dimarts

A cavall


Big Bang Amor d'En Pep Cassany



Els galls ens havien despertat d'hora i des del llit, jo observava com la Marta estirava els pantalons de muntar desats damunt el braç de la cadira. De sota, s'atansava les botes i del segon calaix de la calaixera, dubtava en la tria d'una samarreta ajustada o una camisa ampla.

Nua, davant del mirall, s'emprovava pel damunt cada peça, mentre jo, ajagut de boca terrosa sobre dels llençols blancs, ulls mig clucs i boca badada, furtiu, gaudia de l’espectacle visual.

Les primeres llums del sol, s'endinsaven per les escletxes dels finestrons del balcó d'una masia atrotinada, on cada cop que podíem, ens  hi escapàvem per fugir del dia a dia de la ciutat. Treballàvem per viure o acabaríem com molts d'altres, vivint per treballar.

En la penombra, la silueta de la Marta recorria contínuament l'habitació d'una banda a l'altra. La porta oberta  de la cambra de bany, em deixava veure el doll d'aigua glaçada que baixava de les muntanyes fins a l'aixeta de la dutxa, que un cop oberta, recorria els darrers dos metres abans no impactés en la seva pell.

S'afanyava a fregar-se els braços, la cara i el tors. La mida dels seus mugrons sortits i la pell de gallina dels seus pits, em servien de termòmetre per saber com baixava de freda aquella aigua que, diàriament, revitalitzava a la Marta. Sempre seguia el mateix ordre. Primer s'ensabonava els cabells, mentre el sabó feia camins pel damunt dels seus pits, rodolant per la seva panxa i s’aturava en el petit bosc de l'entrecuix. Quan em deixava, jo fruïa mirant-la, però encara més, quan ella es girava d’esquena i s'ensabonava el cul, em convidava a llevar-me i llençar-me al seu damunt.

S'eixugava de camí al nostre jaç, on amb cura, havia deixat la roba preparada. A ulls clucs, jo sentia a Marta obrir el calaix de la tauleta on guardava la seva roba interior, remenar-lo silenciosament i no aturar-se fins a trobar les calcetes que havia decidit en el seu cap, que avui duria.

Dreta, d'esquenes al llit, la Marta es caragolaba. Una cama s'endinsava enmig dels fils mentre l'altra,  guardava la seva tanda per, una vegada a nivell, enlairar el tanga fins a tapar el seu sexe. Pel darrere, aquelles galtes rodones i creuades ara per dos fils, m'albiraven pensaments que a la fi, es traduïen en una sensació agradable al meu membre.

Els pantalons de munta, estrets, arrapats a la pell. Les botes de canya, l'estilitzaven i,  mentre ella es mirava altra vegada al mirall, a pit descobert i comprovant com se li marcaven les galtes del cul als pantalons, jo em preguntava que hauria triat jo per tapar tanta bellesa.

La Marta té uns pits de mida perfecta per a la meva mà. Uns mugrons de mida perfecta per la meva boca i val a dir,  que sé segur, que qualsevol dels homes que es giren per mirar-la quan passeja, pensarien el mateix dels seus pits.

Tancava la porta mentre sortia amb la brusa blanca entre dits. Encara des del llit, jo escoltava com cruixien cada un dels dissets graons de fusta que ens separaven de la cuina i continuava deixant córrer la meva imaginació amb l’olor dels llençols calents que havien acaronat els seus somnis. El soroll de la cafetera i l'aroma del cafè acabat de fer, era prou senyal per llevar-me.

A pagès, em puc permetre obrir els balcons de bat a bat, sortir-hi despullat i aturar-me a mirar com, a poc a poc, comença la vida. Podria dir-vos que com ella, l'aigua freda em desperta però no és així. Em cal el meu temps i temperar l'aigua per gaudir del plaer de treure'm la son de les orelles.

Estàs preparat - em preguntà.  Ja feia una estona que des de la finestra de la cuina havia vist com sortia de l'estable amb les nostres eugues, Blanca i Lluna. Caminaven al seu darrere, coll avall, amb les muntes preparades. Seguien a la mestressa doncs és ella qui les alimenta, raspalla i en té cura. La brusa, lligada al melic, pits erectes, barret d'ala ample i un dolç somriure als llavis.

La fresca de la matinada deixava pas al sol de l'estiu que a poc a poc s'enfilava per no deixar ombra benvolent. Les eugues caminaven una darrere de l'altra pels camins més estrets i de costat, quan travessàvem prats verds. A voltes, el pas de cavall es convertia en trot i jo, situat enrere, aprofitava per mirar com a compàs, la Marta alçava el cul de la sella i el deixava caure. L'exercici donava els seus fruits i vet aquí,  natges rodones.

Al pas, el moviment de dalt a baix es convertia en una seqüència diferent, de davant enrere, fregant-se contra la sella i provocant-li una excitació sexual que, havent sortit de casa sense resoldre, només podia acabar d'una manera.

Prop del riu, a recer de la solana, aprofitàvem per jeure i descansar, sota el nostre roure, estirats damunt l'herba i a l’esguard de la seva ombra mentre, en el silenci del lloc, ens sabíem sols.
La Marta es va llevar d'aquell jaç improvisat deixant caure el barret al meu damunt, es desfeu del nus de la brusa i amb un gest engrescador em va demanar acompanyar-la. Igual que al matí l'observava vestint-se, ara m'omplia d'excitació mirar com es despullava.

Restava a la vora del riu mentre es recollia el cabell i deixava nua una altra part del seu cos que em seduïa i provocava. Ajupint-se i agafant l’aigua  del riu, es mullava el clatell i el coll que jo besava cada nit, tastant la seva pell mentre les esgarrifances recorrien el seu cos i aflorava el desig. No vaig poder-me'n estar i en silenci, vaig envoltar els meus braços a la seva cintura i, acostant la meva boca a la seva orella per xiuxiuejar-li -  t'estimo - com a preludi de l’acte d'amor que volia escometre.

La meva boca es va clavar al seu coll recorrent altra vegada el meu camí. Volia arribar-hi lentament i semblava impossible. La Marta es va girar per envoltar els seus braços al meu coll, besar-me a la boca i endinsar la seva llengua entre els meus llavis oberts, humits, preparats per rebre el mateix afecte que estàvem  disposats a donar.

Tanco els ulls i aixeco el cap mentre és ella qui recorre el meu rostre mossegant-me la barbeta, aturant-se al meu pit per fer-me petons i passejant les seves mans pels meus braços fins a arribar a les meves mans, ara atansades per les seves i objectes del seu fetitxisme. Agenollada, palplantada davant del meu sexe i decidint si besar-lo o mossegar-lo abans no creixi i es decideixi per ell mateix, a recórrer a la recerca de la seva boca humida.

Ho reconec, m'agrada aturar el joc. M'esvero i l'aturo. Tornar a començar altre cop. Girar-la d'esquenes i  de nou, ballar-li al darrere, excitar-la i desar que augmenti la tensió sexual. La meva és una dansa excitant que em torna boig de ballar quan mano jo i deixo que sigui ella la que em busca doncs, sempre em troba excitat. Sóc capaç de fer-la viure esvalotada i viure intensament el plaer del sexe

Ara són les meves mans qui recorren el seu cos com si fos ella qui jugués amb els seus pits, magrejant-los i desant-los en mig les meves mans, deixant sortir els mugrons, pessigar-los i endurir-los una mica més si encara puc.

El seu braç s'alça per agafar-se del meu clatell i no caure quan les cames li facin figa. Alça els talons i tensa els muscles de les cames i del cul, mentre sobresurt el seu sexe, desitjos de ser tocat. M'ho demana i cedeixo als seus desitjos, recorrent el seu melic amb el dit, entretenint-me i jugant, deixant que siguin les meves ungles qui primer arriben al pèl que,  mínimament amaga el seu sexe i s'hi acosta tot cercant, la humitat que la delata i que em fa saber que ara si, ara em desitja i es torna boja per mi i pel meu sexe.

En el joc, s'escapoleix dels meus braços per estirar-me cap a l'aigua que en contacte amb la meva pell, em reconforta de la calor de l'estiu i m'obliga a recuperar-me de la primera envestida.


Marxem? - em proposà - m'agrada muntar a cavall. Em posa calenta.

Etiquetes de comentaris: ,

Pubilla juganera


un relat curt d'en Pep Cassany - Pubilla Juganera


Treu les ungles i esgarrapa quan el pretendent se li escapa. No és mossa de mal veure, ans el contrari, du el somriure d'orella a orella i ens demostra com és ella, la qui arrisca davant d'un pretendent tan innocent, que a mi em fa dubtar d'atorgar-li a ella el paper de pretendenta.

A voltes n'hi ha per llogar-hi cadires. El manso, no entén els senyals més evidents i fins i tot, en llegir la paraula POTS ho interpreta de mala manera per acabar dient STOP.

Desinhibida, no és així com ella es veu, davant nostre, ens mostra el costat més divertit i esbojarrat, per acabar tot dient-me a cau d'orella, no juguis amb l'hereu o acabaràs esgarrapat.

Ai donzella, si no en sap més o no vol i creu que el comprarà qui l'entengui, senzillament, que somiï, ell s'ho perd. El camp de la veïna creu és verd, quan el teu prat, segat, endreçat i amb el blat guardat, segur que dóna farina, de la més fina, que acabarà a cal flequer on convertir-se en un bon pa de pagès, de crostó, torradet i gustós.

Pobre de mi, lletraferit i testimoni d'aquesta possible parella que, com a pols oposats s'atrauen tot i que al preludi, girats, es repelen.


Etiquetes de comentaris:

diumenge

Els records s'endolceixen a la memòria

Psicologia de carrer d'en Pep Cassany


Fins i tot els mals records, deixen de fer mal després d'un temps. El temps permet just-preuar allò que un dia ens va afectar tant. Tendim a empolsegar el que ens afecta i amagar-ho a la part més fosca del nostre jo. Si mai gosem obrir la porta de l'armari dels records, envellits, grocs i pudents de resclosit, els sentiments que envoltaven aquelles males experiències han perdut pes i ens permet, a vegades, decidir que aquest cop si, cal fer-les fora de casa i deixar espai als bons records. Hi ha qui té memòria per reproduir una conversa, paraula per paraula, després de molt de temps. D'altres, resten amb el resultat i molt pocs, ni recorden què els va dur a apartar-se d'una persona. En tot cas, avui és un altre dia i com si res hagués passat, parlaran i estaran joiosos de tornar-la a trobar sabent que, en un altre moment, va ser important a la seva vida i ara, incapaços, no recorden perquè van allunyar-se'n tant. La rancúnia és un sentiment negatiu que impedeix a les persones atorgar una segona oportunitat. És ben cert que, gat escaldat de l'aigua bullent fuig. Quan se supera l'enuig i s'endrecen o s'esborren els mals records, tendim a fer desaparèixer aquell capítol de la nostra vida, minimitzar-lo o quedar-nos amb la part positiva de l'experiència viscuda. Si volem, sabem com assumir i superar els mals tràngols, dolors, pèrdues o frustracions. Ens fem forts en els coneixements adquirits amb el pas dels anys, fórmula divina que endolceix a la memòria i permet, aixecar-nos per tornar a començar i recordar, reconeixent íntimament, tot allò que un altre dia ens va quedar de bo d'aquella experiència: creixement personal. Si t'agrada obrir l'armari dels records, deixa'm recomanar-te un bon exercici, per cada un dels sentiments que hi endrecis, recerca i llença'n un dels més antics i podrits, deixant l'armari net i polit i amb espai obert a noves vivències i records.

Etiquetes de comentaris:

divendres

No us feu grans, criatures

Editorial d'en Pep Cassany



Quan jo tenia sis o set anys, la mare donava voltes a la taula del menjador de casa, armada amb l'espardenya a la mà, cridant i buscant el forat que deixaven lliure les cadires per tal que, des d'un bon angle i amb un sol moviment de canell, l'espardenya llençada per sota la taula arribés de ple a la meva pell. No feia mal però picava. De ben segur una de grossa n'hauria d'haver fet o senzillament, amb tantes criatures corrent per casa, entre uns i altres li havíem acabat la paciència i per tant, que millor que una mica d'exercici per desestressar-se de tanta canallada.

Molt més tard, la primera cervesa a temperatura ambient tenia un gust amarg i uns efectes plaents. No comprenia, què de bo hi trobaven els meus amics, ja que després del primer quinto, en demanaven un altre.

Amagats, els més grans ens varen donar a tastar el tabac mentolat, per tal que no ens pudis l'alè, omplint per primer cop la meva boca de fum i provocant-me una tosseguera nerviosa per fer-los riure. Les primeres cigarretes eren un acte prohibit i més tard, una falsa condició per demostrar que t'havies fet gran.

El primer petó, furtiu, innocent.

Els estralls que et provoca la primera borratxera col·lectiva i com fer-ho per arribar a casa sense símptomes evidents que et delatin.

La sensació de llibertat que et provoca banyar-te nu en una cala amagada.

El poder que es desprenia del puny de gas d'una moto o l'adrenalina del pedal de gas d'un cotxe, et transportava i t'ajudava a descobrir on rauen els límits de la llibertat, convivència, l'amor o la mort.

El primer sexe que acarones amb els teus dits. Plaers ocults fins aleshores.

Saltar-nos normes i lleis, tot ila por de ser enxampats i, amb les conseqüències que això comportaria, i, aconseguint la satisfacció personal de no pagar per la malifeta. La mala consciència i els remordiments per transgredir l'ordre cultural establert t'alliçonen per a no tornar-ho a fer.

La primera feina i el seu primer sou. El poder dels diners a les teves mans. Vendre el teu temps i a canvi, obtenir l'objecte del teu desig.

Certament, mai no és tard, encara que fent-nos adults, perdem la innocència i per tant, la sensació i el plaer que ens provocava descobrir quelcom per primera vegada. Potser si, l'edat em delata però en tot cas, no he deixat mai de cercar el plaer de la primera vegada en què jo ... Vés a saber tot allò que em queda per descobrir.




Etiquetes de comentaris:

diumenge

Blau, verd, vestit de flors.


un dels relats curts d'en Pep Cassany



Blau.

Blau verd il·luminat per les darreres espurnes de sol que mentre decau, s'esmunyen per les escletxes d'un núvol solitari alçat damunt el mar mediterrani, amb destí a l'infinit, guiat per la tramuntana.

A dos pams de mi, la fragància del seu perfum, recorre i salta la distància per despertar els meus sentits.

Res és per sempre i gaudim del moment. Sense presses, atraus el que projectes i les teves paraules em provoquen saber més de tu.

Potser no, potser no en tens de pressa i per tant, em guardo prou de les temptacions dels meus impulsos, sotmesos a les raons del pensament i víctima de les vides viscudes. Interiorment, reclamo el meu dret a contradir amb actes, les meves paraules, tornar a enamorar-me i viure.

Golós d'explorar i conèixer a la dona que amb mi camina, reprimeixo la veu del meu dimoni que em xiuxiueja a cau d'orella, "acosta't i pren-la per la cintura, viu al dia".

I a tu, que et provoca?

Has arribat fins aquí perseguint el teu somni i fer més gran el teu món. Carregada d'il·lusions, pors, desconeixences i temors, calçat nou, afrontes la muntanya i gaudeixes del camí, quan desitjaries aturar-te i mirar a quatre bandes, meditar i omplir els teus ulls de paisatges com a part del teu bagatge de vida.

El camí es fa curt i encara no et sents preparada per sentir sota els peus, nus, l'herba trepitjada per tants d'altres a ritme de salsa cubana.

Clou la lluna, negra nit, cel estelat, desitjos que recorren el cel.

Cal desitjar i creure, es facin presents.

Blau, verd, vestit de flors.

Etiquetes de comentaris:

dimecres

El cel ennuvolat, gris plom, aigua a raig.

El cel ennuvolat - relats curts en català d'en Josep Cassany

Tarda de pluja a Girona


Llamps i trons damunt dels nostres caps en una tarda d'estiu a la ciutat. El cel ennuvolat, gris plom, aigua a raig. Hom espera que caigui i que quan l'aigua corri, s'endugui la calor, la xafogor i la mandra de tots plegats.

Un dia com avui, com qualsevol altra, ens agrada ser  petits. Trona i quan ho fa, el llamp ens espanta i el tro ens acovardeix. La natura em fa sentir petit.

Desitjo que avui sí. Avui caigui l'aigua com mai ha estat escrit. Sense fer mal. No sigui que avui també em toqui a mi collir galledes d'aigua d'on no toca, El meu petit país.

En tardes com avui, m'agrada mirar el carrer per la finestra. Mirar aquelles gotes grosses que quan cauen, mullen.

La gent corre pel carrer sense paraigua. Samarretes molles. Pantalons xops. Sabates encongides en el primer bassal.

Núvols foscos, tarda d'estiu a la ciutat


Etiquetes de comentaris: ,

Dones, ens feu més por que una pedregada !

Un relat curt d'en Pep Cassany


Hi ha qui encara creu que per a entendre a la parella, ens cal un manual, de la mateixa manera que tots plegats compraríem el manual d'instruccions per criar al nostre fill. Tres llibres editats i reeditats com a grans Best-sellers i que un cop llegits i rellegits, mai trobarem prou encertats.

El manual per a entendre a un home, hauria de passar de mares a filles i com a llegat familiar. Certament, les generacions passades hi haurien escrit molts capítols doncs, les àvies, besàvies o rebesàvies no se separaven ni divorciaven dels seus homes i només la mort els separava d'ells.

Segurament, el llibre dels secrets familiars de com aguantar al costat d'un home, no tindria masses planes. Ja se sap, l'home era primari i la dóna secundària. Feu-ne escarni d'aquest comentari doncs, té tots els significats que li vulgueu donar.

Els homes som primaris i bàsics. El tòpic del sí vol dir sí, no vol dir no i, m'agrada o no m'agrada, és cert. No cal que li doneu més voltes. Senzillament, interpreteu les nostres respostes amb el vostre manual i nosaltres, sabedors d'aquestes imprudències femenines, ja no sabem quan hem de dir sí o no i en tot cas, com acabareu interpretant la nostra resposta. Ens feu més por que una pedregada.

Quatre dones disteses al davant d'una copa de vi i una conversa al voltant de cercar parella, em permet prendre apunts i oferir-vos resultats estadístics veraços: Una no en vol, però li hauria agradat i vés a saber, segurament sí que li agradaria sempre que ell es quedés a casa seva. L'altra sí que en vol, però els que ha conegut, li agraden i no li agraden depèn del dia i el moment. En tot cas, encara està vivint del passat que no va ser i per tant, no pot avançar. El que vol la tercera ja és més complicat, un amic amb dret a cuixa exclusiu per a ella. Vejam, una parella que no enredi. Finalment, hi ha qui ho té més clar. Una diu que diu SI vull. El vol que li pregunti i li respongui SÍ, VULL i en tot cas, quan el trobarà, no el deixarà sortir de casa.

Resumint, a base d'hòsties se n'aprèn. Com diuen en el poble més lleig del món, on per cert, estadísticament hi viuen les dones més boniques, tan tens, tant vals.

Pels qui feu cas del refranyer popular, recordeu que n'hi ha un de ben nostrat: "Qui no carda a Olot no carda enlloc" i un altre desconegut per mi, "si vols cardar segur, vés a Besalú".



Etiquetes de comentaris: ,