qualsevol mangant et pot donar un mal tanto per quatre duros. Ara bé, com a mínim, per menjar calent i dormir en un llit tou de tant en tant, alguna pela hauràs de portar.

No varen passar ni cinc dies per trobar-me sense un duro a la cartera. Confiava en trobar un camp amb fruiters on aturar-me i menjar. Quelcom per posar-me a la boca i fer-me passar la set. Després de pedalar tot el dia, diguem badoc o Home de poca sort, no vaig trobar res per menjar. Sort en vaig tenir de veure com s’encenien els llums d’una masia al fer-se fosc. Em va semblar, que si m’hi acostava i els explicava la meva situació, em donarien un tall de pa i alguna cosa per acompanyar. El que no m’esperava va ser la rebuda. Sense saber d’on van sortir, em vaig trobar al mig del camí d’entrada envoltat per quatre gossos lladrant i ensenyant-me les dents i, ganes de saltar al meu damunt. No vaig moure ni un dit. Tenia tanta por que no reaccionava. Em vaig quedar quiet i fins i tot vaig tancar els ulls. Estava acollonit.

El soroll d’un cotxe que enfilava el mateix camí cap a la masia va desviar-los l’atenció. Sortiren corrents a esperar-lo. Cridaven i corrien al seu costat, creuant pel seu davant i situant-se al seu darrere. Jo encara immòbil, ho veia tot plegat com el preludi d’una pel·lícula del Oest. La furgoneta es va aturar al meu costat i mentre veia com el vidre de l’acompanyant anava baixant a poc a poc, em vaig adonar que eren dues dones. - Que què volia ? – En aquell moment que em traguessin els gossos de sobre i si podia ser, que em deixessin rentar una mica. Amb la por, m’havia pixat al damunt.

Van esclatar a riure – vinga va, entra cap a casa. Els gossos no mosseguen. Criden molt però no fan res – i com carai volien que jo ho sabés ? Està clar que abans d’entrar a casa d’algú s’ha de demanar permís per entrar.

Les dues dones ja havien entrat cap a la cuina. Havien anat a comprar al poble. Pa, carn de cavall, Aspirines i unes pastilles de sabó. Sembla que a l’economat del pagès hi venien de tot. La més gran de les dues dones es va presentar amb el nom de Maria i em va dir que a la seva filla l’havien batejat amb el mateix nom però, per tal de no confondre’s quan algú les cridés, a la noia li deien Mariona. Si la Mariona tenia uns vint anys, la seva mare com a molt en tindria quaranta. Llamp de dones. Joves, guapes, apersonades. Bé, amb molta personalitat. Tu ja m’entens, oi ? – sí, sí – Clar. Que cony feien aquelles dues dones soles perdudes al mig del camp en una Masia mig enrunada ? Eren pageses o hippies ? estava a prop de Roses i la zona era coneguda per una colònia d’estrangers que vivien mig nus en plena natura.

De fet, no els va sobtar el meu aspecte brut i desat. Ni la meva bicicleta, ni els pocs estris que duia a la motxilla. Em van preguntar pel meu nom i per si em volia quedar a sopar. No tenien massa visites i en tot cas, els resultava divertit tenir-me per convidat. Només em varen posar un parell de condicions: dutxa’t i canvia’t de roba abans de sopar.

Mentre jo em despullava per dutxar-me, va obrir la porta de bat a bat. La Maria duia una tovallola i no parava de parlar. Per un moment vaig tornar-me a quedar quiet com una estàtua. Potser així ella no s’adonava de la meva presència. Em trobava despullat davant d’una dona sense haver-ho demanat. Vaig sentir-la cridar que m’afanyés a baixar, el sopar gairebé ja estava a taula. No cal dir que, com a norma de convidat, no es pot fer esperar als amos de la casa. Seria una falta de respecte o educació. El sabó que feien servir per rentar-se era el mateix que el de casa. Aquell que a la tele ens volien vendre com provinent de les llimones del carib. Altra vegada, vaig sentir com s’obria la porta de cop i al girar-me, em vaig trobar de fit a fit amb la Mariona. Ella em duia roba del seu pare que, segons sa mare, per alçada i complexió havia d’anar-me bé. No es va amagar per repassar-me de dalt a baix amb la mirada. Parlava i prestava atenció al detall, en aquest cas, un detall insignificant com era la meva nuesa. Vam escoltar el crit de la seva mare cridant-nos cap a taula i amb aquesta ordre, ella va desar la roba damunt la pica del lavabo i va sortir del bany en direcció cap a la cuina. En poca estona, dues dones m’havien vist nu.

El sopar d’aquell dia va ser el típic de pagès. Patata i verdura i una truita. Un got de vi de bóta i una taronja per postres. Tenien encesa la llar de foc doncs als vespres encara els semblava que l’aire refrescava. Em varen convidar a sortir a l’era a fumar i xerrar. - Així podria explicar totes les coses que havia vist en viatge. – L’únic que t’enduràs a la tomba seran les teves vivències – em va dir la Maria, mentre la Mariona li contestava que també podrien fer servir les coses que les fessin felices.

Els gossos s’asseien a peus de les mestresses i de tant en tant, en hi havia algun que em venia a llepar les mans. Ara acaronava el cap dels meus enemics com si fóssim amics de tota la vida. En part, la ratafia que la Maria va treure del rebost en va tenir la culpa. Havia encetat una ampolla i entre tots tres l’havíem liquidat. Com els animals, la Mariona també s’acostava pel darrere de la meva cadira i em posava les mans a les espatlles. Ella deia que em feia fregues. Em notava cansat.

La primera a aixecar el cul de la cadira en direcció cap al llit va ser la mare. Li va demanar a la Mariona que m’ensenyés l’habitació on podia dormir aquella nit. No tenia cap mena de luxes però pel cas, segur que em serviria. - Sempre serà millor un matalàs de llana que la palla d’un graner.-

Ens va deixar sols i mentre veiem com s’encenia la llum de l’habitació, les pampallugues de la llum reflectien l’ombra de la maria en el sostre. Podia imaginar-me com es despullava peça a peça mentre la seva filla, callada i manyaga, continuava passejant les seves mans pel meu coll. T’agradaria veure-la nua – em va dir la Mariona – és una dona preciosa. No hi ha Home que es resisteixi als seus encants.

Els seus llavis van acostar-se al meu coll i entre un i altre petó va treure les dents per mossegar-me. – Ai, vaig cridar – Però al girar-me cap a ella ja vaig sentir la seva boca menjant de la meva. La seva llengua es passejava per la meva boca i cercava la meva complicitat perquè comencés l’acció. No vaig dir no, ho reconec. Em va escalfar tant que no sabia on posar les meves mans. Sota la brusa, entremig dels sostenidors, sota la faldilla, damunt les seves calces. Després de tota una vida, se’m fa difícil recordar una erecció semblant a l’aconseguida per la Mariona. Fins deu minuts més tard d’haver vist com la llum de l’habitació de la seva mare es tancava, vàrem estar petonejant-nos i magrejant-nos a l’era de la Masia. Els gossos restaven estirats, mig adormits, damunt les pedres planes de l’era i nosaltres, cavalcats l’un damunt de l’altra en la cadira que havíem fet servir per a la xefla de ben sopat. En silenci i sigil, em va dur cap al seu llit. Va començar per desprendre’m de la camisa, mossegar-me els mugrons i descordar-me els pantalons. Vaig quedar altra vegada despullat davant seu però aquest cop, amb una evident erecció. Va deixar-se caure de genolls i no puc dir que no, aquella ha estat la millor mamada de la meva vida. La primera, segur. Inigualable talment com el primer amor. Amb vint anys desprenia un mestratge inusual per aquella època. Mentre mantenia el meu membre a la boca ella es va desprendre de la brusa, els sostens i la faldilla. Va deixar-me per mi acabar de despullar-la. Desprendre’m d’aquelles calces de cotó i arrencar-li aquelles mitges a mitja cama.

Recordo el sexe rogent i pudent de la Mariona. Tenia el gust que desprèn la pols de l’era després de batre el blat. Pelut, moll i calent. El crit que va desprendre quan vaig acostar la meva boca al seu sexe ens va posar en alerta. Ens vam aturar per escoltar si sa mare s’havia despertat. Va fer-me el senyal de silenci amb el dit, mentre que amb l’altra mà, m’obligava a tornar a la meva posició entre cames.

No he tornat a provar una ratafia tan bona com la d’aquell dia, dons encara que de gust s’assemblin, les herbes que duria m’han fet pensar més d’un cop, que són la base de la Viagra. No vaig deixar posició per provar. A dalt, a baix, de costat, de cul. Tan dalt del llit com a terra. A peus del seu llit o asseguts en el festejador de la seva finestra. Més tard, va abraçar-me mentre jo intentava refer-me. – Has de marxar cap al teu llit – no m’ho podia creure. La seva mare no n’havia de saber res. Jo marxaria al matí i no la tornaria a veure.

No puc dir que vaig dormir. El meu cap donava voltes i el meu sexe recordava l’experiència iniciàtica. En volia més i en cap cas volia marxar. Hauria pogut passar tota la nit fent l’amor i aprofitar cada segon passat amb ella.

De matinada, abans s’aixequés el sol, acabat de dormir per cansament, vaig sentir el tacte calent d’una mà que recorria les meves cames. Mentre una mà s’acotava al meu sexe, un dit es va posar a la meva boca i em va xiuxiuejar demanant-me silenci. Va destapar-me i altre cop, em trobava despullat damunt del llit, ella agafada al meu sexe i mullant-lo amb la seva boca. Ho feia lentament i sense desar cap racó per xopar. Em notava moll de la saliva que deixava caure de la seva boca i que s’encarregava de repartir per tot el sexe. Vaig aprofitar el moment per fer córrer la meva mà per la seva esquena, coberta per roba i que en tot cas, era una camisa de dormir sense res més a sota. Els meus dits s’acotaren a l’entrada del seu cony i moll com estava, no desaven d’entrar i sortir fàcilment. Vaig notar els seus pits inflats fregant-me la cara, mentre s’asseia al damunt del meu sexe i m’abraçava amb les seves cames per clavar-se-la fins al fons. No em vaig poder resistir i em vaig córrer mentre ella, per un cop cridava el meu nom. – No t’aturis Jan -No es va quedar ni un minut al meu llit. Va marxar despullada i a les fosques mentre jo, la cridava pel seu nom: Mariona. A l’aixecar-me, vaig adonar-me que la llum de l’habitació de la Maria era encesa i en canvi l’habitació de la Mariona restava a les fosques. Havia de vestir-me, rentar-me i marxar per continuar el meu camí. Havia quedat així amb les dues. Al baixar cap a la cuina la Maria ja havia encès un petit foc, desat un tall de pa per torrar al seu davant i un tall de llonganissa a la taula. Prens cafè – em va preguntar – està a punt de sortir del foc. Xúquet la torrada amb tomàquet i menja una mica. Cal que agafis forces. El dia es fa molt llarg sense haver dormit la nit abans. – Ho havia escoltat tot - Sembla que vàreu fer la vostra festa. Era molt tard quan vaig veure que apagàveu la llum.

Maria, no vull molestar-te. Em sap greu si he fet res que hagi pogut molestar-te o ofendre’t. No era la meva intenció. Viatjo sol i ahir per primer cop, després de passar gana i set vaig decidir demanar-vos ajuda. No vull aprofitar-me de la confiança que m’has fet deixant-me entrar a casa vostra.

Menja i calla – em va dir – Quan marxis, recorda emportar-te l’ampolla de ratafia que et deixo aquí damunt la taula. Potser hauria pagat la pena si abans de venir-te a veure aquest mati, te’n hagués donat un glop.

Vaig quedar-me mut. Em vaig aixecar de la cadira i des de la porta em vaig acomiadar – No us oblidaré mai. Gràcies -. Palplantat, al meu davant, un Home d’uns cinquanta anys, rude, pagès de soca-rel, em preguntava on anava tant matiner. En Manel, l’Home de la Maria i pare de la Mariona, el Masover que fa un horari diferent de tots plegats, s’encarrega de donar menjar a les bèsties, fer les tasques del camp i el manteniment de la finca, mentre la dona i la filla s’encarreguen de la casa dels Senyors. La Masia del davant, allà on s’havia quedat a dormir aquella nit doncs, la nit abans d’aquesta, algú havia volgut entrar-hi tot esbotzant el pany.

Hauràs de posar greix a la cadena de la bicicleta. Està mot seca. Com tu – va dir en Manel -. Mentrestant, jo enfilava el camí per sortir cap a la carretera i quatre gossos corrien al meu darrere, al meu costat i es creuaven pel davant. Et preguntaràs a què ha vingut tota aquesta història, oi? Senzillament, vaig descobrir el sexe perfecte en les dones perfectes. Podria pintar-les i retratar-les ara mateix. Res em passaria per alt. Cada racó del seu cos, piga, pel o detall. Les he retratat cada nit, en el meu imaginari, des de fa quaranta anys. M’he resistit als pinzells i he volgut guardar en els meus records el gust de les seves pells, el tacte de les seves mans, el somriure dels seus llavis i tot plegat, per desitjar-les cada matí haver-les conegut.

Així doncs, com creus que ha sorgit la meva manera de pintar ?. Fruit del dolor i la ràbia de no poder copiar la perfecció de la natura, pinto paisatges imaginaris. Barreja i resultat. Esbossos dels meus paisatges interiors i vosaltres badocs, em dieu que estan pintats en un o altre poble. Puc resumir la vostra història en aquesta entrevista ? No, badoc. Encara que ningú em coneix en persona, hauré de continuar venent quadres, oi ?