Des de la capital d'Europa, carta a Núria

Segurament tindràs la pena al cor per no haver pogut estar a Brussel·les amb tots nosaltres. Tu abans que ningú, vas apuntar-te i preparar el viatge. La vida ens juga males passades i la salut i l'amor pels qui t'envolten, ho sabem, són el tresor més important que es disposa. Jo vaig prendre el teu relleu i he viatjat en el teu lloc. Tots aquests dies, he pensat en tu.

Des de Girona fins a Brussel·les, passant per França i Luxemburg, en cap moment m'he sentit estranger en aquelles terres. Tots els cotxes de l'autopista, benzineres i àrees de servei, eren de Catalans. Gent amb llacets, bufandes, gorres i mil-i-un complement de color groc, estelades de totes mides i colors i fins i tot, jo vaig dur un plat amb el dibuix d'en Piolín per tal de sentir-me com a casa. No oblidem.

T'agraeixo la batalla amb la plataforma Be&Be en deixar-nos sense allotjament. L'Hotel que vas trobar a les 9 de la nit del dia abans, era fantàstic.

Les notícies que ens arribaven des de Catalunya parlaven d'una participació prevista a la manifestació amb només 20000 catalans i a nosaltres, ens semblava impossible. Hi havia tanta i tanta gent catalana per tot arreu que em semblava que passejàvem per qualsevol dels carrers de Barcelona. A més, com a Barcelona, tampoc coneixíem massa bé com arribar-hi. Només calia seguir el riu de gent.

Tots plegats semblàvem confosos. No sabíem d'on sortiríem i cap on anàvem. Pollastres sense cap anant d'una banda cap a l'altra.

Al capdavall, tothom parlava amb tothom i emocionats, sorpresos, expectants, desitjàvem començar i veure un xic de sol. Feia tant fred, plugim i vent, ningú parava quiet, encara que ningú desistia del propòsit que ens havia dut a Brussel·les.

Els companys de viatge cridaven "ja venim President". Hi ha millor frase per resumir l'objectiu del nostre viatge?

Per primera vegada en una manifestació caminàvem fent camí per davant del Parlament Europeu. Potser ens sentíem un xic orfes. Cridàvem "llibertat Presos Polítics", "Independència", "los catalanes, hacen cosas" i fins i tot, ens va tocar cantar el "Passi-ho bé" a quatre espanyols que des d'un balcó s'havien proposat fer-nos emprenyar cantant el "viva España" i burlant-se de nosaltres.

Els parlaments dels polítics europeus, catalans o d'Òmnium i Assemblea, varen fer-se tan llargs com un dia sense pa. Plovia, bufava el vent, el fred s'endinsava per l'ànima i així i tot, fos com fos, altra vegada com sardines, allà volíem ser-hi tots.

Nuri hi havia tanta i tanta gent, tanta i tanta estelada i símbols catalans, per provocar un orgasme col·lectiu a qualsevol independentista català.

Com sempre, missatges en positiu. Cap falta de respecte envers Espanya ni Europa. Reclamàvem el de sempre. Ser escoltats, compresos i respectats. Sentir-nos lliures en un país lliure. La nostra estimada Catalunya.

Tinc mil i un records per compartir amb tu, encara que no vull fer-te "dentetes". Tindrem molts de dies, jornades de lluita, manifestacions i votacions, on compartint els anhels, podré explicar-te la part més turística del viatge.

M'agradaria dir-te que m'he enamorat d'Europa, encara que no ha resultat ben bé així. M'he enamorat encara més dels catalans. Un poble en marxa, lluita i en posició de resistència. Preparat per nous embats i sabedors que un dia resultarem victoriosos. Tard o d'hora, pas a pas. Pacíficament, democràticament.

Ara ens toca anar a votar i vèncer.

Amb el desig que retrobi la salut i amb el meu agraïment per la teva generositat,

Brussel·les, 7 de desembre de 2017

Pep