divendres

Johan Cruyff, el meu ídol

Articles d'opinió de Cruyff, d'en Josep Cassany

19 de març de 1974,

Els meus pares m'han marcat un gol per l'esquadra! Llueixo la samarreta amb el 14 del Barça! Aquest ha estat un dels millors regals de la meva vida.

Veure'l jugar per la tele. Marcar-n'hi cinc al Madrid. Guanyar la lliga! i jo, vestint la samarreta de Cruyff. Mai vaig aprendre a xutar la pilota més lluny de la placeta del meu barri, però en tot cas, Johan em feia somiar.

La mare sempre em demanava calma, em posava molt nerviós, cridava davant la tele quan algú li etzibava una coça, marcava un gol o com a ell li agradava, l'ai de l'esglai quan la pilota picava en el pal de la porteria i no entrava. Segons m'explicava la mare, l'avi es va morir d'una angina de pit després d'escoltar per la ràdio com jugava el Barça amb el València. Sembla doncs, qüestió de genètica. Els nervis, clar!!

Quan va tornar per ocupar la banqueta blaugrana, jo vaig tornar a enganxar-me a veure futbol. Havia passat anys on patir, partit a partit, superaven amb escreix les alegries pels blaugranes. Per primer cop, admirava a un entrenador de futbol i començava a entendre les tàctiques.

No és que de cop jo fos un entès, en tot cas, hauria estat un xic ruc si no entengués les seves clares paraules: "futbol es futbol", "si tu tienes la pelota, el contrario no", "siempre marcar uno más que el rival", "prefiero ganar 5-4 que 1-0", "dinero en el campo y no en el banco", "hay jefes y indios",

Aquesta filosofia de futbol, també pots dur-la a la vida. Som com som i si no t'agrada, no miris.

Milà 4 - Barça 0, La derrota més amarga. Malalt, quaranta de febra i amb una tele sense comandament a distància. No em podia aixecar del llit.

He coincidit pels carrers amb molts de personatges coneguts i famosos, mai els he dit res i encara menys, he gosat acostar-m'hi per a demanar-los un autògraf. Crec que tots plegats hem de respectar-los la vida privada. Del Barça he conegut a Migueli i Xavi. Coincidit amb Rivaldo, Luís Enrique, Reiziguer, Rivaldo, Kluivert, Piqué i d'altres que no recordo. Cap m'ha fet més il·lusió de saludar que Johann Cruyff.

Els darrers anys, he vist com el famós entorn del Barça, a qui Cruyff va etzibar la culpa de tots els mals blaugranes, menyspreava la persona que ens va ensenyar la filosofia per convertir el Barça en un Club gran. Johan va allunyar-se i va continuar amb el seu estil. Ara l'ocupava entre d'altres, jugar al golf.

Mai he deixat d'escoltar les seves declaracions. Encertades o no, han mantingut geni i figura i per tant, ajuden a conèixer a la persona que, peti qui peti, ha estat el pare de l'actual joc blaugrana.

Cruyff, el meu ídol.

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Publicat al Periodico de Catalunya:
http://www.elperiodico.com/es/entre-todos/participacion/johan-cruyff-peti-qui-peti-pare-lactual-joc-del-barca-60267

http://www.elperiodico.com/es/noticias/entre-todos/mejor-homenaje-cruyff-salir-disfrutar-5011259


Etiquetes de comentaris: , , , , ,

dissabte

L'abraçada de l'os - Opinió Política Municipal de Girona


Articles d'opinió i relats curts en català d'en Josep Cassany


No us confongui la fotografia que il·lustra l'article. La fera no era l'Albert.

Per a qui no els conegui o mai hagi tingut tracte amb ells, després de tota la parafernàlia d'aquests dies creurà que aquest hauria estat des del primer moment el relleu natural. Estem fotuts doncs si no hi ha ningú millor.

Per edat, amistat o coincidències de la vida, a una ciutat petita com Girona o un poble gran com a mi m'agradaria creure, tard o d'hora coneixes d'una manera o una altra, als teus conciutadans.

Ho confesso, a l'Albert l'he conegut abans com a funcionari de govern que no com a amistat. Certament, la relació que he tingut amb ell, ha estat puntual i per tant, res li dec.

Amb la Marta, vides paral·leles i per tant, no ens hem creuat mai ni dues paraules. Hem coincidit casualment a molts de llocs, de festa, a vegades per feines semblants o els darrers anys, en actes on representava la voluntat dels seus votants, fent acte de presència.

Ens hem perdut a un gran pencaire. L'Albert és home de partit, lliurat totalment a la tasca que li encomanessin. Mai he cregut que era un Home de política. El millor soldat en qui delegar el pla d'atac dels ideòlegs que es mantenen al darrere i no s'hi juguen la vida.

Cert, l'Albert és part del sistema. Algú ha de fer la feina bruta. Ha donat la cara i s'ha presentat voluntari per anar a apagar focs.

El premi ha estat un caramel enverinat. En un partit conservador Gironí com CDC, qui ha manat va senyalar-lo com el militant més adient per succeir al gran líder. Si més no, treballaria i acataria les ordres rebudes sense protestar i voler donar la seva grisa opinió política.

Maldestre, amb poca gràcia, fora de lloc, fins i tot he escoltat com l'anomenaven Ballesta "El Curt", referint-se a la brevetat del càrrec i de passada, intentant ofendre'l. Certament, ningú ho pot entendre. Ni ell mateix, deslliurat del càrrec d'Alcalde, ho hauria planejat tan malament.

Avançar dinou llocs a la primera cursa, obligant als companys a renunciar a la seva oportunitat d'encapçalar l'alcaldia; no prometre "per imperatiu legal" i a la primera; posar el seu sou a debat tot just començar i fins i tot posar-se a negociar amb Ciutadans el cartipàs municipal, ningú pot dir que és un encert. És difícil estratègicament fer-ho pitjor. Certament, si algú ha cregut que el més beneit de la classe és el delegat de l'escola, s'ha confós. L'Albert no ha estat un trepa. El mestre li ha confiat la tasca de vigilar als companys mentre ell sigui fora.

Albert, has estat objecte de conversa en tot tipus de tertúlies. Creu-me, els teus companys de grup han estat els més actius a l'hora de fer plans maquiavèl·lics per enverinar els teus actes. A mi el que més em fot, és que els hi has posat molt fàcil.

Finalment a tots plegats explicar-vos, que el pla ha funcionat per a qui pren el seu relleu. Em sap greu, però en tot cas, sense atorgar-li els cent dies de glòria per criticar el seu mandat, la Senyora Madrenas passarà sense pena ni glòria. Així ho desitjo. Si més no, que no les faci de tan sonades, perquè no he percebut mai que ella es preocupés pel que passa a la ciutat, als seus habitants i als seus companys de viatge. Pobre Girona.

Bon viatge i bona sort.

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris: , , ,

dijous

Cau el teló

Cau el teló - Big Bang Amor d'en Pep Cassany



Agost. La ciutat resta deserta. Encara em pregunto que coi hi faig aquí.

El sol decau i la foscor s'esmuny per les cambres d'aquest edifici desert, tal escultura abandonada pels veïns, que no els atrau ni l'estimen doncs s'avança al seu temps i els obliga a acceptar que no disposen de cultura arquitectònica per entendre la tendència.

Duc l'ampolla d'aigua a les mans, la camisa oberta, la humitat de l'edifici omple d'estuba cada cambra, buida, tancada. Em cal una entrada d'aire que em permeti respirar.

Tinc temps, he arribat d'hora. Tot just dos quarts de nou i es fa fosc. Em caldrà una llanterna o la sort, que arribin a l'hora i la penombra no envaeixi tots els racons.

M'acosto, obro i trec el cap per fora de la finestra i res es mou. Les fulles dels arbres resten immòbils. Les tinc a tocar de dits. El fullam de la fila dels arbres del carrer, oculta la façana d'aquesta nova casa, jove, vigorosa, vergonyosa.

Al seu davant, un vell edifici mostra d'un passat oblidat. Sense gens de gràcia. Ocupat per noies joves que a l'hivern, estudien de dia a la Universitat i romanen tancades a les cel·les, custodiades per dones que executen impassibles el seu credo.

S'obre el teló. Una tènue llum apareix al meu davant. Una noia acaba d'entrar a la seva habitació. És estrany, encara falten quinze dies perquè comenci l'escola.

Resto dret darrere la finestra, m'enduc l'ampolla a la boca i continuo badant. Observo com es mou pel dormitori. Em sembla neguitosa, té calor. Obre la finestra.

Prenc la cigarreta i l'encenc. Veig com ella feineja pel dormitori, endreça la taula de llibres, mou la cadira i la situa al mig de l'escena. S'amaga. No m'ha vist. A mig de la cambra i girada d'esquena a mi, observo com es desprèn de la samarreta i rau mig despullada.

Em faig enrere. No m'ha vist i no vull que em vegi. Pretenc veure l’obra de teatre sencera. Les fulles de l'arbre davant la façana  de la vergonya i l'edifici desert, es converteixen en la meva torre de guaita camuflada. En cap cas ha d’adonar-se de la meva presència que, com a visitant indecent,  l'espio mentre es canvia.

Deixa caure les faldilles i es mou del dormitori en calces i sostens. De cotó, gruixudes, De ben segur, comprades a mercat per sa mare que, encara creu que la filla és una nena que no creix i en tot cas, dono fe, que la noia s'ha convertit en una dona de bon mirar.

Ajup el seu cap i els cabells cauen endavant i tornen enrere per acabar lligats amb les mans que els recullen i acaben pentinats en una cua de cavall. És panotxa, els du arrissats. Té la pell blanca i fina, tacada per les pigues que apareixen concentrades a l'esquena i envaeixen tots els racons del seu cos.
Marxa d'escena i al meu torn, em proposo a fer un recés que em tranquil·litzi. Dues passes enrere i una altra al davant, no em vull perdre l'espectacle. Si que triga. 

Alguna cosa es mou, una ombra s'allarga en escena. Arrossega  un objecte gran i pesat. S'atura al costat de la cadira i es disposa a asseure. Mou el coll d'un costat a l'altra, en diagonal i endavant i enrere. S'atansa de mans, les gira, obre els braços i asseguda, mou el tors cap a una banda i la contraria. S'obre de cames i les tanca, manté els peus plegats, aixeca els talons recolzant-se amb les puntes dels dits i novament recupera la posició.

S'aixeca, hi ha quelcom que la molesta. És la tira dels sostenidors que, amb un àgil moviment de dits, descorda, extrau i llença. No en té prou, la molesta, es desprèn de la darrera peça de roba i es mostra, talment com acabada d'arribar en aquest món, despullada i preparada per començar la funció.

S'ajup i resta lluny de la meva mirada robada. Aixeca maldestra l'objecte del misteri que em tenia encuriosit. Esvelt, delicat, mimètic a les corbes del seu nu. Quasi de la mateixa alçada. Amb una mà s'ajuda a mantenir-lo en equilibri dempeus, amb l'altra, pretén a fiançar l'arc que permeti maltractar-lo o acaronar-lo segons sigui el moment.

Comença el concert. Sèu, situa l’instrument al seu davant, s'obre de cames i em permet contemplar el seu sexe rogent. Acosta la fusta als seus pits i es prepara. L'arc acarona les cordes i una nota brolla per la boca del violoncel.

Un so dolç s'esmuny de la cel·la, s'escampa pel carrer i travessa la meva finestra. Els seus dits premen les cordes fermament, les mans es desplacen pel mànec i l’arc, extreu la melodia. 

M'embruixa i no deixo de complaure'm. M'allunyo i m'acosto al forat dels sentits per tal de no ser descobert mentre ella representa la música de la meva vida. M'embriaga. 

Una imatge llampega a dintre meu. M'he imaginat a mi mateix, a la seva cambra, assegut al seu darrere i obert de cames per incorporar-la al meu espai vital. Ella interpretava una sensual melodia.

Es fa el negre. La imatge es fon. Cau el teló.


--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor


Etiquetes de comentaris: , , , ,

divendres

Plaer

https://www.amazon.es/dp/1548242055?tag=cassany-21&camp=3598&creative=24794&linkCode=as1&creativeASIN=1548242055&adid=1T1V5X79WX8S4CNSY2XQ&



Plaer

Vindràs, em veuràs i em faràs dos petons.

Podràs tocar-me i potser en un primer moment em notaràs incòmode. Vés a saber. Els somriures dels meus llavis quedaran eclipsats per la llum que desprenen els meus ulls al veure't. Nerviosos.

Caminarem de costat. Parlarem del viatge, la trobada, el temps.

Ens sabrem desitjosos del fet que arribi el moment.

Obriràs la porta i tornaràs a llençar les claus i l'abric damunt la primera cadira que trobis camí cap a l'habitació. Em demanaràs que em posi còmode i  quan en sortiràs, ho faràs mig nua, tapada pel barnús, les calcetes de cotó i els mitjons de mitja cama.

Remenaràs per la cuina tot cercant dues copes doncs, he dut una ampolla de vi. Assegut en el sofà, mentre observo com et mous, em poso calent i intento que no se'm noti. T'adones que et miro i et menjo amb la mirada.

Seus  a prop meu i se t’obre el barnús per fer lloc a les teves cames que s'acomoden arronsades al coixí del sofà.

Enretiro els cabells del teu rostre per aconseguir mirar-te els ulls i t'acostes mentre em parles per fer-me un primer petó que s'allarga per a donar el temps a les nostres llengües a mullar-se i per fi, jugar amb els teus llavis.

Potser ens molestaran les copes de vi que tenim entre mans i mentre cerquem la taula, m'esmunyiré damunt del teu coll per besar-lo, llepar-lo i mossegar-lo.

Cau el vi i s'acosten les mans per atansar-te una mica més cap a mi. M'esprems la boca mentre la meva mà agafa del teu pit i el mugró surt cap enfora. En surt la pell de gallina i per escalfar-lo, m’hi acosto lentament, en beso els costats i amb la mà et prenc per la cintura i em poso el mugró a la boca mentre escolto com s'escapa el primer dels teus gemecs..

No em deixes respirar. Vols que em mengi els teus pits. Que els magregi, els mulli. M'agafes pel cap i em menges la boca quan amb força, esquinces la camisa que no et deixava veure la meva pell.

Et menges el meu coll per fer camí de baixada cap a l’infinit. La teva llengua s'entrebanca amb els meus mugrons i les teves mans descorden destrament el cinturó per continuar amb els botons dels pantalons, fer-te espai, posar-hi la mà per dins i deixar al descobert el meu membre que ara guardes entre els teus pits. T'hi enjogasses tot mirant-me de fit a fit, just a temps abans no abaixes la mirada, tot decidint, com començaràs la mamada.

T'aixeques, fas caure el barnús. Et quedes dreta al meu davant mentre et mous i agafes del meu cap per acostar-lo al teu entrecuix - Menja-te'l- em supliques.  Estàs molla i et molesten les calcetes que amb les dents, intento que s'esmunyin a un costat per poder contemplar els pèls damunt del teu cony.

T'agafo pel cul i clavo la meva llengua a l'entrada del teu sexe, tot jugant  i cercant entre els teus llavis el gust de la mel que m'ofereixes aquesta nit. Les cames et fan figa quan em veus als teus peus i amb la llengua clavada dintre teu. M'aixeco d'una revolada situant-me al teu darrere i les mans, ressegueixen la silueta del teu cos nu, per continuar masegant els teus pits, agafar-te pel coll i prémer amb força, encara que tu, girant el cap em mossegues la boca i desitges de veritat que arribi el nostre moment.

Dreta, poses les mans al sofà aguantant el cul cap amunt i jo que et miro, em despullo i m'agenollo al teu darrere per menjar-te’l. Em provoques.

Notes com els meus dits s'esmunyen pels forats molls, delerosos de ser penetrats i ara si, és un crit anunciant el que s'acosta. No tens temps per a perdre, doncs si volies veure'm, era per follar-me i sí, ara ha arribat l’hora en el que t’has decidit, empenyent-me cap al sofà, fent-me seure i demanant-me submissió. Girada d’esquenes per no mirar-me mentre m'ensenyes la gropa, estires de la meva polla i la dirigeixes dintre del teu cony.

És xop. T'has posat al meu damunt i tirada cap enrere, ets l’instrument imprescindible del músic, encara que amateur, toco per plaer.

Lentament i a voltes de manera compulsa, et mous, fent anar els teus malucs de costat a costat i de davant a darrere. Cavalques al meu damunt i se m'escapa el meu crit de desig. Folla'm!

Sento com s'estremeix el teu cony i em mulla. Tanques les cames per no deixar-te perdre ni un instant del plaer provocat per aquest orgasme. T’atures, restes immòbil, estorada. Jeus al meu costat i no em  mires.  No et gires. Encara en vols i en voldràs més.


--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor



Etiquetes de comentaris: ,

dilluns

Safari - un relat curt de l'amor i el sexe a partir dels solters de més de 40

un relat d'amor i sexe d'en Pep Cassany



Des del meu lloc de guaita, no em calen prismàtics per observar com es mouen les bestioles, els caçadors i tota la parafernàlia que l'envolta.

Primer, cal lloc i hora de trobada per assignar a cadascú el paper de guia, conductor, caçador o presa. Tots i totes ben guarnides d'acord al paper que hem decidit executar. Fetes les adients salutacions i presentacions entre rialles i comentaris en grupet, es formen les primeres impressions per acostar-se al tête a tête.

Ara ja saps com es mouen els companys i companyes. Tots tenim el nostre rol dins el grup i en aquest bloc d'apunts, començo a esbossar les atribucions de cada participant.

Organitzadors de l'esdeveniment: Són els encarregats de fixar els límits del terreny de joc, restaurants, pubs i discoteques recomanades. Disposen de capacitat de convocatòria i talent per triar la temàtica i l'univers per on ens mourem. Vetllen perquè tothom s'ho passi bé. Elles no es poden descontrolar.

Guies i conductors: Veterans de mil trobades. Coneixen la jungla i les bestioles com ningú altra. Saben que són objectes de les mirades de tothom. Mouen fotògrafs, curiosos, la caça i els caçadors de costat a costat. Duen les escopetes amb mira de precisió i no llencen el tret a excepció que la peça s'ho valgui o erri el tret el novell de torn.

Caçadors/es, de tres o dues potes, abans de sortir de caça, engreixen l'arma, preparen detingudament la munició i parlen entre ells i elles per saber a cadascú quin blanc li pertoca aquella nit. Segurs de l'èxit de la cacera, preparen la casa per si els cal celebrar-ho a la tornada.

L'àguila guaita de tan amunt que li costa triar entre tanta abundància de carn. A vegades, s'acaba menjant a la rata quan podria haver caçat una pantera.

Els corbs es mouen per totes bandes, observen si poden picar ací i allà. Vigilen com la lleona es menja el cérvol i de tanta por que els fa, si no marxen, acaben per menjar-se els cucs.

Els voltors, tips d'esperar carn fresca només els queda l'opció d'atipar-se de carronya o deixar passar un altre dia per tastar el regust més amarg del mort que ningú vol.

Lleones, reines de la selva, inabastables. Panteres, devoradores d'homes i nens. Zebres, camuflades a la manada. Rinoceronts, bèsties salvatges amb males puces que t'amenacen quan te'ls mires. Elefants, grans i grassos, amb qui comparteixes simpatia però no aniries a fer un tomb. Serps, verinoses, pèrfides, llefiscoses. Mones i ximpanzés, juganeres de tu a tu i perilloses en grup. Cabres, cabrits i cabrons, xais degollats. Girafes....

Finalment, els caçadors de fotografies, observadors de la bona marxa de l'esdeveniment. Se'n guarden prou de disparar furtivament si no volen ser atacats per les feres perilloses. Més aviat, disparen quan les bestioles s'agrupen a la barra per beure, somriuen i criden, abans no decideixin llençar l'atac d'una a l'altra per menjar-se'ls aquest vespre.

No em caldria explicar que fan els nadius. Guaiten. Miren, escolten, observen i callen.

És dissabte i per tant, nit de caça major. No us confongueu, no sóc a la Sabana Africana, no cal recórrer tantes milles de distància, ni emprar tants recursos econòmics per participar en un Safari. Es mouen pels voltants de casa, de bar en bar o en pubs i discoteques.

O sigui, ja ho sabeu. No cal marxar lluny per participar de safari, només cal que sortiu un dissabte a la nit amb una colla de solters i solteres de Girona, fanàtics de la cacera.

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor




Etiquetes de comentaris:

divendres

Luxúria

luxúria - Big Bang Amor


Luxúria

Tot just arribava a casa. Havia sopat amb les amigues després d'un dia de feina llarg i cansat.

Vivia en un pis de l'eixample de Barcelona i mentre pujava a la quarta planta en ascensor, el veí del cinquè no deixava d'espiar la pantalla del seu mòbil. Marta, tenia una cita virtual amb un dels seus amants i el temps se li tirava a sobre. Passava més d'una hora de la convinguda i començava a imaginar, com reconduiria el seu joc.

Llençà les claus i l'abric damunt la primera cadira buida que va trobar de camí cap al dormitori. Començava la partida i la contesta al darrer missatge rebut, només podia ser de sorpresa. Quatre ratlles escrites pel seu amant virtual, demostraven la capacitat que tenia per seduir-la amb la paraula, més enllà de les fotografies pornogràfiques que li enviaven d'altres homes de la xarxa.

Mentre llegia i relliga, una vegada i una altra, el text que la situava com a protagonista del relat, s'adonava que, sense conèixer-la massa, aquell Home havia extret l'essència de la seva presència a les xarxes socials.

Li agradava provocar-lo continuadament. Ella va començar per descriure-li la incomoditat que li provocava la roba de treball en arribar a casa. - On s'havia quedat el dia abans? sí, li havia enviat una imatge seva on amb el braç es tapava els pits i que per tant, marcava el punt de sortida per a continuar amb el seu joc.

L'intercanvi de missatges es precipitaren damunt del llit. Imatges a canvi de paraules. El joc de la Marta consistia a excitar l'escriptor amb les imatges del procés de despullar-se com si ell fos al seu davant. Retratava el seu cos vestit, les escletxes de la brusa que, descordada li deixaria entreveure la delicadesa de la seva pell i li suggeriria, llençant les peces de roba a terra, li tocava a ell descriure l'escena en un relat privat.

Marta va imaginar-lo assegut en una vella butaca de cuir, vestit de sastre, cames encreuades i braços oberts. Mans delicades, dits de pianista. Ideals per recórrer cada mil·límetre del seu cos.

El mugró del pit de Marta apareixia en la primera d'aquelles imatges i a canvi, el missatge la incitava a percebre la presència de l'amant acostant-se per l'esquena, fins a sentir-lo tan a prop que a ell li fos possible, amb el nas, tocar al clatell i així, ensumar la seva pell.

Les calcetes negres d'encaix la molestaven. Boniques però incomodes per estar per casa. Fora prou suggeridora la imatge d'una tira caient pels malucs? Amb la foto li diria que aquest era el camí.

Un fil de pèl damunt el seu sexe afaitat i llis que a poc a poc, començava a notar-se humit i calent. Ell li va demanar que es poses de quatre grapes i Marta, en caure damunt del seu llit, amb les calces encara entre cames i a mitja cuixa, li envià la seva foto en aquella postura i que executava per exprés desig del seu amant.

Tan sols li quedava tocar-se. Imaginar-se la situació. Intuïa com sentiria el membre d'aquell mascle al seu damunt. Dintre seu. Com li mullava el cony mentre li menjava amb la boca. Necessitava mossegar-li el seu membre, engolir-lo fins al fons i resseguir el seu contorn fins a arribar als seus ous, mentre les seves mans, cuidaven que no li faltes atenció a aquell fal·lus erecte. Follar-se'l allà mateix, al seu llit. Lligar-lo. Fer-lo fondre de desig.

Llençar un cop i un altre la roba a terra i novament, demà, recomençar amb el millor sexe que pot obtenir en el moment. Suggestionar el cervell, l'òrgan sexual més potent del ésser humà.


--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor



Etiquetes de comentaris: ,

dijous

Desig - Un relat eròtic del Big Bang Amor d'en Pep Cassany

https://www.amazon.es/dp/1548242055?tag=cassany-21&camp=3598&creative=24794&linkCode=as1&creativeASIN=1548242055&adid=1T1V5X79WX8S4CNSY2XQ&



Desig


Dos segons. La teva imatge reflectida a la pantalla del meu mòbil. Dos segons i en el precís instant d'obrir la foto, vaig reconèixer les regles de joc. 

Deu minuts de conversa i ja desitjo una nova partida.

Pressa, abans no s'acabi la joventut i es marceixi la bellesa. Pressa per no fer tard. Abans no es marceixi la pell, abans no apareguin els solcs de l'experiència, la saviesa i el coneixement. Pressa per trobar qui et faci seva i et desitgi pel teu cos.

Mantens l'anonimat abans no et decideixes qui pot ser per a tu una bona parella. A voltes solitària, a voltes compartint-lo amb qui vols atraure i rarament, amb normes preestablertes.

El color dels teus cabells  fent joc amb la camisa que t'acompanya en els dies de colla.

Pressa per viure de pressa, abans no s'escapi la joventut que no et permeti pujar al Castell. Abans els malucs no s'eixamplin, les natges s'engreixin i l'agilitat i la força defalleixi.

Joc, emoció, plaers ocults. Desig de ser desitjat i desitjada i certament, la teva imatge m'evoca desig per desitjar-te.

Hi jugo. Em complaus.

Les agulles del rellotge discorren al seu pas lent, s'enjogassen i ens imposen la seva dictadura segon a segon, Transcorre el temps lentament, feixuc per qui té pressa. Encara manquen sis hores i dotze minuts. Tot plegat, un joc d'encaixos. Cert, ara tinc pressa.


--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor


Etiquetes de comentaris: ,