dijous

Carta als reis, certificada, urgent i esperant resposta positiva o el silènci administratiu


foto de Miquel Ruiz Aviles.

Benvolguts,

A hores d'ara, no entenc com un republicà, descregut, agnòstic, baixet, calbet i torrapipes com jo, continuo enviant-vos la meva carta de desitjos. Si fos pels vostres "regals", a hores d'ara, em resultaria millor demanar feina a qualsevol de les oficines de treball d'Andalusia. 

Ja ho sé, els diners no fan la felicitat tot i que calmen els nervis. De fet mai us ho he demanat, per tal que et toqui la loteria, primer de tot, cal jugar-hi. Tampoc tinc cap oncle ric i sense hereus que al morir, em deixi la seva fortuna. De fet, si així fos, amb tanta família com som i després de passar per les mans d'Hisenda, probablement no podrem pagar la subscripció d'un any a cap plataforma de televisió.

Tot i que m'entossudeixo a demanar-vos salut, tant per mi com per tots aquells qui m'envolten, us entossudiu en no fer cas. Ho hauré de demanar a algú de més amunt ?, potser sí que resultarà més senzill demanar al govern que redueixi les llistes d'esperes per fer proves, contractar personal qualificat o senzillament, contractar administradors de l'empresa privada per tal que regulin i controlin els horaris dels treballadors públics. Potser millor deixar-ho aquí i no explicar res del que en penso dels actuals treballadors i administradors dels diners públics. Segons les estadístiques, un de cada deu coneguts nostres, són funcionaris. No vull perdre a tantes amistats.

Si un dia us vaig demanar amor, no ho recordo i es fa estrany de creure, he de reconèixer haver-lo rebut. Escèptic com sóc, no sé si ella és el meu regal o bé, sóc jo el seu regal enverinat. Espero i desitjo, com tot bon minyó, no perdre'l o trencar-lo. 

De la República ja ni us en parlo. Ja veig que ni Déu pot fer-hi res. O ens tornem tots revolucionaris i la prenem a la Catalana (fent la puta i la Ramoneta, pacíficament i demanant-ho per favor, enèrgicament, afegint-hi el si-ús-plau) o res de res. Monarques com sou, no condemnareu al vostre col·lega a l'exili. 

Encara que com sempre no em foteu ni cas, torno a demanar-vos per mi i per tothom, pau i amor per tot el món. Impossible, ja ho sé, però no em direu que no seria bonic ?

Per demanar, no s'hi perd res. El no ja el tinc, tot i que aquest any pot ser que sí.

Ara recordo una dita castellana: "contra el vicio de pedir, la virtud de no dar". Ostres tu, vet aquí. Potser és això el que ens passa. Demanem massa. Caldrà deixar de demanar i guanyar-ho tot amb sang, suor i llàgrimes.
 
--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris:

dimarts

Fora tòpics: Salut i feina... i un forat per guardar l'eina !




Cafè, ibuprofèn i teclat d'ordinador. Fóra tòpics, em dic a mi mateix, mentre el tòpic em persegueix i començo a escriure altra vegada el primer article de l'any.

Hauria de dir, fer, pensar i acabar sense escriure. Una bona amiga sempre em diu,"m'agrada més quan escrius per no ser llegit". Encara que no l'acabo d'entendre, comprenc el que em vol dir. Les cròniques de les meves vivències personals no interessen a ningú. Ara bé, sembla estrany doncs, aquest tipus de crònica de coloraines "negre, rosa o groga", interessen a major nombre de gent que d'altres articles d'opinió, costums, política o relats. Malgrat tot, el tòpic en aquest cas es compleix: Els relats eròtics s'enduen la palma i encara que només són comentats i compartits en les xarxes femenines, l'estadística oculta em fa saber que són els homes qui consumeixen els meus contes.

Des de Nadal fins avui, només en sis dies, he esborrat del meu mòbil 600 arxius fotogràfics i d'imatges rebudes pel WhatsApp. Qui a hores d'ara encara espera la meva contesta on us desitjo bon Nadal, bones festes o feliç 2019, doneu-vos per contestats. No és que no hi hagi pensat doncs, aquest any he volgut fugir dels tòpics.

Avui com d'altres anys, començo el dia a l'hora de dinar. No em veig en cor d'aixecar-me d'aquesta cadira per raure altre cop a la taula d'en Bernat. Potser tinc, la gran desgracia o la immensa sort, de tenir a prop als meus fills i la meva estimada parella. M'obligaran a aixecar-me i desar de dir bajanades en aquest blog.

Em caldrà triar fotografia, posar títol a aquest escrit i provocar-vos per tal que em contesteu i compartiu aquest escrit. Així doncs, és hora que d'enviar-vos a tots a pastar fang:

Fora el rei, en aquesta taula no hi entra ni Déu. Visca la República de Santa Eugènia. M'agraden les mitges de colors que no arriben fins a l'engonal, encara que a hores d'ara no sé si algú el du tapat. Panxacontents i fracassats, amics dels meus amics, gent estranya entra a casa i em fa sentir content. Vigilo els primers amors furtius de la pubilla, no sigui cas, es facin un petó. 

Surto de casa per anar a comprar tabac. El Xino, servit per un àrab i amb clients de totes les races, nacionalitats i colors em fa canvi per tornar a comprar el meu vici. Aquest any tòpicament, tampoc m'he proposat desar de fumar, fer esport o ser més bon minyó.

Així doncs, com diu un amic meu, us envio a prendre pel sac -tal com ja he esmentat abans- doncs, quan no us provoca rebuig i m'enteneu, he aconseguit el meu objectiu. La vostra amistat. 

Salut i feina...i un forat per guardar l'eina!

PD. Millor no llegir aquest post. Així potser serà dels bons!

--
Per:
Pep Cassany.
Escriptor

Etiquetes de comentaris: