diumenge

Princeses, gripaus i altres bestioles (segona part)

Princeses, gripaus i altres bestioles

Quines bestioles! - va pensar la Princesa - o no m'escolten o no m'entenen. Cap altra dona d'aquestes contrades ha rebut més pretendents i propostes de matrimoni. Els vaig rebutjar a tots, excepte un que em pertocava i, si em vaig equivocar o més ben dit, la vaig cagar, de cares en fora, ningú n'ha de fotre res.

A setze anys lluïa una cabellera rossa, rinxolada i al meu rostre aparegueren unes pigues innocents.

El pare en mirar-me, sempre em deia que tenia un nas molt bufó i una boca petonera. Li semblava una nina de porcellana. De l'amor res en sabia i tampoc coneixia que pretenien els nois quan revolaven vora meu fent-me propostes que aleshores em resultaven estranyes. Recordo el dia que vaig deixar-me portar pels seus jocs.

Una tarda d'estiu, lluny de casa, passejava agafada de la mà d'un noi que m'agradava. Ens amagàvem pels carrerons del barri vell i cercàvem, en els jardins del Passeig Arqueològic, el refugi a les mirades de reüll dels vianants. Qualsevol persona que ens creuàvem, podia ser coneguda del pare i en un cas, murmurar a la nostra esquena haver-nos vist.

Recordo haver tingut molta cura en triar el vestit d'aquella tarda. No volia semblar una nena petita i tampoc, volia anar massa mudada. Vaig triar-ne un de color crema, amb una faldilla per damunt dels genolls, acotat a la meva cintura i una mica més ample pel damunt dels meus pits, aleshores massa petits per esdevenir insinuants.

Ell duia uns texans, una samarreta amb el dibuix d'un veler i unes ridícules sandàlies. Em semblava el noi més atractiu i malgrat el poc encert en la vestimenta, se'm feia irresistible. La primera vegada que el vaig veure a l'Institut, ell em va enxampar mirant-lo. El meu cor em va fer un tomb i vaig quedar-me enrojolada.

La xafogor d'una tarda d'estiu, els jocs i les corredisses pels jardins, acabaren al costat d'una font on l'aigua embassada, tèbia i transparent, havia de servir-nos per refrescar-nos i acabà per fer-nos pujar la temperatura. Vaig aprendre que el desig compartit, és més intens al desig provocat pels somnis solitaris del meu llit a les fosques.

En posar els peus despullats a la bassa, en Joan Caragol quedava assegut al meu costat, al graó que formava la font. Jo vaig començar a caminar i després córrer, fent anar l'aigua d'un costat a l'altre i formant petites onades que acabaren per esquitxar-lo i mullar els seus pantalons. En acostar-me per abraçar-lo i estrènyer el seu cap entre els meus pits, les seves mans a l'alçada de les meves cuixes, m'abraçaren i sentí per primer cop el contacte d'unes mans d'home cercant les meves natges per sota la meva faldilla. Prengué aigua de la bassa i des dels turmells s'enfilaren cap a la darrera dels meus genolls, mullant-la i refrescant-la. Prengué més aigua i amb les mans molles i fresques, recorregué les meves cuixes. Feu-les lliscar per sota les calces a l'alçada de les meves natges, comprimint-les i eixamplant-les a plaer.

Em tremolaven les cames i m'obligaven a doblegar els genolls, restant mig ajaguda a la seva esquena i amb el seu cap entaforat en els meus pits que, besant i mossegant la roba del meu vestit, la seva boca cercava la manera per arribar als meus mugrons.

Vaig alçar el cap a la recerca de mirades indiscretes d'altres parelles, com nosaltres, passejant i festejant pel mateix lloc i hora, amagant-se de nosaltres o altres mirades indiscretes de passavolants.

En Joan no deixava de magrejar-me les cuixes per sota les faldilles. En una d'aquestes, les seves mans situades a costat i costat dels meus malucs, prengué les tiretes de les calces per abaixar-les i desar-les a l'alçada dels turmells. Quedaren surant a l'aigua de la bassa i trigaren tres segons a enfonsar-se deixant-me espai per obrir-me un xic de cames.

En somnis continuo recordant la sensació que em provocà la seva mà pujant per la meva cuixa fins a xocar amb la porta del meu sexe. Em notava molla i em provocava vergonya. De fet no en sabia res del sexe excepte pels comentaris que fèiem entre les noies de l'internat. N'hi havia què explicaven haver-ho fet i les altres, escoltàvem i preguntàvem com era la grandària del sexe dels homes i si els havia fet mal el primer cop. A hores d'ara m'adono que qui més parlava i presumia d'haver estat amb més d'un home en realitat no n'havia tastat cap. Vés a saber si a banda de les fotografies de les revistes pornogràfiques amagades pel seu germà sota el matalàs del seu llit, havia vist mai cap home despullat.

Mentre el deixava jugar amb els seus dits a l'entrada del meu sexe, vaig deixar-me endur pel plaer que em provocava. El meu cul s'estrenyia i m'obligava a tirar el pubis endavant. Genolls doblegats i mirada perduda cap als arbres. En un determinat moment, s'aturà i es desféu de la gàbia dels meus braços. Alçà la mirada i amb la rialla als ulls i la boca petita va dir-me, t'estimo.

Vaig sentir com el meu sexe s'extremia i em mullava les cames. Per la vora de la faldilla, amb les dues mans vaig alçar la roba, desant que mirés el meu sexe vermellós de tant ser magrejat. Acotà el seu cap a la meva panxa i la besà per sota de la roba.

La por a ser descoberts. L'inexperiència. El joc. Em feu sortir de l'aigua i córrer descalça per la gespa que envoltava la font. Ell em perseguia fins que jo, mig aturant-me, em girava corrents d'esquena per poder veure-li la cara quan m'atrapava i em feia un petó.

Com la Princesa empresonada i víctima d'un encanteri de la bruixa de la meva mare, aquella tarda d'estiu no es va tornar a repetir mai més. S'adonà com només ho fa una mare què la seva filla s'havia enamorat. Arribava tard i a deshores, vermella de cara i amb el vestit mullat i tacat.

Un vespre d'aquell mateix estiu, la colla del cau va voler fer una festa als mateixos jardins del Passeig Arqueològic i, coneixent a tots els nois i noies del casal, els pares em varen deixar-hi anar. Dúiem guitarres per cantar, un mos per berenar i amagades a les motxilles, ampolles de licor robades dels armaris dels licors de cada casa.

Vaig allunyar-me per un moment de la rotllana i amb l'excusa de sentir-me marejada, vaig acostar-me tota sola fins a la bassa on jo em pensava haver perdut, la meva virginitat. L'aigua s'havia tornat verda i fosca. Restava somorta i un petit doll d'aigua, vessava sobreeixint per la boca de la font. S'escoltava el cant d'un gripau i mig espantada, el cercava en mig la gespa o a la vora de la font.

La veu d'una companya m'arribà des de lluny. Dempeus davant la font, em vaig descalçar per endinsar-me en aquella aigua plena de records. No es veia el fons i en moure els peus en el mateix lloc on vaig estar el primer cop, m'adonà que quelcom restava en el fons.

Vaig trobar les meves calces, oblidades. Fins aleshores havia pensat trofeu d'En Joan i m'imaginava, com ell les guardava en record del nostre amor i penyora per tornar en veure'ns altra vegada.

Babaua de mi, penso ara. Des de fa uns anys, en el pati de casa, en una font que vaig manar instal·lar, formant una bassa plena de peixos blancs i vermells, les vesprades d'estiu escolto com canta un gripau. M'entendreix i em fa imaginar, si la besada regalada d'aquell primer vespre d'estiu, converteix als prínceps en Gripaus.

No n'hi cap altra com el primer amor. Els records ens juguen males passades i a hores d'ara, continuem imaginant-lo etern quan en realitat va ser fugaç. Hi ha qui, en cada relació, cerca les mateixes sensacions viscudes en el primer amor i no s'adona que en la vida, els records formen part del passat i la imaginació ha de viure del desig del present i en un cas, d'un projecte futur.

He dit prou. Estic tipa de besar gripaus esperant que es converteixin en Prínceps blaus. Ara cerco a persones normals, dins les meves xarxes socials. Si no n'hi ha de nous, tinc l'esperança de tornar a trobar al meu primer amor al Wallapop.



Etiquetes de comentaris: ,

divendres

Princeses, gripaus i altres bestioles

un conte extret del llibre de relats el carrer dels petons, d'En Pep Cassany


Una vegada hi havia una Princesa, cansada de romandre sola i tancada al seu castell. Anys enrere el seu pare, el Rei, li havia procurat un casori adequat al seu estatus social. Convocats tots els Prínceps de les millors cases de la Cort, aquell bon home havia beneït i pagat un casori adequat, finalment, acabat com el rosari de l'aurora.

Estava cansada de no trobar nous pretendents, guapos, intel.ligents i rics, desinteressats en el seu estatus i amb capacitat per estimar i fer-se estimar. Aquesta segona vegada, semblava estar envoltada de gripaus que, només s'acostaven a la seva finestra amb cap altra fita que tastar la mel reial.

Li havia arribat a ses Majestuoses orelles, noves fórmules per emprar. Ara podia triar, connectaria amb el seu poble i es faria passar per donzella, gràcies a un nou mitjà, les xarxes socials. En aquest nou regne virtual, la seva posició era igual a totes les altres persones. Per fi havia trobat als seus iguals, solters, separats i divorciats amb ganes de trobar parella i a ser possible, tornar-se a enamorar.

Un dia de tardor, prop de Girona, els nous amics de la Princesa celebraren una festa i ella, tota presumida i decidida a conèixer a tothom, es disfressà de plebea i s'acostà a la Pineda lluïn el seu millor somriure als llavis.

Estranys i coneguts, amics a la xarxa social, l'acolliren amb alegria fins al moment en què la Princesa va obrir la boca per preguntar - Com és això, s'havia de portar taula i cadira? qui ens servirà el menjar? - Davant aquella ocurrència, tots esclataren a riure. A qui se li acut anar a una barbacoa al camp sense portar res de res?

Plats, gots, coberts, tovallons, menjar i beure li va ser posat a taula, com acostumava a passar en els millors restaurants. Mirava al voltant i somreia en escoltar les ocurrències i riallades de la gent. No hi entenia res. Ningú li feia cas i tampoc trobava com posar-hi cullerada a les converses. - El cervell d'una Princesa no està programat per tant xivarri i en tot cas, la suposada neurona atorgada com un do preuat en néixer, connecta quinze minuts i desconnecta no més tard de les dues del migdia.

A l'hora del cafè o més ben dit, de les copes, una rere l'altra anaven entrant a la panxa de la Princesa i a poc a poc es notà una sensació estranya a la llengua. Volia parlar i dir-hi la seva.

Els vilatans i d'altres princeses del voltant, s'entestaven a parlar de prínceps i princeses i, com s'afanyaven a petonejar gripaus desitjant, per art d'encanteri, convertir-los en prínceps blaus.

Va ser llavors que la princesa no va estar-se de dir-hi la seva - els prínceps blaus no existeixen i en tot cas, en besar-los, es tornen gripaus. Us ho puc ben assegurar, el meu ara, deu rondar per casa vostra.
  • Mentidera! - algú li va etzibar - No serà que el teu exmarit tenia el cervell més gran que la titola?
  • Feu-me cas - va contestar la Princesa de manera grollera - Fins ara, no he trobat cap manera més efectiva per trobar pretendent.
  • I quina és aquesta fórmula - van preguntar les companyes de taula.
  • No us ho hauria de dir, és evident. A les xarxes socials!
  • Al Badoo?
  • No, no  - va dir la Princesa - Al wallapop
I vet aquí el gat que fa agafar, el gos que va lladrar i aquest conte, continuarà...


Etiquetes de comentaris: , ,

Ja hem votat. I ara, què ? Jo continuo volent un país on només els petons ens tapin la boca.


resultats 21 desembre


Tots ens fem la mateixa pregunta. I ara, què? Doncs ara, res de res.

Primer de tot, hem evidenciat amb vots, allò que sabíem. Hi ha dos bàndols, partidaris i contraris a la República. Parlant d'aquest tema vinc a dir, hi ha tanta gent que vol construir un nou país com "ciutadans" que volen romandre a Espanya.

Està clar que socioculturalment parlant, les persones que vivim a Catalunya, som molt diferents entre nosaltres mateixos i més, amb els espanyols.

A banda de l'àrea metropolitana de Barcelona on s'ha concentrat el vot unionista, la resta del territori amb les excepcions que així ho confirmen, som sobiranistes. Vivim realitats paral·leles.

Segurament no ens movem pels mateixos llocs, no anem als mateixos teatres i no mirem les mateixes televisions. No portem els nostres fills a les mateixes escoles, no compartim les mateixes taules de Nadal i no llegim els mateixos mitjans. Suposo que som coneguts però no amics, lògicament amb les excepcions que confirmen la regla. Si això no és així, no ho entenc. En cap cas, entendria que un amic justifiqués la violència de l'Estat per impedir-nos votar l'1 d'octubre. No m'agradaria escoltar a un amic justificar el 155 en contra de tots nosaltres.

Certament sembla que pot ser pitjor el mal que la malaltia. Vinc a dir que concentrant el vot en el partit taronja, per no votar la formació blava, les polítiques anticatalanes encara poden ser més radicals.

Ara tocaria dir allò d'"us ho vaig dir!". Augurava un panorama polític semblant al que ha esdevingut. Les coses segueixen més o menys iguals entre els dos blocs i els únics moviments succeïts són els canvis de votants entre un partit i l'altre del mateix bloc. I així, ara que hem de fer? Continuar el camí de la República sabent-nos una dèbil majoria o bé, continuar eixamplant el nombre de partidaris de l'independentisme fins que partits com el PSC i en Comú podem vulguin sumar-s'hi.

Cal tornar a buscar pactes per demanar un referèndum consensuat i pactat amb l'Estat Espanyol o continuar pel mateix camí unilateral?

Està clar que si nosaltres mateixos no som capaços de respondre a la pregunta, fóra bo, no fer-la o canviar-la. Si no ens fem la pregunta, som uns inconscients i si ens la fem, cal que tinguem clar que el nostre camí ha de ser el mateix. Cal continuar-nos il·lusionant i transmetent les bonances de construir un nou país. Més just, més solidari, més avençat. Un país on només els petons ens tapin la boca.

Etiquetes de comentaris: , , , ,

dilluns

No hi ha dubte. Les enquestes ens enganyen

Opinió política de Catalunya, Pep Cassany


Amb el mateix dret que té qualsevol polític a desitjar els millors resultats electorals pel seu partit, sembla que també té dret a voler enfonsar a l'oposició. Així doncs, d'acord als principis d'igualtat, exerceixo el meu dret a desitjar i expressar el que crec millor per a nosaltres i als nostres hereus. Esdevenir un nou país dins Europa, en forma de República. Independitzar-nos d'Espanya un país que ens menysprea, espolia i reprimeix.

Si abans les meves raons per desitjar la Independència de Catalunya es basaven en els meus senyals identitaris i culturals de pertinença a aquest país, d'un temps ençà han quedat en segon terme. He escoltat la veu i voluntat dels meus veïns per construir-ne un de nou, on entre tots, governant-nos a nosaltres mateixos, sense corrupteles polítiques i amb la convicció de ser consultats cada vegada que fos necessari decidir el nostre futur. Un Estat on les lleis s'ajustessin a les necessitats dels seus ciutadans i aquests, se sentin acollits i protegits no com ara, reprimits o sotmesos a lleis que mai han votat.

Molts de nosaltres desitgem formar part d'un país on només els petons ens tapin la boca. Serà més modern, invertint en Innovació i Desenvolupament. Serà més actiu, millorarem les xarxes de comunicació entre pobles i cap a la resta del món. Disposarem de trens capaços de connectar-se a l'ample de via Europeu, Aeroports amb arribades i destinacions internacionals i, ports de mercaderies més grans i eficaços.

Volem formar part d'un país socialment avançat doncs, ningú vol patir ni saber de ningú que resti desemparat. Una societat més justa i honesta, on qui més paga més s'enorgulleix de contribuir més en benefici propi i de tots. En definitiva, un país d'avenços.

El pròxim dia 21 D, sigui quin sigui el resultat, no s'enfonsarà el món. Si més no, això diuen les enquestes.

Hi ha tres tipus d'enquesta, les nostres, les seves i les urnes. Si el resultat depèn de mi, el bloc republicà aconseguiria la majoria dels vots i deixaria en posicions testimonials als partidaris de l'unionisme. Just al contrari, del que desitjarien el bloc de partits que ara ens estan avassallant amb l'article 155 de la Constitució Espanyola, de la mateixa manera que s'han encarregat de declarar inconstitucionals la major part de les lleis catalanes aprovades en el Parlament.

Si els vots a hores d'ara no estan decidits, res farà que canviïn de bàndol. Ja no parlem de partits ni polítiques, tan sols de partidaris d'un nou Estat Català o Espanyol. Votarem per sentiments de pertinença a una nació o altra. Per creure que una o altra és la millor opció per a nosaltres i per la nostra família. I en aquestes qüestions, està tot decidit.

En aquestes eleccions sembla que tothom si troba interpel·lat i vol exercir el seu dret i responsabilitat a votar. Votaran els que no ho fan mai, els qui tant els feia qui governava Catalunya i qui creia que mai hauria vist proclamar una República Catalana. Votarem un dia laborable, la setmana abans de les festes de Nadal i jo em pregunto, aprofitaran les quatre hores per anar a votar o anar a comprar? La suposada majoria silenciosa està tan implicada com nosaltres els sobiranistes, defensors de les urnes i viatgers de cel i terra en la defensa dels nostres drets?

Malauradament crec que res canviarà. Cap de les dues posicions guanyarà clarament. Ningú esclafarà a ningú o sembla que això preveuen les enquestes "no manipulades" dels mitjans internacionals. Pel que sembla no hi ha cap vencedor clar i sembla, la suma dels escons dels partidaris del procés obtindran el mateix nombre de representants, conformant així, una dèbil majoria absoluta. Entre els partidaris del bloc nacionalista espanyol, aquells qui han radicalitzat més el seu discurs augmentaran el percentatge de votants i el nombre d'escons. Ja us ho dic ara, serà fastigós. Ens tractaran altra vegada com a babaus.

Si abans no teníem un país dividit, ara el tenim. Votarem els defensors de les urnes i els que justifiquen la violència per impedir-nos votar lliurement. Votarem els que defensem la construcció d'un nou país i els que volen continuar formant part d'Espanya. Votarem nosaltres i tots els partits votats es creuran guanyadors.

En qualsevol cas, esperem que aquest any no s'avanci la data del tió doncs, ja sabem a qui li tocaria rebre.


--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris: , ,

diumenge

Des de la capital d'Europa, carta a Núria

Les cartes d'en Pep per la Núria

Segurament tindràs la pena al cor per no haver pogut estar a Brussel·les amb tots nosaltres. Tu abans que ningú, vas apuntar-te i preparar el viatge. La vida ens juga males passades i la salut i l'amor pels qui t'envolten, ho sabem, són el tresor més important que es disposa. Jo vaig prendre el teu relleu i he viatjat en el teu lloc. Tots aquests dies, he pensat en tu.

Des de Girona fins a Brussel·les, passant per França i Luxemburg, en cap moment m'he sentit estranger en aquelles terres. Tots els cotxes de l'autopista, benzineres i àrees de servei, eren de Catalans. Gent amb llacets, bufandes, gorres i mil-i-un complement de color groc, estelades de totes mides i colors i fins i tot, jo vaig dur un plat amb el dibuix d'en Piolín per tal de sentir-me com a casa. No oblidem.

T'agraeixo la batalla amb la plataforma Be&Be en deixar-nos sense allotjament. L'Hotel que vas trobar a les 9 de la nit del dia abans, era fantàstic.

Les notícies que ens arribaven des de Catalunya parlaven d'una participació prevista a la manifestació amb només 20000 catalans i a nosaltres, ens semblava impossible. Hi havia tanta i tanta gent catalana per tot arreu que em semblava que passejàvem per qualsevol dels carrers de Barcelona. A més, com a Barcelona, tampoc coneixíem massa bé com arribar-hi. Només calia seguir el riu de gent.

Tots plegats semblàvem confosos. No sabíem d'on sortiríem i cap on anàvem. Pollastres sense cap anant d'una banda cap a l'altra.

Al capdavall, tothom parlava amb tothom i emocionats, sorpresos, expectants, desitjàvem començar i veure un xic de sol. Feia tant fred, plugim i vent, ningú parava quiet, encara que ningú desistia del propòsit que ens havia dut a Brussel·les.

Els companys de viatge cridaven "ja venim President". Hi ha millor frase per resumir l'objectiu del nostre viatge?

Per primera vegada en una manifestació caminàvem fent camí per davant del Parlament Europeu. Potser ens sentíem un xic orfes. Cridàvem "llibertat Presos Polítics", "Independència", "los catalanes, hacen cosas" i fins i tot, ens va tocar cantar el "Passi-ho bé" a quatre espanyols que des d'un balcó s'havien proposat fer-nos emprenyar cantant el "viva España" i burlant-se de nosaltres.

Els parlaments dels polítics europeus, catalans o d'Òmnium i Assemblea, varen fer-se tan llargs com un dia sense pa. Plovia, bufava el vent, el fred s'endinsava per l'ànima i així i tot, fos com fos, altra vegada com sardines, allà volíem ser-hi tots.

Nuri hi havia tanta i tanta gent, tanta i tanta estelada i símbols catalans, per provocar un orgasme col·lectiu a qualsevol independentista català.

Com sempre, missatges en positiu. Cap falta de respecte envers Espanya ni Europa. Reclamàvem el de sempre. Ser escoltats, compresos i respectats. Sentir-nos lliures en un país lliure. La nostra estimada Catalunya.

Tinc mil i un records per compartir amb tu, encara que no vull fer-te "dentetes". Tindrem molts de dies, jornades de lluita, manifestacions i votacions, on compartint els anhels, podré explicar-te la part més turística del viatge.

M'agradaria dir-te que m'he enamorat d'Europa, encara que no ha resultat ben bé així. M'he enamorat encara més dels catalans. Un poble en marxa, lluita i en posició de resistència. Preparat per nous embats i sabedors que un dia resultarem victoriosos. Tard o d'hora, pas a pas. Pacíficament, democràticament.

Ara ens toca anar a votar i vèncer.

Amb el desig que retrobi la salut i amb el meu agraïment per la teva generositat,

Brussel·les, 7 de desembre de 2017

Pep

Etiquetes de comentaris:

dissabte

Amor Flamenc


Relat del viatge a Brussel.les d'en Pep i els cinquanta mil catalans

Eren les onze de la nit i en trucar a la porta de la recepció de l'hotel, ens obrí una noia jove, de cabells daurats i ulls blaus, amagada darrere la porta puix que anava vestida de nit, despullada. Parlava en un educat i refinat Anglès o això imagino doncs, sense entendre res, no podia deixar de mirar la nuesa dels seus peus, les seves cames o fixar-me en el color fosc de les seves calces.

Un dia farcit d'emocions. Desitjós de dutxar-me en aigua bullent, estirar-me al llit i descansar.

El dia abans, llevats a les cinc del matí, quatre amics vàrem emprendre viatge cap a Brussel·les. Sense saber massa bé quin era l'objectiu que perseguia la nostra presència a la Capital d'Europa, a banda de fer-nos veure, teníem de fixar fites més senzilles d'assolir. Fer turisme?

No hauria d'explicar-vos cap de les nostres peripècies, començant per les meves. Fins dimarts al vespre encara no tenia clar si podia permetre'm el luxe d'anar-hi. Ja feia molts dies que ells havien reservat habitació prop de la capital i jo, sabent l'esforç econòmic que em suposa qualsevol despesa extra a la vida diària, havia decidit quedar-me a casa, veure la manifestació per la tele i amb l'estelada, tapar-me les cames. Arraulit, en un racó del meu món diari, ho veuria tot mossegant-me les ungles.
Hi ha qui em diu que el nostre destí i sort es prescriu en néixer, encara que el desconeguem i no para de sorprendre'ns. Si més no, jo em deixo temptar i sé dir sí quan cal.
El cert és, malgrat que ens cancel·lessin la reserva de llits a Brussel·les i acabéssim dormint a 150 km del crit de l'endemà reclamant la llibertat dels presos polítics catalans, la il·lusió per participar en la manifestació era molt més gran a la preocupació de no ser prou catalans demostrant, fem costat al Govern de la Generalitat a l'exili.

Si en el camí, les notícies llegides als diaris catalans es feien ressò de les xifres d'Òmnium preveient 20000 catalans manifestant-nos i, en certa manera ens sentíem, avergonyits per no ser prou gent al davant del parlament europeu, les riuades de gent pels carrers de Brussel·les amb llacets, bufandes i altres complements de color groc, globus, pancartes i estelades de tota mida, em feia pensar que seríem molts i molts més.

A Brussel·les s'ha parlat el Català arreu. Al metro, tren, autobús, taxis, carrers i places. S'ha cantat, parlat i demanat ser respectats com a ciutadans d'Europa. Ciutadans d'una nació capaç de fer l'impossible per arribar al possible. Pacíficament i democràticament.

Si el fred, el vent, la pluja i els parlaments polítics tres hores després d'haver començat una marxa amb punt de sortida, recorregut i arribada en una plaça desconeguda, no ens varen fer defallir, hem de dir sí, President, així sí, els catalans quan fem coses, som collonuts.

Ni Brussel·les és una ciutat del mediterrani, ni estan preparats per rebre l'onada de turistes vestits de groc, arribats de l'altre costat dels Pirineus. La part llatina es deixa escoltar sota la pluja quan alguns criden a mig del carrer demanant independència. Talment japonesos davant la Sagrada Família, ens arraulim davant l'estàtua del nen pixaner. Critiquem la mida del simbolisme i ja no sabem si la mida, és producte de l'edat o el fred que carda.

Seria de bojos no entrar a cap cafè per escalfar-se la panxa, les mans i els peus. D'altra banda, la seva beguda tradicional és la cervesa i no li farem un lleig. Ni una, ni dos. Tot sigui per quedar bé amb el poble Flamenc.

Posats a fer quilòmetres, somiar i desitjar, fem camí cap a Bruges i més tard cap a París, la ciutat de l'amor, sabent que si a hores d'ara no he trobat l'amor, ni amagant-se en calcetes darrere la porta de l'habitació del meu hotel, això ja comença a ser més difícil d'aconseguir que la independència de Catalunya, a hores d'ara, una República proclamada i mancada del suport polític que li permetin marxar de casa i seguir el seu propi destí.

Visca Catalunya, visca l'amor.

Etiquetes de comentaris: , , ,

La República de Santa Eugènia: Sís cognoms catalans i un parell de Rufián asseguts a taula.


Un relat d'en Pep


El rètol penjat a la porta de casa deia així: Benvinguts a la República de Santa Eugènia. D'aquesta manera, ahir la nit, als convidats, no els costaria reconèixer la duana.

Celebràvem l'aniversari de la més petita dels ciutadans de la nostra particular República. La del grup de WhatsApp què, en temps de revolució, ens posa a tots en contacte. Aquí no s'hi comparteixen parides, ni fotos, ni enllaços, ni res que no tingui relació amb les nostres particulars mobilitzacions. Llacets grocs, trobades davant l'Ajuntament, jutjats o reunions al CDR local. Mobilitzacions l'11 de setembre, el 3 d'octubre, o en defensa de les urnes l'1 d'octubre. Pors, llàgrimes i emocions el 27 d'octubre davant del parlament. Celebracions, anhels i esperances.

A la taula d'En Bernat, "qui no hi és no n'és comptat". Desconnectats d'una realitat política d'Estat, ja fa dies que hem deixat de parlar de brutícia. Hem deixat de comptar el nombre de nits que han passat els nostres representants a la presó. No us equivoqueu, no oblidem. No hi ha un sol pas enrere. Ho sabem. Ho sabien. Les amenaces d'Estat es compleixen, es pateixen, s'assumeixen i se superen.

No podem fer res més. Mentre esperem introduir "per imperatiu legal" el nostre vot autonòmic, mostrarem el nostre suport als imputats i, desconnectats dels mitjans de comunicació, esperarem que passin els dies de pressa per mostrar al món la voluntat dels ciutadans de Catalunya.

La nostra República de Santa Eugènia, hauria de ser reconeguda internacionalment. S'ha debatut sobre tots els programes dels partits polítics catalans, hem trobat punts comuns, defensades les urnes i votat. El SÍ ha estat aclaparador i per tant, proclamem el nostre estatus i comencem a treballar a fer efectiva la República.

Aprofitem la nit per parlar d'amistats, menjar i beure. No hi ha boicot als productes de cap Estat. El vi prové de la Rioja, els musclos de Galícia i segurament el cranc, de les aigües internacionals dels Oceans Pacífic i Atlàntic. El pastís potser provenia de València. Ara bé, la Ratafia, Catalana, feta a casa d'En Quim. Quaranta dies a sol i serena com la República Catalana proclamada el dia 27 d'octubre. La raó de reunir-nos a tots nosaltres al voltant d'una taula on el més important, són els ciutadans.

Assolit l'objectiu, cadascú voti el que voti, és benvingut o benvinguda a casa nostra. No volem un sol color polític, ni tan sols pretenem posar-nos d'acord en tot el que caldrà fer a partir d'ara. Teixim pactes d'Estat i convenim que ara, el més important, parlar de sexe. El sexe dels àngels doncs, a banda de la petitona i el seu xicot, els altres ciutadans haurem d'esperar en un tercer origen mecanoscriure un nou tractat Republicà on, el sistema polític, reconegui els nostres drets, deures i obligacions envers altres. On no ens està bé el "vale, pero yo empujo". Algú haurà d'encarregar-se d'augmentar la demografia del país i, en un cas, visitar d'altres Estats per tal de cercar pubilles en edat fèrtil que ens permetin fer-ho, com més aviat millor.

Benvinguts a la República de Santa Eugènia

Per molts anys Presidenta!

Etiquetes de comentaris: ,