dimarts

La rateta que escombrava la placeta


Un conte o relat diferent



Una vegada hi havia una rateta que escombrava l'escaleta, veient com va anar la primera part del conte, ara escombra la placeta.

Ja no és tan joveneta i el conte ha canviat. Ara ho veu tot des d'una posició privilegiada, amb l'experiència, records i amb ganes de viure en un altre conte, si pot ser, més semblant al de la Ventafocs.

La trobareu asseguda rere el taulell de la seva sabateria i amb la vista fixada en la manera de caminar de la gent, tipa de veure passar gats, gossos, ases i bèsties i cada matí, quan té un moment, juga a endevinar el número de peu dels vianants que s'aturen al davant de l'aparador de la botiga.

Els mira si duen sabates petites o tenen els peus grans. Potser tenen els peus plans, fan servir calçat ortopèdic. Tenen peus molsuts, amb durícies, bonics, ben cuidats, amb ungles pintades, mitjons de colors. Sabates mal tintades, brutes, trencades, descuidades, relluents, fantàstiques, botes altes, baixes, amb taló, planes, punteres de vellut, Camperes, sandàlies.

Un dia, algú li havia dit, "tants caps, tants barrets" i ella va pensar, hi ha el doble de peus que de caps, això pot ser un bon negoci! Amb tanta clientela diversa, volia triar com encomanar la felicitat a les clientes i va recordar, la feinada que havia tingut la Ventafocs per trobar sabates noves i el difícil que li resultava a qualsevol noia que tingués, un peu més gran que el 42 i volgués presumir de sabatetes de princesa.

La rateta-botiguera surt al carrer amb l'escombra a la mà i un somriure preciós al seu rostre. A vegades, quan passo pel seu costat, l'he vist fixar la mirada en el raspall i escoltar les passes d'alguna noia que caminava en la seva direcció. Diu, que no ens podríem imaginar on es pot arribar amb unes bones sabates noves i lluents.

Un dia, parlant amb ella, em va explicar que hi ha molts tipus de passes. Les més divertides, les escoltava amb els vailets que sortien a jugar fent cap a la plaça. Les passes més avorrides, les de les noies que passaven pel davant de la botiga i arrossegaven els peus, cansades. Hi ha passes que llueixen el "tipet", d'altres volums, passes de formiga o d'altres que semblen salts de perdiu o de llebre.

La rateta a vegades rumia que compraria si guanyés algun dineret. Va pensar a fer un viatge, una escapada a la muntanya, un creuer o, un destí al paradís. Autònoma com és, va dir-me que pensant a qui s'enduria a una illa deserta, sense pretendent, va concloure que anar-hi sola li semblava una mica avorrit.

Va recordar la primera part del conte on ànecs, galls i gossos, tots plegats bons fadrins, la volien esposar i ella, per desgràcia, va escoltar el marrameu d'un gat i va creure's que les veus dolces duen la felicitat. Triar per triar, que no sigui bèstia i si arribés el cas, caldria que fos bon fadrí.

Qui espera, es desespera i el que sospira, tard o d'hora acaba per ensopegar amb una bona persona, que és el que jo li desitjo. De la seva mida. La mateixa espècie. Amb un peu més gran del 45. Pelut o pelat, però amb ganes de compartir.

Rateta, rateta, tu que ets tan boniqueta, tingues paciència, no deixis de seduir amb els teus sospirs. Tard o d'hora, tot arriba.

Etiquetes de comentaris: ,

divendres

Com en un conte de fades


Un relat d'amor i fades, d'en Pep Cassany



Va decidir llençar les pors per la finestra.

Tant de temps esperant que es complissin els desitjos demanats en veu baixa al destí, es menjava els raïms de la sort en cada traspàs d'any, esperançada. Entossudida a demanar sempre el mateix i aquest any, ho demanava amb el segell "urgent". Si ha de ser, que sigui ara.

A vegades pensava que la vida li tenia preparades altres males passades, ja se sap, quan un està de pega, amb els collons ensopega. Havia complert altres desitjos i perquè no podia complir-se aquest. La sort estava canviant. Darrere els núvols sempre surt el sol.

Un cert regust amarg li venia a la seva boca en recordar les cicatrius del seu cor. Ferides guarides pel pas del temps i així i tot, desitjava desar enrere la seva llarga convalescència i tornar a enamorar-se. Difícil. Però no impossible. Fins ara els homes li havien demostrat la manca de compromís, d'un objectiu compartit o, unes aficions comunes.

Sexe a banda, que els passa pel cap? Trobar a algú amb qui compartir-ho tot i ser feliç ha de ser possible. Recuperar emocions, sentiments perduts, petons endreçats que mai havia donat. Estimar i ser estimada.

No estava disposada a renunciar. Havia llençat les pors per la finestra i en tot cas si cap li'n quedava, estava disposada a canviar-la per la prudència. Fins ara li havia funcionat no creure's al primer que passava i per fi ara, havia de mirar enrere i als costats i preguntar-se si la imatge somrient que retornava el mirall quan es preparava per trobar-lo era la seva. El rostre d'una dona enamorada.

Li costava de creure. Semblava un somni del qual no volia despertar. S'adormia embriagada d'il·lusions i esperances. Tot plegat li semblava un conte de fades. Sabia que tot aniria bé encara que li quedaven temences a un altre fracàs. Pensava en ell constantment i reconeixia en ell els mateixos sentiments. Posava cap al cor i aquest li demanava prudència, mentre el cor li demanava llençar-la per la finestra i viure aquest amor intensament.

Va llegir la paraula "t'estimo" i va respondre la seva prudència. No era molt d'hora per tan gruixuda paraula? Altre cop va ser el cor qui va respondre per a escriure i descriure els seus sentiments amb un, "jo també t'estimo".

I així és, com d'aquest conte contes de fades en sorgirà la llegenda on ambdós amants, grans, ferits, desitjosos d'estimar i ser estimats, enllaçaren els seus desitjos amb els seus sentiments i convertiren aquest escrit en l'inici de la seva veritable història d'amor.

Un amor, etern.

Etiquetes de comentaris: , ,

El temps és relatiu


Un relat curt d'en Pep. El temps és relatiu


Arriba tard. Ell, un home que es posava nerviós davant la manca de puntualitat britànica, avui li ha tocat tornar a sentir a dir que anava tard. No li calia disculpar-se, tenia motius per la tardança. Quan tot va succeir, hauríeu d'haver vist les cares d'estranyesa dels amics. Una vegada li podia passar, però dos, ja eren figues d'un altre paner.

De resultes, la seva vida va canviar com un mitjó. Va començar a arribar tard a tot arreu i fins i tot, va de deixar de donar excuses ni fer trucades. Deixava de presentar-se en una trobada o l'altra amb la família i va donar-se que d'amics, pocs li'n quedaven.

Qui més el coneixien i estimaven, li deien el mateix. Vols dir que no vas molt tard?

Jo us diria que ara se n'adona i es resigna. Assumeix la seva responsabilitat i per tant, les conseqüències dels seus actes. No té massa paciència però aviat ho superarà. El temps ho posa a tot al seu lloc, o això diuen. Es fan grans.

Ha fet noves amistats, semblants a ell i les seves circumstàncies. Les antigues, hi ha vegades que prefereixen que no hi vagin, encara que ell ho té molt clar, tant li fot, tot va canviar i per tant, a qui no li agradi, que no el convidin. No deixa d'anar enlloc, encara que ja no va on sap que no els volen o si va allà on els conviden, marxa quan li dóna la gana o creu que es fa tard.

Va canviar de cotxe, de l'esportiu descapotable a l'utilitari de cinc portes. Ni es pot, ni vol córrer. Els dies en què cronometrava el temps que trigava a arribar d'un lloc a altra, han acabat. Molts a la seva edat, comencen una segona joventut on anar al cinema, a sopar amb els amics, viatjar o disposar lliurement del seu temps, és l'opció més habitual per a recuperar el temps perdut. L'home proposa i Déu disposa. Això li deien els seus pares.

El temps és relatiu i així ho argumenta. Qui no ho ha fet abans, ho farà després.

Quan de gran, tens fills petits, qui arriba a l'hora?




Etiquetes de comentaris: ,

diumenge

Pell a pell



Poesia de carrer, d'en Pep Cassany



Els teus ulls em somriuen,
mirall de la meva boca,
reflexa dels meus sentiments,
finestres dels nostres desitjos.

Pell a pell,
temperada,
desitjosa,
mimosa.

Amant dels teus somnis,
vigilant dels meus desitjos,
companya de viatge,
t'estimo

Sense por, pressa ni retard,
m'acosto als teus llavis i els beso.



Etiquetes de comentaris:

dissabte

Despert. Ella m'hi fa sentir. Ple. Viu. Seré.

Un relat, conte o poesia de carrer? d'en Pep Cassany


En la foscor de la matinada,
a ulls clucs, dins el meu llit,
m'hi acosto i l'abraço.
Sento l'escalf del seu cos.
Ho desitjava.

Mentre es vesteix, preparo l'esmorzar.
Una tassa de llet amb xocolata i unes torradetes amb mantega i melmelada.
Cafè i el seu somriure al bon dia,

Malgrat travessar la porta,
en unes hores tornarà.
No ha dormit.
Tarda de pel·lícula,
sofà i manteta.
Junts. Entossudits a viure el nostre moment.
Descobrir-nos.
Desitjosos i expectants.

Serenitat emmalaltida d'amor.
Il·lusió, ganes, desig, atracció, tranquil·litat, alegria, felicitat.
Saber-me enamorat.

Serenament enamorat.
Segur de voler donar amor,
 aprendre'n a rebre i compartir.
Segur de voler-ho viure amb ella.

Melangiós.
Cerco al nin que duc a dins.
M'endinso a la recerca dels poemes musicats que desperten sentiments.
Sons que m'acompanyen.
Paraules sorgides del cor.

En el camí de tornada al meu llit,
ara fred,
 resta entre llençols l'escalf latent de la primera nit.
La seva olor.
Les meves mans.
Acluco els ulls i frueixo recordant la seva pell.
Nua.

Despert.
Ella m'hi fa sentir.
Plè.
Viu.
Seré.


Etiquetes de comentaris: ,

dijous

La fruita de l'amor es la Nectarina

La nectarina, la fruita de l'amor per en Pep Cassany



Qui no el coneixia res en sabia. Molts creien que tenia un posat distant mentre que d'altres el veien proper, intimista i sensible. Estadísticament, parlava amb més dones que amb homes i per tant, eren elles les que més coneixien al personatge en qüestió.

Els homes el miraven de reüll i en tot cas, s'hi acostaven per saber més de l'èxit que tenia el malparit entre el públic femení. No era alt, ni guapo, ni jove. Alguna cosa hauria de tenir aquell home perquè sempre el trobessin envoltat de dones. Ara bé, tampoc ell en feia distinció. N'hi havia de totes les edats i condicions. Casades, solteres, separades, divorciades, amb fills o sense, parella o animal de companyia.

En colla, no destacava. Aquest paper està atorgat als anomenats mascles Alfa. Nois més joves, que actuen com a gallets i que els cal destacar per la seva agressivitat, simpatia o fisonomia. Els anys havien solcat la seva pell i la vida.

Aprenia a cops. A vegades, com un ase a qui l'experiència no l'ha ensenyat, tornava a caure en els mateixos paranys que les persones li deparaven. Tothom li semblava bo mentre no li demostressin el contrari i així i tot, poques vegades se'n malfiava i es lamentava per haver-ho fet amb qui no tocava. Moltes vegades incapaç de dir no, tot i saber que no li convenia.

Estava satisfet per ser com era, amb tots els seus defectes i les poques virtuts que s'atorgava. Esperava, que tard o d'hora algú li'n reconegués una, encara que pecava de falta molèstia doncs, sabia perfectament en què destacava. No volia reconèixer-ho públicament. Amb la seva manera de fer i personalitat, estava convençut que si algú el qualifiqués de rar, seria sinònim d'interessant doncs, a qui l'atrau la gent corrent? Quelcom el feia únic i si no, que li preguntin a ell que li agradava.

Home de moltes paraules i poques demostracions de sentiments. Ningú l'havia ensenyat. Sovint es preguntava si calia fer evidents els sentiments amb paraules d'amor cap a la seva parella i perquè a ella no li podia servir la manera que ell li ho demostrava, preocupant-se d'atendre totes les necessitats o els seus desitjos. No era evident que ell l'estimava?, havia de dir-li a cada moment?

L'home rude no estima?, em va preguntar un dia.

Evidentment tota persona estima a la seva manera i en tot cas, és qui espera rebre amor el que fa servir la seva pròpia escala de mesura. Així doncs, aquest home estava convençut d'haver-se equivocat en escollir a qui estimar o, no haver-se explicat prou bé amb la seva parella. Com fer-li saber que ell l'estimava? Em va proposar dues opcions, si mai es tornava a enamorar, la primera dir-li, "sóc així, fet i deixat estar i no en sé més. Faci el que faci, ho faig pensant amb tots dos i encara que no t'ho digui mai, t'estimo" i la segona, aprendre a dir t'estimo.

Va aprofitar per esplaiar-se i fer-me saber que ell s'estimava a moltes persones, animals i objectes. Defensava que la paraula "estimar" li semblava vulgar doncs, qui no s'estima a la família, amics o als seus animals?, ara bé, no els vas dient cada dia a tots que te'ls estimes. Per ell era evident.

Així doncs, quines paraules fer servir quan t'enamores? Calen les paraules? Què és més important, els gestos o les paraules?

Més clar no m'ho podia explicar. Que ningú esperi recollir pomes d'un presseguer. Encara que siguin arbres fruiters que es poden empeltar, el fruit resultant és diferent.

Nectarines.
   

Etiquetes de comentaris: ,

dissabte

Por al desconegut

Un relat de El carrer dels petons - Por al desconegut


M'espanto quan no escolto cap dels sorolls coneguts. El silenci resulta aclaparador. Dalt d'una muntanya, allunyada de la ciutat, per més que pugui veure les llums de les cases del poble, em fa sentir petita. Abans no em vaig acostumar, moltes nits les vaig passar estirada en el sofà, davant els vidres del mirador, amb la llum apagada i contemplant com de tant en tant, les llums d'un cotxe apareixien recorrent solitàriament la carretera de la costa.

El remei no va curar la malaltia. Al cap de pocs dies de viure aïllada en aquesta llar maleïda, em van recomanar adoptar un gos perquè identifiqués si algú s'acostava. Ara resulta que té més por ell que jo i borda a la tramuntana i a qualsevol soroll que reprodueix la casa.

Darrere dels vidres, observo cada dia com un cotxe para a mig camí de pujada. Atura el motor i apaga els llums. No puc veure al conductor, tan sols intueixo les seves cames. Les cames d'un home. Sé que fuma. A vegades he vist com s'esvaeix el fum de la seva cigarreta per la finestra. Un dia, al matí, em vaig aturar en aquella mateixa situació i vaig comprovar que hi havien un munt de burilles acumulades a la carretera. No les apaga i les deixa consumir fins al final.

El primer dia vaig creure que podia tractar-se d'alguna parella d'enamorats que buscaven un lloc on fer l'amor amb una panoràmica de la Costa Brava com a teló de fons. Després de veure el mateix cotxe blanc tres dies seguits al mateix lloc, vaig pensar a avisar la policia i fer-los saber les meves pors.

Por al desconegut.

Una setmana després d'observar els mateixos moviments cada dia, ja sabia l'hora que normalment arribava i podia preveure l'hora quan marxaria. Vaig comprovar que amb les llums obertes de casa, res es movia i, trenta minuts després de tancar les llums del menjador i la meva habitació, el cotxe avançava en direcció a la part alta de la muntanya i desapareixia de la meva vista.

No tinc cap finestra per mirar en direcció a la muntanya, encara que mai vaig escoltar la remor de cap motor que s'acostés al davant de la casa. Estava convençuda que el gos, bordaria a qualsevol soroll que escoltés. A la fi, estava amb mi com a vigilant i protector.

En les nits de lluna plena com la d'avui, quan miro cap al jardí, les ombres que projecten els arbres es mouen al mateix ritme que les fulles mogudes pel vent. Veig les formes allargades. Em sembla veure-les alçar-se i passejar pel jardí. Caminar, reunir-se les unes amb les altres i conspirar.

Em vaig veure obligada a contractar una central d'alarmes. Han instal·lat les càmeres i des de qualsevol televisió de la casa puc observar les quatre càmeres situades al meu voltant. Després d'això, el cotxe blanc no ha tornat a aparèixer fins avui, que des del llit i per casualitat, m'ha semblat escoltar un cotxe que pujava per la carretera. No s'ha aturat, Segurament no és el mateix.

Tot ha començat en veure al gos que aixecava les orelles. Ha anat en direcció a la porta d'entrada i ensumava per sota la porta. No borda. M'he quedat observant-lo mentre ell, es girava cap a mi i tornava a complir la seva feina. Ha començat a bordar en sentir tancar la porta d'un cotxe. He tancat les llums i corregut cap a sintonitzar la càmera de davant de la casa. A la imatge, no he vist el cotxe, estava aturat darrere unes plantes i encara que m'esforçava a fer servir el zoom de la càmera, no he aconseguit cap imatge clara. M'ha semblat veure el fum d'una cigarreta.

He activat el botó del pànic. Una veu m'ha espantat quan en aquest silenci, des de l'aparell de l'alarma, m'ha preguntat el que passava. No podia explicar-li tota la història. - Algú vol entrar a casa meva -

En estar aïllada, la policia pot trigar més de deu minuts en arribar i jo, puc haver estat assaltada per aquest desconegut. Tancar-me i amagar-me era la millor opció. El gos no para de lladrar i segur que no els farà gens de por. Qui l'escolti com borda sap que es tracta d'un gos petit. L'he agafat i amagat amb mi, fent-lo callar i deixant que em llepi la cara. No deixa que em concentri en els sorolls i identifiqui per on s'acosta l'individu.

Un grapat d'imatges m'han passat volant pel cap. He repassat mentalment com avui, com cada dia, he tancat totes les portes i finestres que donen cap a fora. L'única manera perquè pugui entrar és esbotzar una porta i per tant, el soroll em donarà a conèixer per on ha entrat i escollir la direcció contrària per la que he d'escapar. Puc amagar-me entre els arbres del bosc o córrer per la carretera en direcció cap al poble. La primera de les cases veïnes tan sols està a vuit-cents metres carretera avall.

El so del mòbil en aquest silenci ha resultat estrident. He saltat espantada i el gos ha tornat a bordar. Tot em delatava i he decidit canviar d'amagatall. Vigilava que el desconegut no em pogués veure per cap finestra i per això, m'esmunyia per terra reptant.

Les escales de baixada cap al quarto de calderes, ha resultat la millor opció. Des d'allà, tinc opció a escapar per una petita finestra. Si escolto les seves passes per la casa, no em queda altra opció.

El mòbil torna a vibrar. Estic salvada. - Jan, escolta'm, no puc cridar. Hi ha algú que vol entrar a casa meva. He avisat a la policia i encara no han arribat. Estic amagada -

- Surt, no t'espantis, sóc jo. Fa dies que ho estic pensant i he decidit tornar a casa.

Fill de puta!







Etiquetes de comentaris: , , , ,

divendres

Et sé meva, amor




Poesia de carrer, Josep Cassany



Fes-me lloc,
tinc els peus freds.

Deixa que m'amagui sota els teus llençols i,
endinsar el meu nas en els teus clotets.

Que les meves mans s'escalfin en els teus pits i,
en la meva abraçada,
omplir-te de felicitat.

Somia.
Em deixo emportar pels teus somnis.
Sentir-me teu.

Dorms i jo escric.
Et recordo somrient.
Feliç.

M'he deixat seduir amb la teva presència,
en la teva absència,
amb el teu record.

Somio i,
em sé en els teus somnis.
Et sé meva, amor


Etiquetes de comentaris: ,

C'est la vie




C'est la vie, relats curts d'en Pep





No aixeca dos pams de terra. Peluda. Blanca. Amb carona d'amiga. Li agrada sortir de nits i avui, redéu quin fred que fa! No corre ni una ànima pels carrers. Les nenes han anat a dormir aviat. Això de saber que aquesta nit passen els reis, els provoca il·lusió per anar a dormir i aixecar-se ben d'hora. Cada any em fa més mandra. Sort que ja no tenen l'edat de venir-me a despertar abans de les cinc de la matinada per veure si ja han passat els reis. Si ho fessin, vés a saber, potser encara no hauré arribat a posar-me el llit.

Aquesta nit, surto de festa amb una amiga. Ja toca. Quan la gosseta i jo arribem a casa, segur que ja m'estarà esperant. Cony de gos. Vejam si s'espavila. Amb aquest fred, no vol ensenyar el cul. Una volta curteta i tornem cap a casa.

Estic de sort. Ella encara no ha arribat. Tinc temps de passar per la dutxa i passar pel taller de reparació. Ja tinc uns anys. Per més fred que faci, avui em poso la mini negra de cuir, mitges fosques i un top escotat. Ben abrigada, del cotxe fins al Pub, és un moment. Si vull lluir, he de patir.

Ho sabia. Mig ensabonada i ja repica el timbre. Les nenes l'obriran i l'entretindran. L'aigua calenta em reconforta i una dutxa amb presses no em dóna el mateix plaer.

Tant de soroll per no res. Ara perquè criden? Se'ls ha escapat la Vida.

La Vida té el costum d'aturar-se a esperar a qui arriba al tercer pis amb l'ascensor. Quan s'obre la porta, es llença al seu damunt i pel que sembla avui, amb la mala sort quedar-se tancada a dins, mentre que un veí des de l'entrada a l'edifici, ha reclamat l'ascensor i ha concorregut la casualitat de les casualitats.

Les nenes ni se n'han adonat. La Vida ha arrencat a córrer al veure la porta de l'ascensor oberta i aprofitant que algú s'ha deixat la porta del carrer ajustada, ha continuat amb l'escapada.

On és la Vida?, ja som quatre que l'hem començat a cridar per tot el carrer. Les nenes, amb pijames, abric, bufanda i espardenyes d'estar per casa i nosaltres dues, que us he d'explicar, vestides per sortir de festa i amb uns talons de pam i mig.

Demà el poble n'anirà ple. Escoltar a les onze del vespre quatre boges cridant pel carrer "vine aquí Vida", no és que sigui el més habitual. Algú l'ha vista córrer carrer amunt, en direcció a l'Ajuntament, sense aturador ni pausa per pixar. S'ha proposat que em posi histèrica. Amb la relaxada que m'havia quedat en la dutxa d'aigua bullent, he passat dels trenta-vuit graus, a dos sota zero. La humitat dels carrers ja està glaçada i això, no podia tenir un altre final.

He de creure en el destí? Certament, vaig demanar un desig per cap d'any encara que mai s'ha complert. Ara potser m'hauré d'empassar les paraules. Ha aparegut del no-res amb la Vida entre mans. Un somriure encantador, a primer cop d'ull, una rialla que no he pogut qualificar de "fotetes" encara que si vés estat jo qui l'hagués vist empassegar, no podria deixar de riure.

Em preguntarà si estic bé, on visc i si em pot acompanyar?, caldrà que li digui que avui és nit de festa i que no li cal marxar per quedar-se amb mi? No sé com reaccionar. Sóc jo. Visc aquí. Gràcies. No cal. Però per favor, queda't amb mi. M'he enamorat com una bleda.

C'est la vie.

Etiquetes de comentaris:

dimecres

Carta d'un republicà a Ses Majestats Reis de l'Orient


Salut i república - La carta als reis d'en Pep Cassany



Majestats,

Com cada any, he estat un bon minyó. Bé, no sempre que ja sabeu que sinó, és molt avorrit tot plegat. Així i tot, el balanç que en sorgeix és positiu.

Com bé sabem tots plegats, sou màgics. Teniu la virtut de fer-vos presents a totes les llars d'una manera o l'altra. Vinc a dir, amb la vostra presència o absència que, tot i això, mai us deixem de demanar.

Poca cosa puc demanar-vos aquest any doncs, jo m'entossudeixo cada any a demanar-vos les mateixes coses i vosaltres us entossudiu a no portar. De fet, si res em fa feliç, és la salut, la meva, la de la meva família i a tots els meus amics i amigues.

Per demanar que no quedi. De tota la nova colla d'amics de Facebook, n'hi ha molts que us continuen demanant un nou amor o si no pot ser, un amant. D'altres, més materialistes, es conformen amb coses més tangibles: Una ampolla de Whisky, una volta al món, un cotxe o fins i tot una bicicleta. Per cert, recordeu que ara mateix hi ha tants i tants amics que pugen cims i fan camins de ronda que, els convindrien unes botes noves.

He detectat que a molts ens fa feliços un dia de sol per fer un vermut en una terrassa davant de mar. Si pot ser, que sigui en dies de festa. Ja ho sabeu, encara que vosaltres treballeu un o dies a l'any, la resta de la humanitat els toca pencar entre setmana.

No sé si encara us queda una mica de Pau per a repartir. Ja no demano entre països, perquè sé de l'ego de molts polítics. Però, no seria possible repartir una mica de paciència, comprensió i respecte per tal que poguéssim conviure millor tots plegats? Amb una mica a cada casa segur que seria suficient.

En tot cas, si en la cosa material podeu dur-nos un detall, benvingut sia i, en tot allò que sigui intangible, us serà agraït eternament.

Salut i república!

Etiquetes de comentaris: