Llambordes de Girona

Des del balcó de casa, potser quan tenia de set o vuit anys, recordo passar unes quantes tardes mirant als operaris com recol·locaven les llambordes de la Pujada de Sant Fèlix. De fet, com els avis, sense res més a fer que badar quan els altres treballaven, no acabava de veure-ho clar. Cada dia li preguntava a la mare quant trigarien a acabar de fer el carrer de casa. Tanta feina per aixecar totes les llambordes per a després, tornar-les a posar d'una en una.

Les pedres més grosses, les de les voreres, havien estat les primeres a desaparèixer i en tornar a col·locar. Quan plovia, les pedres més gastades es tornaven relliscoses i un peu mal posat, damunt alguna pedra solta, acabava amb més d'un cul assegut a terra.

Sota les llambordes una rega de tubs d'aigua i desaigües, cap tresor i un misteri. A la plaça, davant la porta de Sant Fèlix, un munt d'ossos trencats i repartits per tots costats. Restes d'un antic cementiri a hores d'ara, oblidat.

Les llambordes del meu carrer tenien vida. A l'hivern, compte en sortir de casa corrents doncs, la humitat del barri vell en combinació amb el fred, deixava una fina capa de glaç damunt les pedres. A l'estiu, quan el sol les escalfava fins a tornar-les roents, un baf humit i pudent sorgia entre les juntes de sorra i terra.

Era l'endemà de la processó de Setmana Santa quan, els meus germans i jo, sortíem al balcó esperant que algú passés amb el cotxe. El sol feia fondre la cera dels ciris damunt les pedres i, en contacte amb les rodes dels cotxes i les motos, produïen un soroll de roda punxada. Eren molts els conductors que s'aturaven i baixaven buscant quina roda havien punxat. Les del davant o les de darrere? Ara bé, els més ximples o eixelebrats, de tan de pressa com baixaven, es passaven de frenada i no aconseguien aturar-se. Tots per terra, músics i Verra.

Fotos inauguració Exposició