Carta als reis, certificada, urgent i esperant resposta positiva o el silènci administratiu

Benvolguts,

A hores d'ara, no entenc com un republicà, descregut, agnòstic, baixet, calbet i torrapipes com jo, continuo enviant-vos la meva carta de desitjos. Si fos pels vostres "regals", a hores d'ara, em resultaria millor demanar feina a qualsevol de les oficines de treball d'Andalusia. 

Ja ho sé, els diners no fan la felicitat tot i que calmen els nervis. De fet mai us ho he demanat, per tal que et toqui la loteria, primer de tot, cal jugar-hi. Tampoc tinc cap oncle ric i sense hereus que al morir, em deixi la seva fortuna. De fet, si així fos, amb tanta família com som i després de passar per les mans d'Hisenda, probablement no podrem pagar la subscripció d'un any a cap plataforma de televisió.

Tot i que m'entossudeixo a demanar-vos salut, tant per mi com per tots aquells qui m'envolten, us entossudiu en no fer cas. Ho hauré de demanar a algú de més amunt ?, potser sí que resultarà més senzill demanar al govern que redueixi les llistes d'esperes per fer proves, contractar personal qualificat o senzillament, contractar administradors de l'empresa privada per tal que regulin i controlin els horaris dels treballadors públics. Potser millor deixar-ho aquí i no explicar res del que en penso dels actuals treballadors i administradors dels diners públics. Segons les estadístiques, un de cada deu coneguts nostres, són funcionaris. No vull perdre a tantes amistats.

Si un dia us vaig demanar amor, no ho recordo i es fa estrany de creure, he de reconèixer haver-lo rebut. Escèptic com sóc, no sé si ella és el meu regal o bé, sóc jo el seu regal enverinat. Espero i desitjo, com tot bon minyó, no perdre'l o trencar-lo. 

De la República ja ni us en parlo. Ja veig que ni Déu pot fer-hi res. O ens tornem tots revolucionaris i la prenem a la Catalana (fent la puta i la Ramoneta, pacíficament i demanant-ho per favor, enèrgicament, afegint-hi el si-ús-plau) o res de res. Monarques com sou, no condemnareu al vostre col·lega a l'exili. 

Encara que com sempre no em foteu ni cas, torno a demanar-vos per mi i per tothom, pau i amor per tot el món. Impossible, ja ho sé, però no em direu que no seria bonic ?

Per demanar, no s'hi perd res. El no ja el tinc, tot i que aquest any pot ser que sí.

Ara recordo una dita castellana: "contra el vicio de pedir, la virtud de no dar". Ostres tu, vet aquí. Potser és això el que ens passa. Demanem massa. Caldrà deixar de demanar i guanyar-ho tot amb sang, suor i llàgrimes.

 
--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor
@josepcassany