dimecres

Així votarem els catalans

Resultat d'imatges de voto robado

El nostre vot ja està decidit. Votarem amb el cor a la mà

Ens fem grans i a hores d'ara, continuen preguntant-nos, a qui estimem més, al pare o a la mare ? o cosa que és el mateix, hem de votar polítics empresonats (presos polítics) o polítics exiliats (govern legítim de la Generalitat de Catalunya). Qui volem que ens representi a Europa ? Existeix la possibilitat real que hi siguin presents ? Estem disposats a lliurar una altra batalla legal amb l'Estat Espanyol a Europa per aconseguir un seient al parlament Europeu ?

I d'altra banda, ens toca triar el govern municipal. En clau d'afinitat de partits o bé, com d'altres vegades, en clau d'afinitat personal amb els candidats ?

La meva resposta a la primera qüestió és indiferent. Encara que tingui clar la meva afinitat cap a un partit, el més normal és creure que el pare i la mare es repartiran els vots a parts iguals. No hi haurà guanyador. En els dos casos, la veu independentista s'escolarà tímidament al parlament europeu. No pels seus discursos incendiaris sinó, per l'escàs interès dels altres països en escoltar-nos i voler prendre part en una qüestió que consideren interna de l'Estat Espanyol. No estan disposats a arriscar-se en prendre part en un conflicte internacional que de ben segur, acabaria per esquitxar-los a ells mateixos en afers interns propis de cada estat.

Sí. Hi haurà veus de grups minoritaris del parlament, siguin verds, regionalistes o d'esquerres en minoria que donaran suport a les veus independentistes catalanes, sense cap altra ressò mediàtic que el dels nostres mitjans de comunicació.

Sigui com sigui, David va encoratjar-nos a lluitar contra Goliat.

Municipalment tenim d'altres baralles pròpies de pati d'escola. Encara que ens sembli important el vot de partit, tenim en compte la personalitat del candidat. La societat catalana, conservadora de mena, no li agraden massa els canvis. Tornarà a governar aquell qui actualment disposa del càrrec. Sigui en coalició o en minoria.

Les polítiques municipals queden eclipsades per les polítiques de país. És evident que la presència dels alcaldes en els mitjans de comunicació és més rellevant quan es posicionen a favor o en contra del procés independentista. Inaugurar les obres d'un pont o un nou servei ciutadà només té ressò local i per tant, contribueix feblement a la seva marca personal.

A l'hora de triar el vot local ens decidim a favor o en contra de l'alcalde. Per tant el desavantatge dels actuals partits de l'oposició és evident doncs, inicialment el 50 % dels vots estan posicionats a favor de la continuïtat del govern actual i, l'altra 50 % se'l repartiran la resta de partits a l'oposició.

Si fem cas a les estadístiques de les votacions municipals, podríem comprovar com en els pobles i ciutats hi ha pocs canvis al capdavant dels municipis. A hores d'ara encara votem a la persona més coneguda o sigui, a l'alcalde. O algú recorda els noms i les cares dels caps de tots els partits de l'oposició ? Mentre que els alcaldes poden ensenyar la feina feta, la resta dels nostres representants no se'ls coneix per res més que la seva oposició a tot. Per tant, per posar-hi pals a les rodes i per tant, la seva imatge té un contingut subliminalment negativa.


--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris: , , ,

diumenge

Un roser tan vell com jo

poesia de carrer d'en Pep Cassany

Un roser tan vell com jo


Germinà la llavor.
En el seu interior sentí créixer un roser,
regat per llàgrimes de dolor i alegria.

A hores d'ara  la mare ja no el pot recordar,
de ben segur,
se l'estima.

En néixer se'l mirava,
el cuidava i l'esporgava quan calia.

D'aquella primera llavor,
recollí la seva primera flor,
la mirava,
l'arreglava,
li cantava.
La planta creixia com ella volia.

Fins a sis rosers plens de flors i espines,
li donaren mals de caps i alegries.

El primer,
el més valent de tots,
vermell,
aquell qui la mare va parir gairebé sense saber d'on venia. 

Seguidament plantà un altre roser,
on les fulles de les roses,
empal·lidiren de color rosa.

Del tercer,
blanc de blancs,
nineta dels seus ulls,
blanc amorós,
un dia es marcí sense raó.
Mai deixarà de recordar.

Quan sorgí un altre brot,
trasplantà la primera planta a un test més gros i,
obrint els balcons,
mostrà als vianants la seva tasca de mare amorosa. 

Sense massa temps per guarir la seva ànima,
asseguda en una cadira de balca,
davant el balcó del menjador,
mentre cosia,
rumiava,
hauria de comprar un test més gros i fer espai en el balcó.

Soferta,
atabalada,
enfeinada,
sense massa temps a perdre i rumiar,
sense voler i amoïnada,
la vida li regalava,
sense voler reconèixer que li feia una mala passada,
un roser no demanat ni comprat,
tanmateix estimat.

Flors blanques,
roges o roses.
Tiges de mata baixa farcides d'espines,
més d'una vegada,
ferides.

Barreja de llàgrimes de dolor,
tristesa,
angoixa o desesperació,
mentre els rosers creixien.
Somriures i alegries, pau interior.

No recordes mare com ens cantaves i planyaves,
renyaves i et felicitaves en veure sorgir cada flor?

El roser que amanyagaves,
fruit de la darrera llavor,
s'ha fet gran, vell i formós.

No recordes qui sóc jo.
En veure'm recordes al pare,
tots dos,
jardiners dels nostres cors.
 

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris: