dimarts

Amb quin mètode ?


Resultat d'imatges de una pluma escribe con lagrimas

El desembre del 2015 una dona gironina va llençar la seva vida, família i amics per la finestra i de retruc, va impactar a la societat gironina de tal manera que, a hores d'ara quan passo per davant d'aquell edifici, em miro la torre d'aigua on impactaren els cossos, talment un altar. D'aquella misèria, el meu record: "la torre de la vergonya" doncs, ni família, amics, companys o coneguts, vam ser capaços de preveure què es proposava fer aquella mare. 

Quatre anys més tard, una altra mare, gironina, amb una bona xarxa social, repeteix un parricidi amb signes d'estar afectada per una depressió. Pressuposo que, donar-li l'alta a mitjans d'aquest mes de desembre, és conseqüència de la seva bona evolució i per tant, a banda que els professionals que la tractaven no patien perquè s'autoinfligís cap mal a ella mateixa i molt menys, a cap persona del seu entorn. De ben segur s'haurà de revisar a fons el seu cas i corregir protocols si es conclou que es podia haver evitat.

La condició de mare, separada de la parella, no ha de ser cap detonant ni justificació d'una depressió. A vegades, un canvi de condició sentimental és producte d'una relació malaltissa. Sense una xarxa social de família, amics, companys i coneguts, que ens empari, vetlli i ens ajudi a reprendre una nova vida, és fàcil caure en l'aïllament i l'obsessió per recuperar la vida perduda. No puc comprendre com una malaltia impulsa a un pare o mare a prendre la vida dels seus fills. La reacció més humana i repetida conclou que, abans de manllevar la vida dels teus fills o la teva parella per tal de posar fi a la teva pròpia vida, podria haver començat pel final i deixar als altres malviure doncs, el seu suïcidi hauria impactat per sempre en la vida dels qui més s'estimava. 

Segons l´@AlbertSoler, columnista del @diaridegirona, la mort d'una nena de deu anys li va ser comunicada per Messenger, la missatgeria de Facebook. Fidel a la seva personalitat, l'Albert va preguntar-li pel mètode emprat. Quin fàstic!.  És ell qui ens fa saber que, a banda de la seva incredulitat inicial, la manca de coneixença personal amb l'autora dels fets, li va impedir comunicar a la Policia què és el que estava passant. No vull posar-me a la seva pell i en cap cas, fer llenya de l'arbre caigut, però certament, aquells qui formem part d'una àmplia xarxa social estem en risc de patir els efectes de la nostra identitat virtual i en cap cas, ni per un minut, podem dubtar de donar l'alerta a les autoritats del que està passant. 

He de creure que, la falta de paraules escrites del columnista, és conseqüència de la seva pròpia reflexió. No pot ser que res l'afecti. La manca d'empatia amb els altres, senyal de la  identitat del columnista, el narcisisme, egocentrisme i menyspreu per les opinions dels altres, l'ha fet destacar com a redactor crític de la societat gironina, qui el critica, menysprea i adora en diferents percentatges. El periodista s'ha convertit en malaurada notícia, en contra de la seva pròpia voluntat, víctima de la seva pròpia xarxa social. 

Des del 2009, any que vaig ingressar a la xarxa social Facebook, la mort de coneguts i amics m'ha impactat més que abans. Les morts naturals o accidentals han deixat perfils oberts pel record. Algunes persones, aquelles a qui la malaltia se les ha endut a poc a poc, a voltes han deixat reflexions tan profundes que haurien de ser incloses en tractats filosòfics. Llegir i veure com dia a dia s'acomiada de la vida, provoca un canvi de valors en aquells qui volen prestar atenció.

Hi ha qui ha estat salvat per la seva xarxa social, qui ha detectat les seves intencions, de la mateixa manera que d'altres s'han manllevat la vida sense que ningú hagi pogut fer res.

Les xarxes, ben emprades, afegeixen valors positius: Activitats, notícies, esdeveniments, agenda, reflexions, retrobaments, noves amistats, amors i un llarg etcètera; de la mateixa manera que també ens trobem amb valors negatius: control, revenja, falses notícies, insults, manca de respecte per les persones, col·lectius o idees. Des d'aquest article d'opinió demano públicament disculpes a l'Albert Soler si s'ha sentit ofès. No era la meva intenció. He volgut escriure d'una glopada, de la mateixa manera que crec que ho fa ell sense pensar en les conseqüències de les seves paraules. 

Les paraules i opinions fereixen a aquelles persones que tenen la capacitat de posar-se en la pell dels altres.


Pep Cassany.

Etiquetes de comentaris:

0 comentaris:

Publica un comentari

Desa el teu comentari

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Pàgina d'inici