Princeses, gripaus i altres bestioles

Una vegada hi havia una Princesa, cansada de romandre sola i tancada al seu castell. Anys enrere el seu pare, el Rei, li havia procurat un casori adequat al seu estatus social. Convocats tots els Prínceps de les millors cases de la Cort, aquell bon home havia beneït i pagat un casori adequat, finalment, acabat com el rosari de l'aurora.

Estava cansada de no trobar nous pretendents, guapos, intel.ligents i rics, desinteressats en el seu estatus i amb capacitat per estimar i fer-se estimar. Aquesta segona vegada, semblava estar envoltada de gripaus que, només s'acostaven a la seva finestra amb cap altra fita que tastar la mel reial.

Li havia arribat a ses Majestuoses orelles, noves fórmules per emprar. Ara podia triar, connectaria amb el seu poble i es faria passar per donzella, gràcies a un nou mitjà, les xarxes socials. En aquest nou regne virtual, la seva posició era igual a totes les altres persones. Per fi havia trobat als seus iguals, solters, separats i divorciats amb ganes de trobar parella i a ser possible, tornar-se a enamorar.

Un dia de tardor, prop de Girona, els nous amics de la Princesa celebraren una festa i ella, tota presumida i decidida a conèixer a tothom, es disfressà de plebea i s'acostà a la Pineda lluïn el seu millor somriure als llavis.

Estranys i coneguts, amics a la xarxa social, l'acolliren amb alegria fins al moment en què la Princesa va obrir la boca per preguntar - Com és això, s'havia de portar taula i cadira? qui ens servirà el menjar? - Davant aquella ocurrència, tots esclataren a riure. A qui se li acut anar a una barbacoa al camp sense portar res de res?

Plats, gots, coberts, tovallons, menjar i beure li va ser posat a taula, com acostumava a passar en els millors restaurants. Mirava al voltant i somreia en escoltar les ocurrències i riallades de la gent. No hi entenia res. Ningú li feia cas i tampoc trobava com posar-hi cullerada a les converses. - El cervell d'una Princesa no està programat per tant xivarri i en tot cas, la suposada neurona atorgada com un do preuat en néixer, connecta quinze minuts i desconnecta no més tard de les dues del migdia.

A l'hora del cafè o més ben dit, de les copes, una rere l'altra anaven entrant a la panxa de la Princesa i a poc a poc es notà una sensació estranya a la llengua. Volia parlar i dir-hi la seva.

Els vilatans i d'altres princeses del voltant, s'entestaven a parlar de prínceps i princeses i, com s'afanyaven a petonejar gripaus desitjant, per art d'encanteri, convertir-los en prínceps blaus.

Va ser llavors que la princesa no va estar-se de dir-hi la seva - els prínceps blaus no existeixen i en tot cas, en besar-los, es tornen gripaus. Us ho puc ben assegurar, el meu ara, deu rondar per casa vostra.

• Mentidera! - algú li va etzibar - No serà que el teu exmarit tenia el cervell més gran que la titola?
• Feu-me cas - va contestar la Princesa de manera grollera - Fins ara, no he trobat cap manera més efectiva per trobar pretendent.
• I quina és aquesta fórmula - van preguntar les companyes de taula.
• No us ho hauria de dir, és evident. A les xarxes socials!
• Al Badoo?
• No, no  - va dir la Princesa - Al wallapop

I vet aquí el gat que fa agafar, el gos que va lladrar i aquest conte, continuarà...