Instants

Hi ha un bocí de món on la terra s'endinsa cap al mar,
on hi ha qui guaita i guia als navegants.
Un turó on el cel, tenyit de colors,
ofega la llum d'aquest far.

Tanca els ulls i recorda,
quan el vent del nord bufa fort, semblant a la tramuntana,
esculpeix el teu rostre i neteja l'ànima.
Omple de vida la teva mirada.
Prou lluny, a prop de l'aigua,
una petita casa,
la del guarda, blanca, de mata baixa, talment pintada pels Déus i,
acompanyant la torre de guaita,
 far del Sud, a Noruega.

Surant a l'aire, gavines.
No baten les ales, el vent s'han endut els núvols i
 entre la terra i el sol,
elles s'enjogassen.
Captives del silenci, sense moviment aparent.
Blancs damunt el blau del cel.
Sol damunt un mar pla, brau i sord.

Soledat. Pren-me de la mà.
Acarona'm i deixa'm anar.
Deixa que et recordi, et prengui i et pinti.

No em deixis oblidar aquest instant doncs,
la felicitat,
em resta atrapada entre pedres i no em deixaria marxar.

Hi aniràs.
Tornaràs el dia en què la nit no enfosqueixi aquest cel,
il·luminant el somriure del meu rostre.

Instants de tu, per mi.