Amor Flamenc

Eren les onze de la nit i en trucar a la porta de la recepció de l'hotel, ens obrí una noia jove, de cabells daurats i ulls blaus, amagada darrere la porta puix que anava vestida de nit, despullada. Parlava en un educat i refinat Anglès o això imagino doncs, sense entendre res, no podia deixar de mirar la nuesa dels seus peus, les seves cames o fixar-me en el color fosc de les seves calces.

Un dia farcit d'emocions. Desitjós de dutxar-me en aigua bullent, estirar-me al llit i descansar.

El dia abans, llevats a les cinc del matí, quatre amics vàrem emprendre viatge cap a Brussel·les. Sense saber massa bé quin era l'objectiu que perseguia la nostra presència a la Capital d'Europa, a banda de fer-nos veure, teníem de fixar fites més senzilles d'assolir. Fer turisme?

No hauria d'explicar-vos cap de les nostres peripècies, començant per les meves. Fins dimarts al vespre encara no tenia clar si podia permetre'm el luxe d'anar-hi. Ja feia molts dies que ells havien reservat habitació prop de la capital i jo, sabent l'esforç econòmic que em suposa qualsevol despesa extra a la vida diària, havia decidit quedar-me a casa, veure la manifestació per la tele i amb l'estelada, tapar-me les cames. Arraulit, en un racó del meu món diari, ho veuria tot mossegant-me les ungles.

Hi ha qui em diu que el nostre destí i sort es prescriu en néixer, encara que el desconeguem i no para de sorprendre'ns. Si més no, jo em deixo temptar i sé dir sí quan cal.

El cert és, malgrat que ens cancel·lessin la reserva de llits a Brussel·les i acabéssim dormint a 150 km del crit de l'endemà reclamant la llibertat dels presos polítics catalans, la il·lusió per participar en la manifestació era molt més gran a la preocupació de no ser prou catalans demostrant, fem costat al Govern de la Generalitat a l'exili.

Si en el camí, les notícies llegides als diaris catalans es feien ressò de les xifres d'Òmnium preveient 20000 catalans manifestant-nos i, en certa manera ens sentíem, avergonyits per no ser prou gent al davant del parlament europeu, les riuades de gent pels carrers de Brussel·les amb llacets, bufandes i altres complements de color groc, globus, pancartes i estelades de tota mida, em feia pensar que seríem molts i molts més.

A Brussel·les s'ha parlat el Català arreu. Al metro, tren, autobús, taxis, carrers i places. S'ha cantat, parlat i demanat ser respectats com a ciutadans d'Europa. Ciutadans d'una nació capaç de fer l'impossible per arribar al possible. Pacíficament i democràticament.

Si el fred, el vent, la pluja i els parlaments polítics tres hores després d'haver començat una marxa amb punt de sortida, recorregut i arribada en una plaça desconeguda, no ens varen fer defallir, hem de dir sí, President, així sí, els catalans quan fem coses, som collonuts.

Ni Brussel·les és una ciutat del mediterrani, ni estan preparats per rebre l'onada de turistes vestits de groc, arribats de l'altre costat dels Pirineus. La part llatina es deixa escoltar sota la pluja quan alguns criden a mig del carrer demanant independència. Talment japonesos davant la Sagrada Família, ens arraulim davant l'estàtua del nen pixaner. Critiquem la mida del simbolisme i ja no sabem si la mida, és producte de l'edat o el fred que carda.

Seria de bojos no entrar a cap cafè per escalfar-se la panxa, les mans i els peus. D'altra banda, la seva beguda tradicional és la cervesa i no li farem un lleig. Ni una, ni dos. Tot sigui per quedar bé amb el poble Flamenc.

Posats a fer quilòmetres, somiar i desitjar, fem camí cap a Bruges i més tard cap a París, la ciutat de l'amor, sabent que si a hores d'ara no he trobat l'amor, ni amagant-se en calcetes darrere la porta de l'habitació del meu hotel, això ja comença a ser més difícil d'aconseguir que la independència de Catalunya, a hores d'ara, una República proclamada i mancada del suport polític que li permetin marxar de casa i seguir el seu propi destí.

Visca Catalunya, visca l'amor.