Un roser tan vell com jo

Un roser tan vell com jo

Germinà la llavor.
En el seu interior sentí créixer un roser,
regat per llàgrimes de dolor i alegria.

A hores d'ara  la mare ja no el pot recordar,
de ben segur,
se l'estima.

En néixer se'l mirava,
el cuidava i l'esporgava quan calia.

D'aquella primera llavor,
recollí la seva primera flor,
la mirava,
l'arreglava,
li cantava.
La planta creixia com ella volia.

Fins a sis rosers plens de flors i espines,
li donaren mals de caps i alegries.

El primer,
el més valent de tots,
vermell,
aquell qui la mare va parir gairebé sense saber d'on venia. 

Seguidament plantà un altre roser,
on les fulles de les roses,
empal·lidiren de color rosa.

Del tercer,
blanc de blancs,
nineta dels seus ulls,
blanc amorós,
un dia es marcí sense raó.
Mai deixarà de recordar.

Quan sorgí un altre brot,
trasplantà la primera planta a un test més gros i,
obrint els balcons,
mostrà als vianants la seva tasca de mare amorosa. 

Sense massa temps per guarir la seva ànima,
asseguda en una cadira de balca,
davant el balcó del menjador,
mentre cosia,
rumiava,
hauria de comprar un test més gros i fer espai en el balcó.

Soferta,
atabalada,
enfeinada,
sense massa temps a perdre i rumiar,
sense voler i amoïnada,
la vida li regalava,
sense voler reconèixer que li feia una mala passada,
un roser no demanat ni comprat,
tanmateix estimat.

Flors blanques,
roges o roses.
Tiges de mata baixa farcides d'espines,
més d'una vegada,
ferides.

Barreja de llàgrimes de dolor,
tristesa,
angoixa o desesperació,
mentre els rosers creixien.

Somriures i alegries, pau interior.

No recordes mare com ens cantaves i planyaves,
renyaves i et felicitaves en veure sorgir cada flor?

El roser que amanyagaves,
fruit de la darrera llavor,
s'ha fet gran, vell i formós.

No recordes qui sóc jo.
En veure'm recordes al pare,
tots dos,
jardiners dels nostres cors.

 

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor
@josepcassany