dissabte

Xon

t'estimo


Aquesta nit un nou estel s'ha pogut veure al cel.

Feia dies que esperava aquest moment, volia sentir com abandonava la terra on estava arrelada i amb la seva llum ens il·luminava a tots plegats.

Estava cansada. Patia per la seva malaltia, però sobretot, patia per tots nosaltres. L'Assumpció era patidora de mena. Es preocupava per tothom, pels qui més estimava i pels qui no coneixia. Tenia un do, compartia de tot cor les alegries i els patiments de tots nosaltres.

Es va fer forta. El càncer és una malaltia que desvesteix de tonteries a les persones. S'hi juguen la vida. Costa d'assumir i molt més de superar. T'esgarrapa l'ànima, et fereix el cos, t'estripa el cervell i tu, tu hi has de conviure.

Sí o sí, t'hi va la vida i en aquesta malaltia, no manes tu. Gràcies a la ciència molts malalts que el pateixen l'arriben a vèncer, però després de tants esforços i mitjans, a hores d'ara encara no hi ha solució per a tots.

El càncer la va fer renéixer. Talment com una flor que obre els pètals per primer cop per regalar-nos tanta bellesa i fragància que ens faci enamorar i desitgem cuidar-la, mimar-la i estar al seu costat fins que la tardor faci caure les seves fulles i només ens quedi el seu record.

Es va fer forta i valenta i per primer cop, volia preocupar-se per ella. Sé que ho va intentar, però no ho va aconseguir. Continuava patint i preocupant-se per mi, per les seves filles, néts, germans, família i amics.

Ha deixat de patir i això em reconforta. No és lluny, sempre atenta, creia que som energia i l'energia no es destrueix, es transforma i ara mateix, corre d'una casa a altra planyent-nos i acaronant-nos, fent-nos companyia en aquest adéu que ningú volia.

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor


Etiquetes de comentaris:

dilluns

Us hi volem a tots !

Articles d'opinió sobre l'independència de Catalunya d'en Josep Cassany


La tertúlia del sopar d'aquest dissabte va ser moguda!

M'agradaria explicar-vos que dues ampolles de la DO. Montsant varen tenir la culpa. Segurament!, vés a saber.

Deslligades, esmolades, es feien servir les paraules com a dagues per a combatre els arguments dels qui asseguts a taula, escoltaven primer amb interès, seguit per la indiferència, a dos lleons enfrontats, abraonats, l'un damunt el coll de l'altra, sense escoltar-se mútuament els arguments, ni encomanar-se a la Mare de Déu, per voler convèncer a tothom que la seva teoria és la millor i així tots plegats saber, per on continua el procés d'independència.

Creus que Catalunya esdevindrà independent?, sí!, si però!, si, amb el procés engegat!, doncs encara que jo ho desitgi de tot cor i al diable vendria la meva ànima, jo crec que no ... Vàrem contestar els comensals a tan delicada pregunta.

Totes les respostes són bones doncs el futur és incert i obert a qualsevol de les variants. Quin greu em sap que això no sigui com una quiniela de futbol, que marquis el resultat que tu creus i dues variants per si de cas.

També em sap greu no haver convidat a tan delicat menjar i beure a altres coneguts, que també els he sentit parlar o escriure, sense ofendre, ni tan sols ser contestats, parlar en veu alta i explicar-nos que per a ells, encara que no els agradin els polítics que allà i aquí ens representen, ja els agrada ser Espanyol i si senten identificats.

Com m'agradaria un diàleg, on uns i altres expliquéssim les il·lusions i les pors, per quedar-nos o marxar d'aquest Estat Espanyol. Un diàleg, no un monòleg. Una postura oberta, per voler escoltar i entendre a qui tens al davant. Sense ofendre, ni voler convèncer.

Si entre família, amics i companys ja comencen a radicalitzar-se les postures i amb aquest post he de demanar diàleg, que passarà més endavant, si a hores d'ara, tot just ha començat i va per llarg. Com pot acabar el procés per convertir-nos en un nou Estat d'Europa? Què passarà quan fent valer la democràcia d'una persona, un vot, hi hagi una majoria que venci per poc i comencem a sentir-nos vencedors o vençuts?

A tots plegats, seny. A casa us hi volem a tots!

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris: , , ,

dissabte

La diada: Guia de sobrevivència d'una persona no independentista.


Articles d'opinió , diada del 2015, per en Pep Cassany

Tot a punt.

Estelada, samarreta, punter i amics. Tot a punt per sortir. Ens espera la ciutat de Barcelona, Catalunya i la resta del món.

Per a tots aquells que no em coneguin, aquest és el meu principal actiu: RESPECTE. Puc afegir-hi tolerància, comprensió o il·lusió.

Davant l'èxit de participació en la Via lliure, el ball de xifres es mou entre els cinc-cents mil i els dos milions. Jo sempre crític amb les xifres donades per l'organització i els mitjans oficials, em quedo amb la meva percepció. Ni tants, ni tan pocs.

Quan érem quatre gats els qui anàvem a les "manis" de la diada, enteneu-me (vint-i-cinc mil davant les xifres d'ahir vol dir, érem minoritaris) em sentia sol, lluny del corrent majoritari que feia de la independència una utopia i de la catalanitat una bandera sotmesa a l'estat espanyol.

Comprenc com se senten les persones que no comparteixen el nou sentiment català que reclama la independència de Catalunya. Les tornes han canviat.

Per a tots aquests, no us deixeu convèncer del fet que és millor una Catalunya independent a una Espanya que no ens estima. Fixeu-vos només en la il·lusió que ens ha despertat a molts de nosaltres, tolerància i respecte. Ganes de fer, emprendre de nou, ser millors, més competitius, més atents a les necessitats i més solidaris. Projectes que ens permetin ser com volem. Hi ha algú que no signaria una declaració de principis com aquesta? Si el que ens divideix són les formes per aconseguir-ho i creu que fins ara s'ha fet el millor que sabíem, davant del fracàs evident, hi ha una altra opció. Catalunya independent.

No trobo raó per menysprear a Espanya, com tampoc vull que ningú menyspreï com ens sentim els catalans amb ganes de construir un nou País.

Per tant, a tots aquells que la ràbia us hagi despertat de cop, entenent que ja no sou majoritaris i altres opcions són possibles, us lliuro les claus que m'han permès sobreviure havent-me sentit abans igual que ara vosaltres.

Escolteu, observeu, proposeu que fer de nou, sigueu tolerants amb aquells que sense raó us ofenen, respecteu la forma de pensar dels altres. No cal que compartiu però feu servir la vostra intel·ligència per entendre que hi ha d'altres maneres de pensar que la vostra. Demaneu a la democràcia que s'endinsi per la societat i rebutgeu el totalitarisme dels que es creguin vencedors dons, si nosaltres fugim d'un passat on ens hem sentit imposats, menyspreats i no compresos, volem una societat d'ara endavant més justa i solidària.

Si un dia Catalunya esdevé independent, us hi volem a tots. Tots plegats podem construir un nou país, que encara que tinguem història, sigui el present i el futur ens il·lusioni, per tirar endavant, per voler ser millors, per sentir-nos orgullosos de ser catalans.

Etiquetes de comentaris: , , , ,

divendres

11 de setembre de 2015



Articles d'opinió, 11 de setembre de 2015, per en Josep Cassany



Tothom pendent de nosaltres.

Els uns hi anem, per mostrar al món com desitgem la independència del nostre País, d'una Espanya que no ens representa. Els altres, romanen a casa tot esperant que fracassem i esdevingui una manifestació de força més petita que la d'altres anys. Baixa el suflé?

És l'hora de la por.

Ara que hem decidit posar-nos d'acord en presentar una llista independentista que suma transversalment candidats de diferents procedències i tendències polítiques, on Junts pel Sí representa la nostra voluntat com a poble d'esdevenir un nou Estat, és l'hora de la por i les incerteses de molts d'altres conciutadans, aquells que per procedència, per motius econòmics o senzillament per la incertesa del que representa, prefereixen boig conegut que savi per conèixer. A tots ells, expliqueu-los els vostres sentiments sense voler-los convèncer, potser s'encomanen de les nostres il·lusions.

Als qui fan campanya pel no, si-ús-plau, argumenteu. No perquè no, no ens cal. Ni tampoc les amenaces, ni infondre la por al desconegut. Feu-nos entendre per què és millor ser Espanyol que Català i com ens estimen als Catalans arran i arreu d'Espanya.

27 de setembre

Fins ara, manifestar-nos per un Si o un No, era gratuït. Amb les pròximes eleccions, d'acord amb la voluntat que expressem a les urnes i que escollirà el proper Parlament de Catalunya, els nostres representants tindran el deure de complir amb els desitjos del Poble que els haurà escollit. Nosaltres els hi hem demanat una vegada i una altra i ells han recollit la nostra demanda.

No ens fallem.

Tant uns com altres expressem lliurement els nostres desitjos i votem. Tan si és que SÍ com NO, haurem de conviure tots plegats, respectem-nos. No podrem dir que no se'ns ha preguntat o que ens ha estat imposat el desig d'una minoria. Les veus que no s'expressen a les urnes no poden ser tingudes en compte. No val a dir que qui no vota és qui està en contra de la majoria escollida a les urnes.

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor


Etiquetes de comentaris: , ,

dimecres

El bo, el dolent i el lleig

El bo, el dolent i el lleig, un relat d'en Josep Cassany


Aquesta és la història, d'una dona amb un dilema emocional. Rarament, escoltada per un home i reproduïda i interpretada a la meva manera, per tal que us faci comentar. I tu, què faries?

Torno a dir-ho, rarament, les dones parlen davant d'un home, dos o cent, del que els passa pel cervell doncs, tan complex com el sexe que representen, se'ls fa difícil d'explicar i a nosaltres pobres homes, mortals, entendre'ls.

Els homes som primaris i continuem creient que el blanc és blanc i el negre és negre. Elles, aquest gènere que em fascina i sedueix, l'endevino com objecte perillós. Una ruleta russa. Encara que estadísticament cinc de cada sis vegades no surti la bala per la boca del canó, el joc i el perill et dispara l'adrenalina i ho proves una vegada i una altra.

Si algú em diu que si "quelcom" no li entra per la vista, tampoc li entrarà per la boca, jo li diré que el meu costat femení em comenta que si no m'entra per l'orella, tampoc m'atraurà la seva boca. Vinc a dir, que l'experiència, em recorda que la bellesa es marceix i en la vellesa només resta , la persona que certament m'enamora. Aquella que al meu costat em comenta i raona, com li agrada els sentiments que li desperta el fet de retrobar una amistat, un amor perdut o senzillament una tempesta.

Però vet aquí la qüestió que em porta a escriure aquest post. Després de dos amors trencats, aquesta preciosa persona ha decidit deixar enrere rancúnies d'un passat i fer d'aquesta temporada, l'única on ha canviat el paper que recerca una dona enamorada, per centrar-se com un home divorciat, en el sexe.

Els seus dos amants de temporada són contraposats i com diu ella mateixa, de tots dos se'n podria fer un i ben plantat. El bo i el dolent. Àngels i dimonis van cremant en la foguera d'un amor particular. Un li dóna l'atenció en els detalls, la carícia i les paraules boniques, però en el sexe, sembla que si la satisfà, no serà perquè ell li faci peça doncs, pobre home i no el conec, amb ella sembla que li grada la canya i no li'n dóna.

L'altre home i aquest si, hi he pogut parlar, potser millor que calli doncs, no li parla sinó que li crida i li protesta, en tot detall hi veu l'errada i com no, ell ho faria millor. Però la dona, aquesta que s'ha buscat als dos amants, li va la canya, ja us ho he dit i li cal una natjada aquesta nit per tornar a dormir calenta.

A mi em pregunta que em sembla i abans jo no digui res, ja em contesta. El dolent li omple les nits de soledat i el bo, de missatges que la fan contenta, encara que quan el veu, "ni chicha ni limoná".

En una taula de deu persones, quatre homes bons i lletjos compartim la taula amb sis dones valentes. Surten a parar la fresca sense cap altra motivació que la de passar l'estona i descansar de la recerca de l'amor. Tots plegats hem entès que l'amor no es busca quan es troba.

És per a tu, amiga meva confident, que t'aconsello amb aquestes quatre ratlles que passis d'un a altre amant com has fet fins ara i que quan te'n cansis, ja tindràs el teu moment, per pensar en la propera relació que de ben segur, un dia o altra t'arribarà.

Jo no sé si serà el juny o el novembre, però vigila amb el que desitges perquè un dia, els somnis es compleixen i ja se sap, que la realitat quasi sempre, supera la ficció.

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris: , ,

dimarts

El submundo de las Xonis 20 años después

Articles d'opinió i relats curts en català d'en Josep Cassany


Hará veinte años que tuvieron veinte años y su pasado xoni quedó impreso en su ADN.

Me encantó, fué divertido. Aun hoy no salgo de mi asombro. Me pareció asistir al estreno de la segunda parte de Yo soy la Juani, gran pelicula de Bigas Luna donde descubrí el submundo de las xonis.

Por primera vez, escribo en castellano para que el idioma me transporte y me recuerde esa maravillosa noche de verano, donde las xonis, sus pimpollos y sus amigas poligoneras han terminado sus noches de excesos y ahora comparten sus recuerdos junto a sus hijos, productos de otras noches de  antaño.

Afueras de Barcelona, 21 h., un complejo de apartamentos de los 70, celebra como cada año el fin de la temporada de verano. 200 apartamentos y 600 ocupantes dispuestos para la fiesta.

Interminables mesas, donde si se lavaran los platos, fairy no daria la talla, estan preparadas para recibir a los comensales. En el escenario, el speaker oficial de la comunidad de vecinos, usa su verborrea para animar a los participantes del espectaculo de baile que ameniza el inicio de la fiesta. Niñas con sus mejores galas, pintadas al uso de las mayores, madres repintadas que luciendo su moreno y su sonrisa, admiran a sus hijas como cantan, bailan y disfrutan para el bien de la vecindad.

No bajé a la cena aunque a los postres tampoco llegué. Ni al cava, que cuando pensé que me refrescaria de la tediosa calor de verano, ya no quedava ni una gota. Y que no me cuenten milongas, se lo bebieron todo y no compraron. Para la próxima, yo me traigo mi botella.

Compartí con los vecinos, pues las novedades siempre atraen. Un xintonic y un cardusi, nuevos cocteles marineros, que si bien se parecen a otros que tomamos en los pubs y nos cobran la botella, en la fiesta de Blas, todos acabaron con unas copas de más.

En otro pueblo diria, faltó la orquesta, pero allí, en esta, nuestra, vuestra comunidad, el DJ era de cassette y si no, de otra cinta de bolsillo con los mejores èxitos de los 60, 70  y 80. Aunque los precursores de los poligoneros modernos, autores de los mejores botellones del Maresme, nunca escucharon a Carina, que aun hoy, continua saliendo del baul de los recuerdos.

Se hace largo, pero no. No puedo dejar de hablar de esos encantadores personajes a quien observé como si yo fuera Rodríguez de la Fuente. Exóticos, raros, únicos, encantadores. Gente que vive por vivir sin más que decir ni querer contar. Esos a quien Telecinco dedica su  programación y de los que yo, pobre de mí, desconocia por completo.

Ficha técnica de los/las sujetos/as objeto de estudio:
Mayores de cuarenta, con unos kilos de más, con vestimenta que creeran las mantiene sexys a ellas y deseadas por sus vecinos. Miradas clavadas en todo aquel que se pase de la raya, pues si es hora de bailar, se baila en el podium improvisado que delante de la mesa ha surgido de la nada y a cada movimiento sexy, se aplaude. Ni los full Monty llegaron a la suela de su zapato pues, Baldomero, por llamarle de alguna forma, conmemoró alguna de sus antiguas noches de verano y en tal dia como sabado, se lo pasó de maravilla. Aplaudí como un loco y lo animé a rabiar, pues hoy ya solo le quedan 360 dias para repetir tal maravilla de fiesta, que lo fué, que la disfruté y que me permitió conocer a ese submundo de las xonis que, hoy hará veinte años que cumplieron veinte años.

Es más, hubo quien cumplió cuarenta años de esos maravillosos veinte y su pasado xoni también quedó impreso en su ADN. Acaso lo transmitió la genètica ?

Y sus ilusiones se desvanecieron gracias a la vorágine del ritmo de la vida. Cambiaron sus sueños por trabajo. Su pasado sin normas por un presente de ritmo diario. Sus vehículos desgarradores por monovolúmenes y furgonetas. Sus litronas por biberones. Sus porros por ibuprofeno...

Pero en sus momentos de desconexión recuerdan lo mucho que han sido.  A sus ídolos, su música, sus botellones, sus ligues, sus juergas y todo su mundo que a nadie parece interesar, que quizás no se puede explicar. Según dicen, tienes que haberlo vivido….

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris: , , , , ,