dijous

No us volem entre nosaltres



Si et mobilitzes a favor del dret a decidir, la república, la llibertat dels presos polítics o per qualsevol altra causa a favor del procés d'independència de Catalunya i et poses al davant meu amb el rostre tapat amb un passamuntanyes, quan et giris, no em trobaràs darrere teu.

Em fas por. Si ocultes el seu rostre per no responsabilitzar-te dels seus actes, no tens lloc entre nosaltres. 

Nosaltres defensem a Catalunya de manera pacífica i democràtica, fent valer el nostre dret a manifestar i defensar lliurement els nostres ideals. Ho fem a cara descoberta, multitudinàriament, arran i arreu de Catalunya, Espanya o a Europa. No tenim por d'encarar-nos amb les forces de seguretat doncs en cas d'atac, les nostres imatges recorren el món a favor d'una causa justa.

Els enfrontaments violents, la provocació, el llançament de pedres, el vandalisme contra el mobiliari urbà a fi de crear barricades, l'únic que aconsegueixen és l'efecte contrari. Legitimen a la Policia per actuar en contra de tots i als Espanyols en refermar-se que la nostra, és una rebel·lió i per tant, violenta. Ningú empatitza amb les causes violentes.

Les grans manifestacions i aturades de país han tingut èxit quan hi participem tots. Famílies, amics, companys de feina, veïns. Ningú portarà al seu fill a una manifestació on posar-lo en perill.

Quan et giris i miris enrere, què prefereixes?, veure't envoltat per tots els qui defensem la mateixa causa que tu reivindiques o, veure't sol i sentir-te atemorit de les conseqüències que tindran els teus actes? 

Si demà et mobilitzes, no facis l'ase. No ajudis a omplir presons i buidar carrers.


--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris: , , , ,

diumenge

El retrat de l'egoisme que no llegiran els egocèntrics



No t'enganyis, la teva personalitat no s'assembla en res a Gandi ni a Teresa de Calcuta, ni tampoc a Vicenç Ferrer per anomenar un exemple més proper. Si no et vols enganyar a tu mateix/a i et pares a pensar, de ben segur acabaràs per descobrir que el més important per tu, ets tu mateix.

Quan t'aixeques, en què penses?, en el que has de fer, t'agradi o no, i en els compromisos contrets: Treballar per un altre, per tu mateix amb l'objectiu de guanyar diners, en el lleure que et satisfaci o en la falta d'activitat que et provocarà satisfacció o insatisfacció. No t'aixeques pensant que el teu compromís vers els altres els provocarà alegria als qui aquell dia t'envoltin.

Has pensat mai en allò que et manca?, segur. No t'adones que a prop teu hi ha qui li falta salut, escalf o el més bàsic per sobreviure. Segurament alguna vegada hauràs donat una almoina o diners per una causa, regalat roba que no et poses o senzillament, comprat un quilo d'arròs per als més necessitats. No vols veure que al teu voltant, hi ha necessitats de tota classe. Donar allò que no necessites no és un acte de generositat doncs, només qui es desprèn del vital per un mateix, quedant mancat d'aquell objecte o aportació econòmica, temps propi o habilitat i coneixement compartit amb qui ho pugui necessitar, es converteix en un acte o persona altruista.

Quantes vegades t'han demanat, directe o indirectament, quelcom que estava al teu abast de donar o compartir i tu no has fet res?, més de deu vegades cada dia. Tots rebem sol·licituds d'amistat, compartir post, col·laborar en la recollida de signatures o passem per davant de gent demanant almoines, per vergonya de la nostra societat, ni mirem a la cara per no sentir-nos malament amb la nostra consciència.

T'has alegrat mai per la desgràcia dels altres?, sí, de ben segur. No hi ha ningú que no expressi satisfacció en veure caure, patir, sofrir desgràcia, no prosperar, etc. , de la persona o col·lectiu que és contrària a la teva forma de veure, viure o percebre la teva pròpia identitat, creença o amistat. El respecte i la seva mancança, és la base de la convivència i a diferència de les masses, babaues per necessitat, els individus no fem res per seguir l'escala de valors natural. Les persones, els animals, la natura, el be comú.

Has fet mai res pensant que d'una forma o l'altra et serà compensat?, en la religió el compliment de les lleis divines et recompensen amb la vida eterna al costat de Déu, en la societat que t'envolta el compliment de les normes i lleis que limiten el que pots fer, sancionen la infracció o et reconforten perquè no t'han enganxat o comprovant que qui la fa, d'una manera o altra l'acaba pagant.

Coneixes a algú que no sigui així?, difícilment. Fins i tot aquells personatges a qui he esmentat en començar, han obtingut directe o indirectament una satisfacció personal. No ho han fet per ells mateixos, ho han fet per les seves causes socials, però sense el reconeixement de la societat a la seva tasca en benefici de les seves causes, aquestes no haurien avançat.

Així doncs, quan et demanin un like, un comentari, una col·laboració, una aportació a una causa, una part del teu temps, o quelcom que no et faci falta, continuaràs mirant a un altre costat per tal de no reconèixer que ets un/a egoista i senzillament, egocèntric, i no penses en res més que en tu mateix?

La resposta és tant humana com vergonyosa de pensar. Sí, és cert. Ni tan sols compartiràs el que en penses d'un article com aquest doncs resulta una bufetada a la societat que hem construït tots plegats.

Bones festes,
--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris: ,

Tradicions i tòpics nadalencs - Començar la casa per la teulada




Un matí en llevar-me, una estranya complaença va inundar el meu cervell. Recordava tot el que havia somiat... Era pels vols de Nadal, una època de l'any que tots desitgem que arribi i passi ràpidament.

Mentre em prenia el cafè, sucava les galetes i escoltava els crits dels meus fills reclamant el seu esmorzar, immers en el meu univers, el meu cervell desconnectava per mostrar-me les imatges dels records més rellevants d'aquella nit.

Tot començava dos dies després de reis, quan els nens entraven a l'escola. Sota el braç, en Joan portava la nova pilota, a l'esquena la motxilla i en els peus calçava unes vambes noves. Se'l veia content i emprenyat, amb ganes de retrobar-se amb els amics i presumir de totes les coses que li havien regalat, més preocupat per perdre en la comparació de regals que haurien rebut els seus amics que no en aprofitar el temps per jugar amb la nova pilota. Potser a ells els haurien regalat una pilota millor que la seva.

M'acabava de llevar, cansat, dormiria tota la nit i els malsons econòmics d'unes festes excessives em perseguien. Com ho faria per arribar a final de mes. M'havia posat tard al llit, com cada dia miraria la tele encara que la pel·lícula, anava marxa enrere, començava pel final desvetllant qui era el criminal i acabava sabent qui, com i quan havien assassinat al protagonista. Em semblava estrany però interessant. Els nens sortien del llit i jugaven, anaven a sopar, jugarien tota la tarda i per dinar, discutien per decidir qui parava la taula. El mati se'l passaven jugant. Esmorcaven i es posaven al llit per passar una nit descansant d'un dia d'emocions i regals. Era el dia de reis.

Les agulles del rellotge es movien enrere i encara que a mi em resultava estrany, ningú més semblava adonar-se. Jugaven, obrien els regals i es posaven al llit. Dormien intranquils i en posar-se al llit i després llevar-se per veure la cavalcada circulant marxa enrere, els patges els retornaven les cartes als reis que més tard esborraven. No hi entenia res. Inconscientment sabia que m'havia apuntat a un gimnàs, tenia "mono" de tabac i esperava que el cap d'any, acabés aviat per arribar fins a Nadal.

La ressaca em perseguia i la festa començava amb tots borratxos i ballant. Arribava l'hora dels petons i celebrant l'any nou, dotze campanades s'avançaven als quarts. Havia cremat els calçotets vermells i despullat, amb un barret i un espanta-sogres a la boca, em disposava a menjar, beure i tornar a començar.

Sant Esteve em resultava feixuc, la quina, el pollastre i la resta d'un caldo de nadal, potser de l'any passat, eren a taula. La nit se'm feia llarga i em llevava cansat pel que semblava vindria. El tió, els versos dels petits i un àpat de nadalenc. El cunyat fotent-me la pallissa política del procés, d'Espanya i d'una Europa inexistent. Sabia que havia d'anar de compres per fer els regals de darrera hora, preparar el sopar de la nit de nadal i fer l'amic invisible. Començava a entendre que el meu món havia estat girat com un mitjó.

La tele no deixava d'anunciar perfums, la grossa, el gros i jo era incapaç de recordar el número que havia tocat per comprar-lo. Tothom feia bona cara i els somriures es passejaven pels carrers, els indigents ens donaven cèntims a la gent que passejava carregada amb bosses de regals que anàvem a tornar a les botigues.

Els amics, les famílies, els companys de treball, tots celebraven haver passat les festes i es preparaven per treure's de les butxaques els cèntims que havien rebut de la marató, tornar els torrons a les empreses i acabar amb el pont de la immaculada i arribar a dia ú per treballar intensament.

Quin sentit tenia aquest somni?, començava la casa per la teulada. Si comparava el present i el passat, hi havia tradicions que perduraven com fantasmes del nadal. Els fantasmes d'ara eren més cruels que els del passat, tenien més gana, més malalties mentals i un futur molt més esfereïdor. Feia por predir el que vindrà d'ara endavant.

No em podia quedar amb un regust tan amarg. - Com puc reinventar aquestes festes? - vaig pensar.

A hores d'ara resulta impossible fer realitat els tres desitjos més importants de tots plegats, salut, amor i diners. No podem desempallegar-nos del consumisme doncs, no es pot sortir al carrer sense rebre mil impactes incitant-nos a comprar i ser feliços.

Així doncs - Què puc fer? - em vaig tornar a preguntar. Potser la cavalcada l'hauríem de canviar, eliminar els reis i posar tres personatges que ens resultessin divertits. Un caganer, un Rubianes i una grossa que dugués unes calces cremades i ensenyés mitja galta del cul. Per cap d'any una dolça ressaca i a la nit de nadal, un sopar republicà que aquest any, sortiria econòmic si fem cas a la vaga de fam. Potser caldria deixar de comprar les foteses i els regals, fer-ho més tard quan tot plegat baixa de preu i és l'hora de caçar la millor oferta.

No caldrà comprar la grossa, ni tan sols anar obligat a cap dels sopars d'empresa, comprar-se roba nova i lluir somriures sorneguers tot pensant, maleït siguis cunyat, em fas més por que una pedregada. Amb aquesta manera de pensar, et toca educar a la mainada.

Amb tota aquesta cagarada he acabat tot dient - vols dir que no seria millor deixar-ho tot plegat com està? - Millor empassar-nos els anuncis de torrons i perfums, aportar diners a la investigació que promou la Marató de TV3, desitjar salut, amor i diners encara que mai arribin, fer un sopar de nadal, comprar el regal de l'amic invisible, fer cagar el tió, menjar escudella i carn d'olla, acabar-s'ho l'endemà, pagar el que no val el sopar de cap d'any, beure, ballar i acabar amb ressaca, suportar els llums de nadal fins setmana santa, aguantar el discurs del cunyat, passar fred en veure passar la cavalcada de reis, comprovar la poca importància que la mainada li dóna a cada un dels regals que has comprat, desant la targeta de crèdit aplanada, i esperar, que arribi el dia vuit i que tot plegat s'acabi per tornar a treballar, fent de formigueta catalana i estalviar, abans no arribi un altre nadal on tot torna a començar.

Potser he començat la casa per la teulada i he acabat, com havia d'haver començat.

Bon Nadal




--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris: , ,

dilluns

Desemparats


Ja ha passat més d'un any de l'1 d'Octubre, de la fugida i de l'empresonament dels nostres representants polítics. La vida continua. Ells a presó o exili i nosaltres, treballant com a formiguetes catalanes, fent país. El seu. No el nostre.

Ni tenim República ni representants que ens emparin.

Els moviments a l'exterior de les nostres fronteres, Europa, ni mou ni mourà cap peó que enceti la partida. Ho sabíem i ho sabem. El màxim que podem aconseguir és que renyin a l'Estat Espanyol quan les males pràctiques són massa evidents. No poden, ni volen, obligar a un Estat membre a admetre un referèndum vinculant per segregar la part més rica d'un país.

Els independentistes més combatents, proclamen a les xarxes sortir al carrer a tallar vies de comunicació i col·lapsar econòmicament Espanya i si es pot, Europa. El cert és que són pocs que hi estan disposats i els altres, encara que hi estan d'acord, tenen por.

Por a perdre el seu estatus econòmic, social, polític, etc. cadascú es coneix les pors. Molts diran que no en tenen, probablement els que menys tenen a perdre, però recordeu, ha quedat plenament demostrat que la classe empresarial ha preferit emparar-se en les lleis espanyoles, desplaçant les seus socials, per protegir-se de les independències desestabilitzadores de l'economia.

Hem perdut la força i l'oportunitat. El President Puigdemont i alguns consellers exiliats per a donar veu a Catalunya quan de fet, Europa no els vol escoltar. La nostra força social representada pels presidents Sánchez i Cuixart (ANC i Òmnium), conjuntament amb els Consellers de l'únic Govern de la Generalitat que hauríem de reconèixer, engarjolats preventivament per una suposada rebel·lió violenta que mai va existir.

Ara toca vaga de fam. A finals d'any i en època nadalenca per tal de recordar-nos que mentre ens mengem els torrons ells passen gana per nosaltres i pel bé comú. Malauradament crec que continuarà com a un gest simbòlic, dramàtic i estèril. Ningú amb capacitat de decisió podrà o voldrà donar suport a la causa per la qual lluiten, l'empara del Tribunal de Drets Humans Europeu.

No crec que ni Sánchez ni Turull vulguin convertir-se en el primer màrtir i tampoc ens cal.

No hi ha paraula escrita dels nostres representants de govern empresonats, ni dels nostres líders socials, que no sigui més digne que qualsevol fàstic escoltat en boca dels representants unionistes. El poble Espanyol ni tan sols es pregunta si en l'inici del Segle XXI ha de continuar existint un govern monàrquic o republicà.

Tot plegat em fa pensar com ho faria l'Astèrix a la seva època: "Estan bojos aquests Espanyols". Imposar una unió abans que consultar al poble i així exercir el dret a decidir lliure i democràtic? Que no hi ha vida intel·ligent a la resta de la Península? Potser sí que som així, rars, amb una cultura i llengua diferent de la seva, demòcrates fonamentalistes que creiem que s'ha de consultar i acceptar la voluntat del poble, entestats a avançar, créixer, conèixer i aprendre d'altres societats més avançades.

Ens volen enterrats i no saben que som llavors!!, encara que començo a creure que ens han enterrat en un test aïllat. Som mala herba que volen matar a base d'insecticides químics. Sort que no han tret el tràmac !

Jo no seré dels que cridi a tots al carrer. Si ho feu, potser ens hi trobarem. No tiraré ni un roc, ni una pedra, ni un insult. Continuaré com fins ara, manifestant-me pacíficament i democràticament. No treballaré per fomentar l'odi ni per aconseguir per la força un Estat Independent. Deixaré que el gegant amb peus de fang caigui pel seu propi pes. Potser trigarem o potser no el veurem caure però, la nostra llavor, estimada i regada, un dia serà prou gran per sortir del test i convertir-se en un arbre.

Ens cal lideratge, coratge, empenta, força i decisió. No podem decaure i fer malbé el nostre llegat pacífic exigint el dret del poble a decidir. La lluita continua i en tot cas, fem visible tot allò que ens diferencia i no ens agrada per nosaltres ni ningú. Fem créixer els partidaris de la República amb la raó.

A hores d'ara, em sento desemparat. No hi ha qui em representi, ni poble que el vulgui acompanyar. Es recorda més el passat que no s'anhela un futur.

Seguim!
--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris: , , , ,