Ales tallades - un relat d'amistat amor i erotisme del llibre El Carrer dels petons

"Els estius a la Costa Brava"

Em notava la pell estirada i tensa en haver passat tot el dia damunt la barca ancorada davant l'Illa Roja. L'Elsa disposava d'un petit llaüt català heretat del seu pare, varat tot l'estiu a la platja de Llafranc i que a hores d'ara, mantenia i cuidava com anys enrere ho hauria fet ell.

A En Joan, el pare de l'Elsa, li agradava sortir els capvespres a pescar amb els amics. Coneixia prou bé el lloc doncs, encara que des de jove havia marxat a viure a Barcelona, mai no havia deixat d'acostar-se al poble de pescadors que el va veure néixer. De fet, en societat, presumia de tres tresors que mai ningú podria robar-li. La filla, la barca i la seva estimada Costa Brava.

Nosaltres, l'Elsa i jo, ens haviem conegut de petits per l'amistat que mantenien les nostres famílies. Més tard, de joves,també ens haviem convertit en bons amics. Per la gent de Llafranc nosaltres erem els pijos de Barcelona que els envaíem a l'estiu i els abandonàvem als hiverns. Nosaltres els titllàvem de pagesos i "garrulos" i per aixó sempre he dit, que en aquest tipus d'enfrantament en hi ha per donar i rebre tots. Malgrat aquests prejudicis, els uns no podíem estar sense els altres. Sovint dinàvem o sopàvem tots junts, a les cases dels pijos o a les cases dels pescadors. Tot i l'amistat que m'unia als joves del poble, la meva mare no deixava de recordar-me els seus refranys - el mar està plè de peixos i tots hi neden - per acabar explicant que, el peix gran acaba per menjar-se els petits.

Sempre hi havia algun dia on tots acabàvem emprenyats amb tots per qualsevol bajanada. Llavors, l'Elsa i jo no deixàvem de veure'ns i sortíem tots sols a navegar amb la barca i així passar el dia junts. Davant l'Illa Roja, ens tiràvem de caps a l'aigua i llençavem els banyadors damunt la barca. Nedant, arribàvem a la sorra de la platja i deixàvem transcórrer les hores prenent el sol despullats.

Quan la gana ens apretava, anàvem a "fer musclos" per coure'ls al fogonet que hi havia a la barca i amb el pa comprat abans de sortir a navegar, sucàvem els urissos acabats de pescar. Amb el vi de bota i la panxa plena, ens tumbàvem l'un al costat de l'altre damunt dels coixins de la barca fins endormiscar-nos gronxats per les onades.

Algun estiu que l'Elsa havia tingut xicot, d'amagades dels seus pares i fent-lo passar  davant d'ells, per amic meu. Després em demanava sortir tots tres i així, la relació passaria desapercebuda a ulls de tothom. A mi em feia sentir estrany. No sabia veure-la enganxada a un altre noi que no fos jo.

Mai vaig dir "d'aquesta aigua no en beuré", doncs vaig acabar per tastar-la.

Recordo el primer any que ella no venir a estiuejar a Llafranc. La salabror dels meus llavis en tastar l'aigua de mar, em resultava amarga. Encara que res havia canviat, tot em resultava diferent. Un Hivern tan llarg esperant l'arribada de l'estiu, deixava sense sentit l'espera.

No va ser fins a la fi d'aquell estiu on jo vaig perdre la virginitat per segona vegada, que vaig començar a oblidar-me de l'Elsa. Aquella nina rossa de cabells estirats i pell daurada pel sol, una noia de Calella de veu melodiosa i somriure permanent, va voler desdibuixar la imatge de l'Elsa,  ancorada al meu cervell. Els petons de l'Anna, la noia de Cal Carreter, treballava a l'Hostal i li agradava sortir els vespres al Passeig i menjar-se un gelat, asseguda a la barana i mirant el mar, em seduïa amb el seu cant de sirena.

Dic per segona vegada doncs amb l'Elsa, no em vaig poder aguantar. De fet, abans de posar-me el preservatiu, jo ja havia acabat i ella cridava de dolor.

L'Anna, quatre o cinc anys més gran, ja tenia cotxe i un dia em va convidar a veure el mar des del far de Sant Sebastià. Havent aparcat i acostant-nos al mirador,  es llançà damunt la meva boca i em preguntà si jo la desitjava tant com ella em desitjava a mi. Suposo que en veure'm la cara va endevinar que no havia conegut cap altra dona. - M'estaves esperant ? - va preguntar-me i en aixecar-se les faldilles, abaixar-se les calces i pujar al meu damunt, jo ja havia acabat.

Encara que tinc de dir, que mai més vaig estar amb ella, em masturbava imaginant com li faria l'amor la propera vegada. Hi ha qui diria que n'estava enamorat però, amb els anys vaig comprendre que no era amor sinó obsessió pel seu sexe.

La meva vida,  en qüestions d'amor i de sexe, va discórrer semblant a la vida de qualsevol que un dia ha viscut els vint i els trenta anys, amb els seus alt-i-baixos i amb l'aprenentatge que et dona l'experiència d'una vida viscuda. Tot i haver estudiat una carrera, treballat o viatjat, he retornat cada estiu a Llafranc. Primer va ser amb els pares i més endavant, per retrobar als amics, passejar-hi en parella i finalment, per gaudir de la meva soledat.

A vegades als vespres, passejo entre barques, comprovo que estiguin ben lligades, tapades i que a la meva, no hi falti cap artilugi. A vegades, deslligo la meva barca i surto a navegar per acostar-me a d'altres platges, a vegades solitàries.

Tot just fa un parell d'anys, havent varat la barca a la sorra d'una cala on, encara que sembli estrany només hi ha un parell de cases, vaig acostar-me cap a la casa on semblava que hi feien una festa. En pujar les escales cap a la terrassa que els servia de mirador, just al davant de la porta d'entrada, vaig fixar-me en la noia que s'hi estava. Malgrat m'havia estat observant, no va canviar el gest, semblava distant, mirada perduda cap a la platja, la calma de l'aigua o el reflex de la llum d'una lluna creixent amagada darrera d'un nuvolet solitari.

Bona nit - vaig dir - saps si és una festa privada o m'hi puc afegir ?.

 - Ja no et recordes de mi ? - em va contestar ella  retòricament  i encara donant-me l'esquena - Tan he canviat?  jo encara recordo com n'estaves enamorat de mi.

Primer 

Què s'en ha fet d'aquella noieta

- Elsa, no entres ? - li preguntava un home des de la porta.
- És la teva parella ? - li vaig preguntar.
- Entrem et presentaré als meus amics, són una colla d'esnobs però són bona gent.

La música estava molt alta, ningú ballava i tot i que la gent estava dispersa per tota la casa, hi havia petits grupets escampats per tot arreu. L'Elsa s'esforçava en presentar-me a tots els qui anaven sortint-nos al pas. Algunes dones d'aspecte estirat, allunyades de la situació i embarcades en converses intrascendents. Amics parlat de viatges, dones i finques. Pells brunes torrades al sol. Joies extravagants, camises de fil, looks extravagants.

Quelcom hi havia en comú a tots, una copa de cava a les mans i els més agosarats, grans copes baloon amb gintònics especiats. Acompanyaven la beguda amb petit fours i delicatessen's de can Sans de la Bisbal. El servei anava vestit de servei i a banda de la meva, només hi havia un home jovenàs, musculat, que portava pantalons estripats i arremangats, nu de tors i amb un tatuatge envolcallant-lo des de mitja esquena fins al pit.

Tan em fotia sentir-me un extrany o més ben dit, fora de lloc. No volia estar a cap altra lloc.

- Et preguntaràs on he estat tot aquest temps.
- Me'n vaig fer un tip de preguntar als teus pares. Un any estaves a Anglaterra, l'altra any de vacances a casa d'una tieta holandesa, l'altre any t'havies fet gran i no volies pujar a Llafanc... No he deixat mai de recordar-te tan sols vaig deixar de preguntar.
- No em vas jutjar mai?
- Et vaig maleïr els ossos una i mil vegades. No ho entenia. Saps que jo n'estava molt de tu.
- I jo de tu.
- No vas tornar mai més a Llafranc?
- Sí, ja fa dos anys que als hiverns, a vegades m'escapoleixo de la feina i m'estic un parell de dies entre setmana a l'antiga casa dels meus pares. Aprofito la calma i serenor que em transmet la Costa Brava deserta.
- Tens fills..., parella?
- No. No he trobat mai a ningú que s'estigui el meu costat més d'un any. No he volgut tenir fills encara que tampoc puc.
- Hauries d'haver-me buscat. Vaig viure tres anys amb la Maria i encara sort, al tenir ella un fill d'una altra parella, no tenia pressa per tenir un altre fill amb mi. Encara sort, després hauríem estat tota la vida lligats quan de fet, ni m'estimava ni tampoc em va estimar.
- De fet, aquesta és la raó per la que no vaig tornar a Llafranc. Vaig quedar prenyada aquell estiu i no ho vaig saber fins un parell de mesos més tard al tornar a casa.

Els somriures s'esborraren dels nostres rostres i el meu posat, espantat, va sorprendre a l'Elsa que em respongué acotant el cap i perdent la mirada cap a una altra banda de l'habitació.

- Era jo el pare?
- Em preguntés si vaig estar amb algú altra a banda de tu?
- No m'explico tot el que va passar. Com no vas poder avisar-me, fer-m'ho saber, d'una manera o una altra. Una carta, una trucada. Una escapada per venir-me a trobar. No hauria estat massa difícil fer-me avisar i si no tu, hauria estat jo qui t'hauria vingut a veure.
- Era massa tard. Tot va succeïr massa depressa.
- Vas decidir abortar?
- No era jo qui decidia. Recordes?, només tenia setze anys. Els meus pares varen voler decidir què era el millor per a mi. No podria estudiar a l'Universitat, perderia la joventut i la vida. Sóla, l'hauria de criar jo sola. No volien ni sentir el teu nom i tampoc volien enfonsar-te la vida. Ells em deien que era jo qui no havia pres mesures per evitar l'embaràs i per tant, la culpa era meva. "Els nois es pixen als pantalons fins els vint "  - em deia la mare - i encara que jo et defensava, no calia. La culpa era meva.
- Em sap greu. No sé que dir. Mai se m'havia passat per el cap. A vegades al recordar-te, et feia al costat d'un altre noi.
- T'ho estic explicant ara, quan potser mai t'ho hauria d'haver explicat. M'ho havia jurat a mi mateixa. Deu haver estat el Cava que he begut que haurà deixat anar la meva llengua.
- No havies estat mai prudent.
- Volia posar-li el teu nom. Adam.
- Tenim un fill?
- Va néixer mort. Als cinc mesos es va rebentar la placenta i varen començar les complicacions. L'aigua va tornar-se fosca i s'estava ofegant. Els metges varen demanar-nos permís per extreure'l i intentar salvar-li la vida en una incubadora. No hi varem arribar a temps. El part es va precipitar i en les complicacions, també varen afectar-me a mi. Ja no podré tenir cap més fill.

El relat d'aquells dies m'estava trasvalsant. Una llàgrima va caure'm per la galta i ella va acostar la seva ma per aturar-la. Vaig prendre la seva ma per fer-li un petó. Amanyagant-me, la seva boca va acostar-se a la meva per besar-me.  Em parlava intentant-me calmar - Ja va passar. Fa molt temps que t'ho hauria d'haver explicat i mai em vaig sentir prou valenta per fer-ho. No et volia cap mal. Vas ser el meu amor d'infantesa i no he deixat mai de pensar en tu.

La llum dels fanalets es reflectien com pampallugues en els seus ulls.  La seva boca petonera s'havia eixemplat i les seves dents arreglerades, blanques, contrastaven amb la morenor de la seva pell. No podia deixar-la  de mirar. Havia tornat a aparèixer una i mil vegades als meus somnis solitaris quan de fet, erem tots dos qui somiàvem l'un amb l'altra.

El teu nom

L'Elsa recolçada a l'amura de la barca, tapant el seu nom.

• Quin nom més bonic que li has posat a la barca - em va preguntar - Quin és el seu significat? Vols volar? -
• L'estiu en que ja no vas tornar, vaig recordar moltes de les nostres converses i confidències. Recordava com tu m'havies dit més d'una vegada que volies que et sortíssin ales i volar lluny. Aturar el teu vol com una gavina damunt les onades i observar, què és el que et volies menjar i on volies anar. Travessar oceans. Conèixer altres platges i racons. Conèixer mon i un dia, en fer-te gran, tornar a la teva platja estimada a Llafranc. Fer-te un niu i ensenyar a volar.
• Algunes coses les he fet i d'altres, m'hauria agradat tenir-te al meu costat - em va respondre.
• ALES no és res més que un recordatori de la primera dóna de qui em vaig enamorar. 
• De mi ?
• La ALES ets tu, ELSA

Aquell retrobament tant esperat i tendre, va permetre al desig obrir-se pas entre la roba. Ajaguts al costat de la barca, amagats de les mirades dels últims convidats, ens deixarem endur per les presses d'estimar-nos.

• Elsa! Elsa! On t'has posat. Marxem a casa! De lluny s'escoltava la veu tremolosa d'un home remugant - on coi t'has posat !Maleïda dona. Mai hi ets quan et necessito.
• Sóc aquí - va dir l'Elsa aixecant-se i deixant-me a terra estirat.- he sortit a prendre l'aire i remullar-me els peus. Has begut? - li va preguntar - ara em tocarà a mi portar el cotxe fins a Barcelona. No havíem d'haver vingut.

I fent-me un senyal demanant-me silenci en l'espera, intentava apaivagar els nervis.

• Vés cap a dins mentre jo agafo les sabates i em calço.- li va dir - Ara vinc.

la rutina

No m'havia parlat del seu home. Estava casada. Ell era quinze o vint anys més gran que nosaltres. L'havia conegut a la universitat quan ell hi donava classes d'història de l'art. Ara ja només hi anava a donar classer magistrals i la resta del temps, s'estava a casa escrivint una novel.la inspirada en els anys en que Picasso havia estat a Barcelona.

Veient el seu potencial d'estudiant de l'Elsa, el Professor Casals es va oferir a fer-li de tutor i ajudar-la en tot allò que el pogués ser útil als seus estudis universitaris i més endavant,  segur que podria ajudar-la a trobar feina en el MNAC on ell hi tenia amics. Unes armes prou seductores per una noia joveneta amb ganes de descobrir món.

Suposo que la seva història va ser escrita després de viure-la. Posant voluntat per a resoldre les primeres consultes que l'Elsa li va fer en el despatx de la facultat, tots dos van visitar els museus de Barcelona. Semblaria que li volia bé i tots dos varen iniciar la recerca de l'obra dels surrealistes i en el camí, una certa relació d'amistat.

A ella li semblava una oferta sense cap contrapartida i passat un temps, en sentir-se atreta pels coneixements i bon tracte del Professor, cedí als encanteris i acaba per caure a la seva trampa. L'Elsa sabia que no era l'única però, veient que ell es deixava mimar, creia que acabaria conquistant-lo i podia enamorar-lo.

Una relació tant desajustada en l'edat, era vista de mala manera pels seus pares, encara que tampoc els semblava malament frenar els impulsos de l'Elsa. Mentre no interferís en els seus estudis, els seus pares consentien i per tant, el feien a ell responsable de la seva educació i comportament.

El Professor casals no va complir mai amb la promesa de trobar-li una feina relacionada amb el món de l'art. La feina que va estar més relacionada amb els seus estudis va fer-la com a becaria treballant per una Sala d'Exposicions del Carrer de Petrixol. A ella li encarregaven l'atenció dels visitants que, sense ser clients, es sentien interessats en una peça d'art i per tant, ben atesos, un altra dia podien comprar.

Als anys 90, era habitual comprometre's i passar per Vicaria. A ell, li semblava ideal que l'Elsa no pugués tenir fills doncs, ell mai els havia desitjat. L'obsessionava el fet de tenir algú al costat per no quedar-se sol en fer-se vell. Una noia ara jove, podria acompanyar-lo i fer-se càrrec, a canvi, la pensió de viudetat que en obtindria i en un cas, si no acabava malgastant'ho en vida, alguna petita propietat.

Segurament els primers anys, malgrat els alt i baixos inicials al conviure en parella, la seva relació era tolerable. A ulls d'ella, li semblava normal que el Professor tingués les manies d'una persona que sempre havia viscut sola. Li semblava estrany que ell tanqués la porta d'una de les habitacions de la casa i ho acceptava perquè malgrat tot, era el seu despatx. Ella no tenia accés a la bústia, als extractes bancaris de la conta corrent conjunta o al armari on guardava la seva roba interior. El primer cop que ell la va trobar endreçant-li la roba, va reaccionar desmesuradament. La va empènyer damunt del llit i escridassant-la, va insultar-la , atemorint-la i amenaçant-la per tal que no ho tornés a fer més.

No hi havia raó que fonamentés aquell comportament.

Els diumenges al matí  quan ell marxava al cafè dels 4 gats a fer-la petar amb els seus amics de facultat, ella es sentia deslliurada i jugant, imitava la veu i els gestos del professor mentre la renyava per anar descalçada, passejar-se mig despullada pel pis o posar la música massa alta.

Era lliure de mig matí fins a l'hora de dinar, quan ell arribava després d'haver-se près més dels vermuts que el seu físic acceptava, abans de mostrar simptomes evidents d'embriaguesa. Així i tot, encara que arribés tard, borratxo o amb l'olor d'algún perfum que no teníen a casa, l'esperava asseguda a taula. Mai li feu cap altra retret que el primer en què  ell va reaccionar i contestar clavant-li un mastegot. Era Senyor de casa seva i tot allò que ell mantenia. L'Elsa havia esgotat els plors i les llàgrimes en parir mort el nostre fill. S'aixecà del terra, recollí tot allò que havia caigut i li demanà permís per retirar-se cap a la cuina per rentar-se.

Més tard era ell qui la perseguia demanant-li perdó i excusant-se en l'alcohol, l'estrès o al seu caràcter fort. La promesa de no tornar-la a pegar mai més la incomplia cinc o sis vegades a l'any. La seva posició social i l'escàndol que aixecaria en cas de saber-se, la persuadia per interposar una denúncia o demanar ajuda. Mai la va picar prou fort per deixar-li senyals tant profunds com els invisibles maltractaments psicològics.

La tornaré a trobar

- Ets l'Adam? - vaig escoltar la seva veu a l'auricular del telèfon de casa els meus pares preguntant per mi - No sabia on més localitzar-te. Vull demanar-te perdó i veure't una vegada més. Et semblaria bé de venir-me a trobar en el Passeig de Mar al Moll de la Barceloneta? - no vaig contestar - Si no vols tornar-me a veure ho entendré però, et necessito.
- d'acord, quan vols quedar?
- Tinc la tarda lliure. Ell ha marxat de Barcelona i no tornarà fins aquesta nit o matinada.
- Et va bé a les 4 i fem un cafè?
em va semblar reconèixer la seva veu i al moment, a la nena que havia tingut el meu cor robat tots els estius. Podria dir que el cor em brollà per la boca i sortiren paraules i frases de felicitat encara que no fou així doncs, de tant que tenia per explicar i preguntar. l'emoció no em deixà badar boca.

Vaig abraçar-mi molt fort i, entre petons i manyagues, vaig resumir-li tots aquells anys.

- Sabia que a un lloc o altre et trobaria.

L'estava esperant, sabia que un dia la tornaria a trobar.

Cicatrius

Les primeres trobades foren espaiades en el temps, a carrers, cafès o museus. Més endavant, dins de portals d'escales on furtivament ens petonejavem i grapajavem com dos adolescents. No fou fins al cap d'uns mesos quan, sabent que el Professor marxava de vacances a Paris, tres dies i tres nits, que nosaltres no varem donar el pas de imitar-lo i marxar sols cap a la casa de Llafranc. Tres dies i tres nits on no gosarem sortir de casa per tal de no ser vistos per cap conegut, amic del Professor o algun dels seus antics alumnes.

El seu ventre nu estava marcat per la cicatriu de l'operació practicada en el part del nostre fill. Vaig besar-la primer i sense deixar-la de banda, vaig recòrrer tots els racons del seu cos. Li urgia sentir-me dintre seu i sense espera per despullar-nos, va prendre el meu sexe amb la seva ma per dirigir-lo al seu cony. Entrava amb dificultat doncs era sec i calia dilatar-lo. Amb els meus dits plens de saliva extreta de la seva boca, vaig mullar l'entrada a la seva vagina i de pas, el meu glà.

Jo pretenia fer l'amor amb ella i ella, desitjava follar-me salvatgement. En els primers compassos, la seva actitud, els crits i els insults que sortien per la seva boca em varen coartar fins a tal punt, de no saber amb qui estava compartint intimitat. La seva posició dominant cap a mi, va resultar-me excitant i prenent el paper de submís, vaig acatar les ordres i posicions que ella em va ordenar. Per un moment, em vaig sentir com un gos passejat amb la cadena i estirat en aixecar la pota per pixar.

Ens havíem tornat còmplices en l'engany i en el sexe.

L'últim dia, de tornada cap a Barcelona, l'Elsa es va posar a plorar. No volia tornar a casa seva. Tenia por. - No hi tornis - vaig proposar-li. Deixa'l i vine a viure a casa amb mi. Totes les meves propostes i planys no obtenien resposta. Callava o somicava, m'agafava de la mà. Jo mantenia el rumb Sud i rumiava quina era la sol.lució.

- Només hi ha una sol.lució. Que es mori - va dir l'Elsa - Només així no serà ell qui en un dels seus atacs em mati a mi.
- Suposo que abans de que t'ataqui, pots denunciar-lo per maltractaments i trobar en mi el teu refugi.
- No tinc res per denunciar-lo. Cap prova, cap denúncia prèvia, cap testimoni. No hi ha qui em pugui creure. Ell és un home influent, ben posicionat i amb recursos per esclafar-me als jutjats, fer-me fora de casa seva i aconsseguir deixar-me sense ni cinc per mantenir-me per mi mateixa.
- Jo puc fer-te costat en tot. Contractar a un advocat o fer-te lloc a casa.
- Em mataria. Si tan sols es pensés que t'he tornat a veure, em mataria.

El plà

No vaig poder parlar amb ella en les dues setmanes següents. No em contestava les trucades o el seu telèfon mòvil estava desconectat. A la feina sempre acabava per deixar l'encàrrec per tal que em truqués fins al dia, que em van demanar no insistís més. No volia parlar amb mi.

Em vaig proposar anar-la a trobar a la sortida de la feina, primer m'hi vaig passejar per davant per comprovar, si des de l'aparador, aconsseguia veure-la a dins de la galeria. Mig d'amagat,  en el portal d'una casa veïna, vaig decidir no moure'm d'allà fins a veure-la sortir. El primer dia, gairebé ensopego amb el Professor Casals. En veure-la sortir en direcció cap a la Plaça del Pi, d'esquena a mi, vaig sortir de l'amagatall per sorprende-la quan, qui passa al meu davant és ell que la crida i en girar-se, sóc jo qui torna amagar-se i giro cua per no ser descobert.

Tots els dies ell l'esperava a la sortida de la feina i l'acompanyava fins a la porta al entrar. No va ser fins una setmana després, arribant sola a treballar, vaig córrer cap a ella per agafar-la del braç abans no creués la porta. Duia unes ulleres de sol molt grosses i molt fosques. Era ella qui amagava el seu ull de bellut.
- Què ha passat?
- Què et penses que m'ha passat, he ensopegat per les escales de casa? - M'ho havia dit - Si s'ensumava alguna cosa acabaria per matar-la.
- Has de denunciar-lo. Ara en tens proves. Jo t'acompanyaré en aquest procés.
- No Adam. He decidit de matar-lo primer jo a ell.
S'havia tornat boja i de pas, m'havia fet enfollir a mi. El seu plà, era la seva sol.lució. Sabia què, com, quan, on i com desfer-se del cos o en un cas, com mantenir la seva coartada per no convertir-se en sospitosa del crim.
- Deixa'm pensar-m'ho - vaig demanar-li -  Truca al meu telèfon quan et puguis escapolir sense aixecar cap sospita.
Tota aquella setmana va ser humiliant. Em sentia obligat i traït en ajudar-la. Si no ho feia, seria ell qui tard o d'hora l'acabaria mantant i, si m'involucrava en el crim, sempre estaria perseguit pel meu subconscient.
L'alcohol em va ajudar a passar les nits. Dormía poc. Gairebé no menjava.
Estava a l'espera de rebre la seva trucada i en un cas, pregant no s'adonés del monstre en el que m'estava convertint. Si ella m'estimava, era per la meva manera de ser. Afable, afectuós. Una bona persona.

Una mort necessària

Jo l'esperava dins del cotxe, sota un pont de l'autopista que du a França a l'alçada de la Sortida de Girona Nord. A les nou en punt de la nit, ella i el professor sortirien de l'àrea de servei de Massanet de la Selva, a mig camí d'una exposició que inauguraven aquell vespre a la Casa Museu Dalí de Figuere i després d'haver-se aturat a posar gasolina al seu cotxe. Jo havia calculat la velocitat que devia mantenir per passar per Girona, tot just després d' haver-me incorporat jo i veure'm adelantat pel seu cotxe. En un punt concret de l'autopista ella simularia una falla del cotxe i s'aturaria exactament en el kilometre 40, una zona fosca prou ample, per aturar-me al seu davant, quedant el meu cotxe fora de la vista dels altres conductors i acostar-me cap a ells simulant voler-los ajudar.
Havíem convingut que ella s'encarregaria de fer-lo beure des d'abans de dinar fins a l'hora de trobar-nos. No semblava difícil. A aquella hora la tasa d'alcohol a la sang havia de ser la més alta possible. Si no era així, el plà no funcionaria i per tant, ella no s'aturaria en aquell lloc.

El rellotge del meu cotxe marcava les 21:32 h. Els havia seguit a una distància prudencial per no perdre'ls de vista i esperant, no ser percebut per altres conductors que ens avancessin com a un cotxe rèmora. El cotxe de l'Elsa va començar a fer zigazagues i poc a poc, va anar aturant-se al lloc pactat.
Al avançar-los, vaig apagar els llums i reduint les marxes i estirant del fré de mà, vaig aconsseguir aturar el meu cotxe a la zona prevista.

Vestit amb roba negra i amb un passamutanyes, vaig sortir del cotxe per anar a trobar-los passant per l'altra costat de la barana de formigó. De lluny, vaig veure com ella donava la coça al neumàtic per punxar-lo. Jo li havia preparat una sabata amb una punxa amagada a la punta.

El cotxe estava just en el marge, a tocar del primer carril on els camions, passen a gran velocitat. Mentre ella caminava cinquanta metres per desar el  triangle d'emergència a la carretera, ell remenava en el maleter del seu cotxe a la recerca del gat, la clau i la roda de recanvi. En prou feina s'aguantava dret i tal com havíem previst, tampoc tenia força per desfer els cargols de la roda punxada.

A aquella hora el trànsit de mercaderies és intens i el nostre pla, consistia en que l'Elsa s'allunyés del cotxe i fos ben visible per tots els conductors. En canvi ell, ja havíem previst que vestiria fosc, com era habitual, difícilment distingible sense una hermilla reflectant.

Em tocava actuar, vaig creuar altra vegada la tanca de protecció de formigó, pel costat del cotxe. Em vaig camuflar en les ombres de la nit i davant del cotxe vigilant, a l'espera d'una oportunitat. El vaig sentir renegar - collons, si  que estan ben cargolats. Em cagaré en la mare que els va parir! - Se'm feia difícil decidir quin era el millor moment. De lluny, dos camions un darrera l'altre i un tercer, intentant adelantar-los. De ben segur els tres conductors estaven pendents d'aquella maniobra a l'hora que els dos primers haurien d'esquivar el cotxe de l'Elsa i el professor.

Al pas del primer, vaig empènyer al Professor casals que va caure a mig de la carretera. El segon camió va passar-li amb les rodes del darrera per sobre i l'home, no es va tornar aixecar.

Jo vaig fugir del lloc i l'Elsa, havia d'acostar-se on ell estava estès i aturar al proper vehícle que passés pel davant. Calia escenificar i no contestar a les preguntes del que havia passat. Senzillament ella estava caminant pel voral en direcció contraria al pas dels cotxes i no va veure qui l'havia atropellat.

No vaig deixar l'autopista fins la sortida de Figueres i allà, després de fer un canvi de sentit, vaig tornar-hi a entrar per anar a buscar la Carretera que em portés a Llafranc. Sense veíns, difícilment algú em veuria entrar.

L'estafa

Ens havíem avançat i en cas que tot hagués acabat com a un desgraciat accident de trànsit, jo no aniria a enterro i em mantindria allunyat d'ella. No la trucaria per telèfon. No em posaria en contacte de cap tipus. Deixaria passar un parell de setmanes i en el tercer cap de setmana, ens trobaríem a Llafranc. L'espera es va fer eterna doncs no hi va tornar-hi mai.

Cada un dels quatre caps de setmana següents vaig anar-la a esperar. No sortia de la casa pensant, que en qualsevol moment podia arribar i no volia que es pensés que no hi era. L'accident li va donar la llibertat per obrir les ales i sortir a volar.

La incertesa em va demanar actuar prudentment. Tot primer, vaig anar a la seva feina i al preguntar per una obra que tenien exposada, volia que la noia que m'havia atès temps enrera em tornés a explicar, la vida de l'autor i la seva obra.

"Per desgràcia ja no hi és" - ja no treballa aquí - els vaig preguntar. El propietari de la Sala es va acostar cap a on erem nosaltres i es va afegir a la conversa per preguntar-me - vostè també va ser estafat?

L'Elsa i el Professor s'havien professionalitzat com a lladres de guà blanc. Ell estudiava les obres de les cases de persones adinerades i ella era la dona que actuava d'asquer distraient al propietari de la casa. Segons la policia, feia anys que els anaven al darrera i tan sols després d'un accident fortuït on el Professor havia mort, la policia va accedir a casa seva i descobrí, artícles d'algún dels seus botins.

A ella l'havien detingut a l'Aeroport comprant el bitllet per marxar a l'estranger.

- La galeria no ha patit cap robatori encara que sí alguns dels nostres clients. Si té quelcom a reclamar, haurà de posar-se en contacte amb la policia per tal de presentar la denúncia.

-No és el cas. Sóc un petit empresari i no tinc cap objecte de valor que els hi hagi pogut interessar. Em sap greu per vostès i els seus clients. Era una dona guapa i simpàtica i semblava conèixer molt bé les tècniques i els autors dels quadres exposats.

- Deixim que sigui jo mateix qui li parli de l'autor d'aquestes obres que li han interessat.
- Em sap greu. He vingut sense massa temps. Li fa res si torno en un altra moment?
- A disposar.

Ales tallades

Un any més tard vaig decidir visitar l'Elsa a la presó de dones de Wad-Ras. Darrera el vidre se la veia molt desmillorada. La seva veu al auricular, no tenia el mateix so. Va saltar-li una llàgrima mentre em preguntava perquè hi havia anat a veure-la. Vàrem quedar de trobar-nos a Llafranc. Aquest no és el teu lloc - em va dir - ni el meu. No hi ha hora que passi i no pensi en tu. En com hauria estat la vida al teu costat. Més senzilla, més humana, més plena.

- Et tracten bé? et cal res que jo et pugui dur o pugui fer per tu?
- Marxa i no tornis. Deixa enrere tot el que et recordi a mi.
- No és això el que li agradaria al nostre fill si ara fos entre nosaltres.
- Adam el fill no era teu. Era el fill d'un altre noi. Vaig abortar. T'he mentit, manipulat i enganyat. No t'estimo i mai t'he estimat.. No et tallis. Crida. Insulta'm. Sóc així. Una lladre, mentidera i falsa. I tu, un pobre il.lús que també vas caure.
- Marxa. no et vull veure més. No vull parlar amb tu.
No em truquis ni m'enviïs cartes. No parlis de mi amb ningú. Esborra'm dels teus records.
- No puc - finalment vaig contestar-li - ets el meu àngel.
- El teu àngel? Ja ho veus, jo mateixa em vaig tallar les ales per volar.




--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor
@josepcassany
pepgirona66@gmail.com