dilluns

Llambordes de Girona

Fotografia de l'expocició i text d'en Pep Cassany
Des del balcó de casa, potser quan tenia de set o vuit anys, recordo passar unes quantes tardes mirant als operaris com recol·locaven les llambordes de la Pujada de Sant Fèlix. De fet, com els avis, sense res més a fer que badar quan els altres treballaven, no acabava de veure-ho clar. Cada dia li preguntava a la mare quant trigarien a acabar de fer el carrer de casa. Tanta feina per aixecar totes les llambordes per a després, tornar-les a posar d'una en una.


Les pedres més grosses, les de les voreres, havien estat les primeres a desaparèixer i en tornar a col·locar. Quan plovia, les pedres més gastades es tornaven relliscoses i un peu mal posat, damunt alguna pedra solta, acabava amb més d'un cul assegut a terra.

Sota les llambordes una rega de tubs d'aigua i desaigües, cap tresor i un misteri. A la plaça, davant la porta de Sant Fèlix, un munt d'ossos trencats i repartits per tots costats. Restes d'un antic cementiri a hores d'ara, oblidat.

Les llambordes del meu carrer tenien vida. A l'hivern, compte en sortir de casa corrents doncs, la humitat del barri vell en combinació amb el fred, deixava una fina capa de glaç damunt les pedres. A l'estiu, quan el sol les escalfava fins a tornar-les roents, un baf humit i pudent sorgia entre les juntes de sorra i terra.

Era l'endemà de la processó de Setmana Santa quan, els meus germans i jo, sortíem al balcó esperant que algú passés amb el cotxe. El sol feia fondre la cera dels ciris damunt les pedres i, en contacte amb les rodes dels cotxes i les motos, produïen un soroll de roda punxada. Eren molts els conductors que s'aturaven i baixaven buscant quina roda havien punxat. Les del davant o les de darrere? Ara bé, els més ximples o eixelebrats, de tan de pressa com baixaven, es passaven de frenada i no aconseguien aturar-se. Tots per terra, músics i Verra.




Etiquetes de comentaris: , , , ,

diumenge

Invisibles


la sensació de ser invisible


Si mai he desitjat un superpoder, era la invisibilitat.

Havia imaginat com fer-lo servir. Despullat, entrant a les habitacions, mirant i sentint el que feia i deia la gent quan es creien sols. Agafant allò que em vingués de gust sense que ningú em veiés. Espiant i fent de voyeur. Fer entremaliadures.

La gent s'espantaria en veure com es mouen els objectes, s'obren i tanquen portes o se senten tocats per algun esperit? Sentirien la calidesa de les meves mans en recórrer el seu nu?

Mut, sense parlar per no ser descobert, no podria interactuar. Viuria sol en un món imaginari fet a mida. El mateix do es convertiria en maledicció per no poder ser tocat, escoltat, vist i besat.

Qui voldria viure amb aquest monstre!

De ben segur, tots guardem un nin en el nostre interior. L'hora del pati s'ha acabat i hem de tornar a entrar a classe, aprendre i convertir-nos en homes de profit. Tocar de peus a terra. Fer-nos grans.

Del meu pas a l'escola no en guardo masses bons records. Més aviat, l'ofec del nen per convertir-lo ràpidament en un de profit i l'obligació d'aprendre i superar els exàmens. No recordo mestres de vida. Cap exemple a seguir.

Diuen que la realitat supera la ficció, cert. De tant imaginar-me invisible, la vida m'ha regalat la invisibilitat. De fet, hi ha tantes o més persones invisibles que visibles. Mai t'has sentit invisible enmig d'una rotllana de gent que mentre parla no et té en compte? Has compartit una fotografia que et feia molta il·lusió a la teva xarxa social i no has obtingut cap m'agrada?

Així doncs, finalment ho he aconseguit. M'he adonat que també sóc invisible. En veure el meu Big Bang Amor en una parada de llibres de Sant Jordi, vaig adonar-me què, malgrat ser allà entremig d'altres llibres, el meu difícilment serà mirat i valorat. Gairebé tothom abans d'anar a comprar un llibre per Sant Jordi ja té decidit quin s'endurà a casa. Autors mediàtics amb grans mitjans al seu abast. Premis literaris, obres de culte. No hi ha lloc per debutants desconeguts ni obres d'autors independents.

L'avantatge d'haver-me fet gran i tenir un nin a dins és que a hores d'ara encara el deixo sortir a jugar. Experimento i deso que aprengui dels seus encerts i errades. Quan convé, poso seny i quan puc, em deixo anar amb rauxa.

El dia de Sant Jordi sortiré a jugar a la Plaça. Muntarem una paradeta, davant la plaça del Peix a la Plaça Catalunya de Girona. Damunt el taulell, els meus llibres compartiran l'espai amb els llibres d'altres nens i nenes que també han volgut sortir a jugar. Veurem la gent passar, contestarem les preguntes dels valents i valentes que s'acostin a mirar. Saludarem a les nostres amistats. Vés a saber, fins i tot potser vendrem llibres.

Qui vindrà demà a la Plaça? Serem invisibles o voldràs jugar amb nosaltres?


Etiquetes de comentaris:

Boig per tu



Hi ha qui en tenen i no en volen, hi ha qui en volen i no en tenen ... i nosaltres que en tenim i, nosaltres que en volem... ara flipem.

Vinc a dir, després d'un munt d'anys divorciat, recuperar la vida familiar normal, a mi se'm fa estrany.

Rar de nassos, aixecar-te amb algú al costat amb qui et ve de gust compartir el matí del diumenge. Algú amb qui escoltar com, abans de fer-ho nosaltres, els nostres fills s'aixequen del seu llit i comencen a córrer amunt i avall de casa, preparar-se els esmorzars i connectar-se a les pantalles sense dir-nos ni ase ni bèstia. Calla, deixa'ls dormir!

Com nosaltres, també estan contents de compartir jocs i complicitats entre ells. Beure's la llet amb cereals i pensar -  quina una en podem fer ara? -

Cafè i torrades amb mantega i melmelada. Una cigarreta en acabat. Un repàs als diaris digitals, un cop d'ull a les xarxes socials i, de passada, quatre frases mal escrites en el blog per deixar constància de l'estranya situació que estic vivint. Més que res, pel temps que fa que no l'he viscuda.

Segurament era aquest l'objectiu. Trobar a algú amb qui compartir el llit un matí de diumenge, sense haver de pensar si aquesta és la setmana que estem sols i podem fer el que volem, o la setmana que tenim fills i per tant, tenim la responsabilitat de fer i deixar de fer de tot, per ells.

En general, tots hem tingut els nostres fills perquè els hem desitjat. Els volem gaudir, alhora patir. En separar-nos de les nostres parelles, assumim els dos papers (pare i mare) i per tant, tot recau en un. Ens adaptem, ho assumim i ho superem tots junts, fins que un dia, l'excepcionalitat de ser pares o mares solteres, és acceptada d'una manera natural. Com aquell qui no vol, ens sembla el més normal del món.

Tornar a trobar parella a partir dels quaranta, comença a ser semblant a "Missió Impossible". Amb el caràcter fet i format a la nostra manera, és complicat trobar qui s'adapti a nosaltres sense dificultat. Suposo que quan deixes de tenir expectatives, és quan comences a percebre que en aquest món, tot és possible.

Estar escrivint, amb tres "pinguinos" al sofà de casa, callats, sense baralles i compartint el seu propi matí de diumenge, em deixa sense arguments per dir, quina sort, avui no tenim criatures i podem fer el que vulguem.

Sembla fins i tot què, un matí de diumenge qualsevol, gris i plujós, envoltat de família, pot resultar ser un diumenge divertit. Ho dic ara, a les onze del matí, doncs a les onze del vespre, vés a saber que en podré dir. Si més no, vinc a dir, no he estat jo qui s'ha llevat amb la cançó dels enamorats, encara que sí, en aquest canvi d'humor, he deixat d'obrir el llum i dir bon dia des de l'entrada del dormitori, per saltar damunt del llit de la meva filla i cantar-li la cançó. Boig per tu

Etiquetes de comentaris: