ORFES

Quaranta anys darrera una barra o una cuina són més que suficients per pensar que poden estar més que cansats. Es fan grans, o no tant. Igual que els parroquians que dia a dia han omplert Can Vidal.

D'ençà que varen obrir el petit local del Carrer Anselm Clavé, en Vidal i l'Eva varen ser ells mateixos. L'un amb el seu inconfusible humor irònic i l'altra, refugiant-se en aquell forat que en deien cuina i que treia tapes excepcionals.

Qui s'hagi perdut el "lacón", el pop, els "pimientos del Padrón", tigres, braves o els vins d'origen Gallec com el Turbio o el Ribeiro, ja no hi són a temps.

D'aquell localet, amb lloc per cinc tamborets a la barra i quinze golafres a l'entresolat, puc explicar que els divendres al vespre acabàvem sent quinze a la barra i vint o vint-i-cinc a dalt. Tots plegats, coneguts parroquians i senyors amb un aparent èxit social. Periodistes, pintors, empresaris o carters, tots junts, o més ben dit, gairebé uns damunt dels altres, arreglàvem el món a la nostra manera de comprendre'l. D'allà sortien converses interessants per a reflexionar l'endemà si encara les recordaves, o riures d'acudits i personatges únics.

Recordo el dia en què l'Eva i en Vidal van comentar-nos que havien comprat un local a la devesa per canviar una mica el seu dia a dia. Més menús i menys vespres bojos. Un local on la gent no hagués d'estar barrejats, amb més comoditats, més taules, lavabos nous, una barra a mida de la panxa d'en Vidal, que dia a dia va anar creixent i una cuina com deu mana perquè l'Eva pogués cuinar com Déu mana.

Encara que tot era nou, els parroquians més o menys els mateixos, aquella nova proposta ens deixava una mica descol.locats, ara ja no  sempre èrem els mateixos i amb les nostres bestieses ens semblava ser observats. Gràcies al merder que es feia a la barra, tant davant com darrera, encara més d'un divendres nit es va acabar d'abaixar la persiana amb els cridaners a dins.

Com gairebé tots els negocis, la pandèmia també va passar factura a Can Vidal. Sortides sense ingressos equival a rosegar el roc a la faixa. També la cardiopatia que va patir en Vidal i que va obligar l'Eva a fer les tasques de la barra. Al final, entre una cosa i l'altra, un comença a pensar que ja no és tan jove com per estar al peu del canó dia a dia.

Per ells ara comença una nova etapa, i per nosaltres també. Un referent de la restauració gironina, distingida per la seva elaboració de tapes i menús, pels seus parroquians incondicionals i per tots aquells passavolants que varen quedar-se enamorats, ens quedem orfes.

Se'm farà estrany passar per sota els porxos i no veure en Vidal darrere la barra pelant patates o rentant gots, a l'Eva, escombrant i recollint o, els parroquians més veterans asseguts a la barra de Can Vidal.

Ben segur, a molts gironins i gironines només ens quedaria donar-vos les gràcies per haver compartit amb tots nosaltres la vostra manera de ser i fer, desitjar-vos salut i una llarga i amable jubilació.

Per:

Pep Cassany.

@josepcassany