dissabte

Auto-retrat Psicològic. Sóc tot vida



Sóc tot vida - Pep Cassany


Sóc addicte. Consumeixo els continguts d'internet 24 hores al dia 365 dies a l'any. M'aixeco i em connecto. M'adormo connectat. Repasso la premsa de tots els colors; reviso que han compartit les meves amistats a Facebook, Twitter o Instagram. M'aturo en els titulars que em criden l'atenció, tant siguin notícies internacionals com vídeos virals que mostren com és de senzill fabricar-se un robot. Sóc eclèctic alhora de consumir continguts.

Sóc addicte. Fumo. Des dels catorze anys que el meu pare em va regalar el paquet de tabac, el cendrer i l'encenedor; fumo regularment fins a vint cigarrets al dia. Només tres anys de la meva vida han estat sense fum.

Sóc addicte. Consumeixo televisió. En la desmesura, hi ha pel·lícules i capítols de sèries que he vist més de tres cops. Potser fins i tot en podria reproduir diàlegs o trobar-ne els nyaps.

Sóc addicte. Consumeixo alcohol. En la mesura recomanada per les autoritats sanitàries on, els efectes immediats no es deixen veure i a llarg termini, són recomanables o no d'acord amb les informacions interessades dels productors.

Sóc addicte. Col·lecciono falses amistats a les xarxes socials. Coneixences amb qui comparteixo relats, opinions o intercanvio Likes.

Sóc addicte. Al negre sobre blanc. Escric sense que ningú m'ho hagi ensenyat. Ara, desvergonyidament i sense saber-ne. Frustrat, de petit, hi havia qui considerava més important l'ortografia que el contingut. La pràctica i els correctors incorporats als processadors de texts de les computadores em permeten oferir-vos continguts que no us provoquin vòmits a l'hora de llegir-los.

Sóc addicte al treball per calés.

Sóc addicte. A la lectura, a la comprensió, el pensament, al diàleg i a les amistats.

Sóc addicte a les arts. Arquitectura, Pintura, Música, Literatura. Cinema.

Sóc addicte a l'amor.

Si les addicions limiten, controlen, ofeguen i et lleven les llibertats, la paraula que cercava no és addicte sinó llibertat, conjugat amb el verb "ser" i com a resultat, jo sóc lliure, per viure, descriure i contradir-me en tot moment.

Sóc tot vida


Etiquetes de comentaris: ,

divendres

D'ànima Nua.


relats d'amor i xarxes de les xarxes socials


Estúpids. Et tenim pànic. Tu mateixa et defineixes com a una noia decidida. Diferent. Divertida. Descarada. Si fossis un home, triomfaries com la Coca-Cola. Encara que no totes ho reconeguin, aquestes són les virtuts i defectes que moltes espereu trobar en la vostra propera parella.

Per demanar que no quedi i per tòpics, que no falti el més important, "vols trobar a un bon home". Mentre l'esperes, t'agrada enjogassar-te amb qui no t'obliga a signar cap contracte matrimonial. Sexe per sexe.

Ho sé, no renuncies a trobar el teu propi Príncep Blau. Vols trobar qui et faci vibrar, encara que si l'espera se't fa llarga, les necessitats físiques i emocionals et recomanen, prèvia renúncia d'uns quants condicionants i principis personals, a cercar a una parella sexual que et faci sentir viva.

No te n'estàs de res i ho expliques en veu alta. El que vols, sents o demanes, ho crides als quatre vents. Qui no et coneix, s'escandalitza. Surt corrents.

Tu mateixa t'adones de la reacció que provoques descaradament. Escrius dolçament i quan convé, llences papus per la boca. No te n'estàs de res.

El sexe, et provoca. A qui no? Si pots, t'agrada escollir i quan no, més val boig conegut que savi per conèixer, tot i que amb una condició, si no t'entra pels ulls, menys t'entrarà per la boca.

Pragmàtica encara que idealista. Esbojarradament imprudent. Senzilla però complexa. Bàsica però complicada. Així ets, transmets i expliques a qui et vulgui escoltar.

D'ànima Nua.

Etiquetes de comentaris: , , ,

diumenge

La generació del 79 de l'escola Joan Bruguera


La generació del 79 de l'escola Joan Bruguera


Vuit segons per resumir 37 anys d'espera. Vuit segons per a dirigir-nos en la gravació d'un vídeo als companys que volen saber més de tu. En blanc i negre o color, recordant el passat, el present i desitjant en un futur tornar-nos a trobar.

Pressa, molta pressa per retrobar-nos. Hi havia qui abans d'hora ja formava el primer grupet d'exalumnes davant la porta de l'escola. Talment com quan teníem deu anys i carregats amb la motxilla, les llibretes i l'entrepà anàvem cada matí a l'escola amb els companys. Desitjant que arribés l'hora del pati on, jugaríem a boles, a lladres i policies o a qualsevol altra cosa.

Rostres coneguts, desconeguts o misteriosos. Trenta-set anys fan estralls i costa reconèixer a alguns dels nens que tots portem dins. La manera de ser, el caràcter i el comportament no han canviat. Les abraçades, encaixades i els somriures, són presents al llarg de tot el dia.

Ningú ha estat exclòs de cap grup i ningú ha pres el protagonisme de cadascú. La coordinació de tots els actes ha permès als protagonistes prendre el seu paper i rol a la colla. Hem vist com els mateixos grups d'amics que sortien de petits junts al pati de l'escola, han seguit el mateix ritual, de la mateixa manera que s'han dissolt i dividit per integrar-se en altres grups i preguntar a un i altra que ha estat de la seva vida.

Hi ha qui ha recorregut mil quilòmetres per ser-hi present, qui per la seva activitat professional ha anat marxant i tornant, qui no volia que la trobada acabés i qui ha fet que la trobada continués fora de l'escola fins ben entrada la nit.

Cap imatge presa ahir tindrà la mateixa importància que el record imprès en els nostres sentiments. En un temps on els telèfons mòbils disposen de càmeres fotogràfiques de darrera generació, missatgeria i apps de xarxes socials, els dispositius quedaren en segon terme endreçats a les butxaques de cadascú. Ningú va voler perdre's un instant mirant la pantalla del seu mòbil.

Potser aquest serà l'inici o la continuació de les amistats perdudes, en tot cas, segur que no serà el darrer dels nostres actes. Prenem apunts per a retrobar-nos els pròxims anys, amb una base de dades sòlida que ens permetrà contactar fàcilment altre cop amb els companys.

Potser, fent un paral·lelisme entre l'amistat i un bon vi, hauran estat guardades en un celler, allunyats de les mirades de tothom, a l'ombra dels records i amb la temperatura adequada perquè, el resultat sigui el millor caldo que mai haurem tastat.

Hereus de la cultura popular prèvia a la generació digital, continuarem somiant amb la conquesta de nous horitzons. En tot cas, sense caure en el costat obscur de la força, desitjar-vos a tots "que la força ens acompanyi".



Etiquetes de comentaris: ,

divendres

Tornarem a jugar a cavall fort.

Tornarem a jugar a cavall fort



1980-2017

Han passat trenta-set anys abans de retrobar-nos. Els antics alumnes de l'escola Joan Bruguera, autors dels murals que el col·legi ha lluït més de 30 anys amb orgull a la tanca del pati, ens apleguem aquest dissabte dia 11 de març, altre cop, portes endins del Bruguera.

El que fa excepcional la trobada és la il·lusió i les ganes de ser-hi tots. Més de seixanta nens d'una escola pública, de provinença i entorn humil, amb vides viscudes i amb sorts diverses. Hi ha qui haurà estat escollit el millor del món en la seva especialitat, fins a qui mai ha disposat d'una feina ben valorada per la societat.

Les xarxes socials, els serveis de missatgeria mòbil i sobretot, la memòria, la tossuderia i la recerca de companys porta a porta, a casa seva o a la feina, ens han ajudat a l'èxit de la convocatòria. Des d'un primer moment hem compartit fotografies i records, alhora que també hem comprovat com els anys han passat factura física a tots plegats. Som més calbs, més grassos, més lletjos, més humans.

Els nostres mestres, els Senyors Pérez, Quintana, Lahoz, Dabau, Bordas, Alsina, Bover, Marro i Roca, o la nostra estimada i enyorada Senyoreta Araceli entre d'altres, es perden en els nostres records d'infantesa, encara que resten vius en la nostra memòria col·lectiva tant pels seus ensenyaments, com pels seus mètodes.

En aquests dies previs a la trobada, hem parlat molt dels nostres dies de jocs al pati de l'escola. Tothom recorda jugar a bales, cavall fort o fer xiulets amb els pinyols d'albercoc. Encara que nosaltres, fills dels darrers dies del franquisme, no estudiàvem ni parlàvem aquest Català tan correcte i normatiu d'ara, per això jugàvem a boles ocom dèiem nosaltres "caniques", ens fabricàvem petadores amb els tubs de butà i un pal per llençar-nos lledons, o bé jugàvem a "l'escondite".

Un altre fet que ha desat empremta en la nostra memòria, va ocórrer el 16 de setembre de 1978, dia que la Televisió Espanyola va programar el repel·lent Orzowei en comptes del nostre superheroi Mazinger Z. Van aconseguir traumatitzar a tota una generació.

Les "batalletes" que podrem recordar, semblaran aquelles que no volíem escoltar dels nostres pares i avis, per tant, en comptes d'explicar-les als nostres fills ho farem al pati de l'escola entre nosaltres i en un cas, a les xarxes socials o als mitjans de comunicació que ens vulguin escoltar.

Farà acte de presència en representació de l'Ajuntament de Girona, la Senyora Isabel Muradàs, Cinquena Tinenta d'Alcaldia, responsable d'Educació i Esport que molt amablement ens dirigirà unes paraules per tal de fer-nos saber l'orgullosa que està la ciutat de nosaltres i de la nostra Escola. Tant és així que simpàticament i amablement ens ha fet saber que la normativa vigent de la casa de tots, l'Ajuntament de Girona, preveu, per a l'ús de les instal·lacions públiques, sotmetre la nostra sol·licitud a l'aprovació de la pertinent comissió, el pagament de les taxes i del personal necessari encarregat d'obrir-nos les portes del centre o fer-ne la neteja.

Potser caldria repensar si aquestes normatives no han de tenir exempcions o bé han de ser modificades doncs, activitats sense afany de lucre, commemoracions i d'altres semblants, podrien ser promogudes per l'Ajuntament que, a banda de simpatia, no ha fet res més que respondre tard i cobrar-nos per trobar-nos a l'Escola.

Deixarem per un altre any la nostra proposta de commemorar la nostra trobada amb la pintura d'un dels murals lliures de la tanca de l'escola, encara que ben pensat, també podíem haver fet tots els actes a la mateixa porta de l'Escola, passar-nos entre nosaltres fotografies descolorides i haver dut un tall de pa amb xocolata per tal de fer-nos passar la gana. Tot plegat, encaixat amb mota educació i esportivament.

* Per cert, que cap partit polític faci sang del sarcasme del comentari final doncs, el control que us imposeu els uns als altres, us obliga a no fer ni deixar fer.

Etiquetes de comentaris: ,