Josep Cassany

Opinió i relats curts en català
Articles d'opinió sobre fets quotidians, tractats des d'un punt de vista personal, crític,irònic, eufòric o irreverent. Secció especial de relats curts en català.

Novetats

Qui té mare menja coca




Feinejava per casa murmurant com aquell qui no té seny. Altres vegades cantava. Esperava que els nens arribessin a casa. L'home, fuster de professió, arribava tard, com cada dia.

Quan els nens obrien la porta, ella els esperava amb un somriure a la boca. Estava contenta de veure'ls arribar. La Montse, més gran que l'Estanis, anava carregada amb la bossa plena de llibres. Segurament no en faria servir cap, però tot i això, no hi havia dia que no els dugués tots. L'Estanis era diferent, quatre anys més petit, no duia mai deures ni llibres.

El panet sucat amb tomàquet i uns talls d'embotit. El pa amb xocolata. El pa amb oli i sal. Només els dies que la mare anava a buscar-los a l'escola, de tornada cap a casa, passejant per la rambla, s'aturava a la fleca per comprar una dolça.

De porqueries, poques en comprava. Vinc a dir, ni caramels, ni regalèssies i cap altre succedani semblant.

Tot un caràcter de quatre lletres. Dóna i Mare.

Arribada aquella edat en què segons diuen, ja toca descansar, abaixar la guarda i complaure's dels moments de felicitats diaris, quelcom va trair la seva salut. Malauradament, càncer.

Segurament no hauria estat tan fort el cop si, en comptes de deixar-li anar aquesta maleïda paraula de cop, ho haguessin dit a la noia primer. Ella, avesada a treballar amb malalts de càncer, coneixedora de tot el que comporta la malaltia, li tocaria treure forces de flaquesa per ajudar-la a viure el procés de tractament. No li feia peça el diagnòstic.

Lluny de la mare, la Montse intentava mantenir-se a prop seu en aquest tràngol. La visitava més sovint. L'acompanyava a les visites del metge i quan podia, l'acompanyava a les sessions de quimioteràpia. Mai passava prou temps amb ella sabent, que el temps és una mesura relativa que de cop, s'esgota o s'esquinça retallant el seu recorregut.

Les agulles dels rellotges s'aturen o s'apressen a córrer en contra de la nostra voluntat.

Quan el temps és finit, previsiblement finit, aprofites cada un dels segons que transcorren. Al contrari, la sensació és de malbaratament.

L'Estanis i la Montse, a banda del pare, de posat absent, es tornaven per estar al costat de la mare. Cada paraula i carícia emocional els encoratjava per continuar lluitant. No hi havia lloc per les paraules buides ni moment, per perdre carícies i petons.

Quan el sol s'aixecava la mare ja era desperta. La son perduda era retrobada en cada un dels badalls. Els ulls se l'omplien de vida i en cada mot, regalava una manyaga i un petó.

Els darrers dies, assegudes a la Rambla, talment dues turistes arribades a la Costa, mare i filla compartien confidències. Fets de vida i foteses de la gent. Guaitaven la vida transcórrer al seu davant i de reüll, s'enfotien de tots i de tothom. De tan en tan, la Montse endreçava un o altre record. Hi havia tant a parlar.

Les confidències entre una mare i una filla provenen dels amors. Les persones que una i altra han conegut o com han estat capaces de relacionar-se amb les seves parelles. Les pors en tenir els primers fills. Les angoixes econòmiques. L'orgull de mare en rebre el primer excel·lent en les notes de l'escola. Què en pensava el pare del seu primer xicot?

L'Estanis ja no torna amb la bossa buida de l'Escola i la Montse, ja ha tornat a treballar. Passen els dies, les setmanes i els mesos. Lentament, els anys.

El rostre de la malaltia s'esvaeix i et transporta als records d'infantesa on un dia, vas ser feliç. Potser recordaràs l'olor del mar o, l'olor del pa amb xocolata, encara que de ben segur, mai oblidaràs l'olor de la mare en abraçar-te i menjar-te a petons.





Cap comentari

Desa el teu comentari i comparteix aquest article amb els teus amics a les xarxes