dijous

Lolita



Diuen que quan l'Alzheimer arriba a casa te n'oblides de tot i de tothom. La mare, recordava cançons i alguna de les nostres cares. Al meu fill Joan li recordava a la meva cara de petit i per això li deia Josep, a mi em posava cara de "papa" sense saber si li recordava a l'avi Siset o bé a en Ramon, el meu pare. Segurament tot té una lògica, encara que per nosaltres és desconeguda. Les neurones deuen connectar-se d'alguna manera capriciosa i embolica que fa fort!

Ja fa anys que reconec que vas marxar, encara que avui hem commemorat la teva vida i tristament t'hem acomiadat. Gairebé no hem pogut ni vessar llàgrimes. Els teus fills i joves hem vist com d'inhumana s'ha convertit la societat en una cerimònia de protocol i unes normatives absurdes que no permetien donar-te l'últim adéu tots junts. Als qui manen, tant els fa que siguem cinc o sis germans, les normes dicten que només són quatre els que poden entrar en el cementiri i ens obliguen a deixar-ne a un a fora. Imbècils, que i qui us dóna dret a barrar el pas dels fills en el comiat d'una mare?

Ens hem fet grans plegats. Jo ja en tinc cinquanta-tres i tu has arribat als noranta-un anys. Els teus néts ja són grans i t'han donat uns quants besnéts. Cadascun de nosaltres recordem coses teves diferents ara bé, tots recordem la teva figura asseguda a la cadira de balca mentre cosies al costat de la finestra del balcó; les teves cassoles; la bata; l'espardenya volant; i la teva bonhomia cap a tots nosaltres. Ep, clar que recordo com ens renyaves però, ara que ja m'he fet gran he reflexionat, amb sís criatures a casa, qui no perdria la paciència.

Segurament tots acabarem perdent la xaveta. O bé l'Alzheimer arribarà de nou a casa o bé la societat ens farà tornar bojos. Governs, pobles, persones, estem convertint-nos en individus sense empatia. Estem enriquint la societat i empobrint-nos com a persones. Allò que sempre ens deies Mare, fes bondat, un concepte inequívoc de què realment t'importava. Tant se te'n feia si teníem més o menys, ens n'acabaríem sortint, ara bé, el que volies és que ens convertíssim en bones persones.

Potser no t'he vingut a veure gaires cops. La vida a la residència d'avis és depriment i veure't absent com a persona, m'ha dolgut més del que em compensava veure'ns.

No et diré adéu, fa temps que vas marxar i romans plena de vida en els meus records. Avui tornaré a fer servir les teves cassoles, el ganivet del pa que vas deixar a casa o qualsevol dels altres estris que tinc al meu abast. Menjarem macarrons, aquells tan bons que em vas ensenyar a fer i recordaré, com els amorosies.

Potser no t'ho vaig dir mai, o potser ja no ho recordo, de totes maneres ho sabies. T'estimo.

Josep

dilluns

Quantes morts calen per començar a ajudar als països més pobres

COVID-19: Vitamin C, herd immunity the hope for India, Indian ...

Caldrà que passi el temps per saber fins on arriben els estralls propis de la Covid-19. De ben segur, el més important és la salut. L'actiu més important que disposem i que a hores d'ara, de forma inconscient,  posem en perill.

Mentre no ens afecti a cap de nosaltres ni al nostre entorn, continuarem mirant al virus de reüll per la televisió i tancant la porta de casa per tal que no entri. Per més que insisteixin que hem de quedar-nos a casa per no encomanar-nos o encomanar als altres, interiorment estem pensant com saltar-nos el confinament. Encara que siguin per cinc minuts. Per sort, ens permeten anar a llançar les escombraries i fem curses per ser els primers d'agafar la bossa.

La nostra cultura ens demana empescar-nos fórmules imaginatives per saltar-nos les normes imposades. Hi ha qui ha sortit de casa a passejar amb el gos de peluix; d'altres que no fumen han anat a comprar-nos el tabac, o qui fa esport pujant i baixant les escales de l'edifici tantes vegades com la seva fortalesa els permeti.

Malgrat tot, sort en tenim de viure en l'anomenat primer món. Disposem d'aigua i sabó, hospitals i personal sanitari competent, institucions públiques compromeses i diners suficients per invertir en investigació sobre medicaments o en un cas, comprar-los al primer que hi posi remei.

Mentre els països rics intenten aturar la pandèmia, els pobres en patiran totes les conseqüències. Quan el virus arribi a un camp de refugiats, un poblat de l'Àfrica o una fabel.la de Brasil, no hi haurà qui l'aturi. Els més febles restaran enllitats i els més forts, fugiran del confinament estenent més la malaltia. No estem fent res per canviar aquest destí i mirant-nos el melic, primer cal trobar la vacuna per nosaltres i després ja veurem quantes en podem produir gratuïtament i quantes persones queden al tercer món per ser vacunades.

Ara mateix els nostres governants vetllen per nosaltres. Els objectius són molt clars: aturar l'avenç del virus (en el nostre territori)  i salvar l'economia al més aviat possible. Malalts i pobres no ens sortirem. Sans i rics, ens podrem salvar nosaltres i després si es pot, salvar al món.

Doncs com sempre, tants caps tants barrets. Tothom té la seva opinió. La meva és ben clara, o comencem ara mateix a ajudar als països pobres per posar-hi remei o d'aquí a un any quan disposem de la vacuna no quedarà ningú a salvar.



--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris: , ,

divendres

Bona gent, bons amics




Dies enrere, algú va gosar tocar el timbre de casa. - Baixa - em va esperonar - i en reconèixer la seva veu, vaig adonar-me que encara, malgrat el temps, la recordava.

A l'altra banda del vidre de la porta, hi havia una capseta de cartó. - Sa i bo - resava l'eslògan. En Xavi, l'encarregat de la fleca de Can Boix, reclamava la meva atenció des de dins del seu cotxe. Badoc i astorat, sense obrir la capsa, vaig adonar-me que m'havia portat el tortell de Rams. - Gràcies Padrí - vaig cridar instintivament. - Com estàs? vaig preguntar - bes, quina pregunta més ridícula. A les onze del matí, en acabar el torn de nit de flequer, en plena pandèmia i treballant com un camàlic per abastir-nos a tots de pa, pastissos, xuixos i mones, com pot estar un home treballant més de dotze hores cada dia: Cansat, molt cansat.

- Molt bé, nosaltres estem bé. La meva filla gran ja l'ha passat i se n'ha sortit sense cap altra conseqüència - vaig cridar. Gràcies per recordar-te de mi.- I tot seguit, amb el tortell a una mà i el somriure a la cara, vaig enfilar les escales cap a casa tot pensant - Quin tio! - no hi ha com tenir bons amics.

Coneixent la importància de les xarxes socials, abans no hi clavés queixalada, vaig fer la fotografia d'aquell torell farcit de cabell d'àngel. La dóna, encara no s'havia llevat i en obrir la capseta, l'olor dolç del tortell va arribar al meu nas tal perfum embriagador.

La Montse es sorprendria molt en veure aquella menja. Segurament, encetaríem el tortell per esmorzar i malgrat que no m'ha agradat mai el cabell d'àngel, no en faria cap lleig. Era més important el detall d'en Xavi d'haver-nos recordat malgrat el confinament i la manca de contacte d'aquests darrers dies que, la meva estupidesa en prejutjar que no m'agradava el cabell d'àngel.

Que bó! - vaig dir en veu alta. - Boníssim! - va dir la Montse.- Quin detall! - És un bon jan.

Mentre ens anàvem cruspint el tortell vaig decidir no compartir la seva fotografia a les xarxes socials. No hi havia manera de traslladar les sensacions que acabàvem de viure. Un plaer a la vista, al gust, al tacte, a l'olfacte, i el més important, una sensació íntima, la d'amistat.

Tal com sóc jo, temps enrere, el més normal hauria estat esbombar la notícia a tot bombo. Ensenyar les fotos a Facebook, compartir-la en els grups de Whatsapp o fins i tot, escriure un petit conte per agrair el gest del pastisser. No sé si vaig pensar en la famosa frase d'en Pujol "ara no toca" però de ben segur, en un o altre moment ja sorgirà la forma més natural d'agrair el seu gest.

No havien passat dos dies i en Xavi ja en tornava a dur-ne alguna de cap. - Coneixes a algú de l'Hospital Santa Caterina? - Hem decidit fer-los arribar la Mona de Pasqua a tots els nens i nenes que estan ingressats. Caram !, aquest tio no para de sorprendre'm! - A tots, vaig preguntar retòricament? - Una mona per cada nano i uns bunyols pels metges, infermeres i personal del Centre.

Tanta generositat no m'estranyava provenint d'en Xavi. L'hi he vist fer amb altres persones i altres circumstàncies i com no podia ser d'altra manera, ara de forma desinteressada i generosa, havia decidit fer seu l'eslògan del gremi de pastissers. "Cap nen sense mona".

En un món com el nostre on tot just ara ens adonem de la importància que tenen els serveis públics i els essencials per tal de mantenir-nos a tots amb VIDA (en majúscules per tal que tothom comprengui la importància de la salut per damunt de tot), a banda del reconeixement als sanitaris, científics, bombers, policies, treballadors del camp, del mar, dels mercats, etc., etc., etc., no creieu que hauríem de fer un homenatge a tots aquells que s'hi estan deixant la VIDA per tal que tots plegats continuem endavant? Tan important és la salut física com la mental i per descomptat, els gestos d'amistat i afecte en són una prova evident.

Tip d'escoltar, llegir i veure notícies sobre l'evolució de la pandèmia, la societat s'ha mobilitzat per desestressar-nos del confinament gràcies a les noves tecnologies i xarxes socials. És en aquest canal on les persones (les que no disposem d'un altaveu públic), compartim missatges per recordar-nos que no estem sols.

Així doncs, els petits gestos, els de la bona gent, els gestos dels bons amics, he decidit que no poden passar desapercebuts per les persones del meu entorn. Per això, vull agrair el gest d'en Xavi Noguera i a les fleques i pastisseries que ell representa: Can Boix de Girona, les fleques de pa Sant Antoni i la marca "Sa i bo" que les uneix, per haver dut el missatge d'esperança a tots els nens. "Entre tots, ens en sortirem. Amb bona gent i bons amics com en Xavi, tot anirà bé"






Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris: , , , ,