dijous

Vietnam, Espanya i Catalunya.

Una opinió d'en Pep Cassany



Em diuen, que els de l'altra costat de món, coneixen bé la diferència "Catalonia Vs Spain".

Identifiquen prou bé l'estelada com a símbol de catalanitat dels viatgers que els arriben d'aquesta regió de món. Sembla que, fins i tot, països comunistes com ara Vietnam, on la política està en mans d'un partit únic, els guies turístics estan avesats a diferenciar entre espanyols, catalans, holandesos i qualsevol de les altres nacionalitats amb qui treballen i per tant, respecten els nostres signes identitaris.

Algú em podria dir que, estan influenciats per tants de nosaltres que, una vegada i una altra, els catalans que els visitem, els parlem de les diferències que ens separen amb Espanya. És possible que ells hagin comprès que, volem ser catalans de nacionalitat i estat propi perquè així ens sentim, volem i ho expressem?

Si és així, davant del respecte que ens tenen les persones que no coneixen gaire bé res de nosaltres, amb l'excepció dels adoctrinaments partidistes que nosaltres mateixos ens encarreguem de transmetre'ls, perquè carai els Espanyols, cosins germans nostres, no respecten el fet que ens sentim Catalans i molts de nosaltres desitgem independitzar-nos d'Espanya? Ens miren amb altres ulls. Temen perdre territori conquerit i ser més influents o poderosos? Són tossuts. A hores d'ara encara continuen pensant que tot plegat, és com un passa de ventre i tard o d'hora, amb un règim adequat, remetrà per desaparèixer.

Diuen que sobre la mateixa qüestió sempre hi ha tres versions, la bona, la dolenta i la pròpia. En tot cas, totes coincideixen en l'arrel de la qüestió. Espanya no pot continuar així, malgrat s'entossudeix a fer-se l'orni.

Si per uns, Espanya és "Grande y Libre", pels altres ens agradaria que fos una mica més petita i una mica més lliure. A Castella hi ha un refrany popular que diu:"ante el vicio de pedir, la virtud de no dar", i mentre nosaltres continuem demanant, ells continuaran virtuosos.

Doncs, que hem de fer? Abandonar les nostres il·lusions o, davant la tossuderia de la seva posició continuar amb la nostra tossuderia de demanar. Vejam qui es cansa primer? Tirem pel dret?

Continuo pensant que molts dels catalans, volen la independència en resposta a un dels nostres refranys més nostrats "la pela és la pela" i, en aquest cas, els qui ens auto-qualifiquem de catalans de soca-rel, o de la "ceba", tant ens fa d'on provenen les veus dels que hi estan a favor o en contra de la voluntat majoritària del poble de Catalunya, si finalment, acabem per proclamar la República Catalana.

Molts de nosaltres, ciutadans del poble de Catalunya, arribats del Nord o del Sud, de terra en dins o mar enllà, desitgem l'Autogovern i que aquest sigui reflex de la nostra voluntat com a poble.

Per tant, votem?

Visca Catalunya



Etiquetes de comentaris: , , , , ,

dilluns

Gelós

Sentir-se gelós d'una imatge. Un relat curt d'en Pep Cassany


Gelós

Una instantània al final de l'estiu, sota les darreres llums d'un sol que lluent baix, s'acota a la seva pell, em provoca.

Gelós de l'instant  fotogràfic captat on es recull bellesa, sensualitat i serenor.  Em transmet una profunda pau interior de la noia del retrat.

Es protegeix del sol amb pamela de palla trenada. Samarreta ajustada i calcetes de colors. Estirada damunt dels coixins de la barca, respira i s'amara de l'aroma dels pins vora la platja, la sal de la vida i el paisatge que li regala la nostra Costa Brava.

Somiant, m'hauria tornat boig si hagués estat jo qui hagués gaudit del moment i pres la seva imatge tot i que, em sé incapaç d'articular paraula quan la tinc al costat.

No hi trobo raó. Potser els seus ulls m’embruixen.

M'esmunyo en les paraules d'un full en blanc per reconèixer, fruita prohibida i, per tant, pecat mortal pel desig que representa la meva gelosia.

Ni tan sols, en descriure-la, em permeto llicència per imaginar.


Em sento gelós,



Etiquetes de comentaris: ,

diumenge

Jofre el valent


Relats infantils i contes d'en Pep Cassany


Preparats?, doncs som-hi!!

En Jofre i el seu germà, juntament amb la colla d'amics del pare, han sortit a caminar prop del camí de ronda a la Platja de La Fosca. Nou kilòmetres de ruta, amb sortida i arribada des del mateix lloc.

  • Jofre, no et quedis enrere. Són 9 kilòmetres i acabem de començar! - li diu el pare -

Du la motxilla al damunt. Dues mandarines, el telèfon mòbil, papers, llapis de colors i un rotlle de cinta adhesiva per si s'avorreix, poder jugar.

Aviat, encapçala la llarga filera de caminants. Segueix les indicacions del camí com faria un explorador a la selva, a la recerca de petjades i senyals.

  • Guaita! Ara ets el primer!

En Jofre i en Pep, un dels amics de la colla del pare, duen un pas més ràpid que la resta de companys i ara, no veuen a la resta d'amics. S'han allunyat i esperaran que arribin.

  • Comte!, no ens perdem!! - diu el Jofre -
  • No pateixis. Esperem-los. Mentre seguim els senyals no ens perdrem. Quan tinguem dubtes de quin camí agafar, els esperem!

En Jofre vol arribar el primer!! No deixa passar a En Pep i tots dos juguen i xerren imaginant quin premi s'endurà el primer que arribi.

  • Deixa'm passar a mi al davant - li diu en Pep al Jofre - No, no. De cap manera! El que primer arribi es menjarà un gelat com a premi i serè jo! - li contesta el Jofre -

El camí recorre corriols de bosc, camps i s'acosta a les platges, encara que mai les han arribat a veure. A voltes planer i a voltes muntanya amunt. Un camí ple de rocs!

Quan per fi arriben a dalt de munt de la carena, un banc situat al mig del bosc, els convida a seure i contemplar la panoràmica de les platges i muntanyes més properes.

  • Que bonic!, atura't Pep, descansem. Se m'han esgotat les bateries i ja no puc més!
  • Vinga Jofre, som-hi, ja som a prop de la platja i el qui primer arribi es menjarà el gelat.
  • Fem un pacte? - proposa en Jofre - Arribem tots dos junts i així ens en menjarem un cada un.
  • D'acord. Ens el mereixem.

Es fa tard, el sol cau i aviat es farà fosc. No s'escolten les veus dels companys i el rètol que senyala els camins de les platges més properes s'hi pot llegir que encara els queda 1 hora i 30 minuts per arribar caminant a lloc.

  • Abans de continuar Jofre, trucarem per saber si hem perdut a la colla. No escolto a ningú i ja haurien de ser aquí. Tu i jo hem continuat fent camí seguint els senyals i potser ells han agafat un altre camí. Vet aquí! Som lluny i ells ja estan arribant a La Fosca per un camí més curt. Que et sembla si ens quedem aquí i així poden venir-nos a buscar amb cotxe?
  • Quan algú es perd, el millor és avisar i enviar el lloc de trobada on ens puguin recollir.

A bosc, el silenci es trenca pel cant d'un ocell, el grinyol d'un grill o les rodes d'una bicicleta fent esport.

  • Us heu perdut??, m'ho ha semblat i per això m'he aturat - diu el ciclista -
  • Estem esperant que ens vinguin a buscar. La platja de la Fosca és molt lluny i es fa fosc, no ens podem arriscar a fer-nos mal pel camí.

En Pep i en Jofre, xerren i juguen. Seuen vora el camí i miren al cel que a poc a poc, s'omple d'estels.

  • Has escoltat?, què és això?
  • Un mussol?, una xibeca??
  • Vés a saber.
  • Vols dir que en sortirem vius d'ací?? - pregunta el Jofre -

En Pep esclata a riure i contesta - clar que si -

  • No riguis, em molesta. M'ho promets?
  • No pateixis, ara ens vénen a buscar.

Els ulls d'En Jofre s'omplen de llàgrimes. Recorda i demana que el pare arribi aviat. Li agradaria estar a casa, sopar, jugar i mirar la tele amb el seu germà. Els sorolls, la foscor i la desempara que li provoca estar perdut en el bosc, l'angoixen.

  • Jofre, dilluns quan arribis al "Cole" podràs explicar als companys la teva aventura. Tu i jo sols perduts en el bosc. Semblem dos supervivents d'una illa deserta a l'espera que un vaixell ens vingui a buscar.

Qui espera, desespera i en aquest cas, l'espera es fa llarga. En Jordi, el pare del Jofre, pregunta per telèfon si en Jofre està cuidant bé d'En Pep. Ell sap, que en Jofre és un noi molt valent.

  • Tens llanterna??, podem trucar a algú??, quant trigaran a arribar??

S'escapen les llàgrimes i els sanglots.

  • Perquè plores Jofre? Tens por?
  • Potser ens haurem de quedar a dormir aquí. El pare fa estona que ens ha dit que venia i no arriba. Potser se'ls acaba la bateria del mòbil, la gasolina del cotxe i no ens troben!
  • No pateixis. Són ben a prop. Mira els estels. Has vist alguna fera en el camí quan veníem cap aquí? No hi ha llops ni bèsties salvatges.

En Jofre cerca l'escalf i companyia d'En Pep. L'única persona que té al costat. Ambdós han estat caminant junts tota la tarda i ja s'han fet amics.

  • Mira Jofre, els llums d'un cotxe!
  • És el pare! Estem salvats!
Tot i haver enviat un missatge amb el plànol indican el lloc de trobada, els ha costat a trobar el camí, però ja ha arribat l'equip de rescat!
  • Pugeu al cotxe, anem a buscar a la resta de la colla, estàvem patint i ens estan esperant!!
  • Pare, no he estat jo qui s'ha perdut!! - diu el Jofre -
  • T'has portat com un valent!

I és així, com qui no vol, ara tots hem après la lliçó del caminant. No marxis sol si no coneixes el camí i espera als teus companys per anar tots plegats.

Encara que recorda, no has de tenir mai por del camí. Tots els camins condueixen a Roma.

Etiquetes de comentaris: , ,

dissabte

Serenitat


l'experiència de la meditació de la família d'en Pep Cassany


Ja fa dies que ho sé. Dedicaré una estona a la meditació.

Ho faré en un parc. Al capvespre. Envoltat pels meus fills, amics i un munt de desconeguts.

Suposo que l'activitat serà positiva per a tots. Els nens estan esverats i una estona de relaxació els farà bé. Difícilment es quedaran quiets però, en tot cas, els he demanat la seva atenció i el respecte per a la gent que vol meditar.

Ens incorporem a la rotllana i disposats a fer un viatge cap al nostre interior. Hem de reconèixer els pensaments que volen ocupar un espai fora de lloc i preguntar-nos, són necessaris ara?, i davant d'un no per resposta, fer-los fora.

Em capbusso en el meu jo, acostumat al silenci i a la reflexió diària. M'adono que no tinc massa preocupacions i em disposo a gaudir del moment, la companyia i l'entorn. Prenc consciència i em deixo guiar cap a on la meva veueta interior em vulgui dur.

Acluco els ulls. Em concentro en la respiració i em preparo per al meu viatge. No el faig sol. Com a pare, continuo atent al comportament dels meus fills. M'agradaria acompanyar-los. Fer camí amb ells. La Carina està seguint les instruccions i ho intenta. Segur, té un món a descobrir.

Immers en la foscor, capbussant-me en les aigües someres del meu món, m'alço, talment com la llavor d'un roure que germina al sotabosc. Sento com el temps transcorre a corre-cuita i l'arbre creix i creix. S'eixampla el tronc i en sorgeixen branques joves que s'omplen de, verdes fulles. Em crec, com el Roure jove. Segur de mi mateix.

No estic sol. M'he llevat i crescut enmig la natura on molts d'altres com jo, s'han alçat fent rotllana i entrellaçant les branques dels seus arbres.

Sóc conscient i em sento ben arrelat. Ferm.

Les branques del meu arbre, impertorbables, tot i que com jo, orgullós i gallet, sé que no sóc jove, alt i valent. No sóc únic i formo part del bosc. És així quan per primer cop, les fulles del meu arbre prenen vida pròpia. Es mouen suaument en una direcció i mentre les admiro, em pregunto què les remou.

Vent de ponent, suau i calent, s'esmuny i s'endinsa en aquest paratge, m'acarona les fulles i em demana que em deixi portar. El roure jove creu inconscientment, ha de mantenir-se ferm.

Escolto el murmuri que provoca el vent quan s'endinsa entre fulles, branques i arbres. Eixuga el terra humit per llàgrimes vessades i que alhora, han servit per alimentar i fer-nos créixer. Es mou. El bosc es mou al vaivé de les branques guiades pel vent.

M'espanto. Les meves branques no es mouen i em pregunto, perquè no es deixen portar. M'endinso en les meves arrels i de sobte, descompassadament sorgeix el moviment. Girant a la contra i cercant, com compassar-me amb els d'altres.

Les meves branques resten enllaçades amb les dels companys. Tots junts, formem un cercle perfecte i primitiu, refugi de bruixes i bruixots. Una clariana en el bosc on demanar a la natura, protecció. El tronc del meu roure ara es belluga. Reconeix la flexibilitat que li calia per no acabar malmès en un fort cop de vent.

Minva el vent i obro els ulls.

Serenitat.


Etiquetes de comentaris: ,

diumenge

Enyorança

La meva germana Assumpció



Que difícil és transmetre sentiments en quatre ratlles. I encara més, després d'un dia com avui, primer aniversari de la teva mort.

De la mateixa manera en el fet que un any enrere, filles, néts, germans, nebots i amics ens fèiem costat a fi de passar el mal tràngol junts, parlant de la teva vida, el patiment i l'adéu, avui no ens calia tornar a plorar-te sinó, íntimament reconèixer que en la nostra trobada de família d'una manera o altra també hi ets present.

Sempre he sentit a dir que mai ningú no mort mentre d'altres el recordin. Per a mi, el més bonic és com tots recordem l'amor que cap a nosaltres desprenies i com tots continuem estimant-te.

Altre cop, hem aixecat les copes al cel per a tu.

Hem vessat moltes llàgrimes en un any, alhora també hem esbossat molts de somriures recordant-te.

Prou bé coneixies el vessant artístic de cada un dels teus germans. En Xevi no se n'ha estat de pintar el teu retrat o modelar en fang el record que ell en té del teu rostre. Les teves germanes continuen tenint-te com a referent i els manquen els teus consells i rialles. En Jordi ha complert amb les promeses que et va fer.

Per la meva banda, els meus ulls es continuen omplint de llàgrimes quan et recordo i en escriure't, prenc consciència de la teva absència.

Ja ho veus. Res és fàcil.

A voltes, escolto les paraules d'aquells qui creuen important els fets terrenals. No puc i per tant no deixo de recordar-los que el més important en aquest món és la salut de les persones que t'estimes. Els cal saber-ho i fer-ho saber.

No pateixis per nosaltres, no estem sols, ens sentim acompanyats per tu, de la mateixa manera que et volem transmetre la nostra estima. Cadascú a la seva manera.

Ho sé. Ho sabem. Avui fa un any que hi ha un estel més en el nostre cel.

Etiquetes de comentaris:

dissabte

Filòbia. Diguem-ne por




Filòbia. Diguem-ne por





He vençut la por.


La por a tornar-me a enamorar.

La por a tornar a emprendre.

La por a no saber que faré demà.

La por a dependre.


Tant se'n fa el que d'altres pensin de mi.

Del que diguin.

Del que em te preparat el futur doncs,

avui és avui i el visc ple.



Ple d'il·lusió,

de joia,

d'esperança,

d'un demà serè.


La joventut se m'esmuny del meu cos,

mentre el cap s'omple de noves experiències,

viscudes,

projectes i futurs.


Tornar a començar,

una vegada i una altra si cal.

Aixecar-me, recomençar,

aprendre de l'experiència i provar-ne una de nova.


Deixar-me anar.

Aprendre a donar les gràcies quan em diuen coses boniques.

Fer per fer i no cercar l'aprovació de ningú,

vèncer la por


Etiquetes de comentaris:

dijous

EL QUIJOTE versión 20.16, AL INGENIOSO HIDALGO, DON MARIANO DE LA PANZA QUE, TRAS UNA COPA DE VINO, DIÓ EL DISCURSO MÁS DIFÍCIL DE SU VIDA





El Quijote, versión 20.16

Querido Sancho, pasan los siglos y aún no ando desconectado de la política española  y me da, que mucho no ha cambiado. Deja que te apunte las razones de tal sinrazón..

España es el país de pandereta que todos conocemos y que en definitiva, es lo que todos queremos. Transcurrió el tiempo que predicamos la desafección por la Corte Española, pero nada más lejos de la realidad Sancho, el Gobierno manda y los lacayos, obedecemos.

Los Españoles, insensatos, les da igual si sus representantes viven en  lujosos Castillos aunque sus escuderos vivan en pocilgas y pasen hambre. No importa si el cortesano roba, sea del partido que sea, les  estafe o dilapide sus ahorros de vejez  derrochando el dinero en molinos innecesarios. Continúan queriéndolos igual !.  No da a lugar hablar de las comilonas, carruajes, ropa y regalos de lujo, comprados con los Impuestos de todos o recibidos en agradecimiento a los servicios prestados a los ricos mercaderes. Todos continúan aclamando a los mismos gobernantes y quien no dice ni mu,  absteniéndose de opinar, reconoce que nada cambiará.

Mi fiel escudero, a los Españoles, a diferencia de los europeos del norte, les gusta conocer a sus ladrones. Mejor un ladrón conocido que no uno que todavía le falte por robar su fortuna.

A los lugareños, les gusta creer que, a sus representantes, si se les pilla robando, pueden perder su lugar en la Corte, aunque continúen cobrando su diezmo y vendan sus posaderas a nobles empresas a quien antes han beneficiado sus políticas.

La chusma se siente orgullosa de su ejército de hojalata, a quien yo abandero y, a quien profesionalmente pagan, aun sabiendo que cada soldado una vez finalizado su contrato a la corta edad de los 45 años, les queda pensión de 600 € al mes hasta su jubilación .

La religión Cristiana, bien arraigada en la cultura española, recibe su manutención gracias a los Impuestos de la renta de todos y  continúa bendiciendo los actos oficiales y dictando a sus feligreses, nuevas leyes terrenales que prohíban decidir a una mujer que quiere hacer con su cuerpo.

Sancho, continuo con mis delirios  ?

Déjame preguntarte, ¿quién querrá en el siglo XXI  un Rey impuesto o  un Gobernante que no sabe expresar alegría ni en su propio idioma ?¿Quién querrá formar parte en una Corte a quien no les permitan decidir ni  el color de sus zapatos ?


Claro Sancho, a los Españoles !

Etiquetes de comentaris: , , , ,