dissabte

Amor, roses i llibres

Per Sant Jordi, roses i llibres per demostrar l'amor - d'en Pep Cassany


Sis milions de roses per a tres milions vuit-centes mil dones. Un milió sis-cents mil llibres per a tres milions set-cents mil homes.

Aquests són els nombres aproximats. Hi veieu alguna desproporció?

Segons sembla, el costum de regalar roses està molt més estès que el de regalar llibres. De fet, regalar una rosa ja no té el mateix significat inicial. Els homes demostraven amb aquest present l'amor que confessaven per la seva dona i que, tot i desconèixer exactament les seves arrels, sabem que data d'abans del 1456 quan les Corts Catalanes, instauraren Festa de Precepte d'acord a l'èxit que tenia la Fira dels enamorats celebrada a Barcelona cada 23 d'abril i freqüentada per nuvis, promesos i matrimonis joves.

No va ser fins al 1929 que els llibreters van sortir al carrer afegint-se a la festa. A aquesta acció, avui la definiríem com a Màrqueting.

No hi ha dubte que les vendes de llibres a Catalunya es concentren per Sant Jordi, com tampoc hi ha dubte que tants llibres es compren a homes com a dones i que, qui té el costum de llegir normalment, més d'un llibre rebrà o comprarà, o que l'amor que significava el regal d'una rosa vermella no es pot multiplicar per dos i per tant, la pretesa festa dels enamorats queda enterrada sota la festa de l'estimació i afecte que tenim envers les nostres mares, àvies, germanes, filles, veïnes, clientes o amigues.

Els nuvis, enamorats o pretendents, què hauríem de fer ara en el Segle XXI per sobresortir de la resta de regals que rebrà la nostra estimada en el dia dels enamorats? Què podem fer per mostrar-li el nostre veritable amor? Si féssim cas del Màrqueting, podrem planejar esdeveniments laterals com per exemple: Fer públic el nostre amor amb un missatge de vídeo projectat en els anuncis previs d'una pel·lícula a la sala del Cinema. Lliurar-li un poema escrit a mà dins un sobre perfumat. Fer pública la relació de parella canviant l'estat a Facebook Organitzar una escapada de parella a una altra ciutat, recórrer parades i paradetes, escollir la Rosa més vermella i sopar en un restaurant romàntic.

Tot plegat, vist des d'un punt de vista masculí i fa que em pregunti, rebre un llibre és senyal del seu amor?

Sé que l'amor no té dates i per tant avui, com cada dia, només em cal dir-li que l'estimo.



Etiquetes de comentaris: , , , ,

diumenge

Sembrar i esperar


Sembrar i esperar



Qui sembra, alguna cosa en espera recollir. D'aquest acte, n'esperem la recompensa promesa per la llavor sembrada. El resultat final dependrà de l'atenció dedicada al llarg del creixement i vida. No sé quin percentatge atorgar a la mà de l'home per a obtenir l'excel·lència d'aquell fruit promès, com tampoc sé en quin percentatge de l'èxit esdevé per genètica de la llavor o coneixements de qui la planta. Segurament, genètica, coneixements i cura, influiran en el resultat, encara que la natura, sense cap altra argument que la seva idiosincràsia, s'encarrega de desmuntar-nos qualsevol argument donant resultats sublims o nefasts d'acord amb els seus propis capricis.

Reproduir una vegada i una altra l'excel·lència obtinguda fruit del treball, només està a l'abast d'aquells que la recerquen incansablement disposats a aprendre de cada fracàs. O sigui, hi ha qui comprèn que cada fracàs és el coneixement d'una nova manera de NO tornar-ho a fer mentre que d'altres creuran que, el fracàs és un resultat possible i desistiran de tornar-ho a provar.

En aquesta equació i manca el factor "sort". Hi ha qui ha nascut amb la "flor al cul" quan, faci el que faci l'encerta o tot li surt bé. Encara que ho faci amb el cul. Sense saber-ne, pensar-ho o voler-ho. Xutar malament i entrar la pilota per l'esquadra. Comprar un número i que et toqui la loteria. Trobar feina sense que l'estiguis cercant. Escriure un llibre, publicar-lo i vendre'l.

La resistència al fracàs és una de les virtuts que ha de disposar tot ésser humà. Només els genis se'ls ha atorgat el do d'obtenir resultats excel·lents sense haver d'esmerçar l'esforç que creiem ens significaria a la resta dels mortals i que en molts de casos, mai aconseguiríem, o si mes no, amb la brillantor i rapidesa que ells ho farien.

Els genis són pocs comparant-los amb el nombre de persones que habitem o hem habitat a aquest planeta. Entre ells, pocs són els reconeguts per tothom i per tant, aquests són idolatrats i perduren pels segles dels segles.

En general, crec que el comú dels mortals només podem aspirar a ser Notables. Sobresortir d'aquells que només ho fan bé i desmarcar-nos d'aquells altres que només fan el suficient per sobreviure. Rebutgem a aquells que no esmercen esforços per aconseguir el mínim indispensable i alhora, no comprenem a aquells que no fan res de res i per tant, no obtenen res d'ells mateixos ni tampoc aporten res a la societat que els envolta.

A voltes, la flauta sona per casualitat, encara que aquesta no sempre es dóna. Per tant, cal esmerçar-nos per obtenir l'excel·lència sabent que com a molt, obtindrem un reconeixement notable, lluitarem contra la frustració i intentarem aprendre dels fracassos obtinguts. No tots ho aconseguirem i fent-ho bé, ens donarem per satisfets. Si al final, el resultat obtingut és suficient, podrem dir que ho hem fet com tothom. Ho hem intentat i no n'hem sabut més. Ens ha mancat la sort o bé, l'esforç que significava no ens resultava prou estimulant.

Perquè et toqui la loteria, cal comprar el número.

Etiquetes de comentaris: ,

dissabte

META-QUENN


Meta-Quenn - opinió - Pep Cassany


Babau. Abans d'anar al concert d'ahir divendres a l'Auditori de Girona, sabia que Freddie Mercury és inimitable. Només calia llegir el cartell on s'anuncia l'espectacle. Quatre cantants pretenen reviure - sense èxit - al millor del rock Britànic de finals del Segle XX.

Segurament sóc jo el culpable de la meva pròpia decepció. Havia dipositat falses expectatives en el concert gràcies al format i el seu anunci Symphonic Rhapsody of Quenn. Una orquestra que acompanyaria a un conjunt de rock en els temes més coneguts de la seva discografia.

En escoltar les primeres notes vaig notar que alguna cosa semblava fallar. Amb puntualitat britànica començava l'espectacle. Era la qualitat del so?, el volum?, La cançó seleccionada per a l'apertura?, la veu?

La il·luminació del show tenia més protagonisme que la mateixa Orquestra. Els cantants s'esforçaven per animar a un públic Gironí, passiu, expectant i al meu entendre, decebut, d'escoltar versions de Queen esperant que els artistes arribessin a recordar-nos d'una manera o l'altra a Freddy Mercury. O bé el to de les seves veus no s'hi assemblen, o bé si arriben als seus registres, els nostres records auditius i visuals ens trairen. So i veu no es corresponien amb la imatge que tots guardem de Quenn.

Sols, en duet, trio o fins i tot els quatre cantants alhora, no varen aconseguir acostar-se a la veu i el carisma del malaurat líder de la banda.

Quelcom ens continuava faltant. Els arranjaments dels temes no eren correctes? La Direcció de l'espectacle els havia deixat penjats? Hi hauria algú de la Direcció de l'espectacle que els alertaria que els faltava "Punch"? Certament, sortir al descans i comentar entre uns i altres que de Freddy Mercury només n'hi ha hagut un, com a mínim, em resulta decebedor.

Per sort, la promesa feta en l'anunci d'una segona part més gran es va complir. La Soprano va substituir a la Caballé i els tres cantants masculins del repertori varen estar a l'altura del repte. Des d'aquest punt fins al final del concert on versions de Rock de tots els temps, menys reconeixibles en la veu de Freddie, aconseguiren que bona part de l'auditori es mantingués dret, ballant o aplaudint al ritme dels temes proposats.

Vaig sortir del concert amb un regust agre-dolç. Una primera part decebedora arranjada per una segona part on Orquestra i cantants, s'acostaren més al veritable esperit del Rock i al record col·lectiu que tots tenim de Quenn. Com a qualsevol addicció, res substitueix l'original.

Em resta criticar en tres pinzellades altres aspectes del concert; Es fa estrany mirar un concert de Rock des de dalt cap a baix, acostumats a estar dempeus, davant un escenari espaterrant; Donar les gràcies a un Gran guitarrista, rocker, punxant, que ens va mostrar el seu virtuosisme fent-nos vibrar i aconseguint que hi hagués espectadors que cregueren que la seva excepcional interpretació d'alguns temes i comparant-la amb les actuacions d'altres músics, era enllaunada. Una orquestra sense ànima ni Direcció. Una il·luminació que pren protagonisme al concert. Però en tot cas, si alguna cosa em va decebre, va ser la manca d'agraïment dels cantants a l'orquestra i als solistes. De desagraïts el món n'és ple. Abandonar la sala principal de l'auditori per anar al Photocall i fer-se fotos amb el públic, em va resultar patètic.

Certament, Show must go on!

Etiquetes de comentaris: , , , ,