Enyorança

Que difícil és transmetre sentiments en quatre ratlles. I encara més, després d'un dia com avui, primer aniversari de la teva mort.

De la mateixa manera en el fet que un any enrere, filles, néts, germans, nebots i amics ens fèiem costat a fi de passar el mal tràngol junts, parlant de la teva vida, el patiment i l'adéu, avui no ens calia tornar a plorar-te sinó, íntimament reconèixer que en la nostra trobada de família d'una manera o altra també hi ets present.

Sempre he sentit a dir que mai ningú no mort mentre d'altres el recordin. Per a mi, el més bonic és com tots recordem l'amor que cap a nosaltres desprenies i com tots continuem estimant-te.

Altre cop, hem aixecat les copes al cel per a tu.

Hem vessat moltes llàgrimes en un any, alhora també hem esbossat molts de somriures recordant-te.

Prou bé coneixies el vessant artístic de cada un dels teus germans. En Xevi no se n'ha estat de pintar el teu retrat o modelar en fang el record que ell en té del teu rostre. Les teves germanes continuen tenint-te com a referent i els manquen els teus consells i rialles. En Jordi ha complert amb les promeses que et va fer.

Per la meva banda, els meus ulls es continuen omplint de llàgrimes quan et recordo i en escriure't, prenc consciència de la teva absència.

Ja ho veus. Res és fàcil.

A voltes, escolto les paraules d'aquells qui creuen important els fets terrenals. No puc i per tant no deixo de recordar-los que el més important en aquest món és la salut de les persones que t'estimes. Els cal saber-ho i fer-ho saber.

No pateixis per nosaltres, no estem sols, ens sentim acompanyats per tu, de la mateixa manera que et volem transmetre la nostra estima. Cadascú a la seva manera.

Ho sé. Ho sabem. Avui fa un any que hi ha un estel més en el nostre cel.