Malsons econòmics

Passejant per la fira de la ratafia a Santa Coloma de Farners, amics i coneguts lloaven els bunyols de les cuineres de Sils. Tres enfilats en un pinxo per només 1 €. Malgrat arribar tard, sóc un bunyolaire golafre i no em podia resistir a tastar-los. A més, tres bunyols per un sol euro? Amb la mà a la butxaca vaig comptar la xavalla que duia i de ben segur, en tenia per una dotzena.

En arribar a la carpa, el cartell damunt la porta em proposava una passejada pel Ratafiàrium. Un mot que defineix la fusió de la ratafia amb les menges. A la primera parada la Sandra ja ens va deixar tastar les coques. Eren molt bones però jo tenia pressa. De cua d'ull, al final de la carpa, vaig reconèixer a les cuineres de Sils i sense aturar-me en cap altra paradeta vaig córrer cap a la seva taula.

Recollons! I tant que en vénen de bunyols, no els en quedava ni un!

Per una vegada que podia comprar bunyols i pagar-ne un sol euro, la migdiada de la tarda em va trair i al vespre em vaig fer fotre.

A la colla de solters, solteres, separats, divorciats o vidus, el tret més comú a banda de la recerca d'amistat, parella o el que sorgeixi: la manca de diners. Hi ha qui va creure que era millor quedar-se a casa per tal de fer front a les despeses extraordinàries que inesperadament li han sorgit aquest mes i a hores d'ara no sap com s'ho farà per arribar a dia 30.

Malgrat l'oferta de ratafies de gran qualitat a molt bon preu, les parades amb pa cuit en forn de llenya, els xurros acabats de fregir i l'oferta de tota mena de dolces i galetes fetes amb ratafia, com gairebé sempre que passejo per una fira, no vaig comprar res. La meva economia no m'ho permet.

A la taula i al llit al primer crit i sense pressa però sense pausa, tots plegats vàrem parar la taula per tastar les botifarres fetes amb foie, els embotits casolans del carnisser del poble i el formatge manxec comprat al súper. La mestressa de la casa amb qui m'uneix una gran amistat i estima, si més no per la meva banda, ensenyant-nos casa seva també ens va obrir la porta a la seva intimitat. Una dóna pulcre, impecable, amant dels seus fills, la seva casa i els seus amics. No tothom hi té entrada a casa seva i a hores d'ara, en deixar-me entrar, encara li tinc més estima i agraïment per formar part de les meves amistats.

La conversa centrada en les menges alhora que buidàvem les copes de vi, va derivar cap a temes més mundans i escatològics. Hi havia qui coneixia a algú que es venia les calces fetes servir per cent euros. Per descomptat, jo em vaig oferir a dur-ne i enviar-les sota pseudònim i en bossa tancada al buit a qui en pagués la meita i encara que les tingués de dur una setmana. Semblaven diners fàcils de guanyar.

La imaginació d'una colla de solters es desenfrena en un sopar de dissabte al vespre i no va haver-hi ningú que no hi aportés pèls i senyals a l'assumpte en qüestió. El tip de riure que ens vàrem fer tots plegats va concloure, si més no en el meu cas en conèixer les diferències salarials dels convidats a taula.

Potser ens faltava el representant empresarial o potser, jo mateix el representava doncs, sóc un d'aquests empresaris desapareguts després del 2009. Asseguts a la mateixa taula hi havia un representant dels treballadors de justícia, una altra de la sanitat, una altra d'educació, un bomber, un aturat, una persona que rep l'ajut mínim i jo mateix, un venedor d'il·lusions.

No sé com ni perquè, es va començar a parlar de sous i feines. Els primers a ser atacats com gairebé sempre els funcionaris i més concretament els mestres i professors a qui sempre els atribuïm poca feina, molts dies de vacances i un bon sou. Sense quantificar-lo monetariament, els funcionaris a la taula estaven més o menys remunerats de la mateixa manera i per tant, la igualtat salarial només es trencava per l'antiguitat o altres complements.

La meva sorpresa va ser per aquells a qui tots hem reconegut que seran sempre nostres. La seva feina és viure en el parc un total de 62 dies l'any. Un torn de 24 hores equival a tres dies de festa. Gairebé em deixa assegut a terra en rumiar que aquest servei, a banda d'un bon sou, no és precisament una feina gaire estressant o plena d'activitat diària. A banda dels grans focs, la mitjana de serveis atesos la resta de l'any es podien xifrar en 1 o 2. Per descomptat que els gats no s'abaixen de l'arbre fins que no ha passat dos dies! Si fos la meva feina, desitjaria rescatar-ne quatre cada dia per sortir de l'avorriment.

La manca d'efectius en aquest cos, a banda del reconeixement social, em va fer rumiar una bona estona. Cert els torns són de vint-i-quatre hores, però normalment vuit se les passen dormint. A més, són pocs i els calen fer torns extres, amb una remuneració de 350 € per cada torn treballat.

"Fill meu, vols una moto?, treballaré una setmana i et puc comprar fins i tot la plaça de pàrquing"

Després de la botifarra, la coca, les galetes de Can Tries, la ratafia i el debat polític, escatològic i la bufetada de la constatació de les desigualtats salarials existents en aquest país, bona nit i tapa't.

Esgotat per aquest dia i pels meus mals, al final va arribar l'hora de jeure al meu llit i descansar. A banda de les trucades a les 4 i a les 8 del matí que finalment m'han obligat a aixecar el cul del llit, m'han servit per recordar els malsons passats. En aquests malsons jo començava a posar els punts a les i als meus caps de feina, recordant-los les promeses contretes i protestant per no haver-les complert.

Després d'un parell de mesos sense res a explicar-vos m'he adonat que avui em tocava tornar a escriure una part d'aquests malsons. El malson de tants amics i coneguts que estem en risc de pobresa i que tan sols ens en sortim per les ajudes rebudes de la nostra xarxa personal que ens recolza com pot.

Em quedo la frase que ahir mateix va escriure'm el meu germà gran. "Tots fem un".

Voleu dir que ens calen més raons per exigir un canvi de sistema polític que ens torni a tots plegats a un sistema igualitari?

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor
@josepcassany