Bona gent, bons amics

Dies enrere, algú va gosar tocar el timbre de casa. - Baixa - em va esperonar - i en reconèixer la seva veu, vaig adonar-me que encara, malgrat el temps, la recordava.

A l'altra banda del vidre de la porta, hi havia una capseta de cartó. - Sa i bo - resava l'eslògan. En Xavi, l'encarregat de la fleca de Can Boix, reclamava la meva atenció des de dins del seu cotxe. Badoc i astorat, sense obrir la capsa, vaig adonar-me que m'havia portat el tortell de Rams. - Gràcies Padrí - vaig cridar instintivament. - Com estàs? vaig preguntar - bes, quina pregunta més ridícula. A les onze del matí, en acabar el torn de nit de flequer, en plena pandèmia i treballant com un camàlic per abastir-nos a tots de pa, pastissos, xuixos i mones, com pot estar un home treballant més de dotze hores cada dia: Cansat, molt cansat.

- Molt bé, nosaltres estem bé. La meva filla gran ja l'ha passat i se n'ha sortit sense cap altra conseqüència - vaig cridar. Gràcies per recordar-te de mi.- I tot seguit, amb el tortell a una mà i el somriure a la cara, vaig enfilar les escales cap a casa tot pensant - Quin tio! - no hi ha com tenir bons amics.

Coneixent la importància de les xarxes socials, abans no hi clavés queixalada, vaig fer la fotografia d'aquell torell farcit de cabell d'àngel. La dóna, encara no s'havia llevat i en obrir la capseta, l'olor dolç del tortell va arribar al meu nas tal perfum embriagador.

La Montse es sorprendria molt en veure aquella menja. Segurament, encetaríem el tortell per esmorzar i malgrat que no m'ha agradat mai el cabell d'àngel, no en faria cap lleig. Era més important el detall d'en Xavi d'haver-nos recordat malgrat el confinament i la manca de contacte d'aquests darrers dies que, la meva estupidesa en prejutjar que no m'agradava el cabell d'àngel.

Que bó! - vaig dir en veu alta. - Boníssim! - va dir la Montse.- Quin detall! - És un bon jan.

Mentre ens anàvem cruspint el tortell vaig decidir no compartir la seva fotografia a les xarxes socials. No hi havia manera de traslladar les sensacions que acabàvem de viure. Un plaer a la vista, al gust, al tacte, a l'olfacte, i el més important, una sensació íntima, la d'amistat.

Tal com sóc jo, temps enrere, el més normal hauria estat esbombar la notícia a tot bombo. Ensenyar les fotos a Facebook, compartir-la en els grups de Whatsapp o fins i tot, escriure un petit conte per agrair el gest del pastisser. No sé si vaig pensar en la famosa frase d'en Pujol "ara no toca" però de ben segur, en un o altre moment ja sorgirà la forma més natural d'agrair el seu gest.

No havien passat dos dies i en Xavi ja en tornava a dur-ne alguna de cap. - Coneixes a algú de l'Hospital Santa Caterina? - Hem decidit fer-los arribar la Mona de Pasqua a tots els nens i nenes que estan ingressats. Caram !, aquest tio no para de sorprendre'm! - A tots, vaig preguntar retòricament? - Una mona per cada nano i uns bunyols pels metges, infermeres i personal del Centre.

Tanta generositat no m'estranyava provenint d'en Xavi. L'hi he vist fer amb altres persones i altres circumstàncies i com no podia ser d'altra manera, ara de forma desinteressada i generosa, havia decidit fer seu l'eslògan del gremi de pastissers. "Cap nen sense mona".

En un món com el nostre on tot just ara ens adonem de la importància que tenen els serveis públics i els essencials per tal de mantenir-nos a tots amb VIDA (en majúscules per tal que tothom comprengui la importància de la salut per damunt de tot), a banda del reconeixement als sanitaris, científics, bombers, policies, treballadors del camp, del mar, dels mercats, etc., etc., etc., no creieu que hauríem de fer un homenatge a tots aquells que s'hi estan deixant la VIDA per tal que tots plegats continuem endavant? Tan important és la salut física com la mental i per descomptat, els gestos d'amistat i afecte en són una prova evident.

Tip d'escoltar, llegir i veure notícies sobre l'evolució de la pandèmia, la societat s'ha mobilitzat per desestressar-nos del confinament gràcies a les noves tecnologies i xarxes socials. És en aquest canal on les persones (les que no disposem d'un altaveu públic), compartim missatges per recordar-nos que no estem sols.

Així doncs, els petits gestos, els de la bona gent, els gestos dels bons amics, he decidit que no poden passar desapercebuts per les persones del meu entorn. Per això, vull agrair el gest d'en Xavi Noguera i a les fleques i pastisseries que ell representa: Can Boix de Girona, les fleques de pa Sant Antoni i la marca "Sa i bo" que les uneix, per haver dut el missatge d'esperança a tots els nens. "Entre tots, ens en sortirem. Amb bona gent i bons amics com en Xavi, tot anirà bé"

Per:
Pep Cassany.
Escriptor
@josepcassany