dimarts

El Punt Avui +, un diari amb data de caducitat ?


El Punt Avui, un diari amb data de caducitat. d'en Josep Cassany


Qui encara llegeix l'edició impresa d'un diari, dia a dia, manté que les notícies tenen un altre gust... com el d'abans.

Amb una fullejada als titulars, aturant-nos a llegir els sots títols més interessants i acabant de llegir l'article si ens interessa molt, és suficient per mantenir-nos informats o al corrent dels temes del dia. Potser qui compra el diari no està avesat a les noves tecnologies, aquelles que et permeten estar al corrent de la notícia al minut, o a altres persones que no els cal estar tant i tan informats i prefereixen llegir la notícia amb perspectiva d'unes hores.

En tot cas, quan les notícies arriben als diaris, ja formen part dels successos del passat. L'ara i aquí o allà està passant, només és possible trobar-lo a la xarxa. Hi ha diaris que en la seva edició digital ens manté informats minut a minut i d'altres, que no són res més que el reflex de la seva edició impresa.

Els periodistes i els editors i propietaris dels diaris observen com dia a dia decreix el negoci de la comunicació. Els que primer varen començar a fer els seus deures han anat veient créixer el negoci digital, els últims d'entendre el negoci, comproven que les edicions en paper disminueixen i les seves edicions digitals els desprestigien en quedar-se 24 h estàtics.

El Punt-avui arriba tard. Els seus lectors ens hem fet grans. Aquells que frisàvem per llegir les notícies en català, les més properes a nosaltres, pobles, barris o carrers, hem evolucionat i madurat i ja se'ns fa petit el seu format.

Entenc que lectors que no eren independentistes han fugit davant editorials diàries marcades únicament per l'agenda política del país, i molts d'altres, "indepes" ens hem cansat de donar voltes cada dia als titulars dels mateixos temes.

Sense saber res i purament per intuïció, entenc que la nova seu del Punt és producte de la reducció de despeses, seus i personal. Si decauen els ingressos i subvencions, s'afronta a una reforma o a una extinció.

La nova web del Punt, més moderna i potser una mica més entenedora, li cal molta feina per tal que sigui atractiva pels internautes. Els manquen moltes accions periodístiques, tant per mantenir-nos informats al moment com perquè tingui un contingut interactiu més ampli. Li cal una Direcció comercial que sàpiga o pugui vendre un producte o servei amb valor afegit.

Volem veure créixer El Punt-Avui però de moment, sembla evident la seva davallada.

A la feina i molta sort.

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris: , ,

dissabte

Cumbaià Déu meu Cumbaià



Vine aquí, Déu meu, vine aquí. Aquest seria el significat si seguíssim la traducció que proposa la Wikipedia, tot i que no hi ha cap entrada en Català que li atorgui cap definició del significat. Prové de la lletra d'una cançó, sembla ser, provinent de la cultura afroamericana de començaments de segle XX i concretant, Cumbaià, del terme angles " Come be here " .

Els cumbaià entenc, és una forma d'identificar a una tribu urbana dels '60 i '70 de la que a hores d'ara continuo formant-ne part. Ara hi ha hipsters, muppies, frikis, skaters o cinquanta altres termes anglosaxons que defineixin una determinada moda. No sé si ells resistiran tant.

M'agrada recordar als cumbaià com aquelles colles d'amics que, al voltant d'un foc de camp, amb les guitarres a les mans, cantaven cançonetes o himnes que predicaven un bé comú, amb lletres de caràcter religiós o reivindicatiu. Quin cumbaià no ha tingut un cançoner amb "l'estaca" o "fent camí"?.

Encara que el camí és llarg, ple de rocs i difícil de suportar, íntimament els cumbaià continuem fent-nos petits quan escoltem les nostres cançons, les que ens uneixen al voltant d'un foc o les que ens entrellacen els vincles emocionals per aconseguir un món millor, un món utòpic.

A l'univers, què hi ha més important que les persones que ens estimen i estimem?
--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor




Etiquetes de comentaris: ,

dilluns

Al món hi ha dos tipus de persones, les bones i les dolentes !

"Al món hi ha dos tipus de persones, les bones i les dolentes".Així podria començar tal programa de Catalunya Ràdio que resumia cada dia la seva particular divisió del món. per Pep Cassany



"Al món hi ha dos tipus de persones, les bones i les dolentes".Així podria començar tal programa de Catalunya Ràdio que resumia cada dia la seva particular divisió del món.

Avui, jo començaré així l'article. Entre els bons i els dolents, valors inculcats en la nostra educació i sui-generis de ser interpretats per uns i altres de diferents maneres.

El que per a mi és dolent, d'altres en diuen bé. Un exemple clar escoltat a la televisió aquesta setmana, quan a un xoriço reconegut i imputat li preguntaven per una tercera persona, un lladre més important que cap altre i que era excusat pel primer al·legant que era pare de 3 fills i es preocupava per la seva família i amics. Robar a qui té més no és pecat ni delicte, ans al contrari, talment com Robin Hood és un repartiment de riquesa necessari en aquesta societat capitalista, tan injusta amb els desemparats.

I és que és així, sempre plou sobre mullat. Sosté l'estadística que si tu tens dos pollastres i jo no en tinc cap, cada un de nosaltres en disposa d'un. No diu res al respecte que tu ten facis un tip i jo em foti de gana.

Els coachs personals, els llibres de creixement, les frases tòpiques parlen totes de l'energia positiva que desprèn l'optimista i del retorn que n'obté tant de la seva actitud com de les gràcies que li somriuen. Ans el contrari, qui està de pega amb els collons ensopega. Si plou, no tens paraigües, et mulles, et constipes, no treballes, no guanyes diners i finalment, no pots comprar-te un paraigua per tal que la pròxima vegada que plogui, no et tornis a mullar.

Si no et conformes amb el que tens perquè creus que et mereixes d'altres coses, fes coses diferents per tal que no tornis a tenir el mateix resultat. Per tant, que faràs? A) compres un paraigua i deixes de comprar una altra cosa que et sigui més útil i necessària. B) Demanar que te'n deixin un. C) no surts de casa quan plou. Aquestes serien les opcions dels bons i que farien els dolents? entrar en un bar i mirar quin li agrada més del paraigüer. Que es fotin! si n'hi ha un altre que es mulla, millor ell que no jo.

Així doncs, els dolents podran continuar la seva activitat, sense estar constipats, treballar, fer diners i gastant-los amb les coses que desitgin i, els bons, o es queden a casa o millor que trobin a una ànima caritativa que els deixi el seu, si no, et fotràs de gana!

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

pepgirona66@gmail.com


Etiquetes de comentaris:

dijous

Ja n'estic fins als collons

Ja n'estic fins als collons

I mai més ben dit!!, ja n'estic fins als collons de viure la crisi i patir fins a morir! La crisi m'ha dut a conèixer els extrems de la pobresa.

Jo havia conegut la pobresa de nen, quan els pares, amb sis fills, els costava arribar a fi de mes o ni tan sols es plantejaven com passarien la primera de les setmanes d'aquell mes.

No sé com, però de ben jove, ja vaig pensar que havia de prosperar. Els diners m'agradaven perquè m'ajudaven a aconseguir coses materials que mai havia tingut. De fet, vaig prosperar tant, que vaig passar per davant de pares i germans en poc temps. Tenia més que ells i recordava molt bé d'on venia i com ho estava aconseguint. Pas a pas i sense pretendre passar per davant de ningú.

Han passat trenta anys i he retornat a la pobresa. La pobresa absoluta. A la pobresa que em provoca la incertesa de no saber si demà tindré diners per comprar menjar. Salvat per la campana. Per més que facis no arribes enlloc. Per més que et sembli que fas tot el que pots, saps que podries fer més i que no fas prou.

Tant se'n fa que tinguis experiència, coneixements, emprenedoria o qualsevol altra qualificació que et sembli imprescindible com a valor capital de qualsevol empresa. Totes les empreses volen més. Volen joventut, títols, sous precaris, que t'hi deixis la pell i que no els costi res.

Com puc, bonament vaig treballant. Un dia d'una cosa i l'altre dia d'un altre. No dic mai que no a qualsevol feina. Sigui física o intel·lectual. Escric, ofereixo opinió, analitzo mercats, dissenyo, proposo solucions, treballo i em deixo la pell per a qualsevol empresa que em vol contractar. A voltes faig de fuster, paleta, lampista o pintor, quan ara no faig de figurant per anuncis de televisió.

Sé que sóc un comercial innat. Que tinc una visió comercial i empresarial que tomba a qualsevol altre aspirant. Però no tinc títols, ni edat, ni possibilitats de cobrar menys de mil euros al mes.

He arribat a un punt, que els que em coneixen creuen més amb mi que no pas jo mateix. L'actiu que perceben els altres, és aprofitat per uns pocs en benefici propi, però en cap cas, creuen que és mereixedor de l'estabilitat i recompensa d'un sou, d'una seguretat social, o d'un préstec.

Calen emprenedors? No, no en calen!, doncs quan el que empren hi arrisca sovint acaba mort. Ben al contrari de societats més avançades que la nostra, conservadora i egoista, que creu que els mals dels uns no han d'interferir en els èxits propis. Em fa bullir la sang pensar que algú com jo, qui podria estar donant feina i riquesa a la societat, ha de mendicar cada dia per menjar un mos de pa.

Els meus fills no podran dir mai que no m'he deixat la vida lluitant per sortir d'aquesta situació. Faig el que convingui, però com més em desqualifico a mi mateix, més baix caic.

Un document com aquest, propi de la situació desesperada d'un pare de família que demà no té res per oferir als seus fills, no és propi de l'orgull que em queda dintre meu per continuar lluitant per sortir d'una situació desesperada. És un document per no fer pena i que ha de servir per constatar la situació que visc. Molt millor que la d'altres que no tenen família de qui rebre un cop de mà, un cop de colze o una abraçada que et reconforta en un dia especial.

Fa tant de temps que només sento els pals dins les rodes, que penso que demà serà millor i que ho aconseguiré, que avui ja em canso només de pensar-ho. Mai he estat deprimit i sempre, malgrat que hi haurà qui cregui que em queixo més que no pas actuo de forma positiva, continuo en la lluita per treballar i aportar valors positius a l'empresari que vulgui creure en mi. Ja n'hi ha prou! Sóc bon treballador, intel·ligent, crec i aporto aptituds crítiques i positives a qui vulgui conèixer l'opinió sincera d'una tercera persona.

Gràcies als Serveis Socials de l'ajuntament per atorgar-me l'ajut per comprar unes ulleres que em permetin veure. Gràcies al banc d'aliments que m'han nodrit tres mesos, d'arròs, llenties i cigrons per omplir la panxa. Gràcies als meus germans i família que molts de cops han estat la xarxa de seguretat per no deixar-me caure més avall.

Però ja n'hi ha prou de tot plegat. Això s'acaba d'una manera molt senzilla: Treballant i cobrant un sou digne que em permeti mantenir-me per mi mateix. Jo dic prou! Aquesta societat s'ha tornat boja?

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor
pepgirona66@gmail.com 

Etiquetes de comentaris: , , , , , ,