dimecres

Com dir adéu, et trobarem a faltar

Des de jovenet la mort forma part de la meva vida, encara que seria més encertat dir, el ritu funerari de la mort. A hores d'ara, tots plegats, potser encara no hem après a dir adéu.

Tants caps, tants barrets i a mi no m'agraden tots. Tothom tria o deixa triar a la família com s'acomiadarà del difunt. En pau descansi, a vegades per a descans de tots i a vegades, dolorosa, inesperada o tallada molt abans del que mai ningú s'haurà imaginat i per tant, una llosa emocional difícil d'assumir i superar en tota una vida.

Quan formes part d'una gran família i ets el fill petit d'un pare, que també era dels més petits d'una família d'onze germans, en néixer els teus oncles ja són molt grans i alguns ja no els has conegut i d'altres, per edat, no viuran masses més anys. Dels avis, jo només tinc un record llunyà de l'enterro de l'avi Siset, i dels altres, excepte l'àvia Siseta, només en sé del que n'explicaven els pares quan miràvem fotografies.

Abans dels quinze anys, un amic d'un meu germà va patir un accident i ens va deixar.  No gaire més tard, un amic meu del carrer, un oncle, una tia o un parent d'algun conegut. Accidents, malalties, l'edat, hi ha mil i una desgràcies a patir per tal d'acabar al calaix. 

Gairebé tots els funerals que vaig anar de jove eren oficiats dins una Missa solemne. A banda del ritu catòlic, al capellà de la parròquia sempre li havia tocat oferir el consol a les famílies. Segurament en aquella època, coneixia als difunts per anar o no anar a missa cada diumenge i per tant, el Sermó i les paraules de condol, s'esqueien prou per fer-nos entendre la bonhomia de la persona que ens acabava de deixar i, d'acord a la seva fe cristiana, l'alegria que tindria Jesús en veure'l arribar al seu costat.

Sense d'altres valors i creences, la missa de difunts em semblava aterridora. Només aquells devots creients i practicants catòlics obririen les portes del cel. Un paradís on fruir de la presència de Déu Nostre Senyor on Àngels i Arcàngels, Verges, Apòstols i Sants vetllarien tota l'eternitat per nosaltres.

He plorat moltes vegades doncs a voltes, sóc tot sentiment. Recordar la presència i l'absència d'una persona a qui has estimat, em fa valorar la vida i confegir la meva pròpia escala de valors. A la vida no hi ha res més important que la salut i la família, l'amistat i la felicitat, pròpia i de tots els que t'envolten.

En les cerimònies de comiat laiques, on sovint la família o les seves amistats ens llegeixen la prosa del seu comiat, les paraules dels poetes i els texts triats per reflexionar sobre la vida i la mort del finat, em tornen a sonar buides de contingut. Entenc que en el tràmit de la mort, ningú hi està acostumat i jo mateix tampoc sabria com posar-m'hi.

No hi ha paraules de consol per cap pare que acaba de perdre un fill, ni per un fill que ha perdut prematurament a un pare o una mare. No hi ha resposta per la mort accidental, la malaltia o el suïcidi. Per molt que ens costi d'admetre-ho a hores d'ara, encara no sabem dir-los adéu.

Quan des del faristol, els fills, la dóna, els amics o una mare, asserenats per un moment, aconsegueixen parlar-nos a tots de la persona estimada, les paraules s'omplen de sentit. Cada mot, gest, mirada, llàgrima i somriure, són retornats a cents i a mils.

Celebrem la vida i acomiadem-nos a ritme de rock, si és això el que volia el difunt. En el meu cas, reserveu-vos un poema i una cançó, Vida.





Etiquetes de comentaris:

dissabte

No és indignació i ràbia, és fàstic

Empresonar-vos a vosaltres és empresonar un poble


A diferència dels titulars dels diaris i mitjans de comunicació que es referien ahir a la nit a l'estat anímic dels partidaris de l'independentisme com d'INDIGNACIÓ I RÀBIA, la resolució del jutge Llanera d'empresonar a tots els líders polítics catalans a mi em produeix fàstic.

Fàstic en observar com la interpretació de la llei provoca alegria en uns i frustració en els altres.

Fàstic en veure com un conflicte polític du a la presó als representants del poble i per contra, altres polítics i personatges de classe política que han robat, estafat i dilapidat, estan en llibertat i sense ordre de posar-los a la presó. No cal posar llista, és interminable. I no dic només espanyols doncs també n'hi ha de catalans.

Fàstic en veure a la policia catalana actuar a les ordres de l'espanyola, en contra del seu poble. Fins i tot, fent servir o ensenyant que pot fer servir les escopetes amb bales de goma, prohibides pel parlament Català.

Fàstic en llegir les declaracions dels polítics catalans, representants espanyols, alegrant-se de la situació que vivim i fent escarni del procés.

Fàstic de llegir com, altres ciutadans anònims com jo mateix, canvien o transformen la seva voluntat pacífica cap a un tarannà de confrontació oberta.

Fàstic de veure com Europa no és la unió de pobles i ciutadans sinó, un club d'Estats que es protegeixen entre ells dels seus propis ciutadans.

No estic indignat ni rabiós. He trigat vint-i-quatre hores a escriure i descriure com em sento i sense cap mena de dubte puc dir, em sento fastiguejat de pertànyer a una nacionalitat que no representa cap dels meus valors. Democràcia, pau, cultura, germanor.

Sense cap mena de dubte, el procés d'independència és un camí molt llarg. Fins i tot he de dir, de la mateixa manera que altres podeu pensar, no sé si mai l'arribarem a viure, ni nosaltres, ni els nostres fills. En tot cas, de ben segur, la llavor que ells s'han encarregat d'entaforar a la terra, la nostra terra, no ens enterra sinó que produirà arbres i flors.

Als nostres polítics i representants us demano, serenor, valentia i constància per defensar a Catalunya. Entenc tots els posicionaments i situacions personals en les quals us veieu immersos. Ningú de vosaltres mereix ser empresonat i per tant, els que sou a presó us hi esteu jugant la vida. Us volem a casa i haurem de fer el necessari per tornar-vos la llibertat.

A tots els polítics exiliats com a part de l'estratègia del procés i fins i tot, a aquells que ho heu fet per preservar la vostra llibertat individual i el dret dels vostres fills a gaudir de pare o mare, no deixeu de lluitar per Catalunya.

A vosaltres companys i companyes de procés, tips de manifestar-vos i complir amb tot allò que fins ara se'ns ha demanat, manifestant-nos a les portes d'arran i arreu d'Europa, encara que a hores d'ara ningú ens escolti, ens miri o millor dit, ens ignori, no deixem d'actuar com fins ara. En peu de Pau i tossudament alçats.

Etiquetes de comentaris: , ,

dimecres

Relats eròtics en Català - Vibracions - relat extret del llibre el carrer dels petons


Vibracions - Relat eròtic extret del llibre el carrer dels petons


Caminava sola, lleugera de pas, mans a les butxaques de la caçadora i amb la bossa creuant-li el pit i situada a un costat. Les sabates negres, pantalons de mudar. La Noa sortia cada dia corrents de casa i amb l'hora enganxada al cul, patia per no fer tard a la feina. Una contrarellotge diària on no podia fallar.

Catorze minuts i vint-i-cinc segons era el temps necessari per espolsar-se la son de les orelles i començar a funcionar. Ben comptat, esmerçava una hora diària del seu temps per anar i tornar del despatx. Cinc hores a la setmana i quaranta-vuit setmanes de feina. En total dues-centes quaranta hores a l'any, ben comptat en un any, anar i tornar de la feina li robava deu dies i deu nits.

Quan va començar la rutina, el camí es feia molt llarg. El fred o la calor, la pluja, i el vent afectaven el seu estat anímic. En asseure al davant de la pantalla de l'ordinador, esbufegava i premia el botó de re-inici de sessió. Disposava de les neurones en marxa i en això, algun mèrit li'n donava al constant exercici d'arribar quasi corrents a treballar.

Amb el cap fred, la Noa aprofitava el temps per pensar en les seves coses. N'hi havia de molt importants i d'altres que considerava foteses. Compraria el pa per dinar a la fleca del costat de l'oficina o en tot cas, prop de casa per no anar carregada.

A l'una i a les tres, els pensaments giraven als problemes en els projectes en què estava desenvolupant. Revisava el correu electrònic del mòbil, aixecava el cap de tant en tant i es fixava en el temps que feia aquell dia. Tancada a l'oficina, li costava de saber quin temps estava fent. Desconeixia quan havia plogut o si calia, desar l'abric a l'oficina i sortir amb el fulard sense res més per abrigar.

En acabat, a les set de la tarda, es permetia sortir a passejar. Mirava els aparadors de les botigues i de tant en tant, fixava altre cop la mirada del seu mòbil tot esperant, un missatge que la fes sortir de la rutina. En l'amor, la Noa havia sortit malparada i encara que res estava buscant, tot ho estava esperant.

Quinze minuts del seu dia, de tornada i caminant, els feia servir per pensar en què en seria d'ella si les coses no canviaven. Un o altre sempre l'anaven rondant. Darrerament havia conegut en Claudi, un home de més de cinquanta anys, afable, afectuós, una mica formós i al que ella li feia ballar el cap. Mentre no hi hagués cap més pretendent, la Noa es deixava conquistar. No tancava portes a ningú tot i que, ningú li semblava el pretendent adequat. Li hauria agradat de trobar, algú que li fes tremolar les cames en mirar-la. Un home en qui abocar els desitjos i estimar.

Sovint pensava, per deformació professional doncs, treballa en una enginyeria, com fer encaixar una peça quadrada en un forat rodó. Sabia molt bé què en tot cas, la peça quadrada, més petita, quedaria baldera i per tant, quatre forats per on podria entrar o sortir-hi de tot. Assimilava aquest exercici geomètric a la recerca d'un amor. Trobava tot tipus de peces menys aquella que encaixés exactament en la forma del seu cor.

Quan en Claudi no era capaç de despertar el desig sexual ni d'activar els cinc sentits de la Noa, ella no entenia per què encara pensava en ell. Se sentia perduda i li semblava impossible encaixar-lo a la seva vida com a res més que un amic. Incapaç de motivar-la, havia de fugir-ne. Però com fugir? Calia dir-li clarament que ella no volia res més que la seva amistat?, o hi era cert el mite que entre un home i una dóna no pot existir una amistat sense que hi hagi un desig ocult per posar-se al seu llit.

Un missatge vibrà entre les seves mans. Noa no coneixia el número de telèfon del remitent. No estava a la seva llista de contactes. Li estava proposant de quedar per fer el toc abans d'anar al cinema. Va mirar la fotografia del seu perfil i sense reconèixer qui era, es va proposar entrar a la conversa. Quina pel·lícula anirien a veure?, on vols que quedem?

Sense saber-ne més, Noa va sentir-se encuriosida. Desféu el camí de tornada a casa i es proposà quedar amb aquell home al Cafè Royal. Un lloc ben cèntric i prou concorregut, per a trobar-se amb un perfecte desconegut sense perill. Des de dins, ben situada, seguda en una de les tauletes del mig del cafè, teniu un angle de visió de 180 graus del carrer i de la Plaça. Podria veure'l arribar i en tot cas, si no li feia bona espina, podia amagar-se a la sala que hi ha a dalt del local.

Noa va reconèixer dies més tard, que aquells quinze minuts que va haver d'esperar en arribar abans de l'hora convinguda, se li feren eterns i feixucs. Un munt de cabòries li creuaren el cervell encara que, la més recorrent era, estàs com un llum. Com podia quedar amb algú de qui no en coneixia ni el nom.

El mòbil tornà a vibrar i la Noa, no va trigar a respondre. Ell ja havia arribat i ella, instintivament va girar-se a mirar. On era?, assegut en un banc, al seu davant, un home d'uns cinquanta anys, vestit esport i elegant, aixecà els ulls de la pantalla del seu telèfon i li va semblar reconèixer. Era ell?, no havia fet cap pas. Potser no l'havia reconegut o potser, no es coneixien de res?

La Noa va decidir silenciar el seu dispositiu, prendre's la seva copa de vi blanc i observar que feia aquell home mentre l'estava esperant. Prenia un licor blanc, en got baix i glaçons, color daurat. Va dubtar si seria rom o whisky. Prengué el diari i començà a fullejar-lo de la darrera cap al davant. Semblava interessar-lo més la part de l'oci que les notícies internacionals. De tant en tant, es mirava el rellotge i altre cop, la pantalla del seu mòbil.

A la Noa va semblar-li un bon jan. Una persona amb qui, aparentment, podria parlar-hi i en un cas, atorgar-li una oportunitat. Sense badar boca, aquell home amb qui s'havia citat, semblava ansiós per tal que algú arribés a buscar-lo i si més no, no semblava que l'esperés a ella. De la seva bossa de mà, prengué el telèfon i decidí contestar als seus missatges.

- Sóc aquí - li va dir.

- On ets? - va tornar a contestar.

- A la taula del davant.

En aixecar els ulls la Noa, aquell home els baixava per llegir el missatge acabat d'arribar. Alçà la vista i coincidint ambdues mirades, somrigueren. - No sé què dir, deus ser tu qui m'envies els missatges. Estava esperant.

- He rebut el teu missatge on em convidaves a fer el toc abans d'anar al cinema i encara que no sabia si jo et coneixia, suposo que t'has equivocat en enviar-lo. No sé qui ets o perquè tens el meu número de telèfon gravat al teu mòbil. Em dic Noa.

Resultaria irrellevant voler explicar com va transcórrer la trobada. Tot plegat es va resoldre en un instant doncs, a banda de presentar-se amb el nom d'Antoni, també va conèixer el nom de la seva parella, acabada d'arribar i amb presses per anar cap al cinema. Arribaven tard, s'excusà amb Noa i reclamà fer avia per pagar i marxar.

Altra vegada de tornada cap a casa, sola i cansada. L'esperava una vesprada llarga i avorrida davant del televisor, pijama i bata posada, un iogurt i quatre galetes i en acabat, si li entrava la plorera consolar-se amb un bocí de xocolata.

Una altra nit per oblidar i un munt de somnis per desitjar viure. Abans d'adormir-se es repetia - "Pensa, creu, somia i atreveix-te", demà serà un nou dia.

La Noa odiava el nom d'alarma per referir-se a l'hora en què havia de despertar. Com tothom O gairebé tothom, disposava dels cinc minuts de gràcia per romancejar. Darrerament li calia més força de voluntat de l'habitual. Amb els ulls mig clucs, enretirava els llençols per dirigir-se al bany, asseure a la tassa i deixar córrer l'aigua mentre deixava anar el primer badall.

Massa tard per anar a dormir o massa d'hora per llevar-se. Li costava de treure's la son de les orelles.

La rutina del matí no havia canviat en anys. Disposava d'una estona pròpia i l'altre llogada. La cafetera xiulava quan tot just acabava d'endreçar la cuina. Els vespres, en acabat de sopar, després d'un dia llarg i feixuc, tot just podia deixar els plats i estris del sopar damunt el marbre de la cuina. Sovint decidia rentar plats al matí.

A vegades en mirar el color del cafè, reconeixia el color dels seus cabells. Calien quatre cullerades de sucre, dosificades per igual quantitat, per endolcir l'amargor de l'aigua bullida. Mai gosaria anomenar-lo cafè americà. Més aviat, suc de mitjó.

A la cuina, una única cadira a sota de la taula i una tauleta digital al damunt. Amb el cafè, una ullada a la premsa digital i un repàs a les xafarderies de les seves xarxes socials.

En rentar-se les dents, mirar-se el mirall i fer quatre ganyotes per treure's les lleganyes, rumiava tot el que ahir havia deixat per fer avui. Deixava córrer l'aigua de la dutxa i començava a despullar-se lentament. Desfent el nus dels pantalons, de tan prima que estava, queien a terra. La camisa de dormir, tancada amb botons igual que la d'un home, era descordada lentament.

Abans el baf del vapor de l'aigua calenta no desdibuixes la seva imatge al mirall, es mirava el seu nu. De pell blanca, cabells negres, pits petits i un pubis depilat. Sense maquillatges, tatuatges, anells o pírcings. Talment acabada d'arribar al món.

El ritual dels matins, dia sí, dia no, consistia a rentar-se uns dies el cap i d'altres no. Li agradava sentir l'aigua com mullava els seus cabells i la molestava dur gorra de bany. En canvi, els dies en què no es rentava el cap, disposava de cinc minuts més per gaudir de l'aigua calenta.

En ensabonar-se la pell, s'enjogassava. Sentia cert plaer i quan el temps que s'agafava era prou llarg, donava sortida a la seva imaginació acaronant-se els malucs i el sexe. Fruïa en sentir com l'aigua calenta la penetrava. Amb el dit índex, es fregava el clítoris provocant-se una excitació augmentada pel desig de ser tocada per un home.

En arribar a l'orgasme, l'aigua i els dits penetrants provocaven un soroll rítmic que, en silenciar-se, acabava amb un gemec espasmòdic. Sentia les cames defallir-la. D'altres vegades, acabava asseguda al plat de dutxa, oberta de cames, mentre l'aigua la mullava i ella explorava cada forat del seu cos.

S'embolcallava el seu cos i els seus cabells amb la tovallola, sortint de la dutxa enmig de baf de vapor, davant d'un mirall amarat i còmplice per tal de no retornar la imatge d'una dona de més de quaranta, desitjosa d'estimar i ser estimada.

Els següents trenta minuts els dedicaria a potenciar la seva bellesa en un ritual precís i concís. Utilitzava el desodorant de barra, deixava caure les tovalloles i començava a eixugar-se els cabells amb l'assecador. Sense cap altra raspall ni pinta de pues, feia servir les seves mans per desfer qualsevol nus als cabells. Rematava els cabells amb l'espuma per tal de mantenir-los a lloc tot el dia.

Tenia cura de triar cada dia la roba interior conjuntada. La roba, perfectament planxada i endreçada a l'armari, era triada fent memòria del darrer dia en què se l'havia posat i, si li era possible, en una combinació diferent.

En maquillar-se, es proposava no semblar-ho. Aquest era el secret que li havia explicat la seva mare i sempre li havia donat bon resultat. Aprofitava el temps per pensar i sovint, es quedava confosa davant del mirall. Una vegada i una altra era traïda pels pensaments recurrents. Quan arribaria el moment de trobar la parella desitjada? Aquell homenot era tot el que podia desitjar? No hi hauria cap més home que l'estigués esperant?

La Noa sortia de casa, tancava la porta donant dues voltes a la clau i altra vegada, començava a caminar. Seria aquell dia el que no dormiria a casa?

Etiquetes de comentaris: ,

dilluns

El carrer dels petons


Un relat curt del carrer dels petons


I s'endinsaren en la foscor de la nit cercant el seu abric, calma, repòs. S'escoltaven els batecs dels seus cors, les passes de les seves sabates i en aquell silenci de complicitat, ho comprengueren tot.

I ella el mirà als ulls i, amb un fil de veu pronunciat com a un secret a cau d'orella, li explicà que el desitjava des d'aquell primer petó irresistible, visceral, intens.

Dels llavis, se'ls escapaven els somriures i a tots dos, dels ulls, en vessaren desitjos. Caminants, trepitjant les llambordes del carrer de la força, aturant-se, sota la dèbil llum dels fanals, en una nit fosca com la gola d'un llop, els seus peus s'aturaven al mig del carrer per menjar-se a petons.

De lluny, la seva imatge semblaria extreta d'un escenari d'ombres xineses, contraposades a la llum de les espelmes i mogudes per la mà d'un artista que els destinà a enamorar-se.

Dels seus cossos se'n desprenia la flama i per la seva complicitat, semblaria que les seves llengües eren les encarregades d'encendre els desitjos. Les mans no s'aturaven i nervioses cercaven el camí que els conduís a tocar la nuesa de les seves pells.

Per moments, traspassaven la imaginària línia del permès i arraulits contra les parets de les cases, es desaven portar per la seva excitació en saber-se ella humida i notar-lo a ell ferm.

De lluny veus ofegades i siluetes que s'acostaven a la parella d'enamorats, absents del blanc de les mirades dels vianants, sorpresos i envejosos de viure una història d'amor semblant. Personatges secundaris on ningú els para atenció. Joves mirant a dues persones grans, jugant a fer l'amor, a cap hora i sense casa, talment com a nens de quinze anys.

Et desitjava des d'aquell primer petó a la vorera, irresistible, visceral, intens.




Etiquetes de comentaris: ,

Camps, blat, mussols i esperances.

En Pep i l'interpretació de les imatges

Terra endins,
camps de blat,
geomètrics i endreçats.
No creix una espiga més alta que una altra,
totes semblants,
les d'un camp i les d'un altre.

Cau el sol a mitja tarda,
tenyeix la terra, els camps i els arbres.

Són sis arbres plantats de costat,
de la mateixa mida i alçada,
l'un al costat de l'altre,
recer del pagès que un dia decidí,
trencar la monotonia del paisatge.

Aturem el camí,
seiem a terra, al marge del camp.
De costat,
espatlla amb espatlla,
entrellacem els braços,
guarim les ànimes

Un grill canta i l'altra respon.
N'hi ha un a prop nostre i l'altre,
al costat d'aquells arbres,
recer del sol del pagès i ara,
niu de dos mussols que els guaiten.

Compartim el silenci doncs sabem,
no calen paraules.

Camps, blat, mussols i esperances.

Etiquetes de comentaris:

diumenge

Instants





Instants - quatre lletres poètiques


Hi ha un bocí de món on la terra s'endinsa cap al mar,
on hi ha qui guaita i guia als navegants.
Un turó on el cel, tenyit de colors,
ofega la llum d'aquest far.

Tanca els ulls i recorda,
quan el vent del nord bufa fort, semblant a la tramuntana,
esculpeix el teu rostre i neteja l'ànima.
Omple de vida la teva mirada.
Prou lluny, a prop de l'aigua,
una petita casa,
la del guarda, blanca, de mata baixa, talment pintada pels Déus i,
acompanyant la torre de guaita,
 far del Sud, a Noruega.

Surant a l'aire, gavines.
No baten les ales, el vent s'han endut els núvols i
 entre la terra i el sol,
elles s'enjogassen.
Captives del silenci, sense moviment aparent.
Blancs damunt el blau del cel.
Sol damunt un mar pla, brau i sord.

Soledat. Pren-me de la mà.
Acarona'm i deixa'm anar.
Deixa que et recordi, et prengui i et pinti.

No em deixis oblidar aquest instant doncs,
la felicitat,
em resta atrapada entre pedres i no em deixaria marxar.

Hi aniràs.
Tornaràs el dia en què la nit no enfosqueixi aquest cel,
il·luminant el somriure del meu rostre.

Instants de tu, per mi.

Etiquetes de comentaris:

divendres

Supermamis i papis


Articles d'opinió d'en Pep Cassany

Aniré al gra. Existeixen les Supermamis? Sí, igual que també existeixen Superpapis. Jo en conec i a hores d'ara moltes dones continuen dient que són llegendes. Potser ara estem canviant els papers i haurem de començar a protegir als homes.

Val a dir que segurament jo tinc un problema. El que entenc com a normal en una parella, segons sembla, no tothom ho entén igual. Per mi, no hi ha cap diferència en una parella, o entre un home i una dóna. El mateix que fa un, ho pot fer l'altra. I que ningú sigui tant tiquis-miquis de treure la fisiologia de l'home o dóna per fer evident la impossibilitat de l'home a parir. La natura ens ha donat aquests atributs i a hores d'ara, no hauria d'existir cap altra diferència.

Evidentment, l'educació què ens varen donar a casa, l'escola o al nostre voltant, ens ha marcat la nostra manera de ser i actuar envers els altres, en molts casos masclista, encara que també hem tingut prou temps per canviar. Això no vol dir, que nosaltres mateixos/es no ens estigui bé el paper que fem i no el vulguem canviar. De saber, ho sabem. De poder, podem. Només cal que ho vulguem fer. Per tant, allà cadascú amb el que fa i no fa, per ell/a mateixa i per qui té més a la vora.

Tema a part és la societat en la qual convivim. Si tenim normes, lleis o costums que no ens agraden, no són paritàries o igualitàries, quelcom haurem de fer per canviar-les. No creieu que a hores d'ara hi ha algú que hauria de començar a canviar el vot?

Per mi és evident que una dóna mana sobre el seu cos i per tant, no tinc cap dubte del dret que té qualsevol dona a avortar d'un embaràs no desitjat. Podem posar-hi límits de temps, però en cap cas, no caldria donar cap més explicació. Vosaltres pariu, vosaltres decidiu.

La igualtat dels salaris. Per la mateixa feina el mateix salari. Només faltaria!, hi ha algú que en dubti? Paritat de càrrecs públics o executius d'empreses, entenc que si tradicionalment hi han estat a càrrec els homes, ara els costi arribar-hi a les dones. No hauria de ser així doncs, jo firmo ara i aquí que vull a davant de les institucions i les empreses a les persones més ben preparades.

Ens toca a tots nosaltres educar als nostres fills en la igualtat. Si ho fem així, desapareixerà el masclisme, encara que jo em pregunto, el feminisme vol ocupar el lloc del masclisme o en té prou amb la igualtat? Ho dic per tal de començar a canviar velles etiquetes. De la mateixa manera que existeix el concepte de la Supermami i el del Mascle Ibèric, les llencem totes o comencem a masculinitzar i feminitzar les existents. Així doncs, hi ha homes que també porten endavant la casa, els fills, la feina i tampoc es queixen, de la mateixa manera que hi ha dones que no foten ni brot a casa, criden a la seva parella i deixen de banda als seus fills per anar a fer un toc amb les amigues. Eps!, abans no m'oblidi, la dóna que vol, també té el seu amant.

Tants caps, tants barrets i per tant, cada casa és un món. Els comportaments que acceptem o rebutgem, són decisions nostres.

Etiquetes de comentaris:

dimecres

No em tremolaran les cames

No em tremolaran les cames - va jurar-se a ella mateixa.


- No em tremolaran les cames - va jurar-se a ella mateixa.

De camí cap al Gran Teatre del Liceu, conduïa escoltant la seva veu. S'aventurava a somiar un IV acte diferent. L'òpera Carmen l'havia seduït i el tenor, li havia robat el cor.

Li semblava la darrera oportunitat per tornar-lo a veure. Tot just unes hores abans, havia aconseguit el darrer seient lliure que quedava al galliner. Volia parlar amb ell i fer-li saber que n'estava enamorada.

Amb tan poca antelació, només havia tingut temps per abocar tota la roba del vestidor damunt del seu llit i confiar que l'instint l'ajudés a encertar-la. S'emprovava un a un tots els vestits que disposava, de la mateixa manera que els descartava per ser adequats per la trobada. Uns eren massa acolorits, d'altres massa curts o escotats i d'altres, massa clàssics per tal de suggerir-li la bellesa que amagaria en l'interior de tanta roba.

Asseguda en el banc situat davant del mirall, es fixava en com aquelles mitges de seda negra l'estilitzaven les cames. Les cintes de la lligacama, allargaven la seva figura i en girar-se, mirava que les natges quedessin emmarcades entre llacets. Unes calcetes d'encaix negre conjuntaven amb el seu ànim luxuriós. Desitjava sentir-se desitjada.

En aixecar-se, descalça i mig nua, es fixava en la seva pell i en el poc que tapava. Amb les mans als seus pits, els acaronava comprovant la fermesa dels cinquanta. Cabell negre, ratlla als ulls, un maquillatge suau i un llapis de llavis brillant, remarcaven les faccions del seu rostre i donaven profunditat a la seva mirada.

Les sabates de taló estilitzaven la seva figura. Tensaven els bessons, les cuixes i li aixecaven el cul. Es sentia satisfeta i segura. A hores d'ara disposava de la silueta d'una ballarina adolescent, tot i ser mare de dos fills en edat universitària.

La Jordina va triar uns pantalons negres de cama ampla, acotats a la cintura i lligats amb un subtil cinturó de Pierre Cardin. Una camisa negra transparent i prou tupida, per deixar intuir sense ensenyar sota una tènue lluminària, no dur res més que li tapés els pits.

Finalment, sentí l'olor del perfum esclatant a la seva pell i va saber-se enllestida.

En arribar a la Rambla desà el cotxe en l'aparcament automàtic. Tingué cura de no desar res a la vista. Prengué el fulard i la bossa de mà on acostumava a guardar els seus secrets més preuats, aquest dia un petit programa de mà del Liceu i una barra de llapis de llavis.

Caminant de pujada pel centre de la Rambla, se sentia amb el magnetisme necessari per atraure les mirades dels turistes doncs, en una ciutat desendreçada, multicultural i poliglota, els vianants acostumen a vestir de forma senzilla i, en veure-la tan mudada, no podien deixar de mirar-la estranyats. Eren els barcelonins els qui no prestaven l'atenció que mereixia el públic del Teatre. Ells s'ho perden.

En mirar el rellotge de l'entrada s'adonà que havia arribat massa d'hora. En faltaven dues abans no comences la funció i desesperada, va demanar li permetessin esperar-se a la zona del bar o en un cas, la sala dels miralls, sabent que era improbable la deixessin entrar i ocupar el seu lloc. Quelcom màgic hi havia de succeir i així ocorregué. Un semblant conegut, vestit amb vestit d'home blau marí, camisa blanca i mocador de seda lligat al coll, cabell fosc i mirada profunda, entrà per la porta i saludà a tothom.

El comentari sorneguer del porter en veure'l entrà i saludar, fent-li un comentari on donava a entendre que les dones començaven a fer cua per a veure'l, va provocar que Don José, el tenor protagonista de Carmen, retrocedís els quatre graons que ja havia pujat i s'acostés a Jordina per excusar-se en sentir-se avergonyit per aquell comentari groller.

- Li agradaria acompanyar-me i prendre un te amb mi ? - va oferir-se en un català molt correcte i amb accent italià - En el meu ritual abans de sortir a escena, no hi ha mai cap companyia i avui, doncs vostè s'ha molestat en venir molt d'hora per a veure'ns, m'agradaria compartir aquesta poca estona amb vostè. Disculpeu-me, no m'he presentat. El meu nom és Flavio, Flavio Escada.

A Jordina li brillaven els ulls i a ell li semblà que contestaren sense articular paraula. Li oferí el braç en senyal i ella el prengué educadament i, girant-se en direcció al porter deixà anar una salutació de passi-ho-bé. En el segon replà, Jordina pronuncià el seu nom i en el següent tram d'escales, es dirigí a ell articulant un sol mot. Gràcies.

Davant d'una petita taula de cafè Flavio retirà la cadira per educadament acomodar-la i seguidament el cambrer s'acostà cap a ell per portar-li una infusió, com de costum i preguntà, que li vindria de gust a la Senyora. Flavio la mirava i esperava la resposta i en un cas, es preparava per suggerir-li quelcom especial. De cua d'ull, Jordina es fixà en la infusió que li havien dut a ell i mirant al cambrer, mostrant seguretat, demanà que li portessin un te vermell de l'Índia.

Flavio va somriure i en mirar-la, va sentir-se observat d'una forma familiar, dolça, natural. Compartien taula, gust i temps abans no és comences a omplir de públic el Teatre, tot i que abans, hauria de marxar per exercitar la seva veu.

A Jordina no li interessaven les preguntes preliminars tot i que entenia que en aquest cas jugava amb avantatge. Tot el vessant públic del personatge és a la xarxa i també, la premsa del cor es feia ressò de bona part de la seva vida privada. No va caure en el parany de les foteses i de les preguntes per les quals no li calia resposta doncs, eren públiques. A ella li interessava més de conèixer les seves emocions. El seu posat era temperat, l'experiència als escenaris havia deixat de posar-lo nerviós abans de sortir a l'escenari ? Va mirar-li els peus i en adonar-se, va esclafir a riure. És un costum de fer servir mitjons de diferents colors per actuar ?

Flavio va haver de mirar avall per adonar-se que era cert - non è possibile - va exclamar i seguidament, es posà a riure tot dient-li que aquella tarda s'estava posant més nerviós en compartir la seva companyia que pel fet d'actuar davant del públic.

La conversa resultava prou fluida per dos desconeguts acabats de conèixer. Jordina procurava guardar el misteri de la seva presència a Barcelona sense acompanyant mentre ell, jurava i perjurava no entendre a l'home que havia deixat enrere i ser tan ruc de deixar-la escapar. El teatre, segons explicava Flavio, era un lloc on tot just deixar-se veure, els homes caurien embadalits per la seva presència. Des de feia trenta anys, trepitjava els escenaris de mig món i aquesta tarda, li semblava tenir en ella un motiu per allargar la seva estada a Barcelona.

Flavio convertit en Torero, cantava a Carmen les virtuts de la seva companyia. En cada gir, en cada acte, Flavio alçava el cap a la recerca de Jordina en la foscor del galliner. Ella es divertia tot pensant, com li podia canviar el somni, de desitjable a factible.

Al final del tercer acte, un dels acomodadors del Liceu s'acostaran a Jordina per fer-li arribar una nota manuscrita del Tenor. La convidava a la recepció que aquell vespre, els benefactors i amics del Gran Teatre li oferien en senyal d'agraïment i regal de comiat. Alçà el cap i com a resposta a l'espera del noiet que li havia dut la invitació, assentí lleugerament amb el cap.

El quart acte passional i ple de sang, un drama on l'obligà a pensar. Era allò el que realment volia ?, proclamar l'amor adolescent d'una dona de cinquanta per un home a punt de retirada, amb poc més de seixanta ? El Flavio de qui s'havia enamorat era el personatge de les seves òperes i per tant, un personatge nascut de les seves fantasies ? Flavio el galant, home objecte protagonista de totes les revistes de paper couché ? Tot i tenir-lo a l'abast, era allò el que realment volia?

Jordina entrà al Saló dels miralls i l'anaren a buscar per donar-li la benvinguda. Flavio li havia demanat al seu agent a Barcelona, no deixar-la escapar. Ell encara trigaria una estona a arribar doncs, en aquesta ocasió, no havia volgut sortir vestit del seu personatge. Era la persona i no el personatge qui volia parlar amb ella.

Ell sortí per una de les portes amagades en la decoració de les parets de la sala, atapeïda d'homes i dones benestants, elegants, a qui no els va costar res de reconèixer i a l'instant, aplaudir-lo en senyal de benvinguda i agraïment.

Jordina se'l mirava de lluny mentre Antoni Riera, l'agent de Flavio, s'obria camí per anar-lo a buscar. Semblava impossible fer una passa endavant, tenia tothom al voltant fent-li rotllana, felicitant-lo i demanant-li els signés el seu programa. Un cambrer, armat amb una bandeja de plata i copes de cava, s'acostà cap al grup per tal que tots disposessin d'una copa i brindar.

Flavio va dir quatre paraules en veu alta i amb la mirada, la cercà entre aquell petit tumult. Al final de la sala, Jordina estava dempeus, mirant-lo, observant com es movia l'home públic i pensà, segurament Flavio pot fer feliç al gran públic però, estaria disposat a deixar-ho tot i fer feliç, a una sola dóna?

Havent trobat resposta en la seva ment, es disposà a baixar les escales sense mirar enrere. Flavio l'havia seguit fins al replà. El porter obrí la porta i amb una mà a la gorra la va saludar. Bona nit tingui, esperem tornar-la a veure.


Etiquetes de comentaris: , ,