Cubana (4): la sirena de Playas del Este

Foto: Will Colavito / Unsplash

Quarta part de quatre de «Cubana», relat del llibre El carrer dels petons (2018).

· 15 ·

Abans no sortís el primer equip al complet camí de la concentració de pretemporada, els entrenaments es feien cada dia, matí i tarda, sota un sol que semblava infernal. L'aigua de les dutxes bullia al contacte amb les pells de cada jugadora. Des del primer dia de treball, l'Oriol només li cridava en el camp, i a fora la trucava o enviava missatges tot demanant-li perdó. Ismarais se sentia dolguda per aquella doble personalitat i manera de fer.

El dia abans del primer partit oficial, les jugadores disposarien del seu temps lliure. No hi hauria entrenament i per tant, estaven convocades a primera hora del matí de diumenge. L'Oriol, passaria el dissabte tancat al despatx visionant els partits de la temporada passada de l'equip contrari, anotant les fortaleses i cercant el sistema de joc que fes possible d'abatre a la defensa i endur-se els tres primers punts de la lliga. Cap al vespre, disposava de prou arguments ofensius per ordenar l'atac i guanyar. Abstret en la seva feina, no era conscient dels preparatius del partit, dels operaris o de tota la parafernàlia que envolta un partit. Per un moment, en aixecar la vista cap el forat que encara quedava entre el seu despatx i els vestidors, s'adonà de la presència d'Ismarais preparant-se per anar cap a la dutxa. Ella com cap d'altra, conscient de què comportava el seu debut, aprofitava cada dia per posar-se al nivell físic que presentaven les seves companyes d'equip. Dues hores de gimnàs li semblaven obligades dia a dia.

Encobert pel soroll de l'aigua de la dutxa, l'Oriol entrà vestit i es quedà embadalit mirant com es refrescava. S'ensabonava amb calma fent córrer el sabó des dels peus, castigats, fins a les cuixes, passejar-lo per la panxa i fent-lo pujar per acabar arrodonint els seus pits. Aquells que ell tant havia desitjat. Contemplava la transformació soferta per aquella noieta de les Playas del Este. S'havia tallat els cabells formant una mitja cabellera, clatell rasurat. Se la veia més musculada encara que a l'Oriol, ja li agradava aquell físic fibrat que lluïa el primer dia. Li calgueren uns instants per decidir-se a fer una passa més i desfer-se del telèfon, el rellotge i tot el que duia al seu damunt. Ismarais percebí la seva presència i en girar va agafar-se de la seva samarreta duent-lo sota el doll d'aigua temperada. Begué del seu coll, l'empenyé cap a un racó i sense deixar-se tocar, va acabar per fer-li l'amor.

En el camí de tornada a la ciutat, l'Oriol esbossava un somriure complaent. Escoltava a la ràdio del cotxe la mateixa cançó que el transportava fins a Cuba.- Cuando te vi sabia que era cierto, este temor de hallarme descubierto. Tu me desnudas con siete razones, me abres el pecho siempre que me colmas. De amores. De amores. Eternamente de amores

L'Ismarais duia la bossa carregada a l'esquena i enfilava el carrer de baixada. Els dissabtes a aquella hora ja no hi havia autobús i en el pacte amb l'Oriol, complia rigorosament. Fora de les parets que els donessin intimitat, mai podien veure'ls junts.

· 16 ·

El so del telèfon mòbil en mig de la nit va sobresaltar a l'Oriol. Com de costum, els dies previs al partit, ell anava a dormir d'hora per llevar-se també d'hora. A les tres de la matinada alguna cosa havia passat. Ismarais plorava a l'altre costat de l'auricular.

- Ets tu Ismarais?, que te ocurre mi amor?

- Solo le llamé para decirle Adiós.

- Adiós ? - va preguntar retòricament l'Oriol –

- Estoy en el aeropuerto. No tuve fuerzas para contárselo. No puedo vivir sin ti, ni con Usted cómo Mister. Lo entiendo. Es su vida. Su mundo. No lo comprendo y no lo comparto. Yo era feliz en mi Habana. Mi mamá, mis amigos, mi balón. El sol, la playa, la música, mis sueños. Llegaron ustedes para convertirlos en realidad y al llegar aquí se volvieron pesadillas. No puedo abrazarle, quererle, amarle. Rehuye mi mirada, mis caricias. Tiene usted ojos para todas mis compañeras cuando yo solo tengo ojos para usted.

Le amo.

La conversa havia acabat sense que l'Oriol hagués badat boca. Atordit per la son, intentant assimilar el significat de les seves paraules, es preguntava: Què havia succeït?

· 17 ·

Pels volts del febrer, disputant les places per sortir del descens, l'Oriol aterrava a l'Aeroport José Martí a l'Havana. En Pedrito, el noi de pell bruna que havia conegut l'estiu abans jugant a futbol a la sorra de la platja, havia anat a buscar-lo. Abans de trobar-lo, havia remogut cel i terra i no va ser, sinó per l'esforç d'un treballador de l'ambaixada espanyola, aficionat del Girona, perdent hores de festa havia aconseguit trobar-lo sense que ella en sabés res.

El camí es va fer llarg i feixuc. La calor, el cotxe i la xerrameca d'En Pedrito després de vint hores de viatge i sis mesos de malson, li resultaven difícils de passar.

- Cómo está ella?

- Está triste. Ya tu sabes. Desde que llegó de Europa ya no fué la mísma. Ya no sale a jugar con nosotros. Está en su casa. Con su mamá. No oigo como canta.

- Sabe que vengo ?

- No brother! Dijiste que no le contara.

El vell Chevrolet enfilava la carretera de la costa. L'olor de gasoil inundava l'estança i el fum del dièsel es filtrava des del compartiment del motor cap a l'interior. Els cops de volant que donava Pedrito, mantenien el cotxe en línia recta. A banda i banda de “ocho vies”, com així anomenen ells a la seva única autopista, hi havia cubans fent dit esperant que algú parés per portar-los cap als pobles. Gent venent fruita, gasoil o rom. Dels quatre carrils d'aquella autopista només dos eren pel trànsit.

Un parell de quilòmetres abans d'arribar a Jaguei Grande, una fila de cotxes restaven aturats al pas del tren de mercaderies. Provenia dels camps de cultiu de Canya i travessava sense barreres per valls, pobles i carreteres. Els conductors parlaven entre ells i aprofitaven per compartir el que duien als seus cotxes. L'espera podia allargar-se tant com els calgués per acabar de carregar tots els vagons. Una escena tercermundista a ulls de l'Oriol que, lluny de la simpatia que li va produir la primera vegada, ara li semblava indignant. Què passaria en cas d'una urgència mèdica o algú que hagués d'embarcar a l'aeroport?

Obrí i darrere seu tancà fortament la porta del cotxe – Pedrito, nos vemos en su casa. No aguanto más – Pel mig de les dues fileres de vehicles i salvant els obstacles de portes obertes i petits grupets de conductors xerrant, l'Oriol comença a alleugerir el seu pas per acabar corrents. En arribar a l'alçada del tren, només calia seguir en direcció a la cua del tren. Jaguei és un municipi dividit entre el poble i la Colònia de treballadors que envolten la fàbrica. Li calia saltar els obstacles que trobés al costat de la via, pals, pedres, matolls baixos o animals. Es fixava en els forats excavats als marges doncs, resultaven ser nius de serps. La natura té vida pròpia i conviu amb els caribenys.

No va trigar més de mitja hora en arribar a les primeres cases situades al marge de la carretera d'accés. L'arribada del tren de mercaderies obligava a tots els treballadors de la fàbrica a ajudar en la càrrega o descàrrega del preuat producte primari o el resultat de la seva elaboració. Des d'arreu, en quilòmetres a la rotllana, es pot veure el fum blanc expulsat per la gran xemeneia que corona la fàbrica.

Un noiet que passejava a una nena, asseguda en el manillar de la bicicleta, va adonar-se de l'arribada de l'Oriol. – Míster, Míster – viene Usted a buscarme ? yo soy el mejor jugador del mundo ! – A poc a poc, a cada passa, altres nens i nenes s'acostaven a l'Oriol i en poca estona, seguint-li les passes, es formà un grupet al seu darrere acompanyant-lo. La gent es girava al seu pas i li donava la benvinguda – Bienvenido Mister, esta es su casa, entre cuando quiera - . L'afalagaven les mostres de carinyo de tothom. Se sentia estimat tot i no conèixer a ningú. Una plaça enllà, ja no podia caminar. Estava envoltat de gent gran que, alertats pels nens, havien sortit a rebre'l i ara l'envoltaven. Va reconèixer el rostre de l'amiga de l'Ismarais amb qui el primer dia jugà al futbol. Uns i altres l'estiraven per fer-li petons i preguntar-li les raons que l'havien dut altre cop a l'illa.

Pedrito es va obrir espai entre ells, l'agafà del braç i li demanà de seguir-lo. Alguns van fer el mateix i a darrere del Pedrito i l'Oriol, vint o vint-i-cinc persones els seguien. El so d'una trompeta va esdevenir el començament de la seva particular festa, cantaven i ballaven. D'aquesta manera, era impossible sorprendre a Ismarais. Aturà el seu pas i dirigint-se al grupet, Pedrito va demanar-los que el deixessin de seguir. L'Oriol va continuar sol els darrers cent metres d'un carrer polsegós. Un camió de l'època de la Revolució restava desballestat i ara servia a la mainada per jugar a amagar.

L'Oriol apartà la cortina i en veure a Carmen, asseguda a la taula davant del televisor, ella resta muda en veure'l i feu cas del gest de silenci. Sense paraules, Carmen el va fer passar cap al final del passadís on l'Ismarais restava ajaguda al seu llit. S'esmunyí pel damunt del seu llit situant-se, com d'altres vegades, al seu darrere. Li féu un petó al coll, l'abraçà provocant l'esglai d'Ismarais que, fit a fit, va fer-li un petó als llavis.

· 18 ·

En mig la selva que envolta el poble, vora les platges, s'amaguen basses semblants als nostres gorgs de rius de muntanya. Talment com els Cenotes mexicans, es desconeix exactament la procedència d'aquestes aigües dolces, sense cap altra vida que la vegetació que s'endinsa des de la jungla cap a les aigües someres i des de la profunditat d'aquestes, cap al cel, perseguint la llum del sol que llueix per damunt de les fulles dels arbres.

Amb els peus dins la bassa, l'Oriol i l'Ismarais s'admiraven al veure els amics llençar-se a l'aigua. N'eren tants, com havien estat capaços d'encabir-se en el cotxe d'En Pedrito. Vuit a dins i dos asseguts al damunt la porta del maleter. Ple de cops i pedaços el Chevrolet havia vist millors temps encara que, dissenyat per convèncer a les classes potentades, ara servia als més humils.

Des de la seva arribada a l'Illa, exceptuant el primer moment, no els havien deixat sols ni uns instants. S'havien estimat i menjat a petons, fet l'amor i desitjat els bons dies, però en cap cas, disposat de temps per parlar de tot el succeït. Sense dir res, es miraren amb complicitat per escapolir-se de tothom, baixar en direcció a la carretera, engegar el cotxe i sortir a corre-cuita cap a la platja.

Al seu davant un oceà color maragda amb puntetes blanques provocades per l'escuma de les onades. Un blau marí intens s'allunyava en direcció a la immensitat de l'antic món. Un continent estrany i llunyà per l'Ismarais, on lluny de trobar-se com a casa, hi havia trobat l'enyorança. S'hi havia trobat petita. Desemparada. Sense saber que fer i on anar. Lluny dels valors de l'amistat i complaença de la seva persona i la dels altres. Gent desconeguda a qui havia d'agradar i per fer-ho, se sentia traïdora de la seva manera de pensar.

Esta es mi isla. Mi gente. – semblava dir-li Ismarais quan se'l mirava acotant el cap, s'avergonyia de la falta comesa al deixar-lo palplantat. A ell, al club, a l'afició, a la ciutat. L'Oriol l'abraçava i a la vora de l'aigua, s'enjogassava fent-li pessigolles i perseguint-la per damunt les onades fins a agafar-la, llençar-se a l'aigua damunt seu i bevent del nèctar de l'amor. A la sorra de la platja, atansada per una mà de l'Oriol, ell mossegava la seva roba per desar el descobert la seva pell. Menjar de les seves sines. Llepar la sal. Beure de la font de l'eterna joventut.

Ismarais s'escapolia i es despullava mentre s'endinsava cap al mar. L'Oriol la mirava i amb el desig encès, la perseguia llençant la seva roba a l'aigua nedant cap a ella. En la trobada, una abraçada els obligava a submergir-se mentre es besaven i intercanviaven l'aire dels seus pulmons. Amb els cabells solts, la llum del sol incidint en l'aigua, despullada, només a un metre de distància, semblava una sirena a ull de l'Oriol. Tanta bellesa no era d'aquest món.

Rodolant entre la sorra i les onades, abraçats i entrelligats de cames, l'Oriol va fer seva la innocència d'Ismarais.

· 19 ·

Altra vegada es repetia un comiat. Tots tres havien arribat a la terminal de l'aeroport, portant la maleta més gran i el cor més petit. Les abraçades i paraules d'afecte i de consol es repetien. Els consells, els records. L'obligació de seguir en contacte passés el que passés. Recordar que en l'Illa hi trobaria el seu refugi quan acabés tot plegat.

Difícilment les llàgrimes eren fingides. Ismarais l'abraçava i s'acomiadava girant cua i sense voler fer el gest de mirar enrere. L'Oriol, restava davant la porta de la duana. Pedrito sortia en direcció a Barcelona on l'esperava el directiu del Club.

Al cotxe, mamaíta Carmen cuidava d'en Juanito, el seu nét, d'avis catalans, cubans i russos, mare illenca i pare Gironí establert a Cuba. Un Míster benvingut a l'Havana.