Oli fregit

Paco Torralbo

La pudor em fa fora de la cuina. M'esmunyo cap a la sala on la pedra, la fusta i les pintures, em transporten cap d'altres destins. Edificis de Manhattan, el Bronx o una imatge ensangonada d'un heroi. Em deixo seduir i transportar pels paisatges endinsant-me al món d'un Màgic

Pinzells aturats, a l'espera. Cal tornar a sacsejar a l'artista. Quelcom l'ha d'obligar a prendre un nou rumb, una nova imatge, una mussa a qui pintar. En l'impàs, els anys s'escapen. Sense mussa, l'artista no pinta.

Em sedueix un altre paisatge. Un sol ixent, ara punyent que ens obliga a resguardar-nos sota el sostre d'una masia gairebé solitària, al capdamunt d'un turó des d'on s'albira la plana, la vida i l'amor.

Resta tancat. Entestat a reviure el recent i dolorós passat.

M'obligo a escriure i descriure les sensacions del moment. Allò que em passa pel cap. M'aturo i demano per asseure allà on ell refà paisatges del seu imaginari. Respiro l'aire que respira. Em deixo dur per la inspiració que orfe, volta l'estudi.

Quelcom m'uneix amb les seves pintures. Respostes a la necessitat d'expressar emocions. Percebo en les ombres dels seus paisatges urbanites, instants de vida. A cada edifici i cotxe amb les llums enceses, altres vides. Passavolants silenciosos. Una ciutat emmudida.

L'artista conclou la seva tasca. Resta esperant. El dinar és a taula i em crida. M'adono dels pinzells endreçats. Aiguarràs a la taula i oli fregit a les teles. Es fa tard. Pensa, parla, crida... Però pinta.