Escrit i editat per Pep Cassany

Relats i Opinió d'En Pep Cassany Escriptor Català. Girona. Autor de llibres: El carrer dels petons (2018) i Big Bang Amor (2017) Aquest Blog conté relats curts, relats eròtics i, contes infantils. També un munt d'articles d'opinió sobre fets quotidians, l'actualitat de Girona i Catalunya, o del debat nacional i internacional. Tot plegat, tractat des del punt de vista personal, crític,irònic, eufòric o irreverent de l'autor.

Novetats

Desemparats


Ja ha passat més d'un any de l'1 d'Octubre, de la fugida i de l'empresonament dels nostres representants polítics. La vida continua. Ells a presó o exili i nosaltres, treballant com a formiguetes catalanes, fent país. El seu. No el nostre.

Ni tenim República ni representants que ens emparin.

Els moviments a l'exterior de les nostres fronteres, Europa, ni mou ni mourà cap peó que enceti la partida. Ho sabíem i ho sabem. El màxim que podem aconseguir és que renyin a l'Estat Espanyol quan les males pràctiques són massa evidents. No poden, ni volen, obligar a un Estat membre a admetre un referèndum vinculant per segregar la part més rica d'un país.

Els independentistes més combatents, proclamen a les xarxes sortir al carrer a tallar vies de comunicació i col·lapsar econòmicament Espanya i si es pot, Europa. El cert és que són pocs que hi estan disposats i els altres, encara que hi estan d'acord, tenen por.

Por a perdre el seu estatus econòmic, social, polític, etc. cadascú es coneix les pors. Molts diran que no en tenen, probablement els que menys tenen a perdre, però recordeu, ha quedat plenament demostrat que la classe empresarial ha preferit emparar-se en les lleis espanyoles, desplaçant les seus socials, per protegir-se de les independències desestabilitzadores de l'economia.

Hem perdut la força i l'oportunitat. El President Puigdemont i alguns consellers exiliats per a donar veu a Catalunya quan de fet, Europa no els vol escoltar. La nostra força social representada pels presidents Sánchez i Cuixart (ANC i Òmnium), conjuntament amb els Consellers de l'únic Govern de la Generalitat que hauríem de reconèixer, engarjolats preventivament per una suposada rebel·lió violenta que mai va existir.

Ara toca vaga de fam. A finals d'any i en època nadalenca per tal de recordar-nos que mentre ens mengem els torrons ells passen gana per nosaltres i pel bé comú. Malauradament crec que continuarà com a un gest simbòlic, dramàtic i estèril. Ningú amb capacitat de decisió podrà o voldrà donar suport a la causa per la qual lluiten, l'empara del Tribunal de Drets Humans Europeu.

No crec que ni Sánchez ni Turull vulguin convertir-se en el primer màrtir i tampoc ens cal.

No hi ha paraula escrita dels nostres representants de govern empresonats, ni dels nostres líders socials, que no sigui més digne que qualsevol fàstic escoltat en boca dels representants unionistes. El poble Espanyol ni tan sols es pregunta si en l'inici del Segle XXI ha de continuar existint un govern monàrquic o republicà.

Tot plegat em fa pensar com ho faria l'Astèrix a la seva època: "Estan bojos aquests Espanyols". Imposar una unió abans que consultar al poble i així exercir el dret a decidir lliure i democràtic? Que no hi ha vida intel·ligent a la resta de la Península? Potser sí que som així, rars, amb una cultura i llengua diferent de la seva, demòcrates fonamentalistes que creiem que s'ha de consultar i acceptar la voluntat del poble, entestats a avançar, créixer, conèixer i aprendre d'altres societats més avançades.

Ens volen enterrats i no saben que som llavors!!, encara que començo a creure que ens han enterrat en un test aïllat. Som mala herba que volen matar a base d'insecticides químics. Sort que no han tret el tràmac !

Jo no seré dels que cridi a tots al carrer. Si ho feu, potser ens hi trobarem. No tiraré ni un roc, ni una pedra, ni un insult. Continuaré com fins ara, manifestant-me pacíficament i democràticament. No treballaré per fomentar l'odi ni per aconseguir per la força un Estat Independent. Deixaré que el gegant amb peus de fang caigui pel seu propi pes. Potser trigarem o potser no el veurem caure però, la nostra llavor, estimada i regada, un dia serà prou gran per sortir del test i convertir-se en un arbre.

Ens cal lideratge, coratge, empenta, força i decisió. No podem decaure i fer malbé el nostre llegat pacífic exigint el dret del poble a decidir. La lluita continua i en tot cas, fem visible tot allò que ens diferencia i no ens agrada per nosaltres ni ningú. Fem créixer els partidaris de la República amb la raó.

A hores d'ara, em sento desemparat. No hi ha qui em representi, ni poble que el vulgui acompanyar. Es recorda més el passat que no s'anhela un futur.

Seguim!
--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Cap comentari

Desa el teu comentari