El món ha embogit i els gironins ens mirem el melic

Mentre el món ha embogit els gironins continuem mirant-nos el melic. En sabem més que ningú i sobretot, comparant-nos amb els altres per dir-los el que fan malament. Per descomptat, tots hem obtingut un màster en malalties respiratòries contagioses i sabem que hem de fer per erradicar el coronavirus de la nostra ciutat. Tots aquells que se salten les normes establertes pels governs, són els culpables dels contagis actuals. A tots ells, se'ls ha de tancar a la presó.

Per cert, no hi ha govern sinó, més aviat desgovern. Cap país ni lider està a l'altura del repte. Per més hipòtesis escrites en llibres de medicina sobre pandèmies mundials i virus, en el segle XXI, només es podia imaginar en les regions més pobres. Els rics, sempre trobem solució.

Cap de nosaltres pot saber que passarà els pròxims anys. Tot pot canviar, seguir igual o, fer la "viu viu".

Hi haurà qui opinarà que aquestes línies les escriu algú a qui no ha afectat la Covid. Com sempre, la realitat supera la ficció. La mare ha mort i en endavant, no tinc feina. El meu futur, com el de moltíssima gent, és incert. Cal eixugar-nos les llàgrimes i continuar endavant.

Des de casa, fent servir el seny i el mateix sentit comú, el menys comú dels sentits, he estat molt crític amb la gestió de la pandèmia. Primer de tot, les informacions que provenien de la Xina les vaig menystenir, difícilment podia arribar el virus a Catalunya i ja ho sabeu, el percentatge de morts supera amb escreix les dades oficials dels xinesos. Tampoc sabem si aquestes dades són reals. Segons amics de la comunitat Xinesa, el coronavirus ha matat a molta més gent del que reconeix el govern Xinès.

El cert és que els catalans i espanyols tampoc som cap exemple. Cadascú compta els morts com els és més adient al seu discurs. Hi ha qui només vol comptar els casos hospitalaris, altres que hi sumen els morts a les residències d'avis i d'altres, els morts a casa sota sospita d'infecció. El ball de xifres diàries omple les portades dels mitjans de comunicació i cadascú de nosaltres les interpreta com vol. Amb espant, incredulitat, optimisme... tants caps, tants barrets.

Els catalanets, d'origen catalanet, som molt bons minyons. Fem cas a tot els que se'ns diu i volem ser més papistes que el papa. La nostra manera de ser ens dóna superioritat moral per alliçonar als qui tenim al voltant i sobretot, a tots aquells que han arribat de fora i a hores d'ara no han entès el concepte d'integració a la comunitat. Els catalans en sabem més que tots i els nostres costums són i han de ser el pal de paller de Catalunya. Hem d'alliçonar i renyar a tothom i sobretot, a tots els catalanets que se saltin les normes. Per descomptat, quan som nosaltres qui ens saltem les normes, les amaguem i no les expliquem a ningú.

En tot aquest temps de confinament i pandèmia he llegit i escoltat de tot. A hores d'ara i tenint en compte que encara no hi ha proves de detecció per a tothom, medicaments eficaços per la cura ni, una vacuna per no contraure la infecció, només podem demanar-nos a nosaltres mateixos responsabilitat, per no contraure la malaltia o en un cas, transmetre-la. La suma de les responsabilitats individuals passa pel damunt de les crides a la responsabilitat col·lectiva.

Obligar a respectar les normes ha conduït a un estat de segrest col·lectiu: L'estat d'alarma.

Recordeu que en els primers dies de la pandèmia les autoritats sanitàries pretenien endarrerir al màxim el creixement massiu d'infectats de COVID, ja que no disposaven d'infraestructures, medicaments ni personal per fer-hi front. Es va treballar amb els recursos que teníem a mà, insuficients i en aquell moment es va fer bona la dita catalana: "qui fa el que pot no està obligat a més". A hores d'ara, hem d'exigir-los més encerts.

Entenc les crítiques de tot aquell que treballa en la lluita contra la COVID. A banda de la por individual, el risc al contagi o a la propagació de la infecció, les condicions laborals actuals sobrepassen qualsevol experiència passada. Les seves crides al fet que tots seguim confinats fins al final són comprensibles. Ara bé, encara fa poc de tot plegat i no ens trobem encara en situació de resoldre el dilema que ens arribarà en poc temps, caldrà triar entre morir per la Covid o morir de gana. En qualsevol cas, la mort.

A tots ens agradaria que el confinament suposés una pausa a les nostres vides. Unes llargues vacances en confinament, per retornar a la feina amb il·lusió i les piles carregades però ja ho esteu veient, res serà igual. Preparem-nos per viure la crisi econòmica més important de la història.

Hem de passar de la negació a l'acceptació el més ràpid possible. La ira, la negociació i la depressió no han de tenir temps d'instal·lar-se a les nostres vides. Quan abans ho acceptem, abans estarem preparats per superar-ho.

Deixem de mirar als veïns i creure que els governs ens salvaran el cul. Quan abans comenceu a mirar per vosaltres mateixos més ràpidament us en podreu sortir.

Ànims, tot anirà bé... o així us ho desitjo.

Salut

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor
@josepcassany