dijous

Uns carden la llana i els altres s'emporten la fama

i els altres s'emporten la fama... relats curts


El cafè ha sortit de la seva boca en una explosió que ha acabat per tacar tota la paret de la cuina.
  • Què t'ha passat? - li he preguntat.
  • No ho sents com criden - em diu un amic meu que estava prenent el cafè a la cuina de casa - hi ha uns veïns que estan cardant.
En aquesta, la meva, la nostra comunitat, fins ara, no hi havia ningú cardant i en tot cas, si algú cardava, em cardaven la tabarra si trobaves algun veí pesat per l'escala. L'edat és l'edat i en la joventut, ara que puja sense complexos, acaba cardant tothom i jo, només sentint com carden, el més cardat.
  • Millor no escoltar-los però en tot cas, "l'acte" es compon de cinc parts. Seducció, preliminars, jocs eròtics, introducció i final. I en tot cas, si no els agrada com marxa l'assumpte, ella li demana que pari i tornen a començar.
  • Criden molt aquesta gent! - em confirma el col.lega -
  • No criden, gemeguen. Vés a saber, potser els agrada ser escoltats. En un edifici vell, portes, finestres i parets són prou primes i s'acaba sentint tot.
  • I ara que hi rumio. Sabies que després de set o vuit anys de viure en aquest pis, on encara de tant en tant escolto les orenetes cantant, gairebé mai havia escoltat cap paraula més alta que una altra? Val a dir, que ara, els nous llogaters són gent més jove i per tant, estan en aquella edat que la testosterona i les hormones continuen ballant a un ritme esbojarrat. En aquest cas, a la nostra comunitat, en un ritme de tres per quatre amb un so prou estrident.
Si la comunitat continua canviant, hauré de demanar-los que es limitin a respectar els torns. No pot ser tots alhora. Ho haurem de votar en junta, dels més joves als més grans i en cas d'empat, prevaldrà com a criteris prioritaris, l'edat i els anys que fa que hi viuen. O sigui, els més grans els toca a l'hora de la migdiada doncs, de nit, ja no serveixen per res. - Així ho he comprovat amb la veïna de dalt, després de set anys, només una nit vaig escoltar-la gemegar. Va ser curt, dues etzibades i ja està. Gairebé en acabar, vaig acabar picant de mans i cridant "torero, torero!".

Cal convocar una junta de propietaris urgentment. Hi ha veïns que es queixen i amb raó - "O cardem tots o matem la rabia", però així no podem continuar.- Uns carden la llana i els altres ens emportem la fama.

En veure la meva imatge reflectida al mirall penso - ho has de fer, per això ets el president de la comunitat - a mi em tocarà trucar a la porta i demanar-los per parlar, si pot ser, després de demanar-los per tancar la porta d'entrada i, en la intimitat. Encara que ben pensat, quina intimitat? En aquesta la nostra comunitat es carda en públic. Tot se sent i un tot s'ho imagina.

Ja ho he dit al meu amic, tenim dues opcions. O sortim i marxem de casa, o acabarem trucant a la porta de casa dels veïns per preguntar - Puc passar?, si no t'acabes la feina... - pot ser que em deixis entrar.

Ai senyor, quina feinada que se'ns gira.

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris: , , ,

dissabte

Cargol treu banyes


Cargol treu banyes - per en Pep Cassany


Heu vist mai un caragol pujar una muntanya??

Hi havia una vegada un caragol, valent per pujar una muntanya i encara més valent per baixar el muntanyí. No era massa jove i en tot cas, hi ha qui diria que el veia cansat de dur sempre la seva casa al damunt.

Un dia, amb ganes de gresca, havent passat les pluges, sortint de sota una col, decidí fer camí i descobrir món. Volia fer cims, davallar per les valls, baixar per les conques i explorar coves.

Al seu pas, pas de caragol, seria difícil de complir. Mirant amunt, amb aquelles banyes, una més enlaire que l'altre doncs, de petit, algun ganàpia l'havia deixat borni, va girar els ulls al seu voltant. Allà on el món s'acaba, hi havia una muntanya molt i molt alta - !, impossible! - Abans no surti d'aquest camp ja seré vell. Des del camp, els pins no li deixaven veure més enllà del bosc. Havia de sortir del camp i travessar la pineda, de pressa, no fos cas que alguna vaca l'esclafés i el deixés sense casa.

Va trigar set dies i sis nits en travessar aquell camp de tifes. Més d'una vegada va estar amenaçada pel gos del pagès, la granota de la bassa on gairebé, si no vigila, cau i s'afoga.

El diumenge al migdia, després de deixar enrere el camí de cotxes, la pinassa i un munt de rocs, s'enfrontava a la mainada que jugava a la pineda. Hi havia taules i cadires, un munt de persones dinant. - Quina gana que tinc!! - va pensar. Ja els podria caure un tall d'enciam de la taula!

Tota una vida fent camí per arribar a la seva fita i de cop i volta, el tenia al davant. Una muntanya! Era negra, d'un tacte estrany, es movia i en tot cas, amb una olor que no identificava i que li semblava coneguda. Potser va trigar més d'una hora però en arribar a fer cim, mirant avall i cap a dintre, una pila de cloves de caragols formaven una muntanya de cadàvers. - Quin esglai!, on s'havia posat!

Algú va agafar la bossa i el va veure treure cap. Va agafar-lo per la clova i el va oferir a una mossa, una rossa de bon veure, tot dient: "tu que acabes d'arribar i encara no has dinat, n'hem guardat un de ben tendre per tu!"

No se'l volia menjar, sembla que li va fer gràcia adoptar-lo. Amb la seva mà el va agafar per la clova i se'l va mirar de fit a fit. - Pobrissó - va dir-li ella - què et volia fer en Fèlix!, deus de tenir gana! - i així el va deixar damunt d'una fulla d'enciam.

Quina atipada que es va fer! En acabat, va baixar de la taula i en veure a aquella noia, a qui tots anomenaven Cristina, estirada i ajaguda en una manta a l'ombra d'un pi, decidí que li tocava anar-la a veure per donar-li les gràcies.

Li pujà per la sabata, baixà cap a una cama i pujà per una cuixa cap a una zona boscosa i humida. L'ensumà i continuà endavant. Pujà per una vall i mirant cap enlaire, dues muntanyes li barraven el pas. Havia de triar-ne una. Cap a la dreta o l'esquerra?, es va preguntar. Sempre cap a l'esquerra no fos cas que algun barrut li tallés el camí. Fent el cim, mirà cap al camp d'on havia marxat feia una setmana i allà va decidir, que no hi havia millor vista ni millor camí que l'acabat de fer.

Decidí baixar per un suau pendent, acostar-se cap a la plana i finalment, plantà la casa i no moure's d'allà. - Que boniques són les valls i encara més, les pastoretes de bon veure que li donen menjar.

Si existeix el paradís, segur que deu ser així.

I vet aquí un gat i un gos, aquest conte ja s'ha fos.

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris:

diumenge

Diàleg de Besucs un diumenge al matí. Gironins Vs Xaves


Gironins Vs Xaves - un relat d'en Pep Cassany


Tota la puta vida que estic convivint amb els DGTV*, farta dels racistes gironins que us creieu que tots els nascuts passat el Tordera som xaves. Els pobles i comarques, som independents de la ciutat de Barcelona.
  • Què em vols dir, que els xaves reivindiqueu la independència de les vostres arrels?, repudieu les terres que us han vist créixer. Sou xaves i per tant, ho porteu en el ADN.
Ja li vaig dir a la meva "jefa", els Vilanovins no som xaves. Som pescadors i pagesos com qualsevol gironí.
  • Au va !, Si no heu vist mai un peix a mar, una col a l'hort i una vaca pasturar per la muntanya.
N'estem tips de la gent de Barcelona, les seves torres i el seu parlar "castellano fino". N'estic tipa que els gironins em diguin xava. Reivindico, a Vilanova hi ha mar i en trèiem gambes amb D.O. Riu-te'n de les gambes de Palamós.
  • Valga'm Déu Senyor!!, a Vilanova les gambes les devia llençar al mar el Capità Pescanova.
Vilanova és un bonic poble de costa, molt maco, farcit de palmeres, oi?, semblants a Beverly Hills, Los Angeles. Un poble fundat per un pagès de la Geltrú que, havent el seu Senyor reclamant  el Dret de Cuixa, va obligar-lo a escapolir-se i passar cap al costat de mar, amb d'altres fugitius, que Acabarien per construir una Vila Nova.
  • Més aviat hauria de ser una dona molt lletja i el Senyor, els devia fer fora. Així doncs, un poble de fugitius.
N'estic tipa dels racistes gironins, que es creuen amb el dret de dir a tots els que no són DGTV que la resta som de "Tabarnia". 
  • Renuncies al teu ADN xava?, això és impossible. Per quin número comença el teu DNI? 52? Vade retro Satanàs.
A Vilanova tenim roques i mar, oi ?. Sorra i restaurants on menjar un bon arròs, oi?  Encara que clar, no en trobareu cap que es mengi millor que a la Costa Brava, oi?. Mengem verd, xató i tonyina seca. D'això no en tenen els xaves!
  • Ja ho veus, fins i tot, la tonyina l'importeu de Girona. Seca!, doncs de tan lluny que sou, us l'hem d'assecar per tal que us pugui arribar.
No em toquis el voraviu!, això tampoc ho dieu?, què us penseu, Girona més???
  • Au va!!, coi de xaves!!!



* Acrònim: De Girona de Tota la Vida.

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor


Etiquetes de comentaris:

Mai plou a gust de tothom


Els homes i les dones del temps... i les seves prediccions


Hi ha qui encara els anomena els "homes i dones del temps" quan sovint els hauries d'anomenar "pajarus de mal agüero".

Segurament, la culpa no és seva sinó, nostre. A ells els hi demanem el temps a la carta i això és impossible. Malgrat els avenços, les prediccions es poden de fer de forma generalitzada però mai, en cap cas, poble a poble i hora a hora.

Ho torno a dir. La culpa la tenim nosaltres, o en aquest cas, vosaltres. Aquells qui mireu el temps abans de sortir de casa per saber si fa sol o plourà. No resultaria més senzill obrir la finestra i mirar el cel per aventurar-vos a agafar paraigües o no? De veritat ens cal mirar les prediccions del temps per cada hora?

Les dites populars eren sàvies. Març marçot, mata a la vella a la vora del foc i a la jove, si pot. Abril, aigües mil. Pel maig, cada dia un raig ... i així, tots entretinguts. On han anat a parar els costums d'agafar els paraigües per si de cas, o bé la rebeca per si fa fred. Hi havia algú que no surtis de casa per si havia de ploure?

Plou i fa sol, les bruixes es pentinen. Plou i fa sol, les bruixes porten dol.

I així, si ens mullem, acabem xops. I si no plou, estem contents. Però no fer, per si de cas, m'emprenya un munt.

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris: