Josep Cassany

Opinió i relats curts en català
Articles d'opinió sobre fets quotidians, tractats des d'un punt de vista personal, crític,irònic, eufòric o irreverent. Secció especial de relats curts en català.

Novetats

No em tremolaran les cames



- No em tremolaran les cames - va jurar-se a ella mateixa. 

De camí cap al Gran Teatre del Liceu, conduïa escoltant la seva veu. S'aventurava a somiar un IV acte diferent. L'òpera Carmen l'havia seduït i el tenor, li havia robat el cor.

Li semblava la darrera oportunitat per tornar-lo a veure. Tot just unes hores abans, havia aconseguit el darrer seient lliure que quedava al galliner. Volia parlar amb ell i fer-li saber que n'estava enamorada.

Amb tan poca antel.lació, només havia tingut temps per abocar tota la roba del vestidor damunt del seu llit i confiar en què el instint l'ajudés a encertar-la. S'emprovava un a un tots els vestits que disposava, de la mateixa manera que els descartava en no trobar-los adequats per la trobada. Uns eren massa acolorits, d'altres massa curts o escotats i d'altres, massa clàssics per tal de suggerir-li la bellesa que amagaria en l'interior de tanta roba.

Asseguda en el banc situat davant del mirall, es fixava en com aquelles mitges de seda negra l'estilitzaven les cames. Les cintes de la lligacama, allargaven la seva figura i en girar-se, mirava que les natges quedessin emmarcades entre llacets. Unes calcetes d'encaix negre conjuntaven amb el seu ànim luxuriós. Desitjava sentir-se desitjada.

En aixecar-se, descalça i mig nua, es fixava en la seva pell i en el poc que tapava. Amb les mans als seus pits, els acaronava comprovant la fermesa dels cinquanta. Cabell negre, ratlla als ulls,  un maquillatge suau i un llapis de llavis brillant, remarcaven les faccions del seu rostre i donaven profunditat a la seva mirada.

Les sabates de taló estilitzaven la seva figura. Tensaven els bessons, les cuixes i li aixecaven el cul. Es sentia satisfeta i segura. A hores d'ara disposava de la silueta d'una ballarina adolescent, tot i ser mare de dos fills en edat universitària.

La Jordina, va triar uns pantalons  negres de cama ampla, acotats a la cintura i lligats amb un subtil cinturó de Pierre Cardin. Una camisa  negra transparent i prou tupida, per deixar intuir sense ensenyar sota una tènue lluminària, no dur res més que li tapés els pits.

Finalment, sentí l'olor del perfum esclatant a la seva pell i va saber-se enllestida.

En arribar a la Rambla desà el cotxe en l'aparcament automàtic. Tingué cura de no desar res a la vista. Prengué el fulard i la bossa de mà on acostumava a guardar els seus secrets més preuats, aquest dia un petit programa de mà del Liceu i una barra de llapis de llavis.

Caminant de pujada pel centre de la Rambla, se sentia amb el magnetisme necessari per atraure les mirades dels turistes doncs, en una ciutat desendreçada, multicultural i poliglota, els vianants acostumen a vestir de forma senzilla i, en veure-la tan mudada, no podien deixar de mirar-la estranyats . Eren els barcelonins els qui no prestaven l'atenció que mereixia el públic del Teatre. Ells s'ho perden.

En mirar el rellotge de l'entrada s'adonà que havia arribat massa d'hora. En faltaven dues abans no comences la funció i desesperada, va demanar li permetessin esperar-se a la zona del bar o en un cas, la sala dels miralls, sabent que era improbable la deixessin entrar i ocupar el seu lloc. Quelcom màgic hi havia de succeí i així ocorregué. Un semblant conegut, vestit amb vestit d'home blau marí, camisa blanca i mocador de seda lligat al coll, cabell fosc i mirada profunda, entrà per la porta i saludà a tothom.

El comentari sorneguer del porter en veure'l entrà i saludar, fent-li un comentari on donava a entendre que les dones començaven a fer cua per a veure'l, va provocar que Don José, el tenor protagonista de Carmen, retrocedís els quatre graons que ja havia pujat i s'acostés a Jordina per excusar-se en sentir-se avergonyit per aquell comentari groller.

- Li agradaria acompanyar-me i prendre un te amb mi ? - va oferir-se en un català molt correcte i amb accent italià - En el meu ritual abans de sortir a escena, no hi ha mai cap companyia i avui, doncs vostè s'ha molestat en venir molt d'hora per a veure'ns, m'agradaria compartir aquesta poca estona amb vostè. Disculpeu-me, no m'he presentat. El meu nom és Flavio, Flavio Escada.

A Jordina li brillaven els ulls i a ell li semblà que contestaren sense articular paraula. Li oferí el braç en senyal i ella el prengué educadament i, girant-se en direcció al porter deixà anar una salutació de passi-ho-bé. En el segon replà, Jordina pronuncià el seu nom i en el següent tram d'escales, es dirigí a ell articulant un sol mot. Gràcies.

Davant d'una petita taula de cafè Flavio retirà la cadira per educadament acomodar-la i seguidament el cambrer s'acostà cap a ell per portar-li una infusió, com de costum i preguntà, que li vindria de gust a la Senyora. Flavio la mirava i esperava la resposta i en un cas, es preparava per suggerir-li quelcom especial. De cua d'ull, Jordina es fixà en la infusió que li havien dut a ell i mirant al cambrer, mostrant seguretat, demanà que li portessin un te vermell de la Índia.

Flavio va somriure i en mirar-la, va sentir-se observat d'una forma familiar, dolça, natural. Compartien taula, gust i temps abans no és comences a omplir de públic el Teatre, tot i que abans, hauria de marxar per exercitar la seva veu.

A Jordina no li interessaven les preguntes preliminars tot i que entenia que en aquest cas jugava amb avantatge. Tot el vessant públic del personatge és a la xarxa i també, la premsa del cor es feia ressò de bona part de la seva vida privada. No va caure en el parany de les foteses i de les preguntes per les que no li calia resposta doncs, eren públiques. A ella li interessava més de conèixer les seves emocions. El seu posat era temperat, l'experiència als escenaris havia deixat de posar-lo nerviós abans de sortir a l'escenari ? Va mirar-li els peus i en adonar-se, va esclafir a riure. És un costum de fer servir mitjons de diferents colors per actuar ?

Flavio va haver de mirar avall per adonar-se que era cert - non è possibile - va exclamar i seguidament, es posà a riure tot dient-li que aquella tarda s'estava posant més nerviós en compartir la seva companyia que pel fet d'actuar davant del públic.

La conversa resultava prou fluida per dos desconeguts acabats de conèixer. Jordina procurava guardar el misteri de la seva presència a Barcelona sense acompanyant mentre ell, jurava i perjurava no entendre a l'home que havia deixat enrere i ser tan ruc de deixar-la escapar. El teatre, segons explicava Flavio, era un lloc on tot just deixar-se veure, els homes caurien embadalits per la seva presència. Des de feia trenta anys, trepitjava els escenaris de mig món i aquesta tarda, li semblava tenir en ella un motiu per allargar la seva estada a Barcelona.

Flavio convertit en Torero, cantava a Carmen les virtuts de la seva companyia. En cada gir, en cada acte, Flavio alçava el cap a la recerca de Jordina en la foscor del galliner. Ella es divertia tot pensant, com li podia canviar el somni, de desitjable a factible.

Al final del tercer acte, un dels acomodadors del Liceu s'acostaran a Jordina per fer-li arribar una nota manuscrita del Tenor. La convidava a la recepció que aquell vespre, els benefactors i amics del Gran Teatre li oferien en senyal d'agraïment i regal de comiat. Alçà el cap i com a resposta a l'espera del noiet que li havia dut la invitació, assentí lleugerament amb el cap.

El quart acte passional i ple de sang, un drama on l'obligà a pensar. Era allò el que realment volia ?, proclamar l'amor adolescent d'una dona de cinquanta per un home a punt de retirada, amb poc més de seixanta ? El Flavio de qui s'havia enamorat era el personatge de les seves òperes i per tant, un personatge nascut de les seves fantasies ? Flavio el galant, home objecte protagonista de totes les revistes de paper couché ? Tot i tenir-lo a l'abast, era allò el que realment volia?

Jordina entrà al Saló dels miralls i l'anaren a buscar per donar-li la benvinguda. Flavio li havia demanat al seu agent a Barcelona, no deixar-la escapar. Ell encara trigaria una estona a arribar doncs, en aquesta ocasió, no havia volgut sortir vestit del seu personatge. Era la persona i no el personatge qui volia parlar amb ella.

Ell sortí per una de les portes amagades en la decoració de les parets de la sala, atapeïda d'homes i dones benestants, elegants, a qui no els va costar res de reconèixer i a l'instant, aplaudir-lo en senyal de benvinguda i agraïment.

Jordina se'l mirava de lluny mentre Antoni Riera, l'agent de Flavio, s'obria camí per anar-lo a buscar. Semblava impossible fer una passa endavant, tenia tothom al voltant fent-li rotllana, felicitant-lo i demanant-li els signés el seu programa. Un cambrer, armat amb una bandeja de plata i copes de cava, s'acostà cap al grup per tal que tots disposessin d'una copa i brindar.

Flavio va dir quatre paraules en veu alta i amb la mirada, la cercà entre aquell petit tumult. Al final de la sala, Jordina estava dempeus, mirant-lo, observant com es movia l'home públic i pensà, segurament Flavio pot fer feliç al gran públic però, estaria disposat a deixar-ho tot i fer feliç, a una sola dóna?

Havent trobat resposta en la seva ment, es disposà a baixar les escales sense mirar enrere. Flavio l'havia seguit fins al replà. El porter obrí la porta i amb una mà a la gorra la va saludar. Bona nit tingui, esperem tornar-la a veure.


Cap comentari

Desa el teu comentari i comparteix aquest article amb els teus amics a les xarxes