Cau el teló
Agost. La ciutat resta deserta. Encara em
pregunto que coi hi faig aquí.
El sol decau i la foscor s'esmuny per les cambres
d'aquest edifici desert, tal escultura abandonada pels veïns, que no els atrau
ni l'estimen doncs s'avança al seu temps i els obliga a acceptar que no
disposen de cultura arquitectònica per entendre la tendència.
Duc l'ampolla d'aigua a les mans, la camisa
oberta, la humitat de l'edifici omple d'estuba cada cambra, buida, tancada. Em
cal una entrada d'aire que em permeti respirar.
Tinc temps, he arribat d'hora. Tot just dos
quarts de nou i es fa fosc. Em caldrà una llanterna o la sort, que arribin a
l'hora i la penombra no envaeixi tots els racons.
M'acosto, obro i trec el cap per fora de la
finestra i res es mou. Les fulles dels arbres resten immòbils. Les tinc a tocar
de dits. El fullam de la fila dels arbres del carrer, oculta la façana
d'aquesta nova casa, jove, vigorosa, vergonyosa.
Al seu davant, un vell edifici mostra d'un passat
oblidat. Sense gens de gràcia. Ocupat per noies joves que a l'hivern, estudien
de dia a la Universitat i romanen tancades a les cel·les, custodiades per dones
que executen impassibles el seu credo.
S'obre el teló. Una tènue llum apareix al meu
davant. Una noia acaba d'entrar a la seva habitació. És estrany, encara falten
quinze dies perquè comenci l'escola.
Resto dret darrere la finestra, m'enduc l'ampolla
a la boca i continuo badant. Observo com es mou pel dormitori. Em sembla
neguitosa, té calor. Obre la finestra.
Prenc la cigarreta i l'encenc. Veig com ella
feineja pel dormitori, endreça la taula de llibres, mou la cadira i la situa al
mig de l'escena. S'amaga. No m'ha vist. A mig de la cambra i girada d'esquena a
mi, observo com es desprèn de la samarreta i rau mig despullada.
Em faig enrere. No m'ha vist i no vull que em
vegi. Pretenc veure l’obra de teatre sencera. Les fulles de l'arbre davant la
façana de la vergonya i l'edifici desert, es converteixen en la meva
torre de guaita camuflada. En cap cas ha d’adonar-se de la meva presència que,
com a visitant indecent, l'espio mentre es
canvia.
Deixa caure les faldilles i es mou del dormitori
en calces i sostens. De cotó, gruixudes, De ben segur, comprades a mercat per
sa mare que, encara creu que la filla és una nena que no creix i en tot cas,
dono fe, que la noia s'ha convertit en una dona de bon mirar.
Ajup el seu cap i els cabells cauen endavant i
tornen enrere per acabar lligats amb les mans que els recullen i acaben pentinats
en una cua de cavall. És panotxa, els du arrissats. Té la pell blanca i fina,
tacada per les pigues que apareixen concentrades a l'esquena i envaeixen tots
els racons del seu cos.
Marxa d'escena i al meu torn, em proposo a fer un
recés que em tranquil·litzi. Dues passes enrere i una altra al davant, no em
vull perdre l'espectacle. Si que triga.
Alguna cosa es mou, una ombra s'allarga en
escena. Arrossega un objecte gran i pesat. S'atura al costat de la cadira
i es disposa a asseure. Mou el coll d'un costat a l'altra, en diagonal i
endavant i enrere. S'atansa de mans, les gira, obre els braços i asseguda, mou el
tors cap a una banda i la contraria. S'obre de cames i les tanca, manté els
peus plegats, aixeca els talons recolzant-se amb les puntes dels dits i
novament recupera la posició.
S'aixeca, hi ha quelcom que la molesta. És la
tira dels sostenidors que, amb un àgil moviment de dits, descorda, extrau i
llença. No en té prou, la molesta, es desprèn de la darrera peça de roba i es
mostra, talment com acabada d'arribar en aquest món, despullada i preparada per
començar la funció.
S'ajup i resta lluny de la meva mirada robada.
Aixeca maldestra l'objecte del misteri que em tenia encuriosit. Esvelt,
delicat, mimètic a les corbes del seu nu. Quasi de la mateixa alçada. Amb
una mà s'ajuda a mantenir-lo en equilibri dempeus, amb l'altra, pretén a
fiançar l'arc que permeti maltractar-lo o acaronar-lo segons sigui el moment.
Comença el concert. Sèu, situa l’instrument al
seu davant, s'obre de cames i em permet contemplar el seu sexe rogent. Acosta
la fusta als seus pits i es prepara. L'arc acarona les cordes i una nota brolla
per la boca del violoncel.
Un so dolç s'esmuny de la cel·la, s'escampa pel carrer i travessa la meva finestra. Els seus dits premen les cordes
fermament, les mans es desplacen pel mànec i l’arc, extreu la melodia.
M'embruixa i no deixo de complaure'm. M'allunyo i
m'acosto al forat dels sentits per tal de no ser descobert mentre ella
representa la música de la meva vida. M'embriaga.
Una imatge llampega a dintre meu. M'he imaginat a mi mateix, a la seva cambra, assegut al seu darrere i obert de cames per incorporar-la al meu
espai vital. Ella interpretava una sensual melodia.
Es fa el negre. La imatge es fon. Cau el teló.
--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor
Cap comentari
Que t'ha semblat ? Dona'm la teva opinió i descobreix què en pensen els altres. Escriu el teu comentari aquí