Serenitat

Ja fa dies que ho sé. Dedicaré una estona a la meditació.

Ho faré en un parc. Al capvespre. Envoltat pels meus fills, amics i un munt de desconeguts.

Suposo que l'activitat serà positiva per a tots. Els nens estan esverats i una estona de relaxació els farà bé. Difícilment es quedaran quiets però, en tot cas, els he demanat la seva atenció i el respecte per a la gent que vol meditar.

Ens incorporem a la rotllana i disposats a fer un viatge cap al nostre interior. Hem de reconèixer els pensaments que volen ocupar un espai fora de lloc i preguntar-nos, són necessaris ara?, i davant d'un no per resposta, fer-los fora.

Em capbusso en el meu jo, acostumat al silenci i a la reflexió diària. M'adono que no tinc massa preocupacions i em disposo a gaudir del moment, la companyia i l'entorn. Prenc consciència i em deixo guiar cap a on la meva veueta interior em vulgui dur.

Acluco els ulls. Em concentro en la respiració i em preparo per al meu viatge. No el faig sol. Com a pare, continuo atent al comportament dels meus fills. M'agradaria acompanyar-los. Fer camí amb ells. La Carina està seguint les instruccions i ho intenta. Segur, té un món a descobrir.

Immers en la foscor, capbussant-me en les aigües someres del meu món, m'alço, talment com la llavor d'un roure que germina al sotabosc. Sento com el temps transcorre a corre-cuita i l'arbre creix i creix. S'eixampla el tronc i en sorgeixen branques joves que s'omplen de, verdes fulles. Em crec, com el Roure jove. Segur de mi mateix.

No estic sol. M'he llevat i crescut enmig la natura on molts d'altres com jo, s'han alçat fent rotllana i entrellaçant les branques dels seus arbres.

Sóc conscient i em sento ben arrelat. Ferm.

Les branques del meu arbre, impertorbables, tot i que com jo, orgullós i gallet, sé que no sóc jove, alt i valent. No sóc únic i formo part del bosc. És així quan per primer cop, les fulles del meu arbre prenen vida pròpia. Es mouen suaument en una direcció i mentre les admiro, em pregunto què les remou.

Vent de ponent, suau i calent, s'esmuny i s'endinsa en aquest paratge, m'acarona les fulles i em demana que em deixi portar. El roure jove creu inconscientment, ha de mantenir-se ferm.

Escolto el murmuri que provoca el vent quan s'endinsa entre fulles, branques i arbres. Eixuga el terra humit per llàgrimes vessades i que alhora, han servit per alimentar i fer-nos créixer. Es mou. El bosc es mou al vaivé de les branques guiades pel vent.

M'espanto. Les meves branques no es mouen i em pregunto, perquè no es deixen portar. M'endinso en les meves arrels i de sobte, descompassadament sorgeix el moviment. Girant a la contra i cercant, com compassar-me amb els d'altres.

Les meves branques resten enllaçades amb les dels companys. Tots junts, formem un cercle perfecte i primitiu, refugi de bruixes i bruixots. Una clariana en el bosc on demanar a la natura, protecció. El tronc del meu roure ara es belluga. Reconeix la flexibilitat que li calia per no acabar malmès en un fort cop de vent.

Minva el vent i obro els ulls.

Serenitat.