Escrit i editat per Pep Cassany

Relats i Opinió d'En Pep Cassany Escriptor Català. Girona. Autor de llibres: El carrer dels petons (2018) i Big Bang Amor (2017) Aquest Blog conté relats curts, relats eròtics i, contes infantils. També un munt d'articles d'opinió sobre fets quotidians, l'actualitat de Girona i Catalunya, o del debat nacional i internacional. Tot plegat, tractat des del punt de vista personal, crític,irònic, eufòric o irreverent de l'autor.

Novetats

Així de senzill




Tot just avui fa un any. Podríem dir que estem de celebració. Un any des d'aquell dia en què, tot i  no posar-nos d'acord en com van succeir, esdevingué l'inici del nostre amor particular.

Tot es va precipitar i, segons com jo defenso, vestit i mudat encara que il·lusionat, desconeixedor de l'esdevenim de la primera trobada, tots dos sols, puntualment i sabedor que habitualment una dona sempre es fa esperar, vaig enviar el missatge més innocent: sóc a baix.

Suposo - doncs no ho recordo massa bé - vaig sortir del cotxe per encendre una cigarreta i fer una mica més lleugera l'espera. Dues calades més tard, o sigui en el temps que una persona pot trigar a baixar les escales de casa seva, aparegué ella a pas ferm i somrient. Dels seus ulls es desprenien espurnes o "chirivitas" - segons traducció convinguda al castellà.

Fins aquí, els fets. La interpretació del succeït a partir d'aquells instants, resulta contradictori en els records d'ambdós. Si feu cas a la meva manera d'explicar-ho, en format sarcàstic, divertit i enginyós, farcit d'interpretacions rocambolesques, farcides de mitges veritats i complicitats amb ella, resulta un relat del tot divertit i enginyós, encara que contradictori amb la versió més romàntica i empallegosa de la nostra història d'amor.

"Potser estant darrere els vidres de la finestra del menjador, o asseguda a la cadira del balcó de casa teva, guaitant i esperant la teva presa, amb una cigarreta en una mà i el mòbil en l'altra, et preguntaves en quin d'aquells cotxes que passaven pels carrers del davant de casa teva et duria a passejar. Al primer avís, havent llegit el meu missatge, vas saltar pel balcó obrint les teves ales i aterrant suaument al meu davant. No recordo ni mitja paraula, ni tan sols un sol mot ni un "bona tarda". Els teus ulls m'hipnotitzaren i en el meu son, m'abraçaves i estrenyies fortament per acabar robant-me un petó dels meus llavis.

Vaig trigar dos segons a reaccionar i abraçant-te i mirant de reüll la gent que passava per la vorera em vaig aturar a pensar: què en diran els veïns de la nostra actitud infantil? Ja estava fet i per tant, trenta segons més tard, desenganxant les nostres boques i mantinguen les nostres mirades lligades als nostres sentiments, segurament astorats, fava girats, sense saber massa bé què era això que acabava de passar, agafant-nos les mans i pujant al cotxe per recórrer la ciutat a la recerca d'un restaurant on començar a parlar, restàvem callats, perplexes i il·lusionats, sabedors d'haver començat la casa per la teulada doncs, si per un cas ho hagués planificat, començaria per dos petons a la galta, una conversa al voltant d'una taula amb dues copes de vi per ajudar-nos a teixir complicitats i esperances, seguit d'una breu passejada i en acabat, sense cap intenció d'acabar la vetllada i parlant d'acomiadar-nos fins a la pròxima trobada, oferir-li un petó de comiat.

Temps enrere vaig escriure una frase que ara em sembla destacable: "els records s'endolceixen a la memòria". No deixo de subscriure aquesta afirmació i estar-hi més d'acord. Cada cop que tots dos parlem d'aquell vespre i la nostra primera trobada, els nostres ulls desprenen pampallugues i somrient-nos, ens contradiem en les nostres versions. Per la meva banda aprofundeixo en els detalls del meu relat més imaginatiu i graciós, entomat i pres de broma com així espero i desitjo que s'ho prengui, sense cap sentiment d'enuig per la meva falta de rigor a la veritat.

Un mateix fet pot ser contat segons la percepció de cadascú. Fins avui, en tot un any, se'm fa difícil per no dir impossible recordar cap altra qüestió en què no ens poséssim d'acord. Un diàleg continuat i fluït, intuïtivament comú, sincer, carinyós, atent, culturalment elevat, farcit de paraules, gestos i fets demostrables que refermen i apuntalen els fonaments d'aquesta casa que tot just comencem a construir de forma comuna.

Sense plànols, només amb la confiança dels coneixements que posseeix cadascú de nosaltres, aprenent a fer i deixar fer, esmenant les errades si un cas n'hem comès alguna, tolerants, oberts a noves propostes, sense pretendre saber on ens duran demà les nostres passes, continuem caminant, treballant i construint el nostre avui.

Tal dia com avui, aquesta tarda farà un any, vaig començar-te a estimar. Tres-cents seixanta-cinc dies després puc dir-te amb paraules el que es desprèn dels meus sentiments. T'estimo i et vull estimar per molts anys.


--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Cap comentari

Desa el teu comentari