dissabte

Altra vegada dansa la mort


Resultat d'imatges de la dansa de la mort


Dansa la mort al meu davant.
se'n riu de la vida,
de les esperances,
dels somnis, desitjos i futurs.

Maldestra presentant-se i
malaurada despedida
Dansa la mort i ens mira.

Mai arriba prou d'hora per aquells qui hom desitja,
camina a la vora d'aquells que si juguen la vida.
Arrabassa la vida d'aquells a qui algú estima.

Dansa la mort davant nosaltres,
la mirem de reüll i no ens estima.

Hi ha qui li canta i ella li dansa,
cançons de lloances i mentides.

Hi ha qui jeu a la caixa i la mort ja no dansa.
S'asseu al darrer banc dirigint l'espectacle i somriu.

Ningú ja no canta cançons de lloances,
ara els toca cançons d'esperances,
cançons de mentides i ella,
la mort,
somriu i s'enfila per veure a tothom.
Encara no sap a qui triar per ballar-li la dansa.

Ningú plora.
L'estimen. L'enyoren. L'honoren i canten.
S'esmunyen les veus, les notes i els acords cap enlaire,
fent perdurar els records.

Ja no dansa la mort,
entristida,
avergonyida,
s'endú un bon home,

A qui ballarà ara la mort ?
Llei de vida.




--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris:

dijous

Coincidències


Imatge relacionada


- En què penses ? - Em pregunta la malparida !
En la casualitat que jo estigui escrivint i tu llegint.

Milions de planetes, 
milions d'anys d'un univers encara en expansió, 
dit infinit o sense límits observats i,
nosaltres,
hem coincidit a la terra.

Creure'ns tant i ser tan poc, 
gairebé res, 
sols, pols estellar.

Lletres lligades, 
frases fetes, 
pensaments abocats.

Quina importància té el que diràs?, cap


--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris:

Així de senzill




Tot just avui fa un any. Podríem dir que estem de celebració. Un any des d'aquell dia en què, tot i  no posar-nos d'acord en com van succeir, esdevingué l'inici del nostre amor particular.

Tot es va precipitar i, segons com jo defenso, vestit i mudat encara que il·lusionat, desconeixedor de l'esdevenim de la primera trobada, tots dos sols, puntualment i sabedor que habitualment una dona sempre es fa esperar, vaig enviar el missatge més innocent: sóc a baix.

Suposo - doncs no ho recordo massa bé - vaig sortir del cotxe per encendre una cigarreta i fer una mica més lleugera l'espera. Dues calades més tard, o sigui en el temps que una persona pot trigar a baixar les escales de casa seva, aparegué ella a pas ferm i somrient. Dels seus ulls es desprenien espurnes o "chirivitas" - segons traducció convinguda al castellà.

Fins aquí, els fets. La interpretació del succeït a partir d'aquells instants, resulta contradictori en els records d'ambdós. Si feu cas a la meva manera d'explicar-ho, en format sarcàstic, divertit i enginyós, farcit d'interpretacions rocambolesques, farcides de mitges veritats i complicitats amb ella, resulta un relat del tot divertit i enginyós, encara que contradictori amb la versió més romàntica i empallegosa de la nostra història d'amor.

"Potser estant darrere els vidres de la finestra del menjador, o asseguda a la cadira del balcó de casa teva, guaitant i esperant la teva presa, amb una cigarreta en una mà i el mòbil en l'altra, et preguntaves en quin d'aquells cotxes que passaven pels carrers del davant de casa teva et duria a passejar. Al primer avís, havent llegit el meu missatge, vas saltar pel balcó obrint les teves ales i aterrant suaument al meu davant. No recordo ni mitja paraula, ni tan sols un sol mot ni un "bona tarda". Els teus ulls m'hipnotitzaren i en el meu son, m'abraçaves i estrenyies fortament per acabar robant-me un petó dels meus llavis.

Vaig trigar dos segons a reaccionar i abraçant-te i mirant de reüll la gent que passava per la vorera em vaig aturar a pensar: què en diran els veïns de la nostra actitud infantil? Ja estava fet i per tant, trenta segons més tard, desenganxant les nostres boques i mantinguen les nostres mirades lligades als nostres sentiments, segurament astorats, fava girats, sense saber massa bé què era això que acabava de passar, agafant-nos les mans i pujant al cotxe per recórrer la ciutat a la recerca d'un restaurant on començar a parlar, restàvem callats, perplexes i il·lusionats, sabedors d'haver començat la casa per la teulada doncs, si per un cas ho hagués planificat, començaria per dos petons a la galta, una conversa al voltant d'una taula amb dues copes de vi per ajudar-nos a teixir complicitats i esperances, seguit d'una breu passejada i en acabat, sense cap intenció d'acabar la vetllada i parlant d'acomiadar-nos fins a la pròxima trobada, oferir-li un petó de comiat.

Temps enrere vaig escriure una frase que ara em sembla destacable: "els records s'endolceixen a la memòria". No deixo de subscriure aquesta afirmació i estar-hi més d'acord. Cada cop que tots dos parlem d'aquell vespre i la nostra primera trobada, els nostres ulls desprenen pampallugues i somrient-nos, ens contradiem en les nostres versions. Per la meva banda aprofundeixo en els detalls del meu relat més imaginatiu i graciós, entomat i pres de broma com així espero i desitjo que s'ho prengui, sense cap sentiment d'enuig per la meva falta de rigor a la veritat.

Un mateix fet pot ser contat segons la percepció de cadascú. Fins avui, en tot un any, se'm fa difícil per no dir impossible recordar cap altra qüestió en què no ens poséssim d'acord. Un diàleg continuat i fluït, intuïtivament comú, sincer, carinyós, atent, culturalment elevat, farcit de paraules, gestos i fets demostrables que refermen i apuntalen els fonaments d'aquesta casa que tot just comencem a construir de forma comuna.

Sense plànols, només amb la confiança dels coneixements que posseeix cadascú de nosaltres, aprenent a fer i deixar fer, esmenant les errades si un cas n'hem comès alguna, tolerants, oberts a noves propostes, sense pretendre saber on ens duran demà les nostres passes, continuem caminant, treballant i construint el nostre avui.

Tal dia com avui, aquesta tarda farà un any, vaig començar-te a estimar. Tres-cents seixanta-cinc dies després puc dir-te amb paraules el que es desprèn dels meus sentiments. T'estimo i et vull estimar per molts anys.


--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Judici: El botxí acusa les víctimes


Resultat d'imatges de ens volen enterrar i no saben que som llavors


Quan ets jutjat segons les lleis de l'Estat de qui et vols separar, qui es pot creure que obtindràs una sentència absolutòria?

Diuen que feta la llei feta la trampa i, de ben segur, tots els nostres representants varen buscar la fórmula per, arribada la situació actual, defensar-se de l'Estat Espanyol amb els subterfugis o les interpretacions de les lleis que ens permetessin a tots exercir el dret a decidir.

Imputats per haver escoltat i executat el manament majoritari del seu poble, el dret a decidir, com a resultat obtingueren l'encàrrec d'impulsar la independència de Catalunya envers Espanya.

En defensa de la Constitució Espanyola i amb el dret que els assisteix i obliga, les institucions d'Espanya, polítiques, judicials i policials, impulsaren els mecanismes dels quals disposen per impedir-nos exercir el dret a decidir per nosaltres mateixos el nostre futur. D'acord a la Constitució del 78, el territori espanyol pertany a la totalitat dels espanyols i per tant, no existeix el dret d'un poble o part d'un territori a decidir per ell mateix el seu futur. Així doncs, si no ens agrada la Constitució actual, o bé impulsem una reforma on sigui acceptat aquest dret universal, amb l'obligació d'obtenir una majoria al Congrés dels Diputats d'Espanya on els catalans, bascos i altres partits sobiranistes estem representats en minoria, o bé marxem de casa nostra a la recerca d'un altre lloc on viure. En to burleta podrien dir-nos, si no ens agrada, fotem-nos !

Segueixo amb atenció el judici. Les preguntes de la fiscalia, la fiscalia de l'Estat i Vox estan dirigides a demostrar la culpabilitat dels encausats. Els advocats dels encausats només poden defensar-los. Tot i que clarament es tracta d'un conflicte polític no resolt, aquesta no és cap mesa de diàleg. Ells tenen les lleis a favor i els nostres representants només la legitimitat democràtica impulsada per bona part dels ciutadans de Catalunya.

Encara que bona part de la ciutadania de Catalunya voldríem no veure'ls asseguts en el banc dels acusats, molts d'altres que viuen a Catalunya i als pobles d'Espanya, desitjarien veure'ls tancats a la presó de per vida i, fins i tot, si la llei els ho permetés, alguns demanarien la seva execució. Qui mana es creu amb la veritat absoluta i l'assistència del dret per dictar sentència quan es desobeeix la seva llei.

Defensar-se de les acusacions de rebel·lió i sedició, per haver-nos cridat a manifestar-nos en protesta a les actuacions judicials i policials davant les Institucions i representants del poble de Catalunya, segons volen fer-nos creure, és delicte.

La concentració espontània davant les portes de la conselleria d'economia el 20 de setembre del 2017, assumida per les entitats socials més representatives de Catalunya, segons el relat de l'acusació, mai hauria estat possible. Caldrien 48 hores de preavís per manifestar la nostra indignació i protesta.

Si la concentració del 20 S, entre 40 i 60.000 ciutadans segons dades estimades de participació, demostrava l'estat dels nostres ànims, esperançats per exercir el nostre dret, dubtosos en no conèixer com es portaria a terme, atemorits pel trasllat dels efectius policials i Guàrdia Civil al crit de "a por ellos", escèptics de la política catalana, espanyola i europea, incapaç de reconèixer els nostres drets, els concentrats demostràvem aquest còctel d'emocions fent sentir les nostres veus demanant la independència.

No hi veiem cap altra solució. No ens entenen ni volen fer l'esforç per entendre'ns. Creuen que el territori conquerit per les armes el 1714 els pertany i 300 anys després, mantenen els seus drets de conqueridors i ens volen sotmesos. No entenen, ni a hores d'ara, ni mai, fer l'esforç per entendre que som un poble amb cultura pròpia, llengua, costums, història, economia, drets i maneres de fer molt diferent de la resta de pobles de l'Estat Espanyol. Sabem que els drets no es conquereixen per les armes i que avui, no hi ha independència sense acords polítics.

Som un poble pacífic i estem tips de demostrar-ho. Quan ens acusen de violència per haver demostrat el nostre enuig cridant davant l'actuació judicial, puc entendre que en aquell moment es sentin atemorides en desconèixer què pot passar, de la mateixa manera que nosaltres, els ciutadans què vàrem anar a votar, després de veure les notícies i vídeos de les actuacions policials en d'altres col·legis electorals, desconeixíem si seríem el següent objectiu de la policia per impedir-nos votar.

Si parlem de violència, des del punt de vista del qui defensa els seus drets, les nostres armes eren les nostres veus, els nostres cossos i la nostra decisió en exercir el dret a vot. Pacíficament i democràticament. Malgrat tot, en defensa de les urnes, ens mantinguérem ferms davant de les portes dels col·legis electorals.

De la mateixa manera que d'altres moviments pacifistes, agredits amb pals per les autoritats, ningú es va moure. Coneixíem com havia actuat la policia i la violència emprada per aconseguir el seu objectiu: requisar urnes. La indignació i la por, barrejades amb el seny i la rauxa, ens obligava moralment a seguir el seu joc, ells ens atacaven i nosaltres ens protegíem. La nostra defensa passava únicament per demostrar el gran nombre de persones que ens interposàvem entre ells i les urnes. La massacre va estar servida quan ells, a qualsevol preu, varen actuar.

Les seves imatges han estat difoses arreu del món i aquells que són imparcials han dictat sentència. L'estat espanyol va actuar de botxí i els catalans vàrem ser les seves víctimes.

La tragicomèdia està servida, el botxí jutja a les víctimes, quina sentència cal esperar ?

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

diumenge

Curt i ras: la sentència al procés


Segueixo amb atenció les declaracions dels imputats per rebel·lió i sedició. Des de Catalunya i els sectors més progressistes de l'estat, ningú de nosaltres troba culpables als nou catalans empresonats. Encara que tots els volem en llibertat, potser ens caldria preguntar-nos si l'estratègia de Jordi Cuixart és la correcta. La prioritat ha canviat, no és hora de sortir de presó sinó de fer visible a la resta del món la manca de democràcia d'Espanya.

No em consta la violència per part dels catalans, muralles i escuts humans protegint el dret a votar i sí que he vist i patit la por a la violència policial. El clima de terror que ens va sotmetre l'Estat Espanyol mitjançant el poder judicial, polític i policial, no l'oblidarem ni perdonarem mai. Si algú a hores d'ara no entén que era el poble el que va manar als polítics permetre'ns posar urnes per votar i decidir per nosaltres mateixos, voldrà dir que no ha volgut entendre res. Una vegada per totes eren els polítics qui feien cas de la nostra voluntat.

La percepció de cada una de les contestes dels testimonis del procés és interpretada a gust del qui les escolta. Allò que decideix Puigdemont, intentant no quedar amb el cul a l'aire, declarant i suspenent la declaració unilateral d'independència, per uns és una bogeria i per tant una acció que resulta de la por a les conseqüències de repressió estatals i per altres, un sense sentit on ens talla les ales i els anhels expressats en les urnes democràtiques més protegides de qualsevol consulta ciutadana feta mundialment.

Marchena i els sis magistrats de la Sala del Suprem es troben amb la patata calenta. Jutgen uns actes polítics que no els pertoca  i estan obligats a sentenciar d'acord a les lleis. Tot i que tenen ideals polítics clars, les proves i testimonis hauran de prevaldre o en tot cas, ells mateixos seran jutjats en tribunals superiors europeus.

Admetre rebel·lió i sedició, malversació o altres càrrecs en contra dels imputats en el procés, serà perpetuar i ampliar el conflicte entre els nostres pobles. Als convençuts en el dret dels pobles a decidir el seu futur ens dóna més raons, a l'hora que als contraris els obliga a escoltar i intentar comprendre en quin nyap constitucional els varen col·locar els seus representants polítics.

Creix l'extrema dreta, o més ben dit, aflora. Mai ha deixat d'existir. El sentiment espanyolista de propietat col·lectiva en contra d'una part del sentiment dels ciutadans del seu mateix estat, treu la part més visceral i agressiva del seu comportament. Les posicions i paraules dels líders dels partits espanyolistes accentuen i exciten als seus seguidors contra els independentistes catalans. Allò que regia en èpoques franquistes continuarà vigent. "una grande y libre".

Veurem quina solució política sentencia la justícia espanyola. El dilema institucional està servit, com podran demostrar la independència del poder judicial?

#llibertatpresospolítics
--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris: , , , , ,